Fa uns dies em va telefonar l’Agnès Toda, en representació del Centre de Lectura, per comunicar-me que el Centre estava preparant una publicació monogràfica sobre Francesc Tosquelles i em sol·licitava que els proporcionés fotos d’ell, sabent que l’IPM conserva una documentació gràfica important, de la història del Pere Mata i, per tant, de Tosquelles, història viva de l’Institut. També em va convidar que escrivís un article en què pogués reflectir les meves vivències o records relacionats amb ell. Li vaig contestar afirmativament, sense dubtar-ho.
Però ara que em poso a escriure, tinc dubtes de com fer-ho, o com començar. Potser perquè en funció de com es comença, segueix el discurs i no voldria dir que al final, no estigués ni jo mateix d’acord amb la manera de reflectir, per una banda, els meus sentiments i, per l’altra, el que Tosquelles va suposar no només per a mi sinó també per a tota la gent que el va conèixer al Pere Mata, en la seva segona època, per a la ciutadania de Reus i, és clar, per a tot aquell que llegeixi no només aquest article sinó també el volum que li prepara el Centre de Lectura, com a homenatge.
Fa uns quants anys vaig conèixer Carles Guerra, a través de Gabriela Berti, la qual havia organitzat al Convent de Sant Agustí de Barcelona, el 22 de desembre del 2011, un gran esdeveniment: les jornades «Francesc Tosquelles, el pensament des de les fronteres» i, posteriorment, algun any després, quan vaig conèixer Joana Masó, a través de Carles Guerra, no em podia imaginar l’explosió que suposaria Tosquelles, fa poc més d’un any, el 2021, a partir del desplegament realitzat per tots dos, Carles Guerra i Joana Masó. Sobretot, amb l’aparició del magnífic llibre de Joana Masó: Tosquelles, curar les institucions, magníficament editat per Ed. Arcàdia i que recomano a tot aquell que vulgui conèixer en profunditat i alhora amplitud el que va ser i segueix sent Tosquelles, un llibre ja traduït al francès i al castellà i pendent de la versió anglesa. Arran de la publicació del llibre, s’han organitzat exposicions impulsades per tots dos, sobre Tosquelles a Tolosa, Barcelona, Madrid (actualment oberta) i l’any que ve se’n preveu el trasllat a Nova York.
Tota aquesta explosió informativa i més que no detallaré, perquè no és el motiu d’aquest article, ha fet que també hi hagi hagut en l’àmbit de la província de Tarragona, exposicions i taules rodones per recordar que Tosquelles «existeix», que és tant com voler recordar que Tosquelles es va oblidar. Per què? Qui el van oblidar? A qui es vol recordar o «proclamar» la seva existència?
La resposta no la sé o, com diria Tosquelles, les coses mai no són simples i molts factors o elements s’entrecreuen per, al final, tenir un resultat o símptoma de no fàcil explicació. De vegades només sabem que existeix i de vegades no sabem ni això, només que «insisteix».
Però l’Agnès em va dir que jo parlés dels meus records de Tosquelles i jo amb permís de l’Agnès, no respondré directament a la seva demanda, encara que sí que ho faré a través dels comentaris que vagi fent sobre la seva persona i els seus fets. Si d’algú podem dir que s’ajusta la dita bíblica «per les seves obres els coneixereu», jo diria que un és Tosquelles.
S’ha escrit molt sobre Tosquelles, se n’han publicat entrevistes, en pantalla i en paper i, per descomptat, ell mateix va escriure i publicar articles i llibres que naturalment no citaré, però que sempre hi són, i també va fer xerrades, conferències, exposicions orals més o menys informals, moltes de les quals, per sort, es conserven gravades a l’Institut Pere Mata, encara que efectivament no estan a disposició del públic en general. El seu fill Jacques Tosquelles ha recuperat molta obra no publicada, inclosa la que el Pere Mata li ha cedit. Estan publicats en francès en la col·lecció «Boîte a Outils» dirigida per Pierre Delion i Jean Oury.
Intentaré no repetir moltes de les coses que ja es coneixen de Tosquelles o almenys intentaré donar-vos-en la meva visió personal, articulades en el context en què el mateix Tosquelles els situava. Per a ell, els contextos eren fonamentals. L’home i, per tant, la psiquiatria es dedica a l’estudi i la seva cura no només es pot veure únicament des d’una perspectiva biològica o sociològica, sinó com una articulació lliure de totes dues, que no és el mateix que la integració de totes dues i això, no només de manera abstracta, sinó tenint-la present en cada moment de la vida de l’individu, des que neix fins que mor.
Per tant, també sabia que Tosquelles que formava part del sistema i que l’educació en el sentit més ampli de la paraula era fonamental. Des del maternatge, passant per les etapes successives en què el desenvolupament del nen articulava allò intern i extern, les seves capacitats evolutives, amb les situacions que li plantejava l’entorn, familiar, escolar, etc. buscant sempre el desenvolupament adequat de la singularitat del nen.
Per a Tosquelles el desenvolupament del nen sempre va ser rellevant, tant des del punt de vista conceptual, com de la seva pràctica. Ens insistia en els 5 primers anys de vida, ja que marcaven en gran mesura l’esdevenir de l’individu, donant per fet que el primer any és fonamental i els següents també ja que el nen (i l’adult) va registrant a l’interior l’impacte que li produeixen les intervencions dels altres o millor encara les interpretacions que fa de les intervencions dels altres.
Referències d’això, les feia parlant de la seva relació amb el seu pare i el Centre de Lectura o amb el seu oncle i padrí —metge de la Selva del Camp, germà de la seva mare, que en haver quedat vidu molt jove es va vincular molt estretament amb la família d’origen; per tant, amb ell, de manera que va arribar a ser una de les persones més estimades, admirades i referents en la seva vida.
De la mà del seu oncle va conèixer Emili Briansó, de qui era amic, i va comentar —i està escrit en molts llocs, tant per ell com pels que hi fan referència— com anava a menjar amb el seu oncle al Pere Mata a casa del director. Aquests fets i que el seu padrí fos metge i escrivís el 1913 un article publicat a la revista científica del manicomi de Reus —referent en la interpretació dels somnis de Freud i en el qual s’atrevia a pronosticar que no només canviaria el tractament dels malalts ambulatoris sinó també els dels dins del manicomi— podria haver influït en l’orientació professional i personal de Tosquelles, com ell mateix més d’una vegada ens havia comentat amb jocositat i ironia.
La infància sempre va ser present en tot moment en la seva tasca activa. Ho va ser en la seva primera etapa de Reus, assistint a la Gota de la Llet, dirigida pel Dr. Frias, utilitzant el mètode socràtic, de manera aparentment ingènua. Demanava a les mares què feien i com s’ho feien amb els seus fills, per entrar d’aquesta manera en un diàleg obert amb elles, en un marc d’igualtat, i a partir d’aquí plantejar altres maneres possibles de fer, ben vistes i aprovades per les mares.
Gràcies a les oportunitats que li va donar Emili Mira i López, va poder ampliar les seves reflexions i coneixements al voltant de la infància. Va participar en els seminaris i les discussions relacionades amb la psiquiatria infantil i la discapacitat mental a La Sageta, un centre privat situat a la falda del Tibidabo, dirigit pel mateix Mira i López, on hi havia psiquiatres no només catalans, sinó també alemanys que fugien del seu país, com Alfred Strauss, neuròleg i psiquiatre professor de Heidelberg i bon coneixedor d’aquests temes. També el van ajudar a exercitar-se en aquest camp de la infància i adolescència, les activitats psicoterapèutiques que va dur a terme al centre que va obrir Josep Hortoneda al Mas del Quer, com a responsable de Sanitat de Reus, amic i company de Tosquelles del POUM, durant els anys 36 i 37.
La relació amb el Pere Mata va continuar sent molt estreta fins i tot quan estudiava la carrera de Medicina, ja que els estius treballava a l’Institut, fent de zelador (cuidador) i practicant, però tenint accés privilegiat als psiquiatres. Per exemple, la relació que tenia amb el Dr. Salvador Vilaseca, director del laboratori clínic de l’Institut va fer que Tosquelles l’ajudés a trobar històries clíniques i populars relacionades amb el deliri o la síndrome de Cotard i el «deliri del comte Arnau», tema sobre el qual Vilaseca va fer les seves teoritzacions al congrés que els alienistes francesos van realitzar a Barcelona, que va comptar amb 300 assistents i que en un dels dies es van desplaçar a Reus. Parlem de l’any 1927 quan Tosquelles tenia 17 anys.
Tosquelles, al llarg dels anys en què vam conviure, em va comentar i ens va comentar —de vegades en petits grups, però també en els grans grups amb personal de tots els àmbits i nivells del Pere Mata— coses que durant els anys d’estada a l’Institut li havien servit per forjar el seu estil de ser i fer, entre d’altres. Va esdevenir-ne el director possiblement, com deia ell, a multitud de factors i circumstàncies, però una d’elles, sens dubte era la presència de Mira i López, que en aquella època en va ser una mica el pal del paller; ja que coincidint amb certes malalties o malalties del director mèdic, el Dr. Josep Briansó, fill del fundador, el Consell d’Administració li va demanar que es fes càrrec de la direcció de l’Institut Pere Mata, de manera interina, de manera que cada mes venia 2 o 3 dies com a mínim a l’Institut.
Van ser anys breus, però molt intensos, segons el mateix Tosquelles, en un moment molt convuls a Catalunya i a tot Espanya, però en què les activitats professionals, tant d’elaboració teòrica com de treball pràctic es multiplicaven en diferents àmbits, podent donar la impressió de certa dispersió, encara que amb un fil conductor que estava relacionat amb les problemàtiques dels malalts mentals, malgrat la situació política i bèl·lica d’aquests anys. Com a exemple de les coses que passaven, Tosquelles comentava com el 18 de juliol del 1936, sense saber el que suposaria aquell dia, estava parlant al pavelló 6 (Pavelló dels Distingits) amb Lluïset Companys, fill del president, a qui feia una sol·licitud analítica de sang i orina perquè la fessin al laboratori de l’Institut i, una setmana després, el 25 de juliol, assassinaven als voltants de l’Institut a mossèn Ramon Dalmau, capellà de l’IPM que vivia al xalet i era amic de Tosquelles, però que en aquelles circumstàncies més d’un va llançar la suposició que potser Tosquelles estava implicat amb el seu assassinat. En aquest entorn, seguien treballant…
Aleshores, participaven en la reforma de la psiquiatria, tant a escala catalana, com espanyola, discutien i estaven en contra de la redacció que Jiménez d’Assúa va plasmar en la llei interna del 1931. Van potenciar el que Emili Mira i López anomenava «psiquiatria d’extensió», consistent a no reduir la psiquiatria a allò estrictament mèdic; és a dir, que el metge havia de facilitar el treball conjunt amb els mestres, jutges i altres persones referents als pobles. La psiquiatria calia fer-la fora dels manicomis. En aquesta època, a Catalunya s’estava elaborant, com dic, la reforma psiquiàtrica, plantejant la comarcalització que, posteriorment, seguint aquests mateixos criteris, se’n va dur a terme a França i, fins i tot, a Espanya, anomenant-se als dos llocs sectorització. En aquesta comarcalització a Tosquelles li corresponia atendre la Comarca de Tortosa; Solanes, Tarragona i Alier, Reus (segons Tosquelles), però per circumstàncies de la guerra ja no va poder aplicar-se.
Mira i López era força eclèctic i potser això va influenciar Tosquelles, segons ell comentava. Cal escollir de cada teoria o evidència, allò que és útil o dona sentit al que es fa i quan apareix una teoria que supera les altres o un mètode que en millora els resultats, immediatament cal fer-ne la substitució, això sí, prèvia reflexió crítica.
Emili Mira estava llavors preparant el seu llibre Manual de psiquiatría. Tosquelles i tots els que participaven a l’IPM, hi van col·laborar encara que no es fa esment explícit al llibre d’aquesta col·laboració, però el llibre inclou fotos i referències de les activitats que es realitzaven a l’Institut o, fins i tot, de nines fetes per malaltes de l’IPM i altres que, abans d’incloure-les al llibre, eren discutides des del punt de vista psicopatològic, com la del caçador amb escopeta que va ser proposada pel mateix Tosquelles.
També va ser motiu d’una participació col·lectiva fructífera al seminari que va tenir lloc per debatre la tesi doctoral de Lacan i que va portar Emili Mira un any després de la seva publicació.
Segons Tosquelles la va portar amb la idea expressa d’introduir la psicoanàlisi a la institució, cosa que ja era present en l’ambient de l’IPM. Cal recordar els articles sobre el seu padrí el 1911 i d’Emili Briansó dos anys després, així com les inquietuds junguianes de Salvador Vilaseca.
Va ser tot això el que va motivar Tosquelles a endur-se a França aquest mateix llibre, la tesi de Lacan, a St. Alban, per continuar treballant amb els psiquiatres de l’hospital el seu contingut tal com es va fer al Pere Mata. Gràcies a ell van ciclostilar aquest llibre a la impremta dels malalts i en va facilitar la difusió a França.
Segons Tosquelles, el que va fer que Lacan es fes posteriorment psicoanalista, va ser l’estudi que durant la preparació de la seva tesi doctoral va fer dels deliris. En aquest seminari del Pere Mata es van posar sobre la taula més les orientacions psicoanalítiques que les orgàniques i psicològiques. Vilaseca com a defensor de Jung i la influència de l’aspecte mític, familiar o col·lectiu, i Tosquelles com a defensor de l’ortodòxia freudiana, potser per la influència del seu psicoanalista, Sandor Reiminder, que alhora havia estat psicoanalitzat per Abraham (ortodox freudià).
Tosquelles reia d’haver mantingut aleshores una postura tan estricta perquè entenia que calia estar obert a tot, fins i tot a allò neurològic, no fos cas que al final et pugui sortir «una pota de ganso on menys ho esperes».
Recordava Tosquelles que entre els afectats per la guerra a Almodóvar del Campo, un soldat va començar a caminar de quatre potes i a udolar com un gos. Suposaven que es tractava d’un estat de naturalesa histèrica al qual no van donar gran importància i va acabar morint. Va resultar que tenia un tumor cerebral. Van continuar parlant d’aquestes coses amb Tosquelles i vam ser nosaltres els que vam recordar que un malalt de l’IPM molt conegut per Sarró pels seus dibuixos i deliris parafrènics i també per nosaltres, MB, al final de la seva vida va acabar morint també d’un tumor cerebral. Vam arribar a la conclusió que als malalts cal escoltar-los i explorar-los tant des del punt de vista fenomenològic, psicopatològic biogràfic i de context, com des del punt de vista biològic, molt present en la nosografia psiquiàtrica de base alemanya.
No és per casualitat que el 1934, Tosquelles i Antoni Subirana, neuròleg de l’Hospital Clínic de Barcelona, escrivissin un article a la Revue Neurologique sobre una malalta de l’IPM, A. C., que presentava calcificacions intracerebrals i alhora una hemiplègia des de la infància amb crisis epilèptiques jacksonianes. A aquesta pacient la vaig arribar a visitar i tractar jo mateix als anys 60, al pavelló 10, cosa que vaig comentar a Tosquelles, i va tornar a parlar amb ella de manera emotiva. Potser per això, en un dels seus següents viatges a Reus, Tosquelles em va portar el dossier d’un malalt, C. V., tractat i explorat per ell a Saint Alban el maig del 1940. El manuscrit escrit en castellà per a ésser publicat començava així:
Exposarem un nou cas de calcificació intracerebral, l’observació del qual malgrat ser incompleta no deixa de tenir cert interès teòric. Si bé són freqüents les comunicacions dels neuròlegs sobre les hirnsteines de Schüller, no en coneixem gaires observacions de procedència manicomial. Recordem el cas de Pierson […] i el de nosaltres mateixos en una epilèptica assistida en un asil rural d’Espanya. Això es comprèn pel poc interès teòric que poden presentar, però cal assenyalar també la manca d’una exploració neurològica sistemàtica a la major part dels malalts assistits als manicomis. Nosaltres volem posar de manifest aquesta fallada de l’activitat psiquiàtrica corrent. És per a nosaltres significatiu que, malgrat la nostra confessada preferència per a l’orientació psicològica en l’estudi dels malalts mentals, aquest ja sigui el 2n cas que observem de calcificacions intracerebral amb especials particularitats…
M’he excedit potser a transcriure el text manuscrit de Tosquelles perquè reflecteix el caràcter obert, eclèctic, observador i defensor del que considera que cal fer en cada moment. I desenvolupar-lo, fins als límits del possible, procurant el millor bé del pacient. A cada moment s’ha d’aplicar la tècnica, l’instrument i la teoria adequada per aconseguir el benestar més gran del pacient.
En aquest sentit, Tosquelles és un absolut heterodox, eclèctic a primera vista, antiescola, encara que com ho deia ell, devia molt a tots els grans de la psiquiatria, com Freud (encara que no era freudià), Lacan (encara que no es considerava lacanià) i Mira i López (a qui estava més vinculat afectivament). Mira tenia amplis coneixements de psiquiatria, psicologia i sociologia. I, a més, tenia una gran virtut i era que encara que no tingués coneixements en profunditat sobre un tema, això no li impedia escriure un llibre sobre el tema i resultar, a més, tremendament pedagògic. Tosquelles anomenava amb certa ironia el test de Mira, o test de sinceritat, consistent a preguntar als aspirants a ser cuidadors de malalts al Pere Mata, si quan s’anaven a dormir, en treure’s els mitjons, es passaven el dit d’una mà, normalment l’índex, entre els dits dels peus. Si deien que no, aquí s’acaba la pregunta, però si deien que sí, a continuació se’ls preguntava si es portaven el dit al nas per conèixer l’olor dels peus. Si deien que no eren eliminats de la selecció.
Em permeto explicar aquestes «intimitats» fins i tot a risc de poder ser criticat per exposar qüestions prosaiques i de mal gust davant dels ulls d’alguns lectors, però Mira i López, malgrat això que explico era un magnífic coneixedor de l’ésser humà i de l’orientació professional. Fins i tot va escriure, posteriorment, «un manual d’orientació professional» (1947), que intentava conèixer la sinceritat de les respostes de les persones explorades, com també certs trets de personalitat i la seva possible agressivitat potencial. El test s’aplicava sobre una taula especial, dissenyada pel mateix Mira, una de les quals encara es conserva a l’IPM.
La laborteràpia va ser un altre dels temes centrals tractats als seminaris d’aquells anys a l’Institut; tampoc és estrany, atès que ja aleshores estaven desenvolupades les activitats dels malalts en serralleria, fusteria etc., sense oblidar els aspectes lúdics com el teatre i el cor musical, entre d’altres. El seminari es va centrar fonamentalment en el llibre de Herman Simón i altres com La organización de la terapéutica activa en los manicomios españoles de Ramón Rey Ardid (Arxius de Neurologia, Madrid, 1932) que ja freqüentava el Pere Mata perquè era allà on ingressava als malalts privats que requerien internament. Tosquelles va considerar tan important aquest tipus d’activitats que el de Herman Simón va ser un dels llibres que es va endur a St. Alban per poder aplicar-hi els seus fonaments. Es va emportar la traducció que en va fer Ramon Sarró el 1937 i que anys més tard em va regalar coincidint amb l’etapa en què em vaig ocupar de la socioteràpia, etapa prèvia a la implantació del club psicoterapèutic.
Tosquelles ens recordava que en aquells seminaris havien conegut, de la mà de Rey Ardid, Philippe Pinel, un dels pares de la psiquiatria de finals del segle xviii, coincidint amb la Revolució Francesa; i com ell va lluitar a aconseguir que els malalts mentals tinguessin un tracte just, el tractament moral o humà, d’acord amb els principis de la Revolució Francesa. Ens recordava Tosquelles que va ser Pinel qui va escriure que, al manicomi de Saragossa, es curaven els malalts de beneficència i no els aristòcrates o rics, que no feien cap tipus d’activitat, tret de passejar o, en tot cas, llegir i acompanyar-se dels seus propis pensaments, mentre que els pobres o plebeus s’incorporaven a les múltiples tasques que es relacionaven al manicomi: cuina, granja, camp agrícola, fusteria, serralleria i cadascuna les activitats necessàries per al bon funcionament del centre, constituït com un poble. La interacció que es produïa entre ells, mitjançant el treball, feia que les seves afeccions afectives o delirants anessin canviant, de manera que al final milloraven o es «curaven» fins al punt de poder sortir d’alta.
De tot això que us estic explicant, jo no en sabia res, ni de l’existència de Tosquelles, quan jo vaig arribar al Pere Mata, el dia de Sant Pere del 1966. El Tosquelles que jo vaig conèixer ha fet que hagi dedicat bona part d’aquest article a referir-me al context en què ell es va desenvolupar, als seus orígens professionals, que és tant com dir a l’ambient que van saber crear en aquella dècada del 1929 al 1937 els psiquiatres i neuròlegs que es va anar trobant Tosquelles. Fins i tot els alemanys que van arribar com a refugiats a Barcelona, de la mà d’Emili Mira i que van crear el que es va anomenar «la petita Viena», van enriquir Tosquelles, com ell mateix deia, quan en certa manera aquesta mateixa funció que aquí va fer Mira el va haver de fer-la a Saint Alban .
Amb l’ocupació nazi, Tristan Tzara, Paul Eluard i Antonin Artaud estaven, en primer lloc, ocults a París a l’hospital de Sainte Anne. Allà es reunien, a la cambra de guàrdia, psiquiatres com Ajuriaguerra, Lacan, Lebovici i Tosquelles; és a dir, el grup batejat per Ajuriaguerra amb el nom de «Batia» (‘nosaltres’ en basc), al qual s’afegien intel·lectuals i artistes com Paul Eluard, Buñuel i Breton, entre d’altres. L’amistat que hi havia entre el grup Batia va fer que a Sainte Anne ocultessin molts intel·lectuals, perseguits per la Gestapo i quan consideraven que estaven a punt de localitzar-los, els traslladaven a altres llocs. Va ser així com alguns com Tristan Tzara, Eluard i Antonin Artaud, entre d’altres, van ser traslladats a Saint Alban.
Com dic, Tosquelles va tornar a Reus, al Pere Mata, el 1968. No repetiré els detalls que ja estan descrits en molts llocs. Aquí només m’interessa explicar-vos el context en què es va produir. Espanya estava en ple desenvolupament industrial, el poder adquisitiu s’havia multiplicat per 4, l’accés als llibres sobre política, cultura i filosofia ja s’havia permès, les influències culturals europees i americanes s’havien introduït entre els joves, principalment els universitaris. Els hospitals psiquiàtrics van rebre el doble de pressupost malalt/dia i tot això va suposar plantejar noves maneres de fer.
El Consell d’Administració de l’IPM va renovar el Consell el 1967 i hi van entrar joves amb idees en consonància amb la situació que acabo de descriure. Estaven disposats a transformar el manicomi en línia amb les idees socioculturals comentades i aplicades al malalt mental.
Val a dir, però, que al Pere Mata, tot i que el tractament dels malalts i les relacions dels psiquiatres —des del director als caps de servei, encarregats dels pavellons, cuidadors i malalts— eren molt verticals, la formació dels becaris era molt superior a la d’altres llocs, pel fet que una bona part de psiquiatres de l’Estat portaven malalts privats al Pere Mata i ells, alhora, convertits en psiquiatres consultors de la institució, impartien conferències i seminaris sobre les diferents patologies psiquiàtriques i els becaris (no existien els especialistes via MIR) preparàvem els casos clínics que feien referència als seminaris respectius, amb entrevistes als pacients al saló del pavelló 6 com si fos una aula de la Facultat de Medicina.
Al marge d’això, el desig de canvi era clar, per part del Consell d’Administració, com he dit, i també dels psiquiatres joves. Faltava, no obstant, la persona que canalitzés de manera estructurada aquesta voluntat de canvi.
Ramon Sarró, que ja coneixia Tosquelles des de l’època de la Segona República, va suggerir a Ramon Vilella que la persona idònia podia ser Tosquelles, no només per ser de Reus, sinó perquè s’havia format al Pere Mata i perquè, a més, a Saint Alban estava desenvolupant el que llavors es deia psicoteràpia institucional i, en el fons, era una cosa semblant a allò que es pretenia a l’Institut.
Ramon Vilella va ser la persona destacada del Consell d’Administració i com a conseller delegat va ser qui va donar suport i animar Tosquelles en tots els seus plantejaments fins al final. Per a mi, quan em van presentar Tosquelles va ser una sorpresa que ja he comentat altres vegades. Havia fantasiat que ens trobaríem amb un psiquiatre investit de saber, de certs dogmatismes o d’establir un discurs coherent sobre allò que considerava que s’havia de fer. I va ser tot el contrari, més que dir el que faria preguntava què faríem nosaltres i si intentaves centrar-li algun tema de l’índole que fos, feia la impressió que «sortia per petaneres», amb un discurs caòtic, col·loquial de poc pes científic o almenys un discurs al qual no estàvem acostumats.
Després d’unes trobades o sessions, aparentment informals, van acordar entre Vilella i ell, tenir una reunió al saló del pavelló 6, amb les persones més representatives de l’Institut. Tot el cos facultatiu —des del director, Joaquin Alier, amb qui Tosquelles havia coincidit en la seva primera època, fins als becaris, la superiora de la comunitat i altres germanes encarregades dels pavellons de dones, els directors i els responsables administratius, així com el cap de personal i els cuidadors encarregats dels pavellons d’homes—, tots es van asseure en cercle i Tosquelles, al centre, va explicar que la reunió era fonamentalment perquè d’una manera informal li anéssim dient o explicant què és el que cadascú més o menys feia; és a dir, la funció que cadascú tenia, com feia la feina, si estaven contents de com es feien les coses o quins inconvenients o dificultats trobaven i si consideraven que podia millorar-se la manera de fer les coses que no dubtessin a dir-ho, que ell volia saber què es feia allà per aprendre i si hi hagués alguna cosa a millorar fer-ho entre tots.
Pels comentaris posteriors, encara en tinc un cert record, la sorpresa va ser general, potser esperaven més indicacions a seguir que no pas el contrari: demanar-los la seva opinió, fins i tot de com consideraven que s’havien de fer les coses.
Com podeu comprendre no relataré de manera detallada la quantitat de reunions que es van fer i les problemàtiques i tensions que es van anar produint, però de manera progressiva es va anar avançant en la implicació de cada una de les persones amb una certa responsabilitat jeràrquica. Crec que anava bé el fet que Tosquelles vingués durant una setmana i després desaparegués perquè que nosaltres continuéssim donant voltes a tot el que s’havia dit i plantejat com a noves maneres de fer. Si digués que va ser fàcil i que no hi va haver resistències manifestes o larvades, com podeu comprendre, no seria cert. Es va acordar que hi hagués una reunió periòdica que anomenem medicoadministrativa, en què es feien fins i tot actes.
Es va acordar que als pavellons fora bo fer reunions entre els metges, els cuidadors i l’encarregat del pavelló que era un cuidador elevat de rang; avui en dirien una reunió d’equip. La sorpresa va ser majúscula. Els cuidadors mai no s’havien reunit en conjunt amb els metges i ningú els havia demanat que opinessin sobre el que feien. Es va pensar a fer reunions un cop per setmana en cadascun dels tallers en què des de feia diversos anys els malalts treballaven perquè els malalts i, per descomptat, els encarregats dels tallers manifestessin el que consideraven oportú.
Es va considerar com una cosa natural que els malalts que residien als pavellons, com a llocs de vida, on menjaven descansaven i dormien, poguessin també dir el que pensaven. La sorpresa dels pacients va ser manifesta, la majoria sense interès per a aquestes reunions, «per què» ,«a mi que no em compliquin», «pel que serviran…».
Aleshores els cuidadors ja estaven mig sensibilitzats i feien d’«egos auxiliars» o facilitadors de la funció del psiquiatre que feia de coordinador de la reunió, una mica intentaven aplicar el que nosaltres anàvem aprenent i elaborant amb l’ajut de Tosquelles.
Des del punt de vista organitzatiu, es van fer diversos assajos per fragmentar l’hospital i crear grups assistencials amb responsabilitat pròpia. Les primeres organitzacions van anar reagrupant els pacients en pavellons que acollien malalts per ordre alfabètic: A-LL i M-Z, d’homes i dones. Amb el temps es van transformar en unitats en funció de la procedència dels malalts: Unitat de Tarragona, de Barcelona, de Pensionat i una Unitat Residencial amb els malalts que se suposava que tenien més dificultats de reinserció a l’exterior.
El Dr. Alier va morir el diumenge 10 de novembre del 1968, cap a les 4 de la tarda, mentre prenia cafè i llegia la premsa al menjador de casa, al primer pis del pavelló central de l’IPM. Des de llavors i durant dècades no hi va haver cap altre director. Va haver-hi conats d’ocupar el lloc per part dels caps de servei, però només es va arribar a una subdirecció rotatòria cada tres mesos, tal com van plantejar Tosquelles i Vilella, però no va donar resultats i es va descartar la direcció clínica tradicional.
Després es van crear prefectures col·lectives, triumvirats en què, encara que hi pogués haver un cap amb representació administrativa, els tres tenien el mateix rang, cosa que permetia que el treball en equip fos més solidari. Les direccions col·lectives amb tres metges en cap per a cada unitat van desembocar en les unitats sectoritzades de Tarragona i Barcelona.
A finals dels anys 60 i principis del 70 hi va haver moviments contestataris de repercussió estatal dels joves psiquiatres de diferents hospitals psiquiàtrics de manera esglaonada. En haver-hi més pressupost i amb l’ambient sociocultural que he descrit, es van iniciar reformes que incloïen la contractació de nous psiquiatres, però a cada hospital hi havia conflictes, en general a causa d’una no sintonia entre els òrgans de gestió dels hospitals i els psiquiatres o altres professionals sanitaris: Hospital Psiquiàtric d’Oviedo, Institut Mental de Sta. Creu i Sant Pau de Barcelona, Hospital Psiquiàtric de Conxo a Santiago de Compostel·la. A les Clíniques Eivissa 43 de la Ciutat Sanitària Francisco Franco, avui Hospital Gregorio Marañón, va ser la plantilla qui es va amotinar i qui va dirigir bàsicament les reivindicacions a escala nacional a través de la Coordinadora Psiquiàtrica formada per més de 200 professionals, en origen psiquiatres.
Els psiquiatres joves de l’IPM, formaven part d’aquesta coordinadora, però a escala del Pere Mata no hi va haver cap conflicte ja que el Consell d’Administració i la Diputació Provincial de Tarragona estaven en sintonia amb els plantejaments organitzatius i assistencials que estaven realitzant sota les orientacions o directrius de Tosquelles, tant dins de l’hospital com en l’enfocament comunitari amb la creació dels 3 sectors: Tarragona, Reus i Tortosa (1972) que recuperaven de la mà de Tosquelles la comarcalització que s’havia dissenyat en temps de la Segona República i no es va poder concloure a causa de la guerra nacional.
Es va demanar a Tosquelles dirigir o orientar la manera de dur a terme, conceptualment, l’organització intra i extrahospitalària de l’Hospital Psiquiàtric d’Oviedo. Després de dos o tres viatges es va adonar que els plantejaments teòrics dels joves psiquiatres estaven impregnats d’unes concepcions antipsiquiàtriques, d’índole més sociopolítica, que dels plantejaments tosquellans a organitzar els espais de relació psicoterapèutica amb els malalts de manera que pogués ser possible.
En totes les activitats que es van desenvolupar a l’Institut, des del 1968 fins al 1994, Tosquelles va ser l’inspirador fonamental, juntament amb el suport actiu i potenciador dels joves psiquiatres. De manera que, en moltes ocasions, Tosquelles no apareixia com a protagonista o autor, però hi era ben present, fins i tot en la seva absència. Potser per això en les biografies de Tosquelles, la seva segona etapa al Pere Mata, no està descrita amb el mateix detall, admiració i exaltació que en les seves etapes anteriors.
És per això que en el resum de les activitats que es van anar realitzant i que avui molt succintament comentaré aquí pot semblar que van ser realitzades sense la seva intervenció i, tanmateix, en totes hi era present, fins i tot en els documents en què es plasmava el que fèiem, encara que el seu nom no aparegués.
Em resulta difícil posar dates concretes a la posada en marxa de cadascuna de les qüestions que es van anar organitzant, perquè moltes se solapaven i perquè des que es generava la idea fins que arribava a consolidar-se, passava algun temps i fins i tot havia modificacions, cercant el consens o el resultat final.
De manera molt resumida, narraré aquelles qüestions que considero que van ser fonamentals per aconseguir el funcionament de l’institut en aquesta època tosquellana. Una de les primeres coses va ser constituir la reunió d’anàlisi institucional, a la qual assistia el gerent Ramon Vilella i els metges, caps d’unitat i administratius i a més un observador, aliè a l’organització, per evitar l’endogàmia o l’incest, com en deia Tosquelles. Per descomptat, Tosquelles hi assistia, quan coincidia amb les seves vingudes, ja que la reunió era setmanal. Allí es tractaven tots els temes importants que succeïen a la institució, incloent-hi els actings que podien produir-se i que eren tractats com a significants, que havien de ser debatuts per trobar el significat institucional que podien tenir.
Quan van aparèixer els primers MIR de psiquiatria, vam entendre que no eren útils per a la nostra pràctica, atès que la seva formació en la majoria dels casos s’havia fet en serveis d’aguts als hospitals generals, amb cap experiència en el tractament de malalts crònics ni ambulatoris. D’altra banda, el mateix Tosquelles va suggerir que la contractació es fes a poc a poc per facilitar l’assimilació de l’estil que es començava a instaurar a l’IPM i evitar el que havia passat a Oviedo que van contractar de cop «40 psiquiatres 40» als quals, com ell mateix deia, és lògic que sense formació prèvia els surti la vena antipsiquiàtrica. La selecció era a través de currículum i sobretot de les entrevistes. Tot i que no sempre va ser igual al llarg dels anys.
Durant uns quants anys es va fer de la manera següent: cada aspirant passava una setmana a l’IPM, dormint al pavelló 4 bis de malalts, actualment Residència Monterols. Cada dia, de dilluns a dissabte, anava acompanyant un psiquiatre diferent, observant el que el psiquiatre feia i en un moment del dia li suggeria a l’aspirant que prengués la iniciativa. Era una cosa que els 6 psiquiatres avaluadors havien establert. Cadascú li proposaria alguna cosa diferent, fer una entrevista, portar una reunió de grup, fer un resum del que havia vist al llarg del dia, comentar el que s’havia observat en la dinàmica del pavelló, etc. I després havien de comentar de manera col·loquial la seva experiència, opinions, dificultats i aportacions, entre d’altres.
L’aspirant podia, lògicament, adonar-se que aquest tipus de formació o activitat professional no era el que desitjava i s’excloïa en arribar al final de la setmana. Alguna vegada va passar, amb satisfacció per les dues parts, perquè no hi ha res pitjor que alguna no estigui a gust. Ja no dic si a sobre a la llarga estan a disgust les dues parts. Els que eren aprovats, sabien prèviament que ells havien d’acceptar un contracte d’exclusivitat —és a dir, no tenir activitat privada— i també formar part d’un grup d’elaboració contra transferencial. Va arribar a haver-hi 9 grups i fins a 8 o 9 participants en cadascun. Al començament només el componien psiquiatres, però progressivament s’hi van anar incorporant altres professionals: psicòlegs, treballadors socials, encarregats d’unitat procedents de cuidadors i, fins i tot, va haver-hi persones alienes a l’IPM però implicades en la salut mental d’altres organitzacions.
Bàsicament es tractava que cada membre del grup pogués expressar i fer referència a alguna anècdota, situació, trobada, entrevista, etc. amb el malalt o la família. La llei consistia a dir què li passava pel cap en plena associació d’idees, sense cap crítica o restricció per part seva i tampoc per part del grup. La sessió durava 1 hora i mitja setmanal, fora de l’horari laboral i hi havia un secretari rotatori, d’entre ells mateixos, que era qui obria i tancava la sessió i gravava la reunió que s’enviava a Tosquelles i en la propera vinguda, feia comentaris sobre allò dit i no dit en les cassets esmentades, davant la presència activa i exclusiva dels participants, en el que anomenàvem «grups de cassets».
La formació de la resta de personal va ser tinguda molt en compte des de l’inici del canvi, procurant que no només coneguessin aspectes relacionats amb la psicopatologia i la fenomenologia dels pacients, sinó també l’actitud o relació més adequada que devien tenir davant dels pacients considerant-los primer com a persones abans que malalts. Els mateixos cuidadors aportaven casos concrets per exemplificar allò teòric, passant unes vegades de la teoria al cas pràctic i moltes altres de l’exposició dels casos pràctics, exposats pels propis cuidadors amb el seu llenguatge i la seva experiència, a la teoria.
Però la formació era molt més àmplia i diversa, no és per casualitat que a l’Institut conservem al voltant d’unes 400 cassets amb els enregistraments de les sessions que Tosquelles impartia a les seves vingudes, parlant de temes molt diversos, encara que tenint molt en compte, en la majoria de casos, la relació humana en les seves diverses situacions —amb si mateix, amb els altres, en relació dual, grupal social…
Els assistents a les diferents sessions, unes generals i altres dedicades a grups professionals específics, eren seguides amb gran interès i en moltes ocasions els mateixos assistents tenien la sensació que Tosquelles deia coses de manera personal. Tot això va facilitar el tipus de tracte entre tot el personal de l’Institut, incloent els malalts, i això s’evidenciava en la manera de dirigir-se els uns als altres, amb una naturalitat i espontaneïtat diferent de la que hi havia al principi.
El Club va ser una altra peça fonamental per estructurar l’organització de l’hospital i les relacions en xarxa, entre personal i malalts. És impossible que puguem explicar aquí en què consistia el Club, com es va anar construint i el significat pràctic que tenia i la teoria que el fonamentava i que ja està escrita en molts llocs.
Està clar que va ser Tosquelles qui va considerar que el Club i la formació del personal eren els elements bàsics per transformar l’Institut. Només a títol de síntesi diré que, al Club, un cop assentades les bases sobre com havia d’estar estructurat, eren els malalts els qui portaven la iniciativa sobre les activitats que havien de fer, en les respectives comissions, discutint en un terreny igualitari entre ells i amb el cuidador o monitor de cada comissió o grup. Cada setmana els grups es reunien diverses vegades, al matí i a la tarda, amb participació, per tant, de cuidadors dels dos torns, i un cop per setmana un psiquiatre o psicòleg es reunia amb tot el grup per debatre o exposar qüestions relacionades amb els objectius que cada comissió tenia encomanats. Però, això sí, tenint en compte que allò important era l’evolució personal de cadascú, gràcies a aquestes activitats.
Tosquelles plantejava que, com a mínim, el malalt havia de participar i poder parlar a tres espais diferents que havien de ser tinguts en compte a l’hora de constituir el Club: el Pavelló, el seu lloc de treball i els espais de diversió, canalitzats a través de les comissions lúdiques (bar, teatre, cinema, biblioteca, diari, ràdio, excursions, festejos, etc.), sabent que en cada lloc el malalt parla i es comporta de manera diferent, de manera que pot crear tensions o actings en algun d’ells, ja que els altres espais poden facilitar-ne l’alliberament.
El Club tenia una junta directiva, tots malalts, amb un president, vicepresident econòmic, secretari i un vocal representant de cadascuna de les activitats de l’Institut. Cada pavelló tenia una assemblea setmanal en què participaven tots els pacients juntament amb els cuidadors del torn i el psiquiatre del pavelló. El mateix succeïa en les diferents activitats de la laborteràpia o lúdiques. En cada centre o activitat hi havia eleccions anuals de cadascuna de les quals sortia un representant i tres representants dels pavellons, que anaven tots ells a l’assemblea general que tenia lloc al teatre, ocupant les primeres files, com si d’un parlament es tractés. Les files restants eren ocupades per la resta dels malalts i el personal professional. Per descomptat, la junta directiva presidia la sessió des de l’escenari amb tota la solemnitat litúrgica. En aquesta estructura també hi havia un responsable mèdic psicoterapeuta i un encarregat del Club —procedent de la base dels cuidadors, però que per les seves qualitats havia ascendit a encarregat d’unitat— que procuraven introduir reflexions que facilitaven que el que s’havia elaborat en les diferents comissions pogués articular-se dins del marc establert al Club, tenint en compte el respecte pel que deia cadascun dels malalts.
Durant molts anys, la Comissió de Festejos era qui organitzava les festes de l’institut al llarg de l’any. Potser les més importants, però no les úniques, eren les de Sant Joan i Sant Pere, que es feien coincidir amb les de Reus. En aquestes festes, hi participava tot el personal treballador, que venien, a més, acompanyats per les seves famílies, de manera que es generava un ambient molt distès entre malalts i famílies dels treballadors.
Per citar alguna altra Comissió, la de Ràdio, difonia notícies, entrevistes, música, a través d’altaveus que se sentien en tota la institució, procurant donar informació d’actualitat amb un estil diferent de la Comissió del Diari que tenia el seu òrgan de difusió: el Periódico Club.
Cada comissió tenia el seu protagonisme en el sentit més positiu del terme, en què els pacients se sentien protagonistes del que feien, del que pensaven, desenvolupant aspectes que facilitaven l’accés a la seva pròpia llibertat interna, cosa que els portava a una major responsabilitat i aquesta, al seu torn, a tenir més llibertat en l’execució de les seves actuacions, tal com Òscar Subirats, regidor de Sanitat de Reus, va recordar el passat dia 2 de desembre, llegint un text de Tosquelles, a la cerimònia de col·locació d’una placa homenatge al carrer Major número 6, en què Tosquelles va viure la seva infància.
La sectorització va ser una altra de les peces fonamentals per frenar els ingressos dels malalts a l’hospital i facilitar les altes. La diferència de resultats entre la unitat sectoritzada de Barcelona i Tarragona va ser evident, potser la proximitat de l’entorn tarragoní, entre altres factors complexos, va influir que sortissin d’alta més malalts de la província de Tarragona, que portaven anys ingressats, amb l’acceptació de les famílies. En cada sector, a l’origen només hi havia una assistent social i un metge (a mi em va correspondre el de Tarragona que comprenia les comarques del Tarragonès, el Baix Penedès i l’Alt Camp). El treball era molt intens. A més de l’activitat al consultori, anaven poble per poble a visitar les forces vives de cadascun d’ells (metge, farmacèutic, alcalde i mossèn, com a mínim) i les famílies dels ingressats, independentment dels anys que feia que estaven ingressats, intentant reconstruir un passat en què els familiars tenien l’oportunitat d’evocar records o fantasmes del passat en un ambient cordial, de vegades tens i en la majoria d’ocasions alliberador.
De cara a l’exterior, es va pensar que entre les diverses maneres d’obrir el manicomi, una era difondre el que fèiem, que altres vinguessin a dir el que feien i, sobretot, a parlar del que pensaven que suposava la malaltia mental, intentant arribar, també, als mitjans de comunicació. És així com es van crear les Jornades d’Interès Psiquiàtric el 1968, parlant dels aspectes legals de la rehabilitació laboral del malalt mental intra i extrahospitalari, que es van acabar amb les XXX Jornades d’Interès Psiquiàtric, el 1997, que ja es preveia que serien les últimes.
Per aquestes jornades, hi van passar nombrosos psiquiatres, principalment espanyols i francesos, encara que també d’altres països, tots ells de gran rellevància; així com també altres professionals relacionats amb la psiquiatria. A l’inici, hi venien ponents d’escoles o tendències diverses, però al final el discurs es va anar orientant cap a la funció psicoterapèutica en el vessant fonamentalment psicoanalític.
Amb la Llei 15/1990 d’ordenació sanitària, s’iniciaven entre moltes altres coses els traspassos de competències que tenien les diputacions provincials sobre l’atenció psiquiàtrica. Fins aquell moment podia haver-hi peculiaritats molt diferents d’una província a una altra. Per exemple, la sectorització psiquiàtrica que es va dur a terme a Tarragona el 1972, encara que la seva elaboració amb la Diputació de Tarragona es va iniciar el 1969, va ser la segona del territori espanyol, després d’Astúries i 10 anys abans que aparegués la de Barcelona al complet. Aquesta llei pretenia homogeneïtzar la psiquiatria, no només a escala territorial de les comunitats autònomes, sinó també respecte a la Sanitat en general.
Tosquelles i Vilella van ser els primers a intuir que això tenia conseqüències positives i negatives. Les positives: un desenvolupament econòmic a la llarga superior i més transferència amb la resta de serveis sanitaris. Les negatives: la pèrdua de l’autonomia organitzativa, tinguda fins aleshores depenent dels acords amb la Diputació corresponent.
R. Vilella fins i tot va voler, o almenys va intentar, crear un grup d’opinió o de lobby els primers mesos de 1994 que permetés continuar amb els principis bàsics de la psicoteràpia institucional, en el sentit ampli. Per això va convocar a Barcelona, a la seu de la Unió Catalana d’Hospitals (UCH) referents de la psicoteràpia institucional francesa que, a més d’amics, havien vingut molt sovint a les Jornades d’Interès Psiquiàtric. Es van fer diverses reunions espaiades, a totes les quals recordo que vam acudir tant Vilella com J. Oury i jo mateix. Recordo que hi van anar venint H. Torrubia, A. Viader, P. Delion, el fill de Tosquelles, J. Tosquelles, i segur que altres persones, i per part catalana també van venir alguna vegada A. Arteman i J. Garcia Ibañez.
Les reunions van servir per confirmar que els temps que venien no eren els millors per a la psicoteràpia institucional, no només a Catalunya sinó també a França. A banda d’un suport sentimental a Vilella, el grup no va aconseguir definir un pla d’actuació que servís per consolidar els principis de la psicoteràpia institucional als òrgans de la sanitat catalana o francesa, ni tan sols fer alguna declaració al respecte als mitjans de comunicació .
Tosquelles estava al corrent d’aquelles reunions, a les quals no va venir pel seu estat de salut, i ell ja havia comentat a Vilella i a mi mateix, que allò que pretenia Vilella estava condemnat al fracàs des del principi. Tosquelles entenia que per molt que es volgués anar contracorrent, les coses anirien per altres camins, és a dir els que marqués la sanitat general, en què la psiquiatria podria tenir el seu espai, però dins del marc que la sanitat establís.
El 19 d’agost del 1994, R. Vilella va ser hospitalitzat. Vaig anar a veure’l i li vaig comentar que tenia previst anar l’endemà a veure Tosquelles, però que posposaria el viatge. S’hi va negar i simplement em va dir: «Digues-li que estic fotut». El 20 d’agost vaig anar a Granges-sur-Lot i, entre altres coses, vaig comentar a Tosquelles la situació de Vilella i ell em va respondre amb una frase molt concisa: «Desenganya’t, Antonio, la nostra època ja ha passat». En aquell moment crèiem que la vida de R. Vilella no corria perill, l’havien d’operar d’un aneurisma d’aorta. Vaig dormir a casa de Tosquelles i l’Helena i l’endemà, 21 d’agost, quan vaig arribar a Reus tenia el comunicat que en Ramon havia mort.
Seguidament, vaig trucar a Tosquelles com feia cada vegada que tornava de casa seva. La conversa va ser normal fins que li vaig dir que en Vilella havia mort. El seu silenci va ser tan gran que vaig creure que s’havia tallat la comunicació, però jo seguia sentint la seva respiració fins que es va tallar la línia. Per l’Helena vaig saber, uns dies després, que durant els 3 dies següents a continuació de la meva trucada Tosquelles va estar sense dir paraula. Ni tan sols a ella.
El dia 25 de setembre, dia de la Misericòrdia, patrona de Reus, moria Tosquelles, el mateix dia que, 82 anys abans, havia estat batejat a l’església que porta el seu nom: Sant Francesc.
