Hi ha tres alcoians que estimo i admiro profundament, tres mosqueters (als quals s’ha afegit fa uns quants anys un jove D’Artagnan anomenat Hugo Mas, un excel·lent autor i intèrpret de cançons) que han excel·lit en els seus respectius camps artístics i que, a més, han estat uns exemples, des de postures socials i polítiques avançades, de compromís amb la cultura i la llengua, sempre amenaçades, del nostre país. Són el pintor Antoni Miró, l’escriptora Isabel-Clara Simó i l’actor i cantant Ovidi Montllor. L’Ovidi ens va deixar fa un quart de segle; se l’endugué un càncer d’esòfag just quan estava enregistrant el que hauria estat el seu primer disc en catorze anys. Una altra malaltia no menys cruel, l’ELA, ens ha deixat recentment sense la presència de la Isabel, i avui em sento una mica més orfe.
Quan la vaig conèixer, la Isabel-Clara Simó? Juraria que fou l’any 1982, quan la revista Canigó em va dedicar un article amb motiu de l’aparició del meu primer disc. Canigó desapareixeria uns mesos més tard –el seu independentisme era mal vist en uns anys de sacralització de la mal anomenada Transició, i els ingressos publicitaris es feien cada cop més escassos– i ella, que fins aleshores només havia publicat un llibre de contes (És quan miro que hi veig clar, 1979), començaria una esplèndida carrera com a narradora amb la novel·la Júlia (1983), una carrera durant la qual ens oferiria teatre, poesia, narrativa curta i, sobretot, una trentena de novel·les, en les quals va anar desenvolupant una veu pròpia i inconfusible, i on va quedar palesa la seva manera de pensar pel que feia al país, a les dones, a les relacions humanes, a tota mena de poders, però sempre des del punt de vista de la creadora d’universos i de l’explicadora d’històries –no pretenia fer assaigs sinó literatura–, tot fent incursions també en el camp de la literatura de gènere (El mas del diable, 1992) i de la novel·la juvenil (Dora diu que no, 2006). Perquè ella era, abans que res, una escriptora. I una escriptora que, com ja havien defensat abans que ella autors com Pedrolo i Jaume Fuster, estava convençuda que una literatura normal en un país normal no havia de tenir un cap enorme i un cos raquític, sinó que s’havia de desenvolupar en tots els gèneres i buscar el públic més ampli possible. Fruit d’aquest desig són novel·les com Ídols (1985), T’estimo, Marta (1986), El mossèn (1987), Una ombra fosca com un núvol de tempesta (1991), La salvatge (1994), El gust amarg de la cervesa (1999), La vida sense ell (2013) i Jonàs (2016), entre d’altres, novel·les que vessen de personatges vius, amb sang a les venes, i on un humor molt valencià es combina hàbilment amb la crítica, sovint indignada, a determinades actituds individuals i col·lectives pròpies d’un món que l’autora no veu ni pitjor ni millor del que és. Sap que la literatura no canviarà el món, però pot fer evolucionar algunes mentalitats. I són determinats individus els que sovint, malgrat tenir-ho tot en contra, acaben fent avançar la societat.
La Isabel, tot i la seva activitat incansable com a escriptora professional –en el sentit més noble del terme– no es va tancar mai en una torre d’ivori: era una dona d’una vitalitat extraordinària; anava amunt i avall contínuament i, quan era requerida la seva presència, participava generosament en tots els actes que li era possible, malgrat els cops que li anava donant la vida: la mort d’un fill i, més recentment, la del seu company Xavier. A més, li agradava molt la cançó, i això va facilitar que ens apropéssim l’un a l’altre: vaig tenir la sort que dediqués diversos articles als meus discos i que participés en la presentació d’alguns d’ells, i em va animar calorosament quan, ple de dubtes, vaig començar una carrera paral·lela com a autor de novel·les infantils i juvenils.
Al llarg dels anys, vam teixir una amistat feta de complicitat i tendresa. Potser no ens vèiem sovint, però sempre ens donàvem notícies d’una manera o d’una altra i comentàvem, ni que fos a distància, els nostres treballs respectius. Ens vam trobar per darrera vegada el mes de maig del 2017, quan vam assistir als concerts de comiat de Raimon al Palau de la Música, i la vaig trobar tan eixerida com sempre.
Fa cosa d’un any, em va fer molt feliç saber que havia acceptat d’escriure el pròleg del llibre que Miquel-Lluís Muntané va dedicar a la meva trajectòria, i va ser en un acte de presentació del llibre en qüestió que l’Àlex Susanna em va donar la notícia de la seva malaltia. Sé que va lluitar molt, i que va estar escrivint fins al final.
És un tòpic dir que ens queden els seus llibres. Però també ens queda el seu exemple de dona valenta i lluitadora, i el seu humor –l’humor és l’enemic de tots els poders i tots els fanatismes. Llegiu la Isabel Clara-Simó: és la millor manera de mantenir-la viva i de donar-li les gràcies per tot el que va fer per nosaltres com a lectors, i per la nostra encara i sempre maltractada llengua. I pensem que persones com la Isabel són l’antídot indispensable contra el verí que ataca incansablement la unió dels que ella, tot rient, anomenava «els valencians del nord i els catalans del sud». Res millor, doncs, que acabar aquestes línies amb uns versos de la «Cançó del cansat»”, del nostre estimat Ovidi, amb els quals ella s’identificava plenament:
I ho torne a repetir: soc alcoià,
tinc senyera on blau no hi ha,
dic ben alt que parle català
i ho faig a la manera de València!