Tradicions de llarga durada
Roser Caminal
Hospital del Lazzarato, Malta 
Centre d’Internament d’Estrangers, Malta 
Antic escrit sobre la quarantena
De somnis, idees i esperança
Francesc Marco-Palau
Corren les nostres ànimes com dos rius paral·lels.
Fem el mateix camí sota els mateixos cels.
No podem acostar les nostres vides calmes:
entre els dos hi ha una terra de xiprers i de palmes.
En els meandres grocs de lliris, verds de pau,
sento, com si em seguís, el teu batec suau
i escolto la teva aigua, tremolosa i amiga,
de la font a la mar –la nostra pàtria antiga.
Màrius Torres
És clar que el poeta de Ponent no es referia a l’illa mediterrània –on, per cert, en altres temps, la petjada catalana també hi fou present– sinó a la noia amb qui compartí estada hospitalària, però la proximitat sonora entre els dos termes –Mahalta, Malta– m’ha fet associar els versos de Màrius Torres recitats per Lluís Llach amb les dues primeres imatges escollides per Ro Caminal de cara a aquest projecte interdisciplinari del Centre de Lectura de Reus.
El cert és que tot allò que hem viscut aquests darrers mesos ha estat un punt d’inflexió col·lectiu que es trasllada, també, individualment, a cadascú de nosaltres. Aquelles distopies novel·lades que havíem llegit feia anys, alguns vespres refrescants d’estiu, han arribat a convertir-se en la nostra realitat quotidiana. Les situacions i les decisions que prenien els personatges d’aquelles pàgines de ciència-ficció que ens feien imaginar i pensar, s’han acabat convertint en les situacions i les decisions del món real, del nostre. D’un imaginari impossible, a la proximitat més propera.
I recordem, potser amb enyorança tremolosa, tot allò que vam fer els dies previs, la darrera setmana abans de ser plenament conscients, aquell març, que el món en què vivim, avui ja és un altre. És cert que aquesta no és la primera vegada que té lloc una situació com la d’ara, el tercer dels documents escollits, així ho evidencia. Però sí que ha estat la que hem viscut i estem vivint nosaltres, un segle després de la de 1918. I això és, al final, tot i que els historiadors tendim sempre a mirar el passat, el que compta en el moment present. Avui ens calen respostes pel moment que vivim.
Idealització, amb tants reptes? Hem idealitzat –segur–- aquelles vides calmes de batec suau que creiem que tenien lloc abans, perquè són, és clar, només fruit de la nostra idealització posterior. Aleshores, abans de tot plegat, abans que se’ns fes evident la fragilitat de l’ésser, hi havia meandres grocs de lliris i verds de pau, és clar, però hi havia també –i encara hi ha– injustícies i desigualtats. Reptes pendents, aquests, que hauríem de començar a superar per intentar que tots siguem una mica més feliços.
Les dues imatges de Malta –l’illa– ens parlen d’arquitectura, si es vol també de paisatge, del cel, el mar i la terra, però sobretot d’allò que la humanitat ha fet a l’espai físic, i d’allò que l’home ha fet a l’home al transcurs del temps. Si ja els clàssics ens deien que l’home és un llop per a l’home –Homo homini lupus, en llatí– sembla que tot i el pas dels anys, i malgrat tants avenços, hi ha reaccions que no canvien, hi ha decisions que no milloren, hi ha errors que no s’esvaeixen. I, doncs, hi ha esperança?
Aquest no vol ser, però, i malgrat el context de xiprers, una mirada pessimista ni cap reflexió abatuda sobre els nostres dies, perquè al final, el futur d’esperança és també en mans de les dones i els homes. Perquè són els somnis els que guien les idees. I de somnis, crec, en tenim tots molts per complir o, com a mínim, per intentar aproximar-nos-hi. Perquè la vida són també els ulls ametllats de les figures femenines i el cromatisme intens. És el traç marcat i són les pinzellades dels colors vius. Què hem de fer, doncs?
Pot l’energia, la imaginació i la vitalitat, ser el motor d’un futur que hem d’anar construint? Si és que sí, posem-nos-hi ara. Si la resposta és negativa, transformem el que calgui, perquè pugui ser-ho. Perquè si els rius fins avui han estat paral·lels, també hem de poder aconseguir que les seves aigües conflueixin i que els ponts de la nostra pàtria antiga siguin oberts i amples, que s’hi pugui passejar i moure-s’hi, conservant, això sí, aquella pedra sòlida, que ni els aiguats han pogut desfer.
Una felicitat sincera? Tenint en compte tot el que hem viscut, potser seria el moment –quan, si no?– de mirar-nos els uns als altres, reconeixent-nos com a éssers que hem de tirar endavant, amb una mateixa vàlua, i caminar cap a un món on parléssim dels valors –en lloc dels menyspreus–, on dibuixéssim possibilitats –en lloc de destruir propostes– i on copséssim que la nostra felicitat sincera no està contraposada a la dels altres. I si ens hi posem?
Mirem-nos el món i, com deia el poeta, fem, tots junts, el mateix camí, sota els mateixos cels.