Tu, jo, robot
Gerard Juan
El transport
Jordi Martínez
Les feixugues extremitats del transport feien ressonar el terra amb un udol metàl·lic. Cada passa aixafava l’asfalt desgastat, esquerdant-lo i alliberant pedretes negres que rodolaven esgotades cap al voral. Els peus que sostenien aquell monstre de cinc metres d’alçada deixaven un rastre de petjades profundes que la pluja convertia ràpidament en petits bassals.
La ciutat era només un piló de vehicles abandonats feia més d’un segle i la figura del transport era l’única cosa que es movia entre les runes tret de les rates, els gats i els gossos salvatges que fugien esperitats en escoltar la simfonia fora de to dels seus motors. Ni tan sols la natura havia volgut reclamar aquell espai i els arbres mandrejaven repartits aquí i allà sense voluntat suficient per escampar la seva llavor. La ciutat era morta, el món era mort i la humanitat era ja un recurs natural escàs.
En Pere va mirar el paisatge sense interès. No li calia consultar els bancs de dades de l’ordinador de bord per saber què havia empès la civilització cap a aquell resultat, era una de les primeres coses que un aprenia dins la matriu artificial del seu transport. La plaga del 2020 havia derivat ràpidament en aquella desolació ja centenària obligant els supervivents a viure encabits dins dels seus robots bípedes que els aïllaven de la societat, del món exterior i dels perills del virus. La por, l’angoixa i la feixuga càrrega d’aquell distanciament social obligat havien convertit la raça humana en una espècie en vies d’extinció.
La seqüència d’ordres electròniques que regulaven la suspensió es va activar i els coixinets d’acer van remugar en girar sobre ells mateixos dins les articulacions de la màquina. El greix que els lubricava feia massa temps que s’havia assecat i ara era poca cosa més que una barreja d’immundícia que de ben poc servia. El transport grinyolava en dotzenes de tons rovellats, la pintura es decapava amb cada nou tremolor i la bateria d’hidrogen es queixava amb un silenci amarg en separar protons i electrons, però no s’aturava mai.
El cel va espetegar amb una fiblada blanca que va llençar-se en picat des dels núvols per morir a sobre d’un edifici, llepant afamada el que devia haver estat una antena de televisió. La immensa màquina va comprovar de manera automàtica que els dipòsits d’aigua potable ja estiguessin plens i va guardar la mànega que havia desplegat abans de començar a ploure.
En Pere va programar la ruta a l’ordinador del cubicle des d’on conduïa el transport i va forçar la vista provant de veure alguna cosa més enllà de la cúpula de vidre que el coronava. La pluja repicava contra l’esfera de cristall i es desfeia barrejant-se amb la pols que la cobria. Després, formava uns recs serpentins que lliscaven, negres, cap al terra com en un quadre d’en Pollock. La poca llum que irradiava el sol entrava a batzegades pintant l’interior de la cúpula amb una aura moribunda.
De sobte, una alarma va sonar il·luminant els panells amb un roig enfurismat. Excitat, va activar el programa de rastreig de l’ordinador i va comprovar que un altre transport havia activat la seva balisa d’aparellament a pocs quilòmetres d’on es trobava. Frenètic, va desactivar el pilot automàtic i va passar al control manual per tal de forçar el límit de velocitat de la màquina. No hi havia ni un segon a perdre. Si algú arribava abans que ell podien passar anys abans que se li presentés una nova oportunitat de participar en un acoblament.
El transport d’en Pere va emetre un senyal electrònic de resposta a la balisa i es va posar en camí. Els amortidors del vehicle lluitaven per reduir els sotracs que es produïen dins la cabina amb cada impuls embogit d’unes cames que, anys enrere, havien reflectit la llum amb pinzellades cromades. Els braços es movien a una i altra banda del transport apartant branques, cotxes estacionats feia un segle i tota mena de deixalles. Els bassals del terra tremolaven quan els peus monstruosos del vehicle queien contra les restes del carrer asfaltat fent saltar enlaire centenars de gotes que morien de nou, deixant un rastre concèntric i tremolós. Sis minuts després, va tombar una cantonada i va veure el transport que havia emès el senyal.
Aturat sota les restes d’una pèrgola, el robot emetia el seu avís subsònic i obria els braços al cel plomat esperant una resposta satisfactòria. En Pere va programar la seqüència d’acoblament cada cop més nerviós i el seu transport va respondre apropant-se a l’altre fins que, de la cabina estant, va poder veure clarament el rostre inquiet d’una dona no gaire més gran que ell. Després, els ventres d’ambdues màquines van tremolar en obrir les comportes que permetien extreure uns tubs de plàstic flexibles que les connectarien.
Tots dos es van estirar enmig del fluid pseudoamniòtic de la part baixa dels vehicles esperant el resultat dels sensors que comprovaven si estaven infectats i que donarien llum verda a l’acoblament. Un xiulet llarg i esmolat i en Pere va ser absorbit pel tub pneumàtic que ara unia les màquines, anant a parar enmig dels braços de la seva companya provisional.
Una hora després, només el ressò de les passes d’ambdós transports perdent-se en la distància era testimoni de la llavor d’humanitat que havia de germinar en nou mesos. No tot estava perdut…