A la primavera de 1977, segurament pels voltants de Sant Jordi, editat per Edicions 62 i finançat pel polític reusenc –tot i que nascut a Montblanc- Josep Andreu Abelló, Pere Anguera publicà un llibre del més alt interès: El Centre de Lectura de Reus: una institució ciutadana. Josep Andreu Abelló, polític destacat d’Esquerra Republicana de Catalunya durant la Segona República, el més jove diputat del Parlament de Catalunya en la seva constitució i, finalment, President del Tribunal de Cassació fins al final de la guerra civil de 1936, visqué molt intensament la política reusenca i era president del Foment Nacionalista Republicà quan aquesta ben arrelada societat local contribuí a la fundació d’ERC. Actuà, també, en aquella època, en les activitats del Centre de Lectura d’una forma rellevant, especialment en algunes reunions generals on és veié obligat a enfrontar-se a la junta directiva que presidia Pau Font de Rubinat secundat pel doctor Salvador Vilaseca que n’era vicepresident. D’aquell enfrontament se’n va originar la dimissió de la directiva del Centre i l’inici d’una crisi política interna que fou difícil de resoldre.
Andreu Abelló se sentia implicat, doncs, a l’entitat i era vell admirador del Centre i en el primer moment de la transició oferí els diners necessaris perquè es realitzés i es publiqués una història del Centre de Lectura digna de l’entitat. Com ha quedat demostrat, amb tot l’encert, es prengué la decisió d’encarregar a Pere Anguera la realització de l’obra, una empresa no gens fàcil, perquè per historiar la vida del Centre es necessita un aplec de coneixements a l’abast de poques persones. Pere Anguera que, des de la més tendra adolescència s’ha constituït com una persona vinculada i identificada amb l’esperit del Centre de Lectura, que, en els seus estudis d’història (en aquell moment Anguera, amb 22 anys estava acabant els estudis oficials a la Universitat de Barcelona) es decantava pel segle en el qual es fundà l’entitat (1859), i que per les qualitats ja demostrades de literat prometia explicar el Centre amb major riquesa de conceptes que el comunicador imaginable més correcte, era l’home idoni per a convertit l’encàrrec de Josep Andreu Abelló en una obra de considerables virtuts.
Anguera enllestí el llibre ràpidament i confirmà els predicaments favorables que s’havien establert a priori. El llibre comença per tenir les proporcions idònies per a complir una funció de divulgació també molt necessària. I exposa la història del Centre de Lectura amb proporcionalitat, objectivitat, claredat, veracitat i precisió. Es veu ostensiblement que el llibre està escrit per un coneixedor de l’esperit del Centre, caire, també afortunat, perquè l’entitat ha viscut èpoques polítiques que li han estat molt hostils i perquè el Centre no és pas una entitat eclèctica. I tot i que l’obra es descabdella sempre des d’una objectivitat de la que ja he fet esment, des d’un primer moment el Centre hi queda reflectit com el que ha estat –salvant els enormes inconvenients imaginables- com explica Pere Anguera ja en referir-se al punt inicial on precisa que els seus fundadors tenien la idea de crear una societat basada en la tolerància, “on tot portés cap a l’ennobliment de l’home com a persona”.
Pere Anguera en l’advertiment inicial explica: “Aquest llibre no és exactament el que hauria volgut escriure: no és la història sintètica del Centre de Lectura i del seu paper dins la vida ciutadana, ni l’evolució ideològica de la massa dels seus socis. Aquests projectes han estat en bona part irrealitzables per manca de documentació i de bibliografia bàsica (…) M’he hagut de limitar, doncs a fer una crònica de la primera societat cultural reusenca, i una de les davanteres del Principat, en la seva història interna. Malgrat tot, he intentat fer veure el camí seguit pel Centre, el qual, si bé en els primers anys no va obtenir cap ressò especial ni exposava programes sobresortints damunt dels de les societats reusenques creades de forma paral·lela, els ha sobreviscut i els ha superat àmpliament fins a obtenir un nom i prestigi nacional”.
Potser, en part, Anguera té raó en donar-nos aquests raonaments. Però estic convençut, malgrat la falta de materials bàsics, que Pere Anguera podria haver escrit un estudi total i aprofundit amb referència al Centre de Lectura. Un estudi que seria, sens dubte, clarivident, des de la seva afinada condició d’analista polític, sobre “l’evolució ideològica de la base dels seus socis”, sobre les contingències i avatars històrics que ha viscut el país i la ciutat des de la fundació del Centre i les seves repercussions en la vida de l’entitat que ha estat sempre fidel, malgrat repetits ambients hostils, al fons del seu pensament, un pensament que ha anat evolucionant i enriquint-se, però que sempre ha volgut ser lleial als orígens tot i l’elementalitat que els caracteritzà. Aquesta obra àmplia i apregonada és la que també podria per satisfacció del país, no tan sols la ciutat- haver-nos proporcionat Pere Anguera.
Afortunadament, però l’any 1977, Anguera ens oferí el llibre que comentem. El diu en l’”Advertiment” que aquella obra és una crònica i no la història sintètica, sobre el Centre, que hauria volgut fer. Jo, la veritat, no sabria aportar arguments suficients per a aclarir la diferència substancial que hi pot haver entre aquesta crònica i el que volia fer Anguera. Però estic plenament convençut del valor, l’eficàcia i l’oportunitat, no pas efímera, del llibre que comento. Aquesta, per a mi, història del Centre, que comprèn des de la fundació, 1859, fins el 1975, agafa un període d’una gran significació. Acaba precisament, a la mort del dictador Franco, després d’un molt llarg període de greus angoixes pel Centre i a trenc d’un canvi polític de gran transcendència. Precisament, les circumstàncies, – penso jo- ajudaren a perfilar aquesta oportuna dimensió del llibre perquè Anguera acceptà l’encàrrec, i em sembla que no m’equivoco, el 1975.
El llibre de Pere Anguera és escrit amb una gran elegància, pensant –l’autor, imagino- que el feia un home del Centre –no en nom del Centre. Un home –afegeixo jo- amb una ja ben clara posició política i nacional. Però l’objectivitat i la serenitat en el judici no abandonen mai l’autor. Penso, especialment, que Pere Anguera no pretén altra cosa que deixar ben clara la història del Centre sense incloure-hi anàlisi ni judicis sobre les evolucions que tenien o pretenien tenir, en les diferents èpoques, els diversos grups i els diversos homes que van anar conduint el Centre, com ell diu en l’”Advertiment” proemial, ni tampoc parla de la influència del Centre de Lectura sobre la vida intel·lectual de la ciutat. Però Pere Anguera diu al llibre més coses del que es proposa perquè ell és un historiador però també un literat i els elements literaris –estratègia, dicció, ambientació subtil, agents exteriors insinuats, lèxic…- suggereixen i il·luminen a través de l’estructura del discurs sense necessitat d’especificar-ho literalment, fet, per a mi indubtable, que dóna al llibre un extraordinari enriquiment, afirmació que m’atreveixo a formular després d’haver llegit, rellegit i consultat l’obra una infinitat, amb perdó, de vegades.