L’anterior número d’aquesta revista digital —1r quadrimestre 2023— publicava una eclèctica i transversal, com ara es diu, quantitat d’articles sobre la figura de Xavier Amorós, en commemoració del centenari del seu naixement.
Òbviament, la figura de Xavier Amorós sobreviurà més enllà d’aquesta celebració. Ens en quedarà per sempre, i molt especialment, un poemari que, per als qui comprem i llegim i poesia, és un referent entre les millors obres de la poesia catalana de la segona meitat del segle passat: Qui enganya, para.[i] De la seva obra memorialística, fonamental per als qui ens agrada conèixer —i reconèixer— les vivències del Reus del segle xx, poca cosa més es pot dir —i escriure— si es té en compte la introducció del Dr. Pere Anguera al volum III de la seva Obra Completa: «Xavier Amorós, una literatura del record».[ii]
La justa i potent dimensió literària de Xavier Amorós, per a un lector com el qui això subscriu, queda diàfanament demostrada amb el que acabo de citar; per això, qualsevol intent posterior de cercar més matèria per destacar resulta encomiable, però poc pot fer per engrandir la seva figura en aquest àmbit, ja que al meu parer passa tot el contrari.
Però com que sobre aquest tema ja s’ha escrit molt, centraré la meva aportació en allò que el títol de l’article enuncia, una qüestió a la qual puc aportar coneixement en primera persona i, també, una documentació que seria complementària a la bàsica, i necessària, que hi ha a disposició de tots els socis de l’entitat i que no és altra que els llibres d’actes de les reunions de les diferents juntes directives.
Xavier Amorós fou president del Centre de Lectura un període curt, el que va del juny de 1981 fins al juny de 1982.
Aquest dotze mesos de mandat no foren en absolut banals i, a més, des del meu personal punt de vista, van influir i influeixen encara en les vicissituds de l’entitat.
L’any 2020, les Edicions del Centre de Lectura van publicar una edició facsímil de la mítica obra del Dr. Pere Anguera: El Centre de Lectura de Reus, una institució ciutadana. A instàncies del president de l’ateneu, Lluís Miquel Pérez, el consell editor va complementar el volum amb un epíleg de l’historiador Joan Navais Icart: «El Centre de Lectura de Reus, una universitat popular del segle xxi (1975-2019)»,[iii] en què la crònica de la presidència de Xavier Amorós és succintament relatada i acaba, literalment, així:
El maig de 1982, en un moment en què el Centre de Lectura batallava per adaptar-se als nous temps —a poc a poc, la cultura va deixar de ser una prioritat per a molts gestors polítics del país—, Xavier Amorós va presentar la dimissió per apagar les veus crítiques amb el seu mandat i frenar la mala maror existent en el si de l’entitat.
En la resta de referències a aquest període presidencial, Navais parla bàsicament de les detencions, el desembre de 1981, de Pere Anguera, Lluís Font de Rubinat i Josep Mariné.
A propòsit d’aquestes detencions, l’expresident Xavier Filella, en el seu article publicat també al monogràfic del primer quadrimestre de 2023,[iv] ens dona notícia de la teoria de Xavier Amorós sobre una possible causa del que va succeir. Com a part gens passiva d’aquells esdeveniments, puc afirmar que la teoria en qüestió pot resultar atractiva, però és molt poc ajustada a la realitat.
L’estiu del 1981, Xavier Amorós, després d’una campanya de suports força reeixida, esdevé president de l’entitat per succeir Jordi Escoda que, durant el convuls i enfervorit període que va del 1975 al 1981, va practicar una presidència oberta i sense restriccions, apostant fermament i amb valentia perquè el Centre de Lectura fos l’entitat més dinàmica, oberta i significativa en els anys de la transició i de l’assoliment de la democràcia.
A l’inici del seu mandat, en una entrevista publicada al Diario Español,[v] Amorós afirma: «Som un equip de dinou persones que dona com a resultat una directiva renovada; però som una gent que sempre hem estat del Centre, que ens hi hem fet grans i alguns més que madurs».
Xavier Amorós parlava de dinou directius. Aleshores, eren les diferents seccions de l’entitat les qui proposaven membres respectius per formar part del màxim estament de direcció. Les seccions eren agrupacions diverses, dinàmiques i molt heterodoxes. La figura de Xavier Amorós compta d’entrada amb un suport més que majoritari. La primera directiva fou formada, a més del president i citant per ordre alfabètic, per: Pere Anguera Nolla, Robert Aguilar Tejedor, Claudi Arnavat Carballido, Josep Maria Baiges Jansà, Joan Ballester Grau, Josep Branchat Cavallé, Rafel Ferré Masip, Eduard González Carriedo, Josep Mercadé Reverté, Josep Murgades Barceló, Josep Oliva Oliach, Lluís Miquel Pérez Segura, Dolors Roigé Figueras, Assumpta Rosés Cavallé, Ramon Salvat Guarque, Maximí Solé Torres, Antoni Tàpies Simó i Xavier Vidal Gil.
La primera reunió del nou Consell Directiu se celebrà el 30 de juny de 1981; amb la designació de les diferents responsabilitats, i amb l’aprovació (amb dos únics vots en contra, de Rafel Ferré i de Ramon Salvat) d’un reglament de funcionament intern del Consell Directiu, Amorós delega la direcció efectiva de l’entitat en la figura del recentment creat càrrec de secretari general, ostentat per Claudi Arnavat, i nomena Xavier Vidal vicepresident adjunt a la presidència. Tres grans àrees molt transcendents foren assumides per la presidència, la de la Sala d’Exposicions, la de Patrimoni Artístic i la de Publicacions. Un vicepresident segon i vuit vocals d’aquesta junta foren designats vocals sense cap tipus de responsabilitat i/o atribució. L’equip econòmic fou constituït pels càrrecs obligatoris de tresorer i comptador, amb dos secretaris adjunts que, de fet, eren mes càrrecs teòrics que efectius.
Amorós, ja des de les primeres setmanes, doncs, delegà tota la gestió i la direcció política de l’entitat en el seu secretari general, Claudi Arnavat, que opta per una direcció absolutament personalista i no absent d’un cert autoritarisme elitista. Arnavat, sens dubte, destacava per la seva capacitat de treball i la seva elevada autoestima. Xavier Amorós el descriu molt encertadament: «Li coneixia el seu caràcter rigorós, de vegades poc flexible. Ell estava segur de si mateix i l’expressió de la seva seguretat resultava, segons com, conflictiva. Va tenir diferències i discrepàncies definitives amb alguns companys».[vi] En poc de temps, Arnavat va construir un model de governació de l’entitat —que avui encara persisteix— basat en el presidencialisme sustentat en un equip de govern molt restringit.
Així, el problema principal era que Xavier Amorós practicava un presidencialisme teòric i delegava les seves funcions de direcció efectiva en el seu secretari general i, tot i que en principi va procurar una mediació entre el seu equip directiu restringit i la resta de membres del Consell, el criteri absolutista dels seus homes de confiança va comportar un enfrontament gairebé continuat entre els uns i els altres, com ho constaten les actes de les vint-i-nou reunions del Consell.
Amorós no era una persona procliu al conflicte, però en tot moment, i sense excepcions, va posar-se al costat de les actuacions i actituds del seu secretari general, que esdevingué el president in pectore de l’entitat.
Al desembre del seu primer any de mandat, les detencions ja esmentades més amunt van aconseguir que, durant un curt període de temps, les discussions internes al si del Consell quedessin aparcades. Com relata Joan Navais, les detencions de Pere Anguera, vicepresident segon de l’entitat; Lluís Font de Rubinat, directiu seccional, i Josep Mariné, soci de l’entitat, van significar un trasbals a tota la ciutat. El president Amorós va ser un bon canalitzador d’actuacions institucionals i de tot tipus per procurar una cosa molt important en aquell moment: la visibilització d’una actuació policial sense cap mena de dubte indiscriminada i dels perills que per als detinguts comportava una detenció sota l’aplicació de la Llei antiterrorista.
Tot el Consell Directiu del Centre i la resta de directius seccionals —no únicament el seu secretari general— formalitzaren una reunió extraordinària i permanent entre el 3 i el 10 de desembre de 1981, i van assolir que el Centre de Lectura fos l’aglutinador de tota mena d’entitats locals, partits polítics, sindicats, mitjans de comunicació locals i, fins i tot, centres d’ensenyament de la ciutat, perquè en molt poc de temps fos organitzada una reeixida campanya de protesta popular exigint l’immediat alliberament dels detinguts. Durant un dies intensos, fou l’epicentre d’una ciutat sorpresa, indignada i revoltada. Finalment, l’11 de desembre, els tres detinguts foren posats en llibertat —dos dels quals sense haver estat sotmesos a cap dels «hàbils» interrogatoris policials d’aquells temps.
Passat aquest interval, va continuar el debat intern, cada cop més enfrontat, fins que, de manera sorprenent, en el Consell Directiu del 13 maig de 1982, el president anunciava la seva dimissió, adduint tota una sèrie d’arguments que consten a l’acta corresponent; després, amb data 20 de maig de 1982, envia una carta personal als socis en la qual indica com a principal motiu de la seva decisió la concentració de directius del tot heterogènia i que resultava, segons el seu criteri, inoperant, ja que el Consell era format automàticament i exclusivament pels «dos inesperats delegats» (citació textual) que enviava cadascuna de les nou seccions de què es componia aleshores l’entitat.
Evidentment, l’esperit federal que caracteritzava a l’entitat no era plaent per al president dimissionari, però molt especialment no ho era per al seu plenipotenciari secretari general.
Com és de suposar, una part dels directius d’aquell Consell replicaren amb un escrit de vuit punts l’argumentari que va utilitzar el president per a la seva dimissió; els seus signants demanaren que el document fos inclòs únicament a l’acta (i allí el poden llegir els interessats: a l’acta de la reunió del 21 de maig de 1982) i que no se’n fes cap publicitat externa. Les raons dels signants eren simples: no allargar més una crisi que en cap cas beneficiava a l’entitat.
La resposta de l’equip de direcció no fou precisament a favor de tancar els conflictes. El 29 de maig de 1982, l’únic diari en català d’àmbit nacional d’aleshores, l’Avui, publicava a la seva secció cultural un article signat per Avel·lí Artís,[vii] amb un sensacionalista titular en què ressaltava la crisi del Centre de Lectura i efectuava una narració fàctica de la situació totalment instrumentalitzada —segons el meu particular criteri— per Claudi Arnavat.
El dia 1 de juny, els directius Pere Anguera, Robert Aguilar, Joan Ballester, Josep Branchat, Rafel Ferré, Josep Oliva, Lluís Miquel Pérez, Dolors Roigé i Ramon Salvat remetien al director de l’Avui una carta on exposaven totes les incorreccions interessades de l’article. Aquesta carta pot ser consultada al PDF adjunt.[viii]
Encara, el 15 de juny, a les pàgines del Diario Español es reproduïa la carta als socis de Xavier Amorós,[ix] sense cap mena de comentari ni de contextualització.
El 16 de juny del 1982 va fer-se la darrera reunió del Consell Directiu, amb la presidència en funcions de Xavier Amorós. En aquesta reunió, atès que el president no va desautoritzar en cap moment les actuacions als mitjans de comunicació del seu secretari general, sinó que hi va donar suport totalment, fou presentada una moció de censura per Ramon Salvat (fent merescuda autocrítica, diré que vaig actuar com una mena de «diputado jabalí» de les corts de la Segona República).
La moció que Claudi Arnavat va intentar aturar adduint qüestions de procediment fou votada per exprés desig de Xavier Amorós. Dels quinze membres presents del Consell Directiu, vuit hi van votar a favor, dos se n’abstingueren —el mateix Amorós i Lluís M. Pérez— i cinc van votar en contra. Fou, doncs, aprovada.
Així finalitzava la curta presidència de Xavier Amorós, que va demostrar fins al darrer moment ser una persona d’absoluta fidelitat amb els directius que varen executar el seu mandat i de gran tolerància i respecte amb els que se li oposaven honestament i, també, va deixar constància de les seves profundes i demostrades conviccions democràtiques.
L’entitat va continuar i la presidència la va assolir Josep Maria Balañà Cabrito, que fou proposat pels membres del Consell Directiu del president Amorós: Pere Anguera, Robert Aguilar, Joan Ballester, Josep Branchat, Rafel Ferré, Josep Mercadé, Josep Murgades, Josep Oliva, Lluís Miquel Pérez, Dolors Roigé, Ramon Salvat i Maximí Solé. La proposta té data d’entrada al registre general de l’entitat, amb número 209/82, el 21 de maig de 1982, a les 19.32 hores; és a dir, més d’una setmana abans de l’aparició de l’article d’Artís al diari Avui. Poc temps després, el Centre de Lectura va deixar de ser la federació de seccions que havia estat.
L’any 1987, amb la presidència de Josep Maria Balañà, s’aproven uns nous estatuts de l’entitat, uns estatuts que no són altra cosa que la consolidació de la metodologia i la ideologia de qui va dirigir la ponència de la redacció de l’avantprojecte, Claudi Arnavat, la mateixa que va dur a terme aquells mesos de la presidència d’Amorós, sota l’empara del reglament de funcionament del Consell Directiu.
Aquest ordenament estatutari, l’any 2012, ja sota la presidència de Xavier Filella, va ser de nou aprovat amb les obligades actualitzacions i adaptacions a la legislació vigent i, finalment, el 30 de gener del 2017 s’hi incorpora un nou article parcial, el 56.3.
D’aquesta manera, s’ha possibilitat un model de gestió i direcció que, amb set presidents diferents, ha significat la pervivència de l’entitat en els seus darrers trenta-sis anys.
Si esmentava la transcendència del mandat de Xavier Amorós no era únicament pel tema estatutari, sinó també perquè, d’aquests set darrers presidents, quatre d’ells formen part del que fins ara he descrit.
Però aquesta pervivència en el darrers anys és possible en bona part per una actuació estratègica que va comportar l’assoliment d’un conveni amb l’Ajuntament de Reus. Un conveni que fou conseqüència directa de la inauguració, l’abril del 2003, de la Biblioteca Municipal Xavier Amorós, i que van signar Pere Anguera, llavors president del Centre de Lectura, i l’alcalde Lluís Miquel Pérez.
Aquest conveni representa actualment el 13,75% dels ingressos de l’entitat. Un conveni que, per part del funcionariat cultural de l’Ajuntament, no ha estat mai ben assimilat i que, l’any 2016, amb l’alcalde Pellicer al front del municipi, va haver de ser forçosament objecte d’una addenda per adaptar-lo a la Llei 2/2015. Un conveni que no és pas una aportació municipal gratia et amore com molta gent, massa, creu, ja que ofereix un servei a la ciutat que és poc conegut, però sí que és força utilitzat i de gran valor cultural afegit.
El Centre de Lectura, l’any del debat entre models de direcció de l’entitat, el febrer del 1982, tenia 2.905 socis, i la ciutat un cens de 80.638 habitants. Avui Reus supera els 110.000 habitats, i l’entitat compta amb uns 1.700 socis.
No vull acabar aquest article sense una referència política a Xavier Amorós, molt especialment motivada per l’article que Biel Ferrer escriu per al monogràfic digital ja esmentat.
Xavier Amorós no pot ser titllat, ni directament ni indirecta, de falangista o de neofalangista; Biel Ferrer té una especial tendència a qualificar de falangista massa persones i, també, un partit concret. Jo li demanaria, respectuosament, que procurés rectificar i que ho fes mirant d’entendre què era el falangisme. El Dr. Joan Maria Thomàs, ja el 1997, va publicar a les Edicions del Centre de Lectura una biografia d’un falangista reusenc —com diu l’autor, una mica atípic—, José María Fontana Tarrats.[x] Posteriorment, ha publicat més llibres que expliquen amb tots els ets i uts què era la Falange Española i qui eren els falangistes; el Dr. Thomàs és una autoritat internacional en aquest camp. Però si Biel Ferrer li té alguna prevenció, al Dr. Thomàs, pot consultar altres investigadors, que han tractat també amb rigor el tema: Carles Viñas, Xavier Casals, Ricard Vinyes i etc. etc. I, ves per on, ni Thomàs ni cap altre dels esmentats són membres del seu estimat Institut Nova Història; però resulta que pràcticament cap historiador solvent i reconegut no ho és.
Xavier Amorós fou membre destacat de la Comissió Democràtica del Baix Camp entre el 1969 i el 1970, després fou cara coneguda (també per la Brigada Politicosocial) de l’Assemblea de Catalunya entre el 1976 i el 1977. No era aquesta activitat política gens pròpia de «neofalangistes», i tenia el seu risc dur-la a terme.
Josep Colomé Cufí, gens sospitós de la més mínima tendència «falangista», al capítol segon de les seves malauradament inconcluses memòries,[xi] esmenta Amorós com un col·laborador més que necessari en la reorganització clandestina reusenca del Partit Socialista Unificat de Catalunya en el segon quinquenni de la dècada de 1960. Fou, doncs, un «company de viatge» de la quasi única organització política que es jugava la vida, la salut i la llibertat durant el franquisme.
Xavier Amorós, als inicis de la democràcia, formà part de l’Entesa dels Catalans i, posteriorment, entre els anys 1986 i 1992 va esdevenir senador per Tarragona del «neofalangista” –en paraules de Biel Ferrer– Partit Socialista de Catalunya.
En els darrers anys de la seva llarga i gens avorrida vida, Xavier Amorós va apropar-se a les posicions separatistes, no puc ni vull pas negar-ho; en tenia els seus motius. Me’ls va fer saber en un correu electrònic personal que vaig rebre el dijous 14 de novembre del 2012. Era la seva resposta a la lectura d’un quadern pamflet que vaig autoeditar en aquells dies i que vaig titular La gran impostura,[xii] a favor del federalisme i contra l’inici del «procés» que ha portat Catalunya al ridícul més gran i a la divisió social més greu que ha patit en molts anys.
Així reflexionava en Xavier:
Benvolgut amic Ramon Salvat […] Federalisme? I tant! Vaig viure el que a mi em sembla el moment més adequat per exigir-lo i implantar-lo enlloc del «cafè para todos» […]. Parlàvem molt de federalisme Joan Raventós, Jordi Maragall i Noble i Felip Lorda. Fins i tot vam tenir una reunió informal i no gens oficial d’una dotzena de persones a Madrid, on hi va assistir el socialista basc Jáuregui, parlant, només, de federalisme […]. D’aquell federalisme, però, només en parlaven els catalans. Els altres ens deien sempre que esperéssim l’altra legislatura per plantejar-ho. […] Vaig veure molt clarament que els socialistes espanyols no estan pel federalisme, i penso que ni llavors, ni ara, ni mai […]. Et diré de pas que a mi el federalisme em sembla el camí més idoni i segur per aconseguir finalment una independència satisfactòria pels diferents països i els seus habitants, és clar. Jo somio en un món de països petits i clarament independents.
Xavier Amorós tenia la seva conclusió política sobre el país, fruit dels seus justos somnis i les seves personals experiències. Però no havia perdut la seva permanent lucidesa ni el sentit crític; també escriu: «El que sí que et voldria dir per deixar el tema, és que jo, ni del Mas, ni del Duran Lleida ni de la família Pujol no me’n fio en absolut. Quina idea pseudomaquiavèlica deuen portar al cap amb aquesta pantomima que han engegat?»
I fins aquí.
[i] Xavier Amorós (1968). Qui enganya, para. Els llibre de l’Óssa menor, Edicions Proa. Premi Carles Riba 1964.
[ii] Xavier Amorós (2009). Obra Completa. Volum III. L’agulla en un paller I. Introducció de Pere Anguera: «Xavier Amorós, una literatura del record». Ajuntament de Reus.
[iii] Pere Anguera (2020). El Centre de Lectura de Reus. Una institució ciutadana (edició facsímil). Epíleg de Joan Navais Icart: »El Centre de Lectura de Reus, una universitat popular del segle xxi (1975-2019)». Edicions del Centre de Lectura de Reus.
[iv] Xavier Filella (2023). «La teoria d’Amorós sobre el cafeter Leo». Revista digital del Centre de Lectura, 1r quadrimestre de 2023.
[v] «Parla Xavier Amorós, nou president del Centre de Lectura». Diario Español de Tarragona. Sección Diario de Reus, 12 agost de 1981.
[vi] Xavier Amorós (2008). Epíleg «C.A.C. Una jove maduresa», a El Guaita. Articles periodístics 1986-1999. Edicions del Centre de Lectura de Reus (p. 345).
[vii] Avel·lí Artís (1982). «El Centre de Lectura de Reus es troba en plena crisi». Avui, 29 maig de 1982.
[viii] PDF de l’escrit tramès al diari Avui l’1 de juny de 1982.
[ix] «Justificación de Xavier Amorós, ante su dimisión como presidente». Diario Español de Tarragona. Sección Diario de Reus, 15 juny de 1982.
[x] Joan Maria Thomàs (1997). José M. Fontana Tarrats. Biografia política d’un franquista català. Edicions del Centre de Lectura de Reus.
[xi] DDAA (2016). Cor de comunista. Josep Colomé Cufí. Edicions Baix Empordà (p. 22).
[xii] Ramon Salvat (2012). La Gran impostura. O com utilitzar l’«agitprop» per afirmar un pretès sentiment majoritari independentista a Catalunya. Opuscles federals 1 (autoedició no venal).
Altres articles
-
Portada
-
A propòsit d’alguns projectes «menors» de Lluís Domènech i Montaner descoberts a l’Arxiu Històric Municipal de Reus
-
L’empremta de Lluís Domènech i Montaner a la ciutat de Reus. Una anàlisi de la seva arquitectura
-
El llegat de Domènech i Montaner, un gran atractiu per a Reus
-
Lluís Domènech i Pere Caselles, un tàndem per al Manicomi de Reus