XXXV Recepció Anual a les Entitats. Els poetes que hi participaren

 |   |  Twitter

Amb la voluntat declarada de donar espai a una experiència associativa com el Safareig poètic de Reus, que amb un biaix organitzatiu informal però consolidat en el temps, des del 2015, el Centre de Lectura ha convidat enguany a aquesta entitat a oferir una mostra de les seves activitats periòdiques en forma de lectura de poemes, una anomenada jam que acompanyà musicalment el saxofonista Gerard Marsal.

Nou poetesses i poetes conformaren el nucli de l’acte en llegir alguns poemes propis. A les converses que seguiren a l’acte, es demanà si es podien posar a l’abast alguns d’aquest escrit. Per això publiquem aquest recull amb textos que ens ha aportat el Safareig poètic. Que gaudiu de la seva lectura.



Conxita Jiménez

Les notes càlides del piano
vaguen pel bar. Pesa la música
com un record vell entre prestatges.
La mà nua
endinsa una penombra entre les tecles
i et puja un calfred escapçat
entre cadires i boques.

(Del llibre El gest d’Yrit)

La lluna immergida
en les entranyes del mar
esclata sota el pes de l’onada
perplexa de la nit.
Reclosa en un anhel
esgallat de tendresa
pren la vigília dels llops
i l’alça com un càntic
entre els ossos, un perfum
badat d’eternitat.

(El llibre El cant dels mol·luscs)


Carme Andrade

I

On nia l’ordre del desordre poètic que bescanvia pedres per aigua, aigua per foc, foc per silenci?
Fruir de l’absència
remoure l’aigua fins aleshores morta,
entrar en l’aire de la presència invisible formant-ne part.
En aquest goig inexplicable rau el bell miratge

II

El bec de l’ocell garlaire vessa nous mots a l’orella de la dona que camina dins del mur
Farem punta de coixí. Trobar el fil en despertar i exultant d’alegria notar el peixet que neda a la teva panxa. Vida. Renaixement. Els nenúfars ballen damunt l’aigua amb les tiges ben aferrades al fons.
El cordó umbilical. L’aparent vulnerabilitat. La fortalesa invisible.

III

Els àpats són silenciosos darrere els murs.
Oh vida! Oh infants meus!.
Resta la llavor de l’odi que germina vora els camps erms.
Obliqües les pedres es desgela el temps de l’oblit.
L’òliba percaça fulgurant el nou dia,
la serp vigila, els dits són d’aigua
la mà respon a l’hora de l’ofrena.
Callats mostrem l’orgull que ens crema.
És d’hora.

IV

Solitari sota la pluja, el balancí quiet, esventrat
Salvades les naus del naufragi
restablirem l’ordre confús i obrirem comportes.
Sense rostolls no hi ha vida.
Cal calar-hi foc perquè les flors germinin de nou.
Cal fer llenya.


Aureli Trujillo

QUAN TOT JUST CLAREGI

(Fragment)

Quan deixin de perseguir-te les preguntes,
i la llum càlida del captard inundi
l’espai que encara et pertoca,
sentiràs acostar-se el moment
del ressò indefugible de les paraules,
dins la teva eternitat inconeguda,
aquella que anaves anotant al quadern
de la bitàcola, prop del timó, damunt coberta.
S’escamparà la tarda com un preludi de Vivaldi,
posant-hi música a la lletra dels diumenges,
adormint-se ventijol i garbinades
als jardins eteris de la calma.
La vida baixarà lenta,
entestant-se a recompondre el trencaclosques,
a desfer la teranyina del temps,
reflectint el relleu de la mirada
al buit inapel·lable de la retina.
La nit destriarà somnis, silencis còmplices,
i en l’espurneig de l’ombra per on fugen
els presagis camí de llevantades,
voldrà saber si tot i restar tancades les finestres,
encara s’esmicola la llum per les escletxes,
si encara la quietud dels dies
ens acosta, silenciosa, a l’horabaixa.

TARD O D’HORA

(Fragment)

III

Tard o d’hora tornarà a fugir la tarda,
nimbada de transparències,
deixant-nos orfes uns quants moments encara,
esmunyint-se pels finestrals del capvespre,
seguint el rastre d’ones esbrocades,
de marees extraviades,
pels boscos on dormen plegats els instants,
la llum dels fars i la memòria.
Al cau de les paraules que no ens atrevim a dir
faran cap les ones que no tornen a les platges,
mentre s’exhaureix el dia i es pensa infinita la posta,
darrere de cortines blaves en l’aiguamoll de la tarda

Perduts entre mil silencis,
els corriols dels mots sempre ens tornaran a casa

Fugirà el temps, creador d’oblits,
enduent-se petits fragments
de la poca tardor que ens quedava

Tornaran d’enlloc les petjades dels nostres dies,
llaurant els solcs del darrer silenci.


Helena Martínez-Ferreruela

Les tres Muses

Ventila,
obre portes i finestres,
però que no hi entri ningú.
Alça persianes, descorre les cortines,
que s’escoli la claror per cada porus.
Ni foscor ni aire ranci.

I quan toqui fer bugada,
ensabona’ t els sentits,
trena els colors de la mirada,
esbandeix-te la recança.
Munta al terrat
per estendre-hi la pell
ben blanca.

Enceta la primera plana.

La paradoxa

I

Amb quanta cura havíem birbat bancals,
destriat adobs, provat amb prou fungicides
per frenar les deu plagues.

Amatents sempre al sol i al cel,
com si el zel obstinat garantís l’ordre.

I aquella tardor de pluges i vents suaus
s’endugué sequeres i tramuntanes,
però ens deixà la cendrosa,
la variable imprevista,
el pal a la roda,
el cop que esberla la lletera.


M. Dolors Vallverdú

Quin silenci a l’estança

Quin silenci a l’estança…
Et recordo Alfonsina,
enamorada sempre,
topant amb el desastre.

Em pregunto per què
una dona no és lliure
de pensar i estimar
dins un amor sensible.

Un cor que reaccioni
a les eternes veus
que travessen els aires.

I aquell escalf que esperes…
I aquella llum tan trèmula
que ancora les mirades
a una eterna albada.

ES PERD LA VIDA

Es perd la vida
rera l’enigma que ha posat esculls
en les nits insomnes que em turmenten
i anteposen les ombres a la llum.

Rara visió, paraula fonedissa,
entorn poblat de grisos que es confonen
amb un blanc ennegrit, que anul·la les estrelles
impregnantl’espai d’un vapor dens.

Busco, als teus ulls, la flama fugitiva,
i aquell llampec que ho transtornava tot.
Però la mar, la mar de mort és plena…
la mar ofega el tremolor del cor.

Amic del temps he aturat les hores
als peus del monument que vol alçar-se;
En tu reviu l’origen de l’espècie
malgrat la gran ferida d’un miratge.

I plora el món i l’amor no es resigna
al sobreviure erm i a la mentida.
Mar de marees tu escoltes cada dia
els cors que s’arreceren a la platja.

Només l’esclat del més profund abisme
pot amidar l’abast de la follia
i el foc i el glaç i els elements s’activen
com una pluja persistent de vida.


Eulàlia Sabater

REFUGIADES

Arribeu
cossos lassats, esguards abatuts
amb l’horror de l’engany que
us ha manllevat la vida
acomiadada a la riba
negada en el naufragi.

Resta llunyana la
guspira d’esperança
l’acollida podria refer-la
revifar-la
Quina acollida?

Quina esperança?

IMPERIBLE ET VOLDRIA

Defugiria ara mateix
del lligam indefectible
que m’ancora
en el pànic de perdre’t.

Per un instant imprecís
m’extraviaria dins la boira
i esborraria la imatge
del teu finiment.

Interceptaria el pas del temps,
mes no sabria en quin moment;
Em bastaria sentir-te tothora
devora meu.

Em fondria en el suau onatge
per acaronar-te recurrent,
com al llagut que, a la platja
resisteix l’embat del temps.

3r premi XXII Concurs de Poesia Mn. Cinto Verdaguer 2018


Eduard López Mercadé

De l’amor sense paraules, què en sabem!
Somnis dins de butxaques esparracades,
fils tibants entre cadires a banda i banda
d’una taula mal parada amb ganivets.
Somnis que has recreat en històries dites
amb la mirada extraviada al teu espill.

Alícia sense pressa, del barret treus conills
de colors esvaïts, fredes mirades pàl·lides.
De les històries sense amor, plego al teu lllit
un rastre com de llàgrimes seques, escalf
que es dissipa en la broma grisa dels matins
d’ on han fugit tots els teus sols.


Marcelo Castellano

BUTACAS

Calles silenciosas, veredas húmedas.
Un cartel publicitario desencajado.
Una luz en la pequeña ventana.
Dos gatos hambrientos, saltan el tapial.
Nadie entiende que la noche, calculadora y fría, carga los ánimos del pudor, y los invita a corroerse.
En la barra del bar; algunos beben, otros también.
En las mesas del bar, unos miran, otros tal vez.
Está prohibido fumar.
Eso deja libre paso al olor del sudor.
Aliento a alcohol y un perfume barato, quiebran la escena.
Dos banquetas ocupadas, pies inquietos, dos de hombre, dos de mujer.
Uno, bien apuntalado al parquet rayado por su andar, pisa zapatos marrones.
Sus piernas largas inquietas, cambian de postura y clavan el taco del zapato izquierdo, en el descanso de la banqueta.
Se le ve un calcetín desencajado del talón, dejándose asomar el tobillo.
El zapato derecho golpetea con su punta en la base de la barra.
El pantalón es gris, con dobladillo.
La rodilla, marca el ritmo del taconeo del pie derecho, desacompasado, pero constante.
Al costado, dos zapatos de mujer. Dos pies de mujer. Dos tacos. Una banqueta.
Apoyada en su muslo derecho, la pierna izquierda estirada, muestra un lunar pequeño, como un tilde, como marca sutil, que atrae las miradas de los que están en las mesas.
Unos miran… otros también.
Se gira en su misma posición y el glúteo desliza su vestido blanco hacia arriba.
El lunar queda más expuesto.
Sus piernas largas dibujan el escenario presencial y se animan los gestos a contemplarlo.
El gris y el blanco, mueven sus piezas hasta encontrar la comodidad de la cercanía.
El pantalón ajustado retrasa el encuentro, porque la incomodidad de la postura, no deja libre su expresión viril.
La falda corta, reclama más cercanía…
Se preparan los pies ocultos por la luz… indicando un encuentro.
Porque sus tacos, sus colores opacos, brillan al encontrarse.
Mientras tanto, como un grito de deseo, imagino más allá de las piernas…
Las butacas dejan fluir los pies con sus piernas y entrelazados en un mismo entender.
Las miradas de las mesas, los murmullos de los que no quieren ver… pintan la escena…
Se alejan dos zapatos marrones… detrás dos de mujer.