La passada tardor el Centre de Lectura acollia el cicle de conferències «Baix Camp: fets culturals», organitzat des de l’Escola de Lletres amb el propòsit de donar a conèixer fets i personatges poc coneguts de la història de Reus i de la comarca. En el marc d’aquest cicle, la tarda del 8 de novembre s’esdevenia la xerrada sobre el bomber andorrano-reusenc Manel Mas Santanà, cap de bombers durant la guerra i figura clau en la defensa civil contra els bombardejos. La idea era divulgar la seva trajectòria, resseguir la seva petjada des de Reus fins al Principat d’Andorra, i fer-ho a partir de la cultura escrita, és a dir, partint dels textos i els documents que el mencionen i ens el descobreixen.
Amb aquesta premissa es perfilava un recorregut marcat per una miscel·lània de fonts escrites d’origen divers: bibliogràfic, retalls de cròniques periodístiques, documentació d’arxiu… Cadascun dels fragments ens oferia informació clau del personatge, donant forma a l’esquelet d’una conferència que a continuació reproduïm. Deixem, doncs, que parlin les fonts i a partir d’aquestes, descobrim el personatge.
I comencem amb un text que no va de bombers. Res a veure. Es tracta d’una crònica del Diario de Reus que ens parla de motor i del fenomen automobilístic a Reus.
Entre el elemento automovilista de esta ciudad se venía comentando desde tiempo, el raid Barcelona-Reus que algunos expertos conductores habían verificado a velocidades verdaderamente importantes. Se trataba nada menos que de haber cubierto la distancia que nos separa de la ciudad condal (cien kilómetros), en una hora, 19 minutos, 59 segundos.
Pues bien: todos estos cálculos (digámoslo así), que estaban encima del tapete, se han confirmado ahora sobradamente, pues con escasísimos preparativos se llevó a cabo la tentativa en batir el último record, a cuyo efecto el próximo pasado sábado, a las 10.45, salió de Barcelona (Puente de Esplugas) mi buen amigo señor Más, en un Chevrolet Six.
Varios admiradores del «divo» reusense eran los encargados de dar la salida, que en su puesto de honor esperaba Más, completamente tranquilo, vino por fin el momento esperado, despidiéndole con un adiós y feliz viaje. Segundos después, ni el reflejo de los potentes faros se vislumbraba.
[…] A las doce menos minutos llegaba a Tarragona, en donde pudo conocer perfectamente y desde lejos a varios automovilistas de esta ciudad, cruzando rápidamente la capital, consiguiendo a pesar de los cien kilómetros de dura prueba, que el motor diera todo su rendimiento, pisando la meta, que estaba situada a la entrada de Reus, a las doce y quatro minutos.
Creemos casi inútil decir, porque nuestros lectores se habrán enterado ya, del recibimiento que se le dispensó en esta ciudad. Los abrazos y apretones de manos se confundían.
Puede estar satisfecho el amigo Más, rogándole acepte también nuestra sincera felicitación.
El promedio conseguido fué de 82.350 metros por hora. (Diario de Reus, 21/03/1930.)
Aquest text ens descobreix, des de bon principi, un personatge polièdric, polifacètic, que permet aproximar-nos no sols al món dels bombers, sinó també a d’altres aspectes de la societat reusenca i andorrana de mitjans de segle xx.
Manel Mas Santanà va néixer a casa, al carrer de Santa Teresa de Reus, la vigília de Nadal del 1902. Els seus pares havien emigrat a Reus des d’Andorra. A part d’en Manel, tenien dos fills més i, a Reus, se’ls coneixia per ser els conserges del Teatre Fortuny.
Com hem vist, i abans de ser bomber, Manel Mas ja era un personatge popular vinculat al món del motor. Treballava com a xofer mecànic en un concessionari de cotxes on comercialitzaven, entre altres, els Chevrolet que ell acostumava a pilotar en el que aleshores s’anomenaven curses de turisme i regularitat, unes proves ludicoesportives que, a la llarga, acabarien derivant en el que avui coneixem com a ral·lis automobilístics. Manel Mas va fer podis destacables en diverses cites, sovint organitzades per entitats com el Reial Automòbil Club de Catalunya, la Penya Rihn o la Penya Austin, però també per a clubs d’àmbit regional que ja havien proliferat a la demarcació, com la Penya Reddis o el Reus Automòbil Club. A part d’això, ja ho hem vist, Manel Mas també va anotar-se algun rècord de velocitat. Però deixem a part aquesta faceta i descobrim ara el Mas bomber.
I si hem de parlar dels apagafocs d’aquella època convé aclarir que Reus ja havia conegut, amb anterioritat, algunes organitzacions destinades a l’extinció d’incendis. De fet, a mitjan segle xix havia estat una de les primeres poblacions catalanes a gaudir-ne. L’any 2011 commemoràvem els 150 anys des de la creació de la primera companyia de bombers de Reus, la qual havia estat activa del 1861 al 1865. Més tard, la Companyia de Bombers de la Creu Roja funcionaria amb una notable organització entre el 1907 i el 1916. Però també acabaria extingida. La reorganització definitiva, la que portaria a la definitiva consolidació del servei d’incendis reusenc, data de finals del 1930. És d’aquest procés i d’aquesta època que procedeix la fitxa personal del bomber Manel Mas Santanà:
Fulla de servei i Fitxa personal del Bomber Nº 1 DISTINGIT
Nom i cognoms Manel Mas Santanà
Anys d’edat 28 nasqué a Reus d’ofici Xofer
1930 Amb fetxa 13 de Desembre se li comunicá el seu nomenament per a el càrrec de Distingit d’aquest Cos amb el caràcter d’interí fins que per la Direcció no s’ha comprovat que reuneix les condicions necessàries per dit càrrec.
1931 A primer de gener prengué possessió de l’esmentat carrec, extenent-li i fent-li entrega del corresponent carnet-credencial.
El dia 12 de Maig presta servei a l’extinció del foc declarat als magatzems de drogues que’l senyor Antoni Cavallè Plà posseeix al carrer de Sant Llorenç en quin servei li correspongué el premi que amb destí als xofers senyala l’article 43 del vigent Reglament. (Arxiu Municipal de Reus. Burocràcia, 1930-1939.)
Així doncs, a cavall entre el final del període primoriverista i l’adveniment de la Segona República, el nou cos de bombers havia arribat per quedar-se. I ho corroboren fets com l’aprovació d’un nou reglament, l’adquisició d’un vehicle contra incendis, l’habilitació d’un parc de bombers i la incorporació d’una plantilla completa de bombers voluntaris degudament equipats i uniformats.
Com hem vist, des d’un primer moment, Mas va exercir com a bomber distingit, és a dir, cap d’una de les dues seccions, només per sota de la direcció tècnica encapçalada per l’aleshores arquitecte municipal, Antoni Sardà i Moltó. A més, se li va adjudicar el número 1 com a identificador de bomber, la qual cosa ja ens deixa entreveure la posició de Mas com a pilar vertebrador del nou cos de bombers.
Efectivament, amb la seva experiència com a xofer mecànic, però sobretot per la seva empenta i forta personalitat, el distingit Mas estava cridat a ser pal de paller del nou servei contra incendis reusenc. Aquesta naturalesa s’endevina també en un episodi que, encara que anecdòtic, dona fe de l’empenta, del do de l’oportunitat o —podríem dir-ho així— que a Manel Mas en aquella època se’l trobava a tot arreu:
En la fotografia obtinguda en el decurs de la visita a Reus del president de la Generalitat, el dia 31 de maig de 1931, apareix dalt del cotxe i dempeus, l’Honorable Francesc Macià; a la seva esquerra, l’alcalde Fàbregas, i a cada banda, en els respectius pujadors, els dos militars «ajudants de camp» del president. Al volant, gorra de plat i uniforme de la Guàrdia Urbana, l’espontani xofer Manel Mas Santanà (de pares andorrans, conserges del Teatre Fortuny), encarregat de vendes d’Auto-Servei, guanyador de la cursa automobilística Barcelona-Reus i cap del recent creat cos de bombers municipals. Cobraven 1 pta. diària. (Gras, F. Fets i gent de Reus, p. 32.)
De tot plegat se’n desprèn que, en aquells inicis, la trajectòria endegada per Manel Mas i el conjunt del cos de bombers resultava del tot positiva i engrescadora. Tot i amb això, el cert és que ningú podia viure aliè a l’agitació política i social dels anys trenta i no és d’estranyar que tant el cos de bombers com Manel Mas en particular acabessin immersos en situacions que els comprometerien com, per exemple, arran dels anomenats fets d’Octubre del 1934 o, sobretot, amb l’esclat de la Guerra Civil.
En concret, i arran de les vicissituds derivades dels fets revolucionaris d’octubre del 34 en què el president Companys s’abraonà tot proclamant l’Estat Català dins la República Federal Espanyola, llegim:
L’aleshores molt conegut cap del cos de Bombers, que es deia Mas i li deien l’Excèntric, es va encarregar d’organitzar els equips de bombers que van anar a tallar alguns plàtans a les carreteres indicades, per impedir una probable arribada de tropes a la ciutat. (Martorell, A. República, revolució i exili, p. 74.)
Finalment de Tarragona no va sortir cap batalló, però això sí, una vegada sufocada la revolta a Barcelona, van començar la repressió i les detencions. Es decretà l’estat d’excepció i la suspensió del règim autonòmic i, només a Reus, van detenir-se 83 persones. Manel Mas en fou una. Tots els detinguts van ser traslladats a Tarragona i reclosos al Manuel Arnús, un vaixell convertit en presó flotant que arribà a allotjar al voltant de 900 detinguts.
Mas va estar empresonat al Manuel Arnús fins a mitjan desembre, quan se l’alliberava pendent d’un consell de guerra que no se celebraria fins al gener del 1936, i del que finalment n’acabaria sortint absolt.
Però els fets del 34 no van ser sinó el signe d’un problema de fons i el preludi d’un conflicte major. El juliol del 1936 s’encetava una etapa fosca per al conjunt de la societat i també Manel Mas amb el global del cos de bombers havien de veure’s profundament trasbalsats.
Sense anar més lluny, el dia 22 de desembre del 1936 s’establí una tràgica fita en la història del servei de bombers reusenc. En un context que convidava a sondejar les possibilitats per construir refugis antiaeris a la ciutat, s’encarregà al distingit Mas la inspecció d’una mina subterrània. La nit del dia 22, doncs, es presentava al lloc indicat una dotació de sis bombers liderada pel propi Mas Santanà. Ell mateix s’endinsà a la mina, seguit dels bombers Josep Nolla i Enric Llauradó Roig. De sobte, i en trobar-se a uns metres de fondària, el col·lapse del forjat superior deixava sepultat al bomber Llauradó. Malgrat els esforços realitzats pels seus companys no va ser possible alliberar-lo a temps i Enric Llauradó, de 27 anys i amb només cinc setmanes d’antiguitat al cos, perdia la vida asfixiat entre la runa. Deixava muller i una filla de cinc mesos.
La mort del jove va commocionar els reusencs, però sens dubte hagué de resultar especialment amarga per Manel Mas, el distingit al càrrec de la intervenció en què es produí l’accident. El dia del funeral Mas complia trenta-quatre anys; no seria un aniversari feliç. Tanmateix, a l’hora de donar sepultura al difunt i en representació dels bombers de Reus, el distingit faria el cor fort per pronunciar unes paraules que traspuaven l’emoció del moment.
Encara a dia d’avui i —òbviament— esperem que així segueixi, Enric Llauradó Roig és l’únic bomber reusenc mort en acte de servei.
Però seguim amb els textos, seguim amb la cultura escrita. En el marc del conflicte bèl·lic, també convé destacar un episodi poc conegut, però cada vegada més explorat, de la història dels bombers catalans i en el qual la implicació de Manel Mas hi tingué molt a veure.
Rasgo de compañerismo digno de elogio
Los bomberos catalanes relevarán por turnos a sus colegas de Madrid.
En la reunión general de la Federación de Bomberos de Cataluña, celebrada recientemente en Badalona, se tomó el acuerdo de organizar una brigada, compuesta por elementos federados, a fin de trasladarse a Madrid y relevar durante 30 días, y por turnos, a los compañeros de aquella Ciudad que tantos esfuerzos vienen realizando desde el principio de la guerra.
Los bomberos madrileños pasarán un mes de descanso en Cataluña, a medida que dichos relevos vayan efectuándose.
Al objeto de organizar dicha expedición han salido con dirección a Madrid el presidente y el secretario de Propaganda de la Federación de Bomberos, compañeros Mans, de Badalona, y Mas, de Reus. (La Vanguardia, 07/07/1937.)
Efectivament, les inquietuds de Mas pel que fa a les organitzacions de bombers anaven més enllà de l’àmbit local. El seu expedient reflecteix com ell mateix havia estat «un dels principals entusiastes» en la formació de la Federació de Cossos de Bombers de Catalunya. Aquesta entitat s’havia constituït l’any 1935 i va tenir un paper molt important en l’organització i coordinació dels bombers catalans durant la guerra. Dins l’estructura de la federació, Manel Mas va incorporar-se a la junta de govern com a secretari de propaganda.
Els objectius de la federació passaven per cohesionar i donar suport als diversos serveis municipals que aglutinava. Convenia facilitar-los eines i recursos que els permetessin afrontar la defensa de la població civil. En aquest sentit, la federació organitzaria cursos de defensa antiaèria, facilitaria màscares antigàs als parcs de bombers, distribuiria cartells i fulletons, etc.
Així és com, des de Reus i com a secretari de propaganda de la Federació de Cossos de Bombers de Catalunya, Manel Mas se situava en una posició rellevant quant a l’articulació de la defensa civil catalana des de l’àmbit dels bombers.
I una de les accions més sonades de la federació fou l’expedició a Madrid. L’aleshores cap dels bombers de Badalona i el distingit Manel Mas Santanà havien viatjat fins a Madrid per fer possible aquest gest de confraternitat i, tot i que els bombers madrilenys finalment van negar-se a abandonar la seva tasca, les expedicions solidàries de la federació van ser una realitat fins a principis del 1938. Manel Mas, que havia carregat sobre les seves espatlles bona part del pes organitzatiu d’aquesta col·laboració, va mostrar-se en tot moment atent i sol·lícit als problemes i les necessitats dels membres desplaçats.
Però a Catalunya també calia potenciar la protecció civil contra els bombardeigs, de manera que l’estiu del 1937 es constituïa la Junta de Defensa Passiva de Catalunya i, a partir d’aquí, les estructures de defensa passiva locals. Manel Mas, que a la pràctica ja exercia com a representant i cap visible dels bombers de Reus, és evident que també hi tindria un paper destacat.
Com a vocal de la Junta de Defensa Passiva de Reus, Mas es preocupà, entre d’altres assumptes, pel control de la il·luminació i els senyals d’alarma de la ciutat (les sirenes), així com per la creació d’una brigada de voluntaris destinada a les tasques de desenrunament i salvament. Aquesta brigada d’unes cent setanta persones, estructurada en vuit grups, la formarien, almenys, quaranta paletes, deu fusters, dinou mecànics i cent peons de la construcció.
Mas també va contribuir notablement en el programa de refugis, del qual era el principal responsable l’arquitecte municipal, Josep Simó Bofarull. En aquest sentit, va col·laborar en les gestions pel proveïment de ciment i altres materials d’obra, els quals, junt amb la runa, eren habitualment transportats pel personal de bombers. Així mateix, va proposar la construcció i modificació de nous refugis, i es preocupà pel seu manteniment i la seva vigilància.
A part, el juliol del 1938 Mas s’estrenava com a secretari de la secció local de l’Institut de Defensa Passiva de Catalunya, un organisme destinat a preparar adequadament el personal civil que hagués de participar activament en les operacions de salvament i auxili en casos de bombardeig.
Totes aquestes accions estaven plenament justificades i és que corrien els mesos més durs, quan —com s’esmenta sovint a la bibliografia— «plovien bombes damunt Reus i els morts es plegaven amb pales». I mentre moltes de les exigències de la guerra anaven recaient sobre el Servei d’Extinció d’Incendis, la plantilla es veia sobrepassada i disminuïda a causa, principalment, de les lleves.
I no obstant això, podem afirmar amb claredat que Reus va esdevenir una referència pel que fa a defensa passiva antiaèria. En aquest sentit, permeteu que ens referim a un text que, sense considerar-lo una font historiogràfica en si mateixa, sinó més aviat el fragment d’un text interpretatiu, és capaç d’oferir-nos algunes claus sobre la rellevància del nostre personatge.
Cal valorar la importància de la tasca de persones com Manel Mas per a interpretar el relativament baix nombre de víctimes en relació a la gran quantitat de bombardeigs que va patir Reus durant la guerra. La ciutat és, en aquells difícils moments, un excel·lent exemple de construcció d’una eficient xarxa de refugis antiaeris, però també d’una organització dels serveis municipals que fan front als estralls dels atacs de l’aviació i donen suport a poblacions veïnes. (Palomar, S. «Recordant Manel Mas Santanà». La Teiera, 04/04/2013.)
Així doncs, una encomiable organització dels serveis municipals, una xarxa de refugis exemplar i, en conseqüència, un gran nombre de vides salvades.
En aquells moments, les oficines de la Junta Local de Defensa Passiva de Reus es trobaven a les instal·lacions del parc de bombers i, des d’allà, Manel Mas continuava sumant responsabilitats. La tardor del 1938 assumia un nou càrrec en el marc de la Junta de Defensa Passiva com a vocal delegat dels serveis d’ordre, secció d’enllaços. Dins les seves noves atribucions, el distingit Mas rebria i transmetria informació directa sobre el pas dels avions facciosos. D’acord amb el comandament de la DECA (Defensa Especial Contra Aeronaves), que era l’organisme destinat a la defensa activa a la rereguarda, s’encarregaria de les alarmes i de posar en pràctica les mesures previstes en cas de bombardeig. Aquestes funcions les faria des del propi parc on, a més d’un refugi excavat a tretze metres de profunditat, també s’hi habilità un departament tancat on hi havia els telèfons de contacte directe amb la DECA i les manetes que activaven les sirenes del parc i del campanar de Sant Pere. D’aquesta manera, la tardor del 1938, i quan la desfeta ja era pròxima, Manel Mas Santanà es mantenia al capdavant del cos de bombers i com un dels màxims responsables de la defensa passiva de Reus.
Tot just arribats a Perpinyà vam veure gent i més gent coneguda; tanta, que si algú hagués passat llista hauria pogut exclamar: «Ja hi som tots!».
Allà hi vam trobar els amics de la «residència» de Darnius, Cornudella, Darnell i Antoni Andreu que, mancats de passaport, havien decidit de tirar al dret passant la frontera per la muntanya […] I perquè no hi manqués ningú, també s’hi havia instal·lat un xicot de Reus que durant la guerra era del Cos de Bombers, ensems que feia d’una mena de cap de Cerimonial de la ciutat que, amb París i Londres, tant ha fet parlar la gent.
Franc, garlaire, servicial, sabia sortir-se de tot; tant és així, que la darrera vegada que l’havíem vist fou a Figueres, en el simulacre de sessió de Corts, bo i ocupant l’escó d’un diputat autèntic. Representava tan bé el paper, que hi havia moments que feia la impressió que havia de demanar la paraula.
A Catalunya servia per a tot. Era d’aquells que en una cursa de bicicletes donen la sortida, als enterraments van al cap del dol i a les manifestacions porten la bandera.
Feia poques hores que havia arribat a Perpinyà i ja manava. (Poblet, Josep M. Memòries d’un rodamon, p. 216-233.)
Sense necessitat d’esmentar-lo, aquest fragment —eloqüent i simpàtic a parts iguals— descriu amb encert un personatge que a hores d’ara ja resulta senzill d’identificar. Però quines foren les circumstàncies que conduïren Manel Mas fins a aquesta situació i fins a la capital rossellonesa? Veiem-ho en els textos següents.
En primer lloc, una carta escrita a posteriori (l’any 1943) pel mateix Manel Mas que, en un to autojustificatiu i amb clara voluntat de descàrrec davant les autoritats franquistes, dona llum al periple seguit pel cos de bombers una vegada les tropes franquistes arribaren als afores de la ciutat:
En reunión de la Comision permanente del Ayuntamiento de Reus fecha 11 de enero de 1939 se acordo a petición de la JUNTA DE DEFENSA PASIVA de Cataluña que todo el material perteneciente al parque de bomberos y su personal pasara a cargo de dicha Junta en el momento de la evacuacion de Reus.
Terminada esa reunión el Alcalde Ramiro Ortega me llamo al Ayuntamiento dandome conocimiento de este acuerdo ordenandome que pusiera en practica inmediatamente el traslado del material possible a Villanueva y Geltrú y me permití hacer constar mi disconformidad en obligar al personal la evacuación contra su propia voluntad, contestandome que el individuo que se negara a ello seria castigado. (Arxiu Municipal de Reus, Alcaldia. Correspondència rebuda (1942-1947), 29/04/1943.)
Així començava la retirada del cos de bombers de Reus, el qual no obstant, prestaria els seus serveis fins el darrer moment i fins a la darrera de les poblacions de la Catalunya republicana.
En sortir de Vilanova i la Geltrú, els bombers van aturar-se a Barcelona, Vic i Girona, ciutats aquestes darreres on van dipositar dos dels vehicles contra incendis (un d’ells el popular Hispano Suiza que encara es conserva a Reus). I de Girona, en direcció nord, van anar fins a Figueres, on encara aleshores se’ls va encomanar la missió de reforçar el servei de bombers local. Però el setge s’anava estrenyent i, el 29 de gener, Mas va rebre un ofici procedent de la presidència del Consell de Ministres (aleshores establert a Figueres) on s’instava que el cos de bombers reusenc i el seu material es posessin a disposició del Comitè Nacional de Ayuda a Espanya per tal de passar la frontera del Pertús.
El següent text ens ofereix un testimoni del pas dels bombers pels camps provisionals de distribució de refugiats, instal·lats a correcuita en algunes poblacions del sud de França. Marian Roca i Munté, l’impressor reusenc i antic director del diari Foment, ens ho explica a les seves memòries:
La primera nit al Voló la passàrem arrimats a una foguera que havien encès uns altres companys que com nosaltres estaven morts de fred. Al dia següent ens dedicàrem a cercar la nostra companya, encara que inútilment. Com havíem de trobar-la si ella se n’anà a Ceret! Però sí que trobàrem la caravana de bombers de Reus amb llurs ambulàncies, que si més no, ens serviren per a passar les set o vuit nits que estiguérem allí.
[…] els companys bombers ens tenien preparats una manta i alguna cosa de menjar, ho recollírem i ens dirigírem a l’estació per agafar el tren que ens havia de portar al camp d’Argelers. (Roca, M. Records de la meva vida, p. 58.)
I passats uns dies al camp del Voló, els bombers foren derivats a Perpinyà, on els seus darrers vehicles serien confiscats i el cos de bombers republicà definitivament dissolt. Finalment, cadascú «va agafar el camí que li va semblar, a triar entre l’exili i el retorn al país». Ja hem vist que a Manel Mas les coses a Perpinyà no li anaren del tot malament, però val a dir que no tots gaudiren de la mateixa sort.
Si se’m permet l’incís, als peus del seu darrer domicili conegut (al raval de Santa Anna número 60), el passat 6 d’octubre es col·locava una llamborda Stolpersteine en homenatge al bomber i deportat reusenc, Ramon Gorga Borràs. Ell i la seva família havien participat en la retirada del cos de bombers, i una vegada a l’altre costat de la frontera l’exbomber va veure en la creació de les Companyies de Treballadors Estrangers, a mitjan abril del 1939, una oportunitat per fugir de la precarietat dels camps de concentració del sud de França. No obstant això, amb l’esclat de la Segona Guerra Mundial, l’ocupació de bona part del territori francès per part de l’Alemanya nazi determinà la sort dels exiliats que formaven part d’aquestes companyies. Detingut pels alemanys a finals del 1940, Gorga va ser deportat al camp d’extermini de Mauthausen (Àustria), des d’on seria traslladat al subcamp de Gusen on va morir, amb 43 anys, el 9 d’octubre del 1941.
Però fem ara un salt en el temps i traslladem-nos al II Congreso Nacional de Bomberos, celebrat a Barcelona l’any 1961.
Me llama la atención un hombre joven, estupendamente uniformado. Lo habría tomado por un oficial de aviación, de no haberme sido presentado inmediatamente.
—Don Manuel Mas, jefe de bomberos de Andorra —me informan.
Es flamante el uniforme, es flamante el cargo y es flamante el Servicio de bomberos andorrano. Seis meses de existencia cuenta todo.
—Estamos muy bien equipados —asegura el señor Mas—. Tenemos una manguera de dos kilómetros y pico. Mientras el Segre lleve agua, estamos incluso en condiciones de prestar grandes servicios a las comarcas limítrofes, de Pons a Puigcerdá… (Diario de Barcelona, 09/11/1961.)
Manel Mas, doncs, després d’haver-se obert camí a Perpinyà, acabaria saltant els Pirineus per retrobar-se amb les seves arrels andorranes i, fent gala del tarannà emprenedor i la vocació cívica que ja havia demostrat en la seva etapa reusenca, es vincularia a institucions tan significades com el Sindicat d’Iniciativa, l’Autòmobil Club d’Andorra, la Companyia Andorrana d’Assegurances o el mateix Consell General.
Aprofitant a Andorra l’experiència adquirida a Reus, l’any 1961 se’ns presenta ni més ni menys que com el primer cap del Servei d’Extinció d’Incendis de les Valls d’Andorra, que, de la mà del Síndic General, Julià Reig i Ribó, havia contribuit de forma definitiva a posar en funcionament. I és que Manel Mas, mercès al seu origen andorrà havia pogut refer la vida al país dels Pirineus i, entre el 1950 i el 1970 participaria de forma destacable en la seva modernització i desenvolupament.
Així doncs, Manel Mas tornava a posar la seva iniciativa i vocació al servei de la societat. En aquest cas de l’andorrana. I és que un tret característic del nostre personatge fou la seva capacitat de posar en valor l’experiència adquirida, desenvolupant a Andorra allò que ja a Reus l’havia apassionat. Ho hem vist en el cas dels bombers, però veiem-ho també en un àmbit al qual ja hem fet referència anteriorment: el món del motor.
A la vila d’Andorra la Vella, el 25 de maig del 1954, a les deu de la nit, a la sala del Modern Casino, s’han reunit en assemblea els simpatitzants de la idea de creació de l’Automòbil Club d’Andorra, amb l’autorització prèvia del M. I. Sr. síndic general de les Valls, sol·licitada per Manuel Mas, d’Andorra la Vella, i Josep Mas Font, d’Encamp. Presideixen la reunió els dos senyors anteriorment citats, que firmen la sol·licitud per poder celebrar aquesta reunió.
Manuel Mas obre la sessió i exposa el motiu de la reunió, la qual té per objecte portar a terme la creació d’un Automòbil Club d’Andorra. (Arxiu de l’Automòbil Club d’Andorra, Llibre d’actes. Acta fundacional, 25/06/1954.)
Manel Mas, doncs, se situava també a la gènesi de l’Automòbil Club d’Andorra, una de les institucions que més arrelarien i més projecció donarien al país, i que avui compta amb prop de 70 anys d’història i al voltant d’11.000 socis. Per tant, estem parlant d’un pioner, un emprenedor de cap a peus. I el seu llegat encara avui és del tot visible. És visible en el Servei d’Extinció d’Incendis andorrà, és visible en l’Automòbil Club i ho és, també, en el sistema de protecció civil del Principat.
I és que Manel Mas era conscient que, per emergències de certa envergadura, el personal de bombers podia ser insuficient. Tant era així que, el novembre del 1963, el diari L’Indépendant es faria ressò de la creació d’un grup de voluntaris per a la defensa de la població civil, establert amb el seu propi material com un servei auxiliar a les ordres del cap de bombers. El promotor i organitzador d’aquest cos de protecció civil, pioner a Andorra, va ser el mateix Manel Mas i, el més curiós: el nucli de voluntaris es creava a partir d’un grup de joves disciplinats i entrenats físicament i moralment, serien els jugadors de l’equip andorrà de rugbi. Avui en dia, i encara que sigui de forma simbòlica o testimonial, aquest equip segueix lluint a la solapa —al seu escut oficial— les destrals pic que fan referència al seu antic vincle amb els bombers.
Per tal que tothom ho sàpiga, em permetré de donar obertament les gràcies al promotor de tal iniciativa, el senyor Mas Santanà, el nostre cap de protocol i director del nostre cos de bombers. El senyor Mas Santanà, sempre disposat a ajudar i a donar-ho tot pels altres. És amb homes així que Andorra progressa, amb aquells que posen en pràctica la divisa «Un per tots… Tots per un». (L’Indépendant, 08/11/1963.)
Efectivament, fou amb homes així que Andorra va progressar. La participació de Manel Mas en la implantació del servei contra incendis o la constitució del VPC Andorra Rugby com a estructura de voluntaris de protecció civil no són fets casuals. Tenen a veure amb el seu bagatge anterior i són signes inequívocs de la seva contribució al canvi. En el marc de l’obertura i modernització de la societat andorrana als anys seixanta, Manel Mas Santanà esdevingué una figura remarcable, tan remarcable com ja ho havia estat en el desenvolupament del cos de bombers i en la defensa de la població civil de Reus i de Catalunya durant la guerra. Per tant, recordem Manel Mas Santanà, una figura que, sens dubte, convé reivindicar.
Referències:
AACA, Llibre d’actes. Acta fundacional, 25/06/1994.
AMRE, Alcaldia. Correspondència rebuda (1942-1947), 29/04/1943.
AMRE. Burocràcia 1930-1939. Fitxa personal Manel Mas Santanà.
Diario de Barcelona, 09/11/1961.
Diario de Reus, 21/03/1930.
Gras, Francesc. Fets i gent de Reus. Reus: Editat per l’autor, 1997, p. 32.
L’Indépendant, 08/11/1963.
Martorell, Alfons. República, revolució i exili. Reus: Edicions del Centre de Lectura, 1993, p. 74.
Palomar, Salvador. «Recordant Manel Mas Santanà». https://lateiera.wordpress.com (2013).
Poblet, Josep M. Memòries d’un rodamon. Barcelona: Editorial Pòrtic, 1976, p. 216-233.
Roca, Marian. Records de la meva vida. Reus: Centre de Lectura, 1979, p.58.
La Vanguardia, 07/07/1937.
