«Roda el món…i torna al Born». La lògica de l’actual globalització i de les migracions dona encara més èmfasi a aquesta vella dita que certifica l’experiència contínua dels moviments demogràfics que fan retornar, sovint, a les noves generacions al lloc d’origen familiar. Si fa segles eren els catalans els que s’aventuraven en empreses econòmiques o religioses a l’anomenat Nou Món, ara el flux de persones és principalment invers i s’ha instal·lat amb força als nostres barris amb l’objectiu de cercar la prosperitat i el benestar. Segons les dades de l’Idescat del 2025, un total de 21.663 residents a Reus[1] havien nascut a altres països en aquell any, dels quals 150 ho havien fet a l’Equador, una xifra que es pot considerar modesta tenint en compte els nous residents nascuts a països com Marroc (8.421), Colòmbia (2.385) o Romania (2.286). Totes tres comunitats nacionals majoritàries entre els nouvinguts d’altres països a la capital del Baix Camp.
Afincat també a l’altra riba de l’Atlàntic des de fa uns anys, l’historiador reusenc Albert Arnavat ha recollit, des de la seva particular atalaia acadèmica de la Universitat Técnica del Norte, el passat i el present de la migració catalana al país de Rafael Correa. En un exhaustiu llibre escrit conjuntament amb Francisco Javier Mazeres, (El legado de los immigrantes catalanes en Ecuador: siglos XVI-XXI. Catalanes en Ecuador) es recullen relats de vida i trajectòries empresarials marcades per la migració així com la seva influència des dels primers catalans vinculats a la tasca colonitzadora fins a l’actualitat. Malgrat que històricament l’actual república de l’Equador no pot considerar-se l’indret amb més tirada dels antics emprenedors del nostre país al continent americà davant d’exemples com Mèxic o l’Argentina, per citar-ne només dos, un repàs a aquest estudi certifica la transcendència econòmica, religiosa i social de la migració catalana a aquest país. Tot i així, globalment, les xifres són especialment escadusseres per la nostra comarca i, en general, pel país. Deixant de banda la quantitat, la publicació té la singularitat de descobrir al lector personatges desconeguts que van fer fortuna al continent americà tot establint un pont comercial i cultural entre les dues costes de l’oceà.
A excepció d’alguns noms importants (l’eclesiàstic Rafael Ferrer o el militar Joan Barnó), l’arribada de catalans a l’actual república equatoriana no va accentuar-se fins al segle XIX, un moment en el qual hi va haver un salt econòmic important a causa de l’exportació del cacau. Concretament, tan sols mitja dotzena de persones provinents del Baix Camp (l’1,28% dels emigrants) s’hi van establir durant el període estudiat. Aquest va ser el cas de diferents eclesiàstics de Cambrils, Castellvell i Mont-roig (Mateu Folch, Dídac Nolla i Josep Maria Macià Vidiella) van viatjar-hi durant els segles XVIII i XIX i van deixar la seva particular petjada en un territori que encara havia de viure grans transformacions.
Amb el mateix percentatge d’emigrants que el Baix Camp, el Priorat va tenir també una xifra baixa d’expatriats en territori equatorià (Jaume Nebot Borràs; Joan Rabascall Cabré; Francesc Molinas Agulló; Francesc Simó Sanahuja; Lluís Simó Sanahuja i Josep Rabascall Nebot). Com a nota curiosa, dir que tots ells provenien de Porrera i que, a més, de ser econòmicament dinàmics van ser, ideològicament, de tendència dretana adherits als postulats de Falange. Alguns d’ells van mantenir la seva relació amb el seu poble natal tal i com ho demostra que, el 1952 i en qualitat de vicecònsul de l’Equador, Francesc Simó Sanahuja visités Porrera acompanyat de la seva filla, Emília Simó Castells, per imposar les insígnies d’Acció Catòlica[2].
Una nissaga reusenca a Guayaquil
En clau reusenca, la dada més curiosa és que aquesta publicació editorial de la Universidad Técnica del Norte rescata la biografia dels germans José Solà. Una nissaga integrada per una tríada d’emprenedors nascuts a la capital del Baix Camp que van viatjar a l’Equador durant l’època central de la migració catalana al país, és a dir, entre el 1855 i el 1935. Gràcies a aquesta etapa coneguda com la del boom del cacau que va marcar la seva economia entre el 1870 i el 1925, els integrants de la família van provar sort en un context d’expansió econòmica al país sud-americà convertit en el primer exportador d’aquest producte.
De tots tres (Ricard, Josep i Ernest José Solà) la biografia del segon és la més interessant i econòmicament exitosa a més d’arribar a esdevenir el primer president de la Cámara Oficial Española de Comercio a l’Equador[3] l’any 1920 i fundador de l’empresa Sociedad Hispano Ecuatoriana s.a. En canvi, la trajectòria del seu germà Ricard José Solà es perd cap a l’any 1900 a la regió equatoriana del Chimborazo i la d’Ernest José Solà està vinculada, inicialment, a la del germà més petit, Josep, a través de la firma Solá & Cía [4] per després associar-se amb Julio Guillén.
Establert a Guayaquil quan va anar a la recerca de Ricard, Josep José Solà (1874-1940) va obrir un negoci que comerciava amb productes diversos d’alimentació i articles de primera necessitat. Teixits, ferreteria, cuir, licors, gèneres de punt, merceria, pintures o mobles eren només algunes de les mercaderies que s’hi podien adquirir a una primera botiga establerta a uns baixos de l’edifici de la Governació. Del dinamisme econòmic i empresarial de la família en parla que, després de perdre-ho tot en un incendi en aquests magatzems, es tornessin enriquir amb un altre espai situat a un nou emplaçament de Guayaquil, al carrer Pichincha.
A terres americanes, l’emprenedor José va casar-se amb Maria Teresa Franco Roca, la besneta d’un funcionari i militar català, Joan Barnó Ferrusola[5]. Amb el pas dels anys i gràcies al destacat progrés econòmic de la família, el matrimoni acabaria passant períodes de residència a Barcelona en edificis tan emblemàtics com La Pedrera d’Antoni Gaudí on van llogar-hi un apartament i, més tard, a la casa Mas de Miquel de l’avinguda Diagonal. Aquest darrer edifici, per cert, obra d’un altre arquitecte reusenc, Domènec Sugrañes, vinculat també a l’obra gaudiniana. Potser les casualitats existeixen, però, és pertinent subratllar com durant la seva estada a Barcelona aquesta família emigrant va escollir dos emplaçaments residencials tan relacionats amb la ciutat natal paterna. La primera residència dels José-Roca a Barcelona va ser entre els anys 1920-1923 i la segona entre 1928 i 1932 per, després, tornar a Guayaquil i instal·lar-se, finalment, a Xile.
Com passava sovint entre les classes privilegiades d’aquell moment a Barcelona, l’alt nivell de vida del matrimoni hispanoequatorià integrat per José i Roca va facilitar als seus fills l’educació i les diversions més selectes: cinema, tribuna al teatre del Liceu, estiuejos internacionals… Així ho va deixar per escrit en les seves memòries (Al pasar[6]) un dels dos fills de la parella, Eduardo Solà Franco, que es va convertir en un artista destacat vinculat, posteriorment, a Blanes i Lloret de Mar a través de la seva amistat amb la família Vidal-Quadras. De la seva banda, la segona filla, Maria Teresa esdevindria una destacada educadora.
- https://www.idescat.cat/pub/?id=censph&n=6000&geo=mun:431233
- Reus, semanario de la ciudad. 23/08/1952
- https://www.camaraofespanola.org/historia/
- Es pot veure una fotografia d’aquesta firma al següent enllaç: http://fotografiapatrimonial.gob.ec/web/en/galeria/element/10283
- https://ca.wikipedia.org/wiki/Joan_Barnó_de_Ferrusola
- https://www.lloret.cat/pandora/pdf.raw?query=id:0000047757&page=44&lang=en&view=premsa https://www.lloret.cat/pandora/pdf.raw?query=id:0000047757&page=46&lang=en&view=premsa