Feminisme i literatura

 |   |  Twitter

Eren així les coses en aquell temps.
Per a alguns encara ho són. No per a mi.
Les lliçons han estat massa nombroses i amargues.
Pàmies, Teresa (1975).
Memòries de guerra i d’exili.
Barcelona: Proa, p. 111.

El 17 de desembre del 1985, només 3 dies abans del desè aniversari de la mort del dictador,  Teresa Pàmies va intervenir a la sala d’actes del Centre de Lectura en una taula rodona que començava a les 8 del vespre i que tenia per títol: «Feminisme i literatura»,[1] en què també hi intervenien les escriptores Margarida Aritzeta i Olga Xirinacs. L’acte  estava organitzat per la Secció de Llengua i Literatura, i la professora Montserrat Corretger va ser l’encarregada de conduir-lo. Montserrat Corretger, en fer la presentació, destacava de cada escriptora alguns aspectes: «el testimoni i la militància humana més compromesa», de Teresa Pàmies; «el goig del llenguatge en la plenitud total», d’Olga Xirinacs i «la màgia de la passió creadora que redimeix la nostra quotidianitat», de Margarida Aritzeta. Aprofitem l’ocasió per fer-ne un petit balanç, sense passar per alt les altres escriptores –tot i que el tema central de la Revista del Centre de Lectura, en aquest cas, sigui Teresa Pàmies–, ja que, com a taula rodona que era, no podríem aprofundir massa en l’aportació d’una sense tenir en compte l’aportació de les altres.

De bones a primeres, cal adonar-se de la importància que es parli del tema, de la importància que es tingui en compte la veu de les dones, en aquest cas tant oralment –com a membres de la taula rodona– com de manera escrita –com a escriptores–; i que s’intenti posar damunt de la taula diferents punts de vista sobre la seva situació, per saber en quin moment ens trobem i si cal fer res per capgirar-lo cap a una situació més justa. Tot i tractar-se de la part introductòria de l’article, ja podem exposar que la conclusió és que els punts de vista són dispars, segurament també per la diferència d’edat entre elles: Teresa Pàmies (1919), Olga Xirinacs (1936) i Margarida Aritzeta (1953); per això, per tant, podem entendre que els plantejaments entre Teresa Pàmies i Margarida Aritzeta (passant per Olga Xirinacs), la més gran i la més jove (les més joves) de la taula rodona, respectivament, vegin les coses de manera tan diferent com a continuació es podrà copsar. Així, la disparitat d’opinions es deuria a la disparitat de generacions.

L’escriptora de Valls era l’encarregada d’obrir la taula rodona i es lamentava –encara en aquells moments– que, en termes genèrics, la dona no hagués estat educada per a les arts i, encara menys, per a la ciència, per passar a reivindicar la possibilitat que tenien les dones d’escriure, d’immiscir-se en el món de les arts. Un fet que en aquells moments ja era una cosa evident, tot i que es tractava d’un món que no els era donat com a «propi»; però només fent-se’l seu aplanaven el seu propi camí i el de les futures dones que s’hi volguessin introduir. Després dividia les creacions literàries en dos grups:

  1. La persona que poua en la seva experiència personal (sigui més o menys interessant).
  2. La persona que parteix de l’imaginari.

Ella mateixa s’incloïa en el segon grup. A Teresa Pàmies, en canvi, l’hauríem d’incloure al primer, a partir d’unes vivències dures que resulten del seu activisme, el seu ideari polític, la seva irreverència i la seva gosadia, la qual cosa fa que l’«aplanament» del camí, al qual fèiem referència, encara s’eixampli més; sobretot perquè l’apropiació també anava més enllà amb la participació en tertúlies, taules rodones –com la del cas que comentem–, de manera que es fa seva la paraula –encara que no la hi donin–, la pren, la difon i, fins i tot, assoleix allò encara més difícil: que se l’escoltin, que se la facin seva… malgrat, per tant, tenint-ho (Teresa Pàmies) tot en contra, com a dona i com a perdedora de la guerra; tenint al davant un panorama molt advers per a aconseguir-ho. Aritzeta reblava el clau de les possibilitats de les dones dient que el talent no entén «de faldilles i pantalons».

La segona intervenció corresponia a Olga Xirinacs, que es preguntava pel sentit de: «literatura feminista» i «literatura de dones/femenina» i s’adonava que la literatura femenina –la que sorgia de la dona– era considerada pejorativa –perquè no era de prou alçada, no en sorgien idees decisives, ja que la dona era una substància primària, feble, consideraven–, en canvi la feminista, no. A més, apuntava que les dones havien creat una literatura centrada en el fracàs i en la mitificació de la parella –en aquest sentit, en certa manera, coincidia amb Aritzeta, que demanava, també, trencar amb el mite del príncep blau–, sense aportar una alternativa eficaç.

D’altra banda, parlava del feminisme com a voluntat reivindicativa de la dona i demanava tenir-ho clar perquè, en cas contrari, s’adscrivien dones a -ismes que les havien deixat privades d’exercir una literatura independent. Fos com fos, reivindicava el dret de poder agafar-se a la paraula escrita com a dona i indicava que la dona feia una literatura «universal». Demanava un pla d’igualtat en el vessant literari, que potser hi començava a ser en novel·la, però que caldria eixamplar en el món de la crítica. I es queixava de la literatura lúdica i d’evasió del moment, que ens deixava orfes de coneixement, ja que ella entenia la literatura com a art.

Teresa Pàmies, al seu torn, parlava de feminisme com una doctrina, que preconitza l’alliberament de la dona en igualtat d’oportunitats de l’home; i indicava que per fer feminisme no era obligatori ser dona, que un home també podia escriure una novel·la feminista; de la mateixa manera que hi ha dones que escriuen i no fan feminisme (o sí).

S’oposava a la visió d’Olga Xirinacs i deia que també era important la literatura més lúdica, que així s’arribava a tot el públic, ja que no tothom podia comprendre totes les obres. I també s’oposava a la visió de Margarida Aritzeta i defensava que no hi havia els dos grups que havia plantejat perquè sempre s’escriu des de l’experiència ja que, encara que parlis dels altres, sempre hi intervé inconscientment la teva vida; tot i que la necessitat de comunicar alguna cosa pugui fer-se des d’una capacitat artística o des d’una gran emoció (i que, potser, o no, es tingui la virtut de comunicar-la).

I s’introduïa en un tema obtús, en el plantejament que després va portar certa divisió d’opinions, en afirmar que es podia parlar de literatura feta per dones ja que hi havia una «sensibilitat de la dona», de manera que hi havia aspectes que només es podien escriure com a dona. En aquest sentit, recollia el cas de Safo, però també el de Pedra de tartera de Maria Barbal (acabada de premiar amb el premi Crexells), i el cas que havia de portar cua de la violació de la Mila o de la seva manera d’alliberar-se de l’opressió: fent neteja (en el cas de Solitud de Víctor Català –a qui els crítics adjectivaven com a «gallimarsot», perquè les dones si escrivien bé, deia Pàmies, s’indicava que escrivien com a homes i si no escrivien bé, que es notava que ho havia escrit una dona).

Finalment, l’escriptora de Balaguer desenvolupava el seu propi exemple: autora de literatura essencialment testimonial, sense la pretensió que la seva obra fos una literatura artística, però sí de donar a conèixer les vivències pròpies –l’aspecte que la movia realment a escriure–, ja que la seva generació havia tingut una experiència que no voldria per a cap altra: «es va trobar en pocs anys amb un rosari de guerres i de lluites –de lluites a mort–, amb les quals s’exposava molt cada dia, entre altres coses l’element més important de tots: la llibertat»; una experiència no viscuda per ella en primera persona, però sí que intentava recollir tot allò que ella havia viscut amb els altres, i tot allò que els altres a vegades havien viscut molt més intensament que ella. I ella ho explicava des de la seva condició de dona; altres potser també ho havien explicat, però des d’un altre punt de vista; en aquest sentit, s’havia de tenir en compte que els homes encara comptaven amb una posició de privilegi –potser no buscat, però existent– del qual les dones no disposaven, però això –deia– no implicava que es resignessin a la situació, al contrari. Precisament per aquest diferent punt de vista, com que ella havia viscut l’experiència d’una altra manera, també l’havia interpretada d’una altra manera i calia entendre que era totalment lícit, que les dues literatures (de dones i d’homes) eren vàlides, que responien a una mateixa necessitat i que, de vegades, confluïen. En aquest sentit, el que calia era procurar que arribessin al màxim nombre de gent possible perquè la gent i la cultura hi sortirien guanyant.

Aprofitava, encara, per indicar que Virginia Woolf era una mestra per a totes elles –tot i que a vegades les seves novel·les fossin massa intel·lectuals– perquè era una gran teòrica de la literatura, aclaria molt els conceptes i ajudava a veure la literatura com una cosa molt seriosa i molt relacionada amb la vida i amb el pensament filosòfic. En aquest sentit, Woolf –exposava Pàmies– feia entendre que les dones s’han dedicat més a la novel·la perquè, mancades d’una cambra pròpia, era el gènere que més els permetia deixar el relat temporalment per dedicar-se a altres assumptes i després poder-hi tornar fàcilment; la qual cosa també feia que aquestes obres comptessin amb unes característiques determinades.

Al torn de paraules és quan Margarida Aritzeta va indicar que no veia clar hi hagués literatura d’homes i de dones, perquè ella creia més aviat que hi havia literatura feta per homes i per dones; per tant, formulava estar en desacord amb Teresa Pàmies, però Pàmies es defensava dient que es tractava de detalls, que les dones fan una literatura específica des de la seva especificitat –que no sempre és feminista. Pere Anguera va intervenir des del públic per dir que, en tot cas, es podria parlar de bona i mala literatura, però que molts dels arguments que s’havien donat per a les divisions que s’havien fet eren d’una «frivolitat extraordinària» perquè Víctor Català, per exemple, no havia estat violada. A la qual cosa, Pàmies va replicar que totes les opinions eren acceptables i dissentia del terme «frivolitat» que s’havia fet servir, apuntant que, potser, s’hauria de parlar de desacord i, per donar consistència al seu argument, explicava que moltes dones havien viscut la por de ser violades en algun moment de les seves vides; de manera que, sense que Víctor Català hagués viscut una violació, des de la seva condició de dona, tenia més possibilitats d’explicar-ho, ajudada –és clar– pel seu talent literari. I precisava –responent a Aritzeta– que quan parlava de literatura d’homes i de dones, es referia a la que fan els homes i la que fan les dones; i –en relació amb la intervenció de Pere Anguera– llançava una pregunta: «qui decideix quina literatura és bona o dolenta?» Aritzeta, incisiva en tot moment, encara anava més enllà per assenyalar que, de fet, el món no es pot dividir entre violadors i violades, que també hi pot haver homes violats.

Pàmies no es va fer enrere, al contrari, aleshores va començar un intercanvi d’opinions, sempre de manera respectuosa, entre ella i Margarida Aritzeta. Teresa Pàmies insistia en el seu plantejament, tot i ser conscient del desacord que podia generar. Per afermar-se en el seu punt de vista, comentava que en un simposi recent a Sitges, a càrrec de la Universitat Internacional Menéndez Pelayo, s’havia tractat aquest tema amb dones i homes experts i que, després de discutir-ho a fons, havien arribat a la conclusió que hi havia una literatura de dones que s’estava estenent i que als EUA estava tenint una gran demanda perquè era més directa, parlava més de quotidianitat, era menys angoixosa… «potser perquè es necessitava carregar la bateria de tendresa», concretava. Aritzeta, al seu torn, també remarcava el seu punt de vista i aportava un exemple excel·lent de la capacitat d’escriure sobre dones per part dels homes: Madame Bovary. Pàmies encara n’aportava un altre a la inversa, per indicar, però que havia hagut d’esmerçar molt de temps per posar-se a la pell de l’altre gènere: Marguerite Yourcenar i les Memòries d’Adrià i, encara es defensava, dient que en tractar-se d’un home que estimava altres homes, potser li havia estat més senzill. Es tancava la sessió amb el plantejament de Margarida Aritzeta: «que es puguin intercanviar els papers és qüestió d’intel·ligència».

Quedava clar, doncs, que una cosa era la literatura feminista i una altra, en tot cas, la literatura de dones o escrita per dones, tot i que quedava pendent (perquè no hi havia una veu unànime) saber si realment valia la pena fer aquesta divisió o no perquè, totes tres escriptores, també, estaven d’acord amb l’aspiració a la universalitat, a la grandesa, de l’escriptura feta per dones; o sigui que no pel fet de ser dones havien d’escriure obres de menys qualitat; tot i que això de la qualitat –com també va quedar patent– es tracti d’una qüestió subjectiva. En definitiva, doncs, el que calia era que les dones es fessin seu un camp del qual eren foragitades –en aquest sentit, Teresa Pàmies recollia el cas de Dolors Monserdà (1845-1919) que va demanar al seu confessor si li permetia escriure. Només és a partir d’aquesta dissidència, a partir d’aquesta gosadia, a partir d’aquesta desobediència, que les dones han pogut anar obtenint certa llibertat –aquesta paraula que Teresa Pàmies remarca com a important– tant en l’àmbit literari –que és el que ens pertoca més directament aquí– com en el vital –que, en definitiva, és el que aporta l’obertura de mires en tots els altres camps.  I només és a partir d’aquesta llibertat que les dones es poden, s’han pogut i es podran sentir realitzades; de la mateixa manera que només així poden, han pogut o podran ser qui vulguin ser, sense encotillaments, sense limitacions; ja sigui a l’hora d’obrir-se camí en la literatura o en qualsevol altre àmbit –l’exemple de Teresa Pàmies n’és una mostra fefaent. Recrear-nos en la memòria, com va fer Pàmies en els seus llibres –i ara estem fent a través d’aquest article–, ens ha de servir per saber que el camí de consecucions assolides no ha estat fàcil i que cal continuar avançant amb pas ferm.


[1] Agraeixo a la Sílvia Carbonell, la bibliotecària de la videoteca del Centre de Lectura, la facilitat per consultar l’àudio de la taula rodona.