Informació del contingut d’aquest número de la revista centrat en la covid-19. Inclou informació sobre el mateix Centre de Lectura i sobre persones que s’hi han vinculat i ens han deixat enmig d’aquest context. Però també un apartat creatiu en què s’estableix una mena de diàleg entre artistes i escriptors, sempre tenint present aquesta nova realitat que ens ha tocat viure.
En aquest article, Fina Masdéu, secretària general i cap de personal del Centre de Lectura, explica com es va afrontar l’imminent canvi de la quotidianitat marcat per la COVID-19 i tot el trasbals que va representar aquell canvi de rasant per al dia a dia del Centre de Lectura, les seves activitats i els seus treballadors.
Montserrat de Anciola, com a cap de la biblioteca del Centre de Lectura, ens explica com es va resoldre la gestió dels serveis i les activitats que s’oferien en els primers moments en què es va haver d’afrontar el confinament a què ens va abocar la pandèmia i com va evolucionar tot posteriorment.
Ramon Gomis ens revela la identitat de l’autor que escrivia sota el pseudònim P. Verdés i Juncadella unes crítiques literàries amb el títol d’«Acotacions a la mandra» que van sortir publicades a la Revista del Centre de Lectura els anys 1972, 1973 i 1974, essent-ne director Xavier Amorós i redactor en cap, Claudi Arnavat.
Repàs de l’activisme d’Eulàlia Amorós i la seva creació literària que la porta a escriure, primer a la revista clandestina Curial (1949) i a les Antologies poètiques universitàries (1949-50), per desembocar a les Antologies de la poesia reusenca (56-61), que Bonaventura Vallespinosa va dirigir com a president de la Secció de Lletres del Centre de Lectura.
Diversos artistes i escriptors s’agermanen per donar presència a un moment, el del confinament, que ens va canviar el dia a dia a tots. Veus diverses i polièdriques, com la realitat a la qual representen i la que n’ha resultat, perquè sembla que la covid-19 no té massa intenció de marxar, si més no, a curt termini.
Era cap a meitats de febrer que vaig anar amb les amigues a Barcelona a veure l’exposició de Caixa Fòrum, «Òpera, passió, poder i política». Quina passada! Vestits originals de les estrenes, decorats, attrezzo de les primeres representacions, tot plegat com un viatge pel passat i el present, així com també una bona perspectiva de futur en pensar que les obres d’art no tenen data de caducitat. Hi havia una gentada a cada sector, tot i que l’exposició estava oberta des del setembre i ja eren els últims dies que es podia visitar.
Sol de migdia i calor d’agost. Pau Alomar, un home fornit i ferreny a qui ningú no gosaria molestar, puja a les golfes a fer la migdiada. Les golfes són fosques com una gola de llop, només entra llum de biaix per una finestreta barrada, sobre la màrfega.
«Remor» Albert Macaya «Pintura vs. covid-19» M. Teresa Mariné Cabrisses En tractar de valorar en
En la necessitat de la pell.
En el desig incontrolable d’abraçar-la i que els vostres llavis s’apropin un cop més. Sense pensar-ho, simplement t’has deixat emportar per aquest sentit innat que et fa apropar-te a qui estimes. Per una necessitat molt més forta que la por.
Des d’aquí on soc puc veure el parc que hi ha al final del carrer, just a l’altra banda de la vorera que gira cap a la dreta i no sé on va a parar. Només en veig la llenca de gespa que voreja la tanca exterior, els jocs infantils que simulen un circuit d’acrobàcies i el banc de fusta on mares, pares i avis esperen que els nens acabin de jugar amb les bosses del berenar a la mà.
Em tenen desconcertat. Només sento dir que volen tenir-me ben aviat als braços però no m’agraden gens les converses que gasten. No sé què significa pandèmia, però no paren de dir-ho. Deu ser una paraula nova que ara tothom s’ha fet seva.
Tota la vida, la meva ja té unes quantes dècades, he sentit dir que sempre has de fer pel que et trobes –cosa que es deu acostar molt a allò que la contemporaneïtat anomena resiliència– i els darrers anys, per qüestions personals o de la nostra societat, se m’ha fet molt evident.
Tot ha sigut, és i serà un arribar. Un arribar de l’alba aquós, esborra-paraul…
1 d’abril de 2020, 8:10 a.m. Dia 20 de confinament. «Això és insuportable!», «No puc més!», «N’estic fart!»…
Dins dels tombs que ha donat la meva vida professional, m’han sorgit nombroses ocasions de meditar sobre la influència de l’atzar. Aquests atzars en els quals, a força de repetir-se, un acaba no creient, et fan que de vegades et recordis de fets singulars. O de persones. És el meu cas amb el Hans Schuster.
La Gemma Bové, estava contemplant totalment fascinada aquella d’obra d’art plàstica d’un tal Arnau Casanoves de la Hoz. Estava exposada a la sala Fortuny del Centre de Lectura.
Queien còbits de punxa i els sentíem tot el dia. Els sentíem com picaven a la barana metàl·lica del balcó, on sortíem algun diumenge, dempeus, perquè asseguts no hi cabíem. Jo aguantava un bol ple d’olives amb una mà, perquè no hi cabia una taula per posa-hi res a sobre. Ell les punxava per menjar-se-les i aguantava un got amb tres dits de vermut i tres glaçons.
Vermell, vermell arreu. I negre. I morat fosc, molt fosc, quasi negre. Negre tacat de violència. I ràbia. Ja no queda espai per al blau cel i el rosa, i encara menys pel blanc, de la meva infantesa. Ja no hi ha prínceps blaus ni rosa que l’amor s’hi posa. Desencís assaonat. Ara només hi ha ràbia. Ràbia.
Tres mesos. Tres mesos tancat a casa. Tres mesos de comunicar-se amb els companys per mòbil i a través de la càmera de l’ordinador. Tres mesos de prendre cafès i refrescos a la terrassa ─més aviat un balcó gran─ del tercer pis d’un petit bloc al centre de la ciutat.
La meva mama em va dir que al carrer hi havia un mosquit molt petit, molt petit que picava molt, molt fort. I que no podíem sortir de casa. Ho va dir amb molta pena i jo no ho vaig entendre perquè jo, a casa, hi estic molt bé. Sobretot quan ve la meva iaia. Ara fa dies que no ve i primer li preguntava a la mama per què no venia, però ella es posava a plorar i ara ja no li ho pregunto.
Preguntes i més preguntes, brollen dins de la ment.No en tenim pas d’experiència… ni guerres, ni pestes.Sortosament.
S’ofega la llum dins de l’ambre quan te’n vas com una taca blanca lluny de mi, i sols sento les parets d’un núvol on es remouen els insectes. El grànul creixent d’una boca és l’últim que em queda de tu.
Era el preludi d’una llarga espera. Tota la fosca es feia més compacta i estroncava els dies aturats,a poc a poc, molt lentament.
Sort Eva Evitzkaya La fortalesa de l’alzina Jordi Nogués Dimarts –Hola, mare. Truco per saber
Se’m fa estrany tornar a seure en una terrassa amb un tallat davant. I no és una necessitat, només trobar aquell giny del que tant gaudia.
Queda’t a casa fes-te l’amor Fina Veciana Contefinats Txell Granados […] va desitjar poder saber
Era abril, feia bo i ens començàvem a avorrir. No ha passat ni mig any i el record és borrós, de ressaca de viatge lisèrgic o de caparràs de licors ensucrats. Però va passar, i tant que va passar. Van aconseguir tenir-nos tancats a casa fins al llindar de la desesperació –alguns; n’hi ha que només vam sobreexplorar el nostre espai domèstic habitual. Si va servir per res no ho sabem i gairebé ni ens interessa.
Aixoplugat dins una balma oberta a la pleta de pastors; i protegit d’una persistent tempesta d’estiu, que esclatà al bell mig d’un deambular plàcid i amable per un sender muntanyenc, qui escriu, en contrapunt a la remor de la pluja, demorava ensopit el seu pensament en un agradós i difús record infantil.
Les feixugues extremitats del transport feien ressonar el terra amb un udol metàl·lic. Cada passa aixafava l’asfalt desgastat, esquerdant-lo i alliberant pedretes negres que rodolaven esgotades cap al voral. Els peus que sostenien aquell monstre de cinc metres d’alçada deixaven un rastre de petjades profundes que la pluja convertia ràpidament en petits bassals.
Tot passa, com naltrus, llum i ombra. Navegants d’una mar negra de reflexos infinits on la llum sembla contradir-se. Geografia de dins i de fora, explorada i desconeguda. La COVID-19 és capitalisme, és natura, és poder, és aïllament de la nostra gent gran, és haver d’escollir entre menjar o infectar-se, és oblit dels discapacitats, és estupidesa, és solidaritat i és misteri, aresta de la gran pregunta que mai tindrà resposta.
La gàbia era allà. Reposava al mig d’un bosc de pins i alzines, catifes de ginesta i marfull. Buida com era, podria haver estat una escultura moderna, un aparell per a jardiners, ferralla i prou. D’allà dalt estant, se sentia la salabror del mar que convidava a pensar en nits d’estiu i talls de síndria, partides de cartes al voltant d’una taula encara per endreçar.
No m’agrada el blau cel, ni el rosa pàl·lid. No m’agrada el beix, ni aquell verd que, per algun motiu que desconec, anomenen «pastel». Són colors de criatura i jo ja fa anys que no ho soc.
Dràcula, que va caure rodó al divan de Freud, plorava desconsoladament dolls de sang calenta. Mai no l’havien vist en una situació semblant: ell, rei de la nit, estava acostumat a terroritzar viles i contrades senceres. De vegades, només amb el rumor que una nit havia fet visita per alimentar-se d’una o altra bona ànima ja n’hi havia prou…
Quan la meva germana i jo érem petites volíem ser atracadores de bancs. Pensàvem que havia de ser fascinant poder entrar en un local farcit de diners brandant les nostres armes i ordenant a tothom que guardés la calma; que si tothom feia el que nosaltres dèiem que havien de fer, ningú no havia de sortir malparat.
A mask is a mask is a mask…would say Gertrude Stein in a surrealist way for a surrealist situation.
Pitet de Guatlla col·loca sobre la tovallola quatre còdols, un per punta. Ho fa, sabedor de la pròpia hipersensibilitat, tot curant-se de mal d’espant: quan el defuig la concentració degut als envits d’estira i amolla de la peça tèxtil, empesa pel ventijol, contra el seu cos, li cou –i fort– al cor i l’ànim fins desesperar-se.
El cert és que l’actual pandèmia ens ha agafat a tots bastant per sorpresa. La majoria de persones de l’àmbit europeu, més pendents del «pa i circ» amb el qual ens tenen estabornits els estaments que ens controlen i dominen, pensàvem que érem gairebé indestructibles.
Rentar-se les mans Julio Ponzoa Pandèmia Pau Civit No m’agrada, m’atrapa,aquest silenci que no em deixa crear.No arriben les
Una promesa és una promesa, i més encara una promesa solemne feta amb tot el ritual exigit per a l’ocasió, sense que s’escapi el riure, amb una mà al cor i l’altra posada damunt del programa de festes local. Una promesa d’aquestes característiques feta al teu fill, amb la credibilitat en joc, i que podrà servir d’exemple, si mai convé, en un futur no gaire llunyà, s’ha de complir peti qui peti.
Tenia una petita agència matrimonial que rutllava la mar de bé i decidí treure’n un suc extra a la primera oportunitat. Havia decidit casar-se, ella també. Dona pràctica, per experiència l’esveraven els romanticismes, però això sí: calia que el candidat la convencés al primer cop d’ull.
Mirar cap a dins. Acció d’examinar-se a un mateix els propis sentiments, els pensaments. Això és el que deia el diccionari.
Des que estava confinada no podia deixar de pensar en aquella versió de Tomeu Penya de la cançó «Islands in the stream», un gran èxit country pop dels anys 80. Composta pels Bee Gees i popularitzada per Dolly Parton i Kenny Rogers està inspirada en la novel·la pòstuma de Hemingway on dos amants es comparen amb illes dins el corrent d’un riu.
La tieta Consol va caure i es va trencar el maluc. Aquelles coses que passen a la gent gran. No era el primer ensurt que ens donava, i sospitàvem que no seria l’últim. A part de la llarga corrua de petites desfetes anatòmiques, el cap també se li començava a espessir. Per Nadal ja es trobava millor i la vam dur a casa a dinar.
En despertar vaig tenir la sensació que el món no girava. Que feia olor de mort. Una fortor abominable. Al defora de les quatre parets de casa, no s’hi veia ànima vivent. Els semàfors llampegaven segons la voluntat pertorbada d’un ésser, qui sap!, inexistent.
Vàrem fugir, finalment, un quinze d’agost, d’amagatotis, de nit, saltant-nos totes les prohibicions. La pandèmia ens havia arraconat com a objectes inservibles i inútils tres llargs anys on només ens era permès sortir a alimentar-nos. Feia temps que no parlàvem amb ningú. Un jove ens portava, un cop al mes, la compra del supermercat. Però feia dos mesos que havia deixat de venir i arrossegàvem la gana, ja sense ungles.
Ara que tinc noranta anys, i després que cada matí ell em posi de cara a la finestra, em col·loqui la taula de rodes amb la llibreta i el boli davant, i em digui «mare, si et fa falta res, crida’m que jo seré a dalt», fins avui no he sentit el mateix que vaig sentir fa seixanta anys. Després d’agafar el boli, el vent m’ho ha recordat.
És clar que el poeta de Ponent no es referia a l’illa mediterrània –on, per cert, en altres temps, la petjada catalana també hi fou present– sinó a la noia amb qui compartí estada hospitalària, però la proximitat sonora entre els dos termes –Mahalta, Malta– m’ha fet associar els versos de Màrius Torres recitats per Lluís Llach amb les dues primeres imatges escollides per Ro Caminal de cara a aquest projecte interdisciplinari del Centre de Lectura de Reus.
Entretien avec… Salvador Juanpere Angle Magí Sunyer La vida creix en qualsevol racó,surt de l’esquerda,
Envoltada per la fredor que desprenen les pedres, les silencioses llambordes de la catedral acaronen i donen acolliment a la mirada perduda d’una humanitat que busca, desesperadament, aferrar-se a la vida.
Ell duia els cabells embullats i jo, un vestit de flors. I teníem por. Ho havíem decidit al cim d’una muntanya fosca, ofegada de crits i malentesos. La pujada va costar més de quatre anys. El primer, no vam pintar parets, ni vam menjar molt, vam salvar mobles, catifes i cortines esgrogueïdes.
Parlàvem de lluny estant, amb un to somort més propi d’un enterrament que no pas d’una festa major. I divagàvem sobre colors, que si la llum del blanc, la foscor del negre, i el verd que simbolitza la vida i el seu retorn, i el taronja… el butà. També rèiem. Rèiem molt.
El món del circ acaba sent com la vida. Sí, el circ de la vida.
Avui he intentat reproduir el caos. Portem vora tres-cents dies en un món que no és el nostre, però encara no he llençat la tovallola. Quan em llevo intento cercar un fil que m’uneixi a una realitat amagada, viva, malgrat que ens està essent negada a cada instant.
Més enllà d’avançar-nos quin tipus de definicions i de conceptes podem trobar dins del llibre de referències nacionals de Ferran Lupescu, Xavier Ferré n’analitza el que se n’extreu des del punt de vista intel·lectual, ideològic i polític. El llibre connecta amb altres disciplines i està escrit amb voluntat crítica, i Ferré el marca com a referent necessari entre els estudiosos de les nacions.
Pasqual Moreno recull en el seu llibre fets, vivències i concepcions d’una vida a l’exili –en diferents indrets de l’Estat francès– que li permet contactar amb persones de relleu per la nostra historiografia o, si més no, ens permet a nosaltres entendre on som i d’on venim.
Repàs de la figura del poeta Miquel Escudero, sobretot en relació amb un primerenc desengany amorós que va patir i que tant malestar li va causar, la qual cosa porta Antoni Nomen a reproduir alguns dels seus textos, els textos als quals prèviament ha fet referència per posar-nos en situació del context que els provoquen i de la força expressiva dels quals ens vol fer còmplices.
