Vol. 2020: 9a època, 2n quadrimestre


Atrapats per la covid-19 *

Informació del contingut d’aquest número de la revista centrat en la covid-19. Inclou informació sobre el mateix Centre de Lectura i sobre persones que s’hi han vinculat i ens han deixat enmig d’aquest context. Però també un apartat creatiu en què s’estableix una mena de diàleg entre artistes i escriptors, sempre tenint present aquesta nova realitat que ens ha tocat viure.


El llegat d’una escriptora coartada, el cas d’Eulàlia Amorós

Repàs de l’activisme d’Eulàlia Amorós i la seva creació literària que la porta a escriure, primer a la revista clandestina Curial (1949) i a les Antologies poètiques universitàries (1949-50), per desembocar a les Antologies de la poesia reusenca (56-61), que Bonaventura Vallespinosa va dirigir com a president de la Secció de Lletres del Centre de Lectura.


Una mà estesa

Diversos artistes i escriptors s’agermanen per donar presència a un moment, el del confinament, que ens va canviar el dia a dia a tots. Veus diverses i polièdriques, com la realitat a la qual representen i la que n’ha resultat, perquè sembla que la covid-19 no té massa intenció de marxar, si més no, a curt termini.


Construint moments / No ens podrem tornar a banyar més al mateix riu…

Era cap a meitats de febrer que vaig anar amb les amigues a Barcelona a veure l’exposició de Caixa Fòrum, «Òpera, passió, poder i política». Quina passada! Vestits originals de les estrenes, decorats, attrezzo de les primeres representacions, tot plegat com un viatge pel passat i el present, així com també una bona perspectiva de futur en pensar que les obres d’art no tenen data de caducitat. Hi havia una gentada a cada sector, tot i que l’exposició estava oberta des del setembre i ja eren els últims dies que es podia visitar.


confined# / El somni de Pau Alomar

Sol de migdia i calor d’agost. Pau Alomar, un home fornit i ferreny a qui ningú no gosaria molestar, puja a les golfes a fer la migdiada. Les golfes són fosques com una gola de llop, només entra llum de biaix per una finestreta barrada, sobre la màrfega.


Imagina que caus / Imagina que caus…

En la necessitat de la pell.
En el desig incontrolable d’abraçar-la i que els vostres llavis s’apropin un cop més. Sense pensar-ho, simplement t’has deixat emportar per aquest sentit innat que et fa apropar-te a qui estimes. Per una necessitat molt més forta que la por.


Aparador New Age / Des de l’aparador

Des d’aquí on soc puc veure el parc que hi ha al final del carrer, just a l’altra banda de la vorera que gira cap a la dreta i no sé on va a parar. Només en veig la llenca de gespa que voreja la tanca exterior, els jocs infantils que simulen un circuit d’acrobàcies i el banc de fusta on mares, pares i avis esperen que els nens acabin de jugar amb les bosses del berenar a la mà.


Llàgrimes per créixer / Còbits

Queien còbits de punxa i els sentíem tot el dia. Els sentíem com picaven a la barana metàl·lica del balcó, on sortíem algun diumenge, dempeus, perquè asseguts no hi cabíem. Jo aguantava un bol ple d’olives amb una mà, perquè no hi cabia una taula per posa-hi res a sobre. Ell les punxava per menjar-se-les i aguantava un got amb tres dits de vermut i tres glaçons.


Vida

Prova d’orientar-se pels carrers del laberint amb una carpeta de vidre a la mà i sense mirar a terra. Pesa, però importa. El dia travessa les parets com una pinzellada de llum. L’atrapa com qui agafa una papallona i l’atura en l’interior de la carpeta.


Tarda / Massa tard

Tres mesos. Tres mesos tancat a casa. Tres mesos de comunicar-se amb els companys per mòbil i a través de la càmera de l’ordinador. Tres mesos de prendre cafès i refrescos a la terrassa ─més aviat un balcó gran─ del tercer pis d’un petit bloc al centre de la ciutat.


Quadrat verger / L’oasi

La meva mama em va dir que al carrer hi havia un mosquit molt petit, molt petit que picava molt, molt fort. I que no podíem sortir de casa. Ho va dir amb molta pena i jo no ho vaig entendre perquè jo, a casa, hi estic molt bé. Sobretot quan ve la meva iaia. Ara fa dies que no ve i primer li preguntava a la mama per què no venia, però ella es posava a plorar i ara ja no li ho pregunto.


No hi ha més cec que aquell que no hi vol veure / Ho estem fent realment bé

Era abril, feia bo i ens començàvem a avorrir. No ha passat ni mig any i el record és borrós, de ressaca de viatge lisèrgic o de caparràs de licors ensucrats. Però va passar, i tant que va passar. Van aconseguir tenir-nos tancats a casa fins al llindar de la desesperació –alguns; n’hi ha que només vam sobreexplorar el nostre espai domèstic habitual. Si va servir per res no ho sabem i gairebé ni ens interessa.


Aixopluc

Aixoplugat dins una balma oberta a la pleta de pastors; i protegit d’una persistent tempesta d’estiu, que esclatà al bell mig d’un deambular plàcid i amable per un sender muntanyenc, qui escriu, en contrapunt a la remor de la pluja, demorava ensopit el seu pensament en un agradós i difús record infantil.