Vol. 2020: 9a època, 2n quadrimestre


Atrapats per la covid-19 *

Informació del contingut d’aquest número de la revista centrat en la covid-19. Inclou informació sobre el mateix Centre de Lectura i sobre persones que s’hi han vinculat i ens han deixat enmig d’aquest context. Però també un apartat creatiu en què s’estableix una mena de diàleg entre artistes i escriptors, sempre tenint present aquesta nova realitat que ens ha tocat viure.


El llegat d’una escriptora coartada, el cas d’Eulàlia Amorós

Repàs de l’activisme d’Eulàlia Amorós i la seva creació literària que la porta a escriure, primer a la revista clandestina Curial (1949) i a les Antologies poètiques universitàries (1949-50), per desembocar a les Antologies de la poesia reusenca (56-61), que Bonaventura Vallespinosa va dirigir com a president de la Secció de Lletres del Centre de Lectura.


Una mà estesa

Diversos artistes i escriptors s’agermanen per donar presència a un moment, el del confinament, que ens va canviar el dia a dia a tots. Veus diverses i polièdriques, com la realitat a la qual representen i la que n’ha resultat, perquè sembla que la covid-19 no té massa intenció de marxar, si més no, a curt termini.


Construint moments / No ens podrem tornar a banyar més al mateix riu…

Era cap a meitats de febrer que vaig anar amb les amigues a Barcelona a veure l’exposició de Caixa Fòrum, «Òpera, passió, poder i política». Quina passada! Vestits originals de les estrenes, decorats, attrezzo de les primeres representacions, tot plegat com un viatge pel passat i el present, així com també una bona perspectiva de futur en pensar que les obres d’art no tenen data de caducitat. Hi havia una gentada a cada sector, tot i que l’exposició estava oberta des del setembre i ja eren els últims dies que es podia visitar.


confined# / El somni de Pau Alomar

Sol de migdia i calor d’agost. Pau Alomar, un home fornit i ferreny a qui ningú no gosaria molestar, puja a les golfes a fer la migdiada. Les golfes són fosques com una gola de llop, només entra llum de biaix per una finestreta barrada, sobre la màrfega.


Imagina que caus / Imagina que caus…

En la necessitat de la pell.
En el desig incontrolable d’abraçar-la i que els vostres llavis s’apropin un cop més. Sense pensar-ho, simplement t’has deixat emportar per aquest sentit innat que et fa apropar-te a qui estimes. Per una necessitat molt més forta que la por.


Aparador New Age / Des de l’aparador

Des d’aquí on soc puc veure el parc que hi ha al final del carrer, just a l’altra banda de la vorera que gira cap a la dreta i no sé on va a parar. Només en veig la llenca de gespa que voreja la tanca exterior, els jocs infantils que simulen un circuit d’acrobàcies i el banc de fusta on mares, pares i avis esperen que els nens acabin de jugar amb les bosses del berenar a la mà.


Llàgrimes per créixer / Còbits

Queien còbits de punxa i els sentíem tot el dia. Els sentíem com picaven a la barana metàl·lica del balcó, on sortíem algun diumenge, dempeus, perquè asseguts no hi cabíem. Jo aguantava un bol ple d’olives amb una mà, perquè no hi cabia una taula per posa-hi res a sobre. Ell les punxava per menjar-se-les i aguantava un got amb tres dits de vermut i tres glaçons.


Vida

Prova d’orientar-se pels carrers del laberint amb una carpeta de vidre a la mà i sense mirar a terra. Pesa, però importa. El dia travessa les parets com una pinzellada de llum. L’atrapa com qui agafa una papallona i l’atura en l’interior de la carpeta.


Tarda / Massa tard

Tres mesos. Tres mesos tancat a casa. Tres mesos de comunicar-se amb els companys per mòbil i a través de la càmera de l’ordinador. Tres mesos de prendre cafès i refrescos a la terrassa ─més aviat un balcó gran─ del tercer pis d’un petit bloc al centre de la ciutat.


Quadrat verger / L’oasi

La meva mama em va dir que al carrer hi havia un mosquit molt petit, molt petit que picava molt, molt fort. I que no podíem sortir de casa. Ho va dir amb molta pena i jo no ho vaig entendre perquè jo, a casa, hi estic molt bé. Sobretot quan ve la meva iaia. Ara fa dies que no ve i primer li preguntava a la mama per què no venia, però ella es posava a plorar i ara ja no li ho pregunto.


No hi ha més cec que aquell que no hi vol veure / Ho estem fent realment bé

Era abril, feia bo i ens començàvem a avorrir. No ha passat ni mig any i el record és borrós, de ressaca de viatge lisèrgic o de caparràs de licors ensucrats. Però va passar, i tant que va passar. Van aconseguir tenir-nos tancats a casa fins al llindar de la desesperació –alguns; n’hi ha que només vam sobreexplorar el nostre espai domèstic habitual. Si va servir per res no ho sabem i gairebé ni ens interessa.


Aixopluc

Aixoplugat dins una balma oberta a la pleta de pastors; i protegit d’una persistent tempesta d’estiu, que esclatà al bell mig d’un deambular plàcid i amable per un sender muntanyenc, qui escriu, en contrapunt a la remor de la pluja, demorava ensopit el seu pensament en un agradós i difús record infantil.


Tu, jo, robot / El transport

Les feixugues extremitats del transport feien ressonar el terra amb un udol metàl·lic. Cada passa aixafava l’asfalt desgastat, esquerdant-lo i alliberant pedretes negres que rodolaven esgotades cap al voral. Els peus que sostenien aquell monstre de cinc metres d’alçada deixaven un rastre de petjades profundes que la pluja convertia ràpidament en petits bassals.


Irrupció / De l’omega a l’alfa

Tot passa, com naltrus, llum i ombra. Navegants d’una mar negra de reflexos infinits on la llum sembla contradir-se. Geografia de dins i de fora, explorada i desconeguda. La COVID-19 és capitalisme, és natura, és poder, és aïllament de la nostra gent gran, és haver d’escollir entre menjar o infectar-se, és oblit dels discapacitats, és estupidesa, és solidaritat i és misteri, aresta de la gran pregunta que mai tindrà resposta.


Mixtura 2.0 / La gàbia

La gàbia era allà. Reposava al mig d’un bosc de pins i alzines, catifes de ginesta i marfull. Buida com era, podria haver estat una escultura moderna, un aparell per a jardiners, ferralla i prou. D’allà dalt estant, se sentia la salabror del mar que convidava a pensar en nits d’estiu i talls de síndria, partides de cartes al voltant d’una taula encara per endreçar.


Sèrie Sirenes / Quietud

No m’agrada el blau cel, ni el rosa pàl·lid. No m’agrada el beix, ni aquell verd que, per algun motiu que desconec, anomenen «pastel». Són colors de criatura i jo ja fa anys que no ho soc.


With god’s hands around your neck / Vençuts sense combat

Dràcula, que va caure rodó al divan de Freud, plorava desconsoladament dolls de sang calenta. Mai no l’havien vist en una situació semblant: ell, rei de la nit, estava acostumat a terroritzar viles i contrades senceres. De vegades, només amb el rumor que una nit havia fet visita per alimentar-se d’una o altra bona ànima ja n’hi havia prou…


Diables en blau / La promesa

Una promesa és una promesa, i més encara una promesa solemne feta amb tot el ritual exigit per a l’ocasió, sense que s’escapi el riure, amb una mà al cor i l’altra posada damunt del programa de festes local. Una promesa d’aquestes característiques feta al teu fill, amb la credibilitat en joc, i que podrà servir d’exemple, si mai convé, en un futur no gaire llunyà, s’ha de complir peti qui peti.


REBORN TO DIE / Renaixent per a morir

Tenia una petita agència matrimonial que rutllava la mar de bé i decidí treure’n un suc extra a la primera oportunitat. Havia decidit casar-se, ella també. Dona pràctica, per experiència l’esveraven els romanticismes, però això sí: calia que el candidat la convencés al primer cop d’ull.


A les bombolles / Illes

Des que estava confinada no podia deixar de pensar en aquella versió de Tomeu Penya de la cançó «Islands in the stream», un gran èxit country pop dels anys 80. Composta pels Bee Gees i popularitzada per Dolly Parton i Kenny Rogers està inspirada en la novel·la pòstuma de Hemingway on dos amants es comparen amb illes dins el corrent d’un riu.


Volem venir a Can Coriol / Miau

La tieta Consol va caure i es va trencar el maluc. Aquelles coses que passen a la gent gran. No era el primer ensurt que ens donava, i sospitàvem que no seria l’últim. A part de la llarga corrua de petites desfetes anatòmiques, el cap també se li començava a espessir. Per Nadal ja es trobava millor i la vam dur a casa a dinar.


Sense dedicatòria / La pesta

En despertar vaig tenir la sensació que el món no girava. Que feia olor de mort. Una fortor abominable. Al defora de les quatre parets de casa, no s’hi veia ànima vivent. Els semàfors llampegaven segons la voluntat pertorbada d’un ésser, qui sap!, inexistent.


Immobilitzats / Restes humanes sense identificar

Vàrem fugir, finalment, un quinze d’agost, d’amagatotis, de nit, saltant-nos totes les prohibicions. La pandèmia ens havia arraconat com a objectes inservibles i inútils tres llargs anys on només ens era permès sortir a alimentar-nos. Feia temps que no parlàvem amb ningú. Un jove ens portava, un cop al mes, la compra del supermercat. Però feia dos mesos que havia deixat de venir i arrossegàvem la gana, ja sense ungles.


E pur si muove

Ara que tinc noranta anys, i després que cada matí ell em posi de cara a la finestra, em col·loqui la taula de rodes amb la llibreta i el boli davant, i em digui «mare, si et fa falta res, crida’m que jo seré a dalt», fins avui no he sentit el mateix que vaig sentir fa seixanta anys. Després d’agafar el boli, el vent m’ho ha recordat.


Tradicions de llarga durada / De somnis, idees i esperança

És clar que el poeta de Ponent no es referia a l’illa mediterrània –on, per cert, en altres temps, la petjada catalana també hi fou present– sinó a la noia amb qui compartí estada hospitalària, però la proximitat sonora entre els dos termes –Mahalta, Malta– m’ha fet associar els versos de Màrius Torres recitats per Lluís Llach amb les dues primeres imatges escollides per Ro Caminal de cara a aquest projecte interdisciplinari del Centre de Lectura de Reus.


Un lloc on ser

Ell duia els cabells embullats i jo, un vestit de flors. I teníem por. Ho havíem decidit al cim d’una muntanya fosca, ofegada de crits i malentesos. La pujada va costar més de quatre anys. El primer, no vam pintar parets, ni vam menjar molt, vam salvar mobles, catifes i cortines esgrogueïdes.


Green Bound Dawn / Verd i verda

Parlàvem de lluny estant, amb un to somort més propi d’un enterrament que no pas d’una festa major. I divagàvem sobre colors, que si la llum del blanc, la foscor del negre, i el verd que simbolitza la vida i el seu retorn, i el taronja… el butà. També rèiem. Rèiem molt.


Lectures de lloc / Apòdids reclosos

Avui he intentat reproduir el caos. Portem vora tres-cents dies en un món que no és el nostre, però encara no he llençat la tovallola. Quan em llevo intento cercar un fil que m’uneixi a una realitat amagada, viva, malgrat que ens està essent negada a cada instant.


Les paraules de la nació

Més enllà d’avançar-nos quin tipus de definicions i de conceptes podem trobar dins del llibre de referències nacionals de Ferran Lupescu, Xavier Ferré n’analitza el que se n’extreu des del punt de vista intel·lectual, ideològic i polític. El llibre connecta amb altres disciplines i està escrit amb voluntat crítica, i Ferré el marca com a referent necessari entre els estudiosos de les nacions.


Militants

Pasqual Moreno recull en el seu llibre fets, vivències i concepcions d’una vida a l’exili –en diferents indrets de l’Estat francès– que li permet contactar amb persones de relleu per la nostra historiografia o, si més no, ens permet a nosaltres entendre on som i d’on venim.


Quan Miquel Escudero xiuxiuejava: «Soy ligón de profesión» (textos de Miquel Escudero)

Repàs de la figura del poeta Miquel Escudero, sobretot en relació amb un primerenc desengany amorós que va patir i que tant malestar li va causar, la qual cosa porta Antoni Nomen a reproduir alguns dels seus textos, els textos als quals prèviament ha fet referència per posar-nos en situació del context que els provoquen i de la força expressiva dels quals ens vol fer còmplices.