Pedagoga de formació i de vida, a l’Àngels li agradava ensenyar –quan ensenyar vol dir que l’altre aprèn– i la universitat suposava un repte, aplicar els seus coneixements a un altre nivell. Així, la transmissió de coneixements no la faria a la manera tradicional, sinó utilitzant també els plantejaments de l’Escola Activa. En paraules d’ella, a l´Escola Activa «l’infant és el seu propi subjecte en l’educació i el mestre o la mestra és la persona que prepara el terreny perquè ell faci la recerca, perquè manipuli, faci la descoberta.» (Converses a Reus. 20 dones parlen del segle xx, Ajuntament de Reus, 1999: 41) Ella a la universitat també va fer això: preparar el terreny perquè els alumnes «aprenguessin» a través de la seva activitat, individual o en grup.
Les seves classes sovint sortien de l’aula i tots en podíem ser testimoni. Una de les activitats més interessants i exitoses que organitzava eren els «tallers de contes». Aquests tallers, els organitzaven, construïen i conduïen els estudiants. I els vivien i n’eren protagonistes els diferents grups de nens i nenes que venien de diverses escoles de Tarragona, Reus o altres pobles. Es tractava d’una mena de representació del conte realitzada pels infants, en la qual desenvolupaven l’expressió oral, la lectura, l’expressió corporal i altres habilitats segons el conte treballat o les activitats realitzades dins del conte en cada escenari.
Els estudiants per a mestres seleccionaven el conte, construïen els escenaris allà on es desenvolupaven les diferents escenes el conte –escenes seqüencialment organitzades–, triaven els protagonistes, triaven els textos que cada protagonista havia de dir en cada situació i els escrivien en cartolines per tal que els nens els poguessin llegir o memoritzar, buscaven o confegien el vestuari perquè els nens se’l posessin, etc.
La veritat és que no eren poques les ocasions que vèiem nens i nenes pels nostres passadissos. Recordo les vegades que vam fer jornades de portes obertes conjuntament les diverses àrees de les didàctiques específiques. No es tractava de portes obertes per a estudiants de batxillerat que havien de triar un carrera i una professió; es tractava de portar els infants al centre d’ensenyament on s’estaven formant els futurs mestres. A l’àrea de Llengua i Literatura, que era nostra, l’activitat era frenètica: tots els alumnes distribuïts en els tallers d’impressió, de rodolins, embarbussaments, poemes, escriptura, contes… L’Àngels era líder en l´organització de la feina dels estudiants. I sabia com responsabilitzar-los.
I com que –òbviament– no sempre podien venir els infants a la Facultat, ella enviava els estudiants a les escoles: a fer observacions, a fer projectes, aplicacions, etc.
Les assignatures que estaven al càrrec de l’Àngels, a part del Pràcticum, estaven relacionades amb la literatura infantil –i per a joves–, amb la literatura popular i oral, i també amb l’aprenentatge de la lectura i de l’escriptura.
En un moment en què el constructivisme ja imperava com a teoria i començava a trobar-se a les aules, l’Àngels, al meu entendre, no va deixar mai de ser montessoriana; tot i que mai ho havia sigut de manera exclusiva, perquè el que ella propugnava era l’Escola Activa. Ella deia que:
[…] l’ensenyament actiu entronca en la línia del constructivisme en què ens movem ara. L’infant com a subjecte de la construcció del seu propi aprenentatge. […] Nosaltres, aquí a Catalunya, vam recollir una mica la tradició que anys enrere, abans de la guerra, hi havia hagut a les escoles: el mètode Montessori, l’educació sensorial. Alguns grups van fer cap a Decroly i també es van introduir moltes tècniques de Freinet pel que fa a crear uns ambients propicis perquè el nen i la nena aprenguin de manera natural […]. En aquests moments vivim d’aquest solatge, i aquest tipus d’activitats s’han fet tradicionals. Però no oblidem que aquests mètodes aportaven un to, un ordre, una manera de veure la vida; per exemple, tant el Decroly com el Freinet, a l’escola, intentaven preparar per a la vida. (1999: 41)
L’Àngels fou Montessori a l’escola que va fundar, en els llibres que va escriure i també als seus ensenyaments, però ho va fer integrant les aportacions constructivistes i les noves tendències pedagògiques. Per cert, Montessori torna ara a ser ben actual.
A més de ser professora, l’Àngels va fer la seva contribució com a secretària a la gestió del Centre –aleshores Escola Universitària de Formació de Professorat d’EGB– adscrit a la Universitat de Barcelona. Ella i jo, a més de ser companyes a l’àrea de coneixement de Didàctica de la Llengua i la Literatura, vam ser companyes a l’equip de direcció, entre 1989 i 1992. Van ser els darrers anys de la presència de la UB per aquestes terres.
Del temps de treball conjunt dins l’equip de direcció recordo com ens vam anant fent amigues. A banda de les intenses reunions de Junta d’Escola, van ser especialment interessants les trobades que vam fer amb les direccions d’altres escoles universitàries d’Educació, en un moment en què estàvem treballant tots en uns nous plans d’estudi. Van ser diversos els viatges que vam fer soles, però recordo especialment l’anada a Santander amb el meu cotxe. Naturalment, a més de feina vam fer turisme, visitant tot el que vam trobar en la ruta. De tornada, a Burgos, vam voler comprar alguns dolços per portar a casa i ens vam trobar amb la sorpresa que a la pastisseria que vam anar hi tenien mones. Estàvem a les portes de Setmana Santa i el propietari de la pastisseria es veu que havia viscut a Barcelona, li havia agradat el costum, i s’havia animat a oferir mones als seus clients.
Vam fer algun algun altre viatge molt especial visitant escoles amb la revista In-fàn-ci-a (Sierra de Madrid, Hongria…). I altres trobades molt interessants van ser les de la Sociedad Española de Didáctica de la Lengua.Vam assistir als congressos de Las Palmas de Gran Canaria, de Sant Sebastià, Barcelona (Llars Mundet i Autònoma), Còrdova… Aquests congressos i simposis, molt estimulants i motivadors d’aprofundiments teòrics i didàctics, eren fites en les nostres respectives docències i també enfortien la nostra relació d’amistat.
Especialment interessant va ser la nostra pròpia organització del Simposi de Didàctica de la Llengua oral (1991). Va ser un simposi molt rellevant en la nostra àrea. Tots els alumnes es van implicar en la realització dels diferents tallers i en tots els aspectes de l’organització del simposi. Gabriel Janer Manila –en aquells moments especialista en literatura oral– va fer la seva ponència de cloenda en català i vam oferir traducció simultània en castellà a tots els assistents –espanyols, en gran part–; cal dir, però, que uns quants van renunciar a posar-se els auriculars per tal de poder sentir en directe la veu de l’escriptor mallorquí.
I de la veu de Janer Manila a la veu de l’Àngels. A més de viatges «laborals», vaig compartir amb l’Àngels un viatge a l’Índia, juntament amb el meu marit i una companya. Allí vam visitar el Jaume, un company de la Universitat que hi feia classes de català, i juntament amb ell i un xofer vam visitar una bona part del país. Doncs bé, tornàvem de Khajuraho cap a Varanasi, i després de tres o quatre hores d’aquella extraordinària experiència que és viatjar per les carreteres índies, s’havia fet molt fosc; llavors l’Àngels començà a explicar una història: «Vet aquí, una vegada hi havia…» El silenci que es va fer al cotxe es podia tallar; tots escoltàvem amb una gran atenció, tot i que la història va ser llarga. Però, finalment, acabà, i immediatament vam sentir uns entusiasmats aplaudiments als seients del davant: era el xofer.
El xofer no entenia ni una paraula en català, però va comprendre l’Àngels. Va entendre el seu to, les cadències, la intensitat, la música de les seves paraules. Li va donar les gràcies efusivament. Va ser uns dels moments més inoblidables del viatge.
La seva veu tampoc va passar inadvertida a la Facultat. Mai va dir una paraula més alta que l’altra, però les seves idees van ser sempre clarament exposades, i amb vehemència, si calia. Una veu rica en matisos que han gaudit molts infants durant els darrers anys. Quina sort! Sort també la nostra, per tenir-la sempre en tota la seva generositat: no puc obviar les fantàstiques calçotades al seu mas, però sobretot agrairem la seva empenta, la seva il·lusió, la seva implicació amb l’Associació de Mestres Rosa Sensat –per com repercutia en la vida que aportava–, la seva creativitat… Tot plegat, inoblidable!
Altres articles
-
Portada
-
L’empremta de Lluís Domènech i Montaner a la ciutat de Reus. Una anàlisi de la seva arquitectura
-
El llegat de Domènech i Montaner, un gran atractiu per a Reus
-
Lluís Domènech i Pere Caselles, un tàndem per al Manicomi de Reus
-
A propòsit d’alguns projectes «menors» de Lluís Domènech i Montaner descoberts a l’Arxiu Històric Municipal de Reus