L’any 2026 marca una anella important en la cadena d’esdeveniments culturals de Catalunya amb la celebració del centenari de la mort d’Antoni Gaudí. Més enllà dels grans monuments turístics de Barcelona existeix una geografia personal que explica la dimensió humana de l’arquitecte.
El centenari de la seva mort, per tant, pot ser viscut com una celebració que en reconegui la grandesa internacional, però ens interessa també que ens l’apropi cap a casa, i que reforci el lligam amb la terra d’origen a través de la xarxa de memòries vives provinents del seu món nadiu.
Gaudí estava molt orgullós i valorava moltíssim els seus orígens del Camp de Tarragona, i així ho va expressar a l’arquitecte vallenc Cèsar Martinell: “Diu que la gent del Camp de Tarragona té molt desenrotllada aquesta visió plàstica de la situació; que Fortuny veié el color amb més seguretat que els grans mestres, millor que Velázquez i Rafael, i quasi tant com el Veronese. Prim veié la situació política del seu temps com ningú no la veié, i la qüestió de Mèxic, millor que França i Àustria. En canvi, els habitants del nord s’abstreuen. Veuen fantasmes. Creu que aquelles aptituds dels naturals del Camp de Tarragona, ben estudiades, podrien constituir un contingent d’exportació per a tot el món.”
Entre els arquitectes col·laboradors de Gaudí recordarem: els reusencs Francesc Berenguer i Mestres (1866-1914); Domènec Sugrañes i Gras, continuador de les obres de la Sagrada Família; Joan Rubió i Bellver (1870-1952), molt actiu a Barcelona i a Reus; el tarragoní Josep Maria Jujol i Gibert (1879-1949), que era fill del mestre selvatà Andreu Jujol i Taverna i de Teresa Gibert i Azuara, també selvatana; el vallenc Cèsar Martinell i Brunet (1888-1973), figura polifacètica, autor moltes “catedrals del vi”, i conegut pels seus nombrosos llibres sobre Gaudí; el vilafranquí, molt lligat a la Selva del Camp Josep Francesc Ràfols i Fontanals (1887-1965), també historiador de l’art; i el Manresà Francesc Blanch i Pons (1846-1914), casat amb la reusenca Àngela Cornet i Enrich, que quan va ser arquitecte municipal de Lleó es va coordinar amb Gaudí per la casa Botines.
Entre els artistes, l’escultor Carles Mani i Roig (1866-1911), influenciat per Auguste Rodin, a qui va conèixer a París, va ser una figura clau en el taller gaudinià. Seu és el crucifix que li va encarregar per a la Casa Batlló i que va ser repetit a la Sagrada Família, per al qual va fer de model el picapedrer tarragoní Mariano Barceló, operari de la Sagrada Família. Ricard Opisso (1880-1966), il·lustrador molt cèlebre, vinculat al grup d’artistes Els Quatre Gats, entre els quals hi havia Picasso, va col·laborar a la Sagrada Família amb Gaudí, del qual va dibuixar figures divertides i inoblidables. Els pintors Iu Pasqual i Joaquim Mir també van col·laborar a la Pedrera i a la Sagrada Família, respectivament.
Entre els eclesiàstics, Gaudí va compartir la passió pel cant gregorià amb Josep Maria Cogul i Monné (1862-1936), sacerdot i organista, autor de nombroses obres musicals, entre les quals destaquen els goigs, cants devocionals a la Mare de Déu de la Misericòrdia de Reus. Va assessorar com a arquitecte al missioner claretià Lluís Segarra i Llauradó (1871-1949), i va estar lligat per una amistat fraternal amb Antoni Fonts i Gondolbeu (1865-1915), tots tres capellans il·lustrats de la Selva del Camp. L’últim era secretari del bisbe Joan Baptista Grau i Vallespinós (1832-1893), nascut a Reus, bisbe a Tarragona primer i després a Astorga, on va confiar a l’arquitecte l’encàrrec de projectar-li el palau episcopal i va portar amb ell un nombrós grup de sacerdots tarragonins entre els quals: Antoni Forcades i Soler (Reus, 1845), Francesc Marsal i Gebellí (Reus, 1848), Antoni Vilalta i Amenós (Farena, 1846) i el seu germà Saturní, seminarista.
A la ciutat veïna de Lleó, durant els treballs de construcció de la Casa Botines, el canonge Gaietà Sentís Gran, nadiu de Riudoms, i la seva germana, majordoma, van allotjar Gaudí. Cal esmentar Ventura Gassol (1893-1980), exseminarista i polític que, durant la Guerra Civil esclatada el 1936, va permetre als funcionaris municipals de Barcelona d’amagar, paredant-los, molts models de guix de la Sagrada Família destrossats per l’atac anarquista que després es van reconstruir.
Gaudinistes divulgadors van ser: Joan Francesc Ràfols i Fontanals (1889-1965), arquitecte molt vinculat amb la Selva del Camp i col·laborador directe de Gaudí va ser l’autor de la primera monografia sobre ell (1927). Va catalogar el seu arxiu personal i va salvar part de la memòria documental abans que es perdés durant la Guerra Civil. També va ser fundador i primer director de la Càtedra Gaudí a la Universitat Politècnica de Catalunya el 1956. També a la Selva no hi van faltar historiadors, com Eufemià Fort i Cogul (1908-1979), que van estudiar a fons el projecte juvenil de Gaudí, Eduard Toda i Josep Ribera per al monestir cistercenc de Poblet, reconstruït per Toda i per l’historiador i metge Joaquim Guitert i Fontserè (1875-1957).
I a més de la humil contribució al gaudinisme de qui escriu aquestes línies, a la Selva del Camp hi figura Armand Puig i Tàrrech (1953-), sacerdot, teòleg i biblista conegut internacionalment, que el 2023 va ser nomenat pel papa Francesc president de l’AVEPRO (Agència per a l’Avaluació i la Promoció de la Qualitat de les Universitats i Facultats Eclesiàstiques) al Vaticà. Puig ha ofert una visió teològica i simbòlica molt convincent de la basílica gaudiniana en diversos escrits, entre els quals destaquen: La Sagrada Família segons Gaudí. Comprendre un símbol (2010), la biografia Antoni Gaudí. Vida i obra (2021) i un tercer llibre previst pel 2026.