Secrets de família

Aquesta lletra t’envia la teva Penèlope, Ulisses tardà. Però res no em responguis; vine tu mateix. Fins a la fi m’ha de mancar el marit absent?
Quina cosa temo, no ho sé; però ho temo tot, insensata i ample s’obre el camp per als meus neguits… Pot ésser captiu d’una amor estrangera. Potser diràs que tens una muller pagesa, bona només per a impedir que les llanes siguin aspres. Que jo m’erri i aquesta acusació s’esvaeixi en els aires lleugers i no pas que, lliure de tornar, vulguis ésser absent.
Sóc teva, cal que sigui teva; sempre seré Penèlope, la muller d’Ulisses. Però per a Telèmac ara caldria, per a protegir-lo, l’auxili del pare. Vine de pressa. Tens un fill –i prego perquè encara el tinguis– que en els seus tendres anys havia d’aprendre les arts del seu pare.
I jo que era noia llavors que te n’anaves, per aviat que tornis, ja semblaré una vella.

Fragments escollits de la carta I de Penèlope a Ulisses de P. Ovidi Nasó, Heroides. Edició Bernat Metge (1927) Text revisat i traduït per Adela M. Trepat i Anna M. Saavedra.

Així comença una de les divuit cartes imaginàries que l’escriptor romà Ovidi va escriure a les Heroides, obra que recull una falsa correspondència entre heroïnes de l’antiguitat clàssica als seus amants. A més de l’epístola de Penèlope a Ulisses, hi ha la de Briseida a Aquil·les, la de Dido a Enees, la d’Ariadna a Teseu o la de Medea a Jàson, entre d’altres. El mateix autor s’enorgulleix d’haver inventat un nou gènere literari amb aquesta obra. De fet, ningú abans havia tingut la idea de fer parlar aquestes dones, endinsant-se en la psicologia femenina, cosa que faria també en altres obres com els Amores, l’Ars amatoria, Remedia Amoris o De medicamine faciei femineae, un poema de més de cent versos sobre la cosmètica femenina.

Ovidi cantà l’amor, de vegades de manera amoral i irresponsable. Error que li costaria l’exili per l’emperador August. També se l’acusà de convencional, frívol i mentider. I potser l’acusació de falsedat és la més certa, ja que les paraules que l’autor posà en boca de les seves heroïnes no arribarien mai als seus destinataris. Plenes de jocs de paraules, de tòpics, estilismes i amb cert aire de tragèdia aquestes epístoles deixen entreveure un gran coneixement de la literatura grega, especialment de les obres d’Homer, de la Ilíada i l’Odissea, però també de la tragèdia. Més enllà de l’aire mític que respiren no hi podem deixar de veure un realisme gairebé pragmàtic i funcional. Un precedent de la novel·la moderna, la vulgarització del mite i la pèrdua de la seva essència. La reducció a un sentimentalisme monòton però universal.

Amor clandestí de Teresa Pàmies és una de les seves obres més populars, potser perquè parla d’amor, d’una gran història d’amor i, com totes les grans històries d’amor, sempre revestida d’una mica de tragèdia. Durant la lectura m’han ressonat les paraules d’aquella Penèlope que es plany pel marit absent, lamentant la distància, la paternitat arrabassada. Ecos llunyans que esdevenen presents, ecos de la dona d’un exiliat, d’un pròfug, d’un rebel o d’un pres. Un plany atemporal i universal.

Cartes, poemes, contes, lletres familiars escrites a un destinatari que no se sap si mai les arribarà a llegir. El seu fill petit, Sergi Pàmies, tampoc es va poder escapar d’aquest recurs metaliterari, atrapat a més a més per ser jutge i part en aquest joc. En el seu últim llibre L’art de portar gavardina, parla de la paternitat alternativa a «No sóc ningú per donar-te consells». Fantasieja amb una realitat que no li agrada i se n’inventa una altra. Assistim a la mitificació d’un pare real i a la creació d’un de present i real en la ficció. Una mitificació que actua sovint com una autodefensa, alimentada per la mare i el fill, però també pels mateixos companys que rondaven la casa amb gavardines i notícies falses. Dolgut per l’absència, el nou Telèmac crea també uns pretendents amb un únic denominador comú, la gavardina. Homes al voltant de la mare, homes que s’assemblen al pare. Com Semprún, com Yves Montand o Costa-Gavras. Una lluita d’un jove adolescent que no vol assemblar-se al pare, però que, a poc a poc, es va distanciant de l’inventat per atansar-se al real. Sense rancúnia, reflexionant sobre el paper del fill amb un monòleg interior madur i sincer que esdevé un veritable homenatge al pare absent.
Aquest 2019 amb la celebració de l’any Pàmies, el seu fill vol reeditar Amor clandestí, un llibre dedicat a totes les companyes de clandestins, especialment la dona d’un líder comunista iraquià que va ser assassinat, una de les obres que més parla de la vida de la seva mare i de la seva família i posar-hi, per fi, a la portada, una foto de Teresa amb el seu amor, Gregorio. Junts, ara sí, abandonant per sempre la intempèrie, les llars provisionals i els llits en préstec.
Després de rellegir les pàgines subratllades a llapis, confegeixo aquesta carta amb bocins de les seves pròpies paraules, teixint una falsa carta de Teresa Pàmies a Gregorio López Raimundo.

Estimat,
Tracto de distreure’m llegint, però l’únic que em distreu és escriure’t aquesta carta… Perquè no sé on pares ni com avisar-te de res. Se’ns podria morir un fill ara mateix i jo no sabria on avisar-te. Serà llarga la nostra clandestinitat? Quants anys més la podré suportar? Avui sincerament, desesperadament et dic que no em sento amb forces per esperar gaire…
Quaranta anys afegits als vint de la nostra joventut, sumen seixanta. I m’entra una por esgarrifosa no d’envellir sinó d’envellir separats, de descobrir-nos a salts qualitatius els estralls dels anys al cos i a l’ànima. Voldria sí, envellir plegats perquè així no ens n’adonaríem. Quin home fugiria de l’ocasió de dormir, sense cap lligam ni responsabilitat, amb una mossa engrescada, enlluernada pel líder?
Planyo la teva paternitat escapçada per les circumstàncies que et privaven de les petites i entranyables satisfaccions que només et poden donar els fills quan són petits.