Joan Vilella Estivill era un dels principals industrials i comerciants reusencs d’inicis del segle XX. Gerent i principal accionista de la refineria de petroli La Pensilvània, de la Vidrieria Barcelonesa i d’un important negoci agroalimentari i bancari, era el continuador de l’empori creat pel seu pare. Els interessos de la família incloïen també participacions en altres destacades empreses de Reus.
Cap el 1905, Vilella va comprar el casal del raval de Santa Anna, 80, i s’hi va traslladar a viure. Com també va aconseguir la propietat dels edificis veïns del xamfrà del raval amb la plaça de Catalunya i el carrer del Doctor Robert, tot fa pensar que tenia al cap reformar el conjunt per construir-hi una gran residència familiar i la seu central de la seva companyia. I per fer-ho, va pensar en l’arquitecte Antoni Gaudí. Cal recordar que la Casa Vilella (així anomenaven els reusencs aquest grup d’empreses) tenia els magatzems i oficines gairebé a tocar, entre els carrers del Dr. Robert, de la Selva del Camp i la plaça Morlius.
Per explicar aquest episodi ens hem de remetre, en primer lloc, a Josep Maria Guix Sugranyes, advocat, escriptor i secretari de la Cambra de la Propietat Urbana. Guix Sugranyes és l’autor d’un conegut llibre titulat Defensa de Gaudí, publicat el 1960 per preconitzar que l’arquitecte va néixer a Reus i rebatre les conjectures sobre una possible naixença en un mas de Riudoms. En un paràgraf de l’obra, diu que “la fatalitat no ha permès que a Reus s’aixequi ni tan sols una obra de Gaudí. A més de malaguanyar-se el projecte del Santuari de Misericòrdia, no va poder realitzar-se el projecte d’una acabalada casa comercial i bancària. Desitjosa aquesta que a Reus hi hagués una obra del seu fill il·lustre, va encarregar a Gaudí els plànols de la seva nova casa. Aquesta havia d’aixecar-se en un lloc molt cèntric de la ciutat i per donar-li a la construcció caràcter monumental, a més de les cases velles propietat de l’empresa destinades a ser derruïdes, s’havia d’agregar una altra casa que, per pertànyer a un altre propietari i no aconseguir convèncer-lo que la vengués, es van desbaratar els plans de la casa comercial i de l’arquitecte. Reus hauria tingut un exemple del modernisme de Gaudí en un dels carrers més cèntrics i amples”. Guix Sugranyes no va facilitar cap més detall que aportés alguna dada més concreta sobre el promotor, l’encàrrec o la ubicació, ni tampoc sobre les fonts orals o documentals d’aquesta informació.
Al tombant dels segles XIX i XX, la referència a “una acabalada casa comercial i bancària” de Reus només podia al·ludir a dues empreses: Guix i Fills de Mangrané (posteriorment Mangrané i Fills de Guix) i la Casa Vilella. Són les dues úniques companyies reusenques que conjugaven el comerç agroalimentari a l’engròs amb un important negoci bancari. Tot i la coincidència de cognoms entre l’autor de la cita i la primera de les societats esmentades, no existeix relació entre ells. Ans al contrari, Guix Sugranyes es referia a la companyia Vilella quan parlava d’aquest desconegut projecte de Gaudí, perquè les dades que va aportar coincideixen plenament amb la situació de les cases antigues que van passar a mans de Joan Vilella al xamfrà entre el raval de Santa Anna i la plaça de Catalunya. És el punt que va descriure com “un dels carrers més cèntrics i amples” de la ciutat.
Aquestes cases pertanyien a l’hisendat Joan Gil Borràs, com també l’antic Gran Saló Filharmònic, popularment la Sala Nova, ubicat a l’actual carrer Dr. Robert (aleshores passatge dels hereus de Sardà). La decadència d’aquesta sala de balls i espectacles va propiciar que fos llogada com a magatzem i oficines per la Casa Vilella, per a ampliar la seu central dels seus negocis comercials i bancaris. El 1889, els Vilella van acabar comprant la Sala Nova mitjançant una escriptura que incloïa garanties hipotecàries per part del venedor per les càrregues anteriors que pesaven sobre la finca, avalades amb tres cases del raval de Santa Anna, sobre les que també pesaven unes hipoteques prèvies. Un entramat que invita a pensar que els Vilella van signar l’operació amb la idea d’acabar aconseguint la propietat de tots tres immobles[1].
Si l’objectiu era fer-se amb tot el xamfrà per bastir el domicili familiar i social al costat de l’empresarial, el moment va arribar al voltant de 1904, data la mort de la propietària, Amàlia Bové Monseny, vídua de Gil Borràs. Obtinguda la propietat de les finques, Joan Vilella Estivill es va traslladar a viure a l’edifici del raval de Santa Anna, 80, amb la seva esposa, Conxa Puig, i els seus fills, mentre que en un altre dels pisos s’hi va instal·lar el seu cunyat, el popular fotògraf Esteve Puig.
Gràcies a aquesta compravenda, la Casa Vilella disposava de la major part del xamfrà, però no tot. El conjunt estava format pels immobles números 78, 80 i 82 del raval de Santa Anna, el tercer dels quals confrontava amb la plaça de Catalunya, on tenia la porta d’entrada. Al costat d’aquest últim hi havia una altra casa cantonera entre la plaça de Catalunya i el carrer Dr. Robert, pertanyent a un altre propietari, que no tenia cap relació amb tot l’anterior. Segons els llindars que especifica l’escriptura de les hipoteques, aquest petit edifici cantoner pertanyia a Ramon Guardiola i la seva situació el convertia en imprescindible per poder enderrocar tot el conjunt i bastir-hi una nova construcció de caràcter monumental. La caseta en qüestió és clarament identificable a la fotografia que il·lustra aquest article.
Les citades circumstàncies coincideixen plenament amb les descrites per Guix Sugranyes quan deia que “a més de les cases velles propietat de l’empresa destinades a ser derruïdes, s’havia d’agregar una altra casa que, per pertànyer a un altre propietari i no aconseguir convèncer-lo que la vengués…”. Si be totes aquestes dades no confirmen si va existir un encàrrec en ferm de la Casa Vilella a Antoni Gaudí, sí que constaten que la informació de Guix Sugranyes sobre els detalls urbanístics de l’assumpte era molt precisa, la qual cosa reforça la credibilitat del relat.
Curiosament, Guix Sugranyes assegurava que encara hi va haver un altre projecte de Gaudí a Reus que va quedar en no res i que situava cap al 1902. Va escriure que “la Junta del Banc d’Espanya, al tractar d’aixecar l’edifici del raval de Santa Anna, va encarregar el projecte a Gaudí. Però aquest no va admetre limitacions, es va oposar a fer pressupostos, per voler construir un edifici original que fins i tot els estrangers haurien vingut a admirar”. Tampoc aquí va citar cap font que permeti contrastar els fets, però criden l’atenció el paral·lelisme entre ambdós suposats projectes, atès que estan davant per davant al mateix raval de Santa Anna i ocupen el xamfrà amb la plaça de Catalunya de les seves respectives voreres.
¿Perquè Joan Vilella va abandonar la idea, quan un home amb els seus recursos econòmics tard o d’hora aconseguiria la casa que li faltava? L’enorme dimensió que estaven assolint els seus negocis, especialment arran de l’obertura de la gran indústria vidriera a Barcelona, van acabar obligant Vilella a anar-se’n a viure a la Ciutat Comtal, el que probablement li va fer abandonar el projecte d’una gran seu a Reus. Anys més tard, el conjunt de cases va passar a mans d’un vell conegut dels Vilella, Evarist Fàbregas, que si aconseguirà unificar i refer tots els immobles, bastint el fastuós edifici d’estètica noucentista que avui ocupa el xamfrà entre la plaça de Catalunya i el raval i que actualment pertany a la família Busquets.
Joan Vilella es va establir definitivament a Barcelona empès pels dels seus interessos empresarials, però va conservar el propòsit de viure en un monumental edifici modernista. A la Ciutat Comtal, el 1912 Vilella ja apareixia domiciliat al carrer València, 279, principal, i dos anys després, el 1914, va comprar el Palau Macaya per convertir-lo en la seva residència a Barcelona. El Palau Macaya és un edifici modernista construït el 1901 per l’arquitecte Josep Puig i Cadafalch per encàrrec de Romà Macaya Gibert, un importador de cotó de família reusenca. El seu pare i tots els seus germans eren de Reus, però ell va néixer a Barcelona, perquè el seu pare s’hi va casar i va començar a exercir de metge abans de tornar a Reus. Es dona la coincidència que Romà Macaya estava emparentat amb Maria Teresa Macaya, esposa de Ramon Vilella, germà petit de Joan Vilella. El Palau Macaya s’aixeca al passeig de Sant Joan i quan el promotor i la seva família ja vivien a la nova i sumptuosa residència, els negocis cotoners de Macaya van entrar en crisi. La situació fa pensar que la casa es va vendre per eixugar deutes.
Més enllà de les circumstàncies de la compravenda, l’adquisició del Palau Macaya visualitza l’elevadíssim estatus socioeconòmic assolit pels Vilella, no només a Reus, sinó també a Barcelona. Una posició que els facilitava entrar en contacte amb Antoni Gaudí i plantejar-li el projecte del raval de Santa Anna, a més del fet de ser reusencs tots plegats. Malauradament, fins al dia d’avui no s’ha localitzat cap testimoni ni document que permeti saber fins on van arribar les converses.
[1] Cruset Vallverdú, Josep. (2024). La Pensilvània, l’or negre dels Vilella. Associació d’Estudis Reusencs.