Escampant-se com una taca d’oli amb més de 75.000 unitats disperses arreu, les pedres de memòria han arribat enguany a Reus mercès al lideratge de la institució Memorial Democràtic i a l’empenta de l’Ajuntament i de l’Arxiu Municipal de la ciutat. Es tracta del projecte artístic dissenyat per Gunter Demnig (Berlín, 1947), que des de 1996 ret homenatge individualitzat i descentralitzat a cadascuna de les víctimes del nacionalsocialisme. La recerca de Memorial Democràtic, de l’Arxiu Municipal i de l’historiador local Joan Navais ha donat com a resultat la identificació, fins al moment, de 35 reusencs deportats als camps nazis. Aquest 2023, està prevista la col·locació de les dotze primeres llambordes i les vint-i-tres restants s’instal·laran al llarg dels pròxims dos anys.
Una pedra, un nom, una persona. I al seu darrere una història, una vida cruelment escapçada. Als peus del seu darrer domicili conegut, al raval de Santa Anna número 60, el passat 6 d’octubre es col·locava la segona[1] llamborda daurada de la ciutat, dedicada al deportat reusenc Ramon Gorga Borràs. Nascut a Poboleda el 14 d’agost del 1898, Ramon Gorga era d’ofici fuster, però bomber de vocació. És per aquest motiu que el cos de Bombers se sumava a l’homenatge, fent entrega d’una placa commemorativa de la mà del cap dels bombers locals, el sergent Jordi Palau.
El Ramon estava casat amb l’Enriqueta Masgoret Domènech amb qui tenia dos fills: la Maria, nascuda el 1926, i el Gabriel, del 1929. Era empleat de la fusteria de Pau Abelló, ubicada al número 4 de l’antic carrer de Pi i Margall, l’actual carrer del Roser. Tot i així, en tenir-ne ocasió, va entrar a formar part de la primera remesa de bombers de Reus, incorporats al cos l’any 1930 en època de la definitiva consolidació de l’aleshores Servei Municipal d’Extinció d’Incendis. Fou identificat amb el número 21 i integrat en el grup segon de la plantilla.
Citant textualment el seu expedient podem afirmar que «el seu comportament com a Bomber va ser en tot moment perfecte».[2] Ho corrobora el seu bagatge: va participar en multitud de serveis i, en diverses ocasions, va rebre gratificacions pel seu compromís i implicació. Amb l’esclat de la Guerra Civil fou incorporat a la primera rereguarda fixa dels bombers de Reus, va treballar com a sanitari a la porta a l’Hospital de Sang de Cambrils i, posteriorment, fou seleccionat per desplaçar-se a Barcelona i prendre part en un curs de defensa de la població civil davant d’atacs aeris i agressius químics.
A Reus, el bomber Gorga va exercir fins l’últim dia, és a dir, fins l’entrada de les tropes franquistes a la ciutat. Tot seguit, davant la seva absència, fou destituït per abandonament del càrrec.
Però la realitat no era aquesta. Ell i la seva família participaven de la retirada del cos de Bombers, que junt al seu cap, Manel Mas Santanà, evacuava el material contra incendis per seguir prestant els seus serveis fins al darrer moment i fins a la darrera de les poblacions de la Catalunya republicana. Aquest periple, lligat a l’esdevenir del cos de Bombers, el conduí a la frontera francesa. Prop de Figueres, a Vilafant, el Ramon hagué de separar-se de la seva filla Maria, de 12 anys, del Gabriel, de 10, i de la seva muller, l’Enriqueta, que al cap de pocs dies —el 28 de febrer— donaria a llum l’Amadeu, el tercer fill del matrimoni. Traspassat el Pertús, el Ramon i el que quedava de la caravana dels bombers ingressaren al camp provisional del Voló. Des d’allà els bombers reusencs foren derivats a Perpinyà on, finalment, cadascú «va agafar el camí que li va semblar, a triar entre l’exili i el retorn al país».[3]
Ja sabem on, dissortadament, conduïa el camí emprès per Ramon Gorga Borràs. Un destí, una vida truncada, una enorme injustícia representada en la llamborda que, des del raval de Santa Anna, hauria de fer-nos «ensopegar».
D’entre els exiliats que finalment es van quedar a l’Estat francès:
[…] alguns veieren en la creació de les Companyies de Treballadors Estrangers, a mitjans d’abril del 1939, una oportunitat per fugir de la precarietat dels camps de concentració del sud de França. Aquest seria el cas d’en Ramon Gorga. Les condicions de treball en aquestes companyies també eren molt dures, però com a mínim els exiliats republicans tenien un sostre i menjar en unes millors condicions. No obstant això, amb l’esclat de la Segona Guerra Mundial, l’ocupació de bona part del territori francès per part de l’Alemanya nazi determinà la sort dels exiliats que formaven part d’aquestes Companyies de Treballadors al nord de França.[4]
Detingut pels alemanys a finals del 1940 entre els departaments francesos de Vosges i Térritoire de Belfort, Gorga va ser immediatament reclòs en un dels camps de distribució de presoners de guerra de la França ocupada, en concret al Frontstalag de Belfort. Posteriorment, fou traslladat a l’stalag (camp de presoners de guerra) número XI-B situat a Fallingbostel (Alemanya), on se li va assignar el número de presoner 414.
Des d’allà, el 25 de gener del 1941, va ser deportat al camp d’extermini de Mauthausen (Àustria) en un comboi amb 1.472 republicans més, 1.079 dels quals no acabarien sobrevivint. El 8 d’abril del mateix any, Ramon Gorga seria traslladat al subcamp de Gusen (un camp satèl·lit de Mauthausen situat a pocs quilòmetres del camp central) on va morir, amb 43 anys, el 9 d’octubre del 1941.[5]
El reconeixement del passat 6 d’octubre donava continuïtat al cicle d’activitats vinculades al projecte de recuperació de la memòria dels deportats reusencs als camps nazis que, el març de 2023 encetava l’exposició «Feixisme, mai més! Del Baix Camp a l’infern dels camps nazis».[6] A part, i en concret, l’homenatge al bomber Gorga suposa una aportació rellevant per a la construcció de la memòria històrica dels bombers de Catalunya. Però més enllà de tot això, l’homenatge a qualsevol dels deportats reconforta els seus familiars i ens dignifica com a conciutadans.
Sis anys enrere, l’octubre del 2017, la ciutadania s’adreçava a nosaltres —els bombers— per brindar-nos un gran reconeixement sota aquell clam d’«els bombers seran sempre nostres». El passat 6 d’octubre, doncs, esdevingué la millor ocasió per fer extensiu aquell reconeixement i proclamar amb l’estridència de les nostres sirenes que aquell bomber de Reus, Ramon Gorga Borràs, també sempre serà dels nostres.
[1] La primera fou instal·lada el 3 d’abril del 2023, al carrer de Sant Tomàs, 46, en record del deportat Pere Isern Anton.
[2] Arxiu Municipal de Reus. Fons parc de bombers traspassat l’any 2012. Carpetes 2.1 i 2.15, Dades dels expedients individuals dels bombers, 05/03/1938.
[3] Martorell, Alfons. República, revolució i exili. Reus: Edicions del Centre de Lectura, 1993, p. 116-117.
[4] Zarza, Irene (coord.). Catalunya, terra d’asil. Barcelona: Comissió Catalana d’Ajuda al Refugiat, 2011, p. 23.
Per a una visió de les circumstàncies que van conduir a la deportació i reclusió en camps de concentració d’aquells refugiats republicans podeu consultar Vilanova, Francesc. Exiliats, proscrits, deportats. Barcelona: Editorial Empúries, 2006., p. 127-153.
[5] Dades procedents de l’Office national des anciens combattants et victimes de guerre i aportades per Ferrer, Marc. «Bombers en guerra», http://bombersenguerra.cat.
[6] Del 2 de març al 15 d’abril de 2023 al Museu Salvador Vilaseca, comissariada per l’historiador Joan Navais.
