Arran de la publicació de Lluís Domènech i Montaner a Reus. Tres mirades (2023. Reus: Cambra de la Propietat de Reus, p. 98), entrevistem les autores —Teresa Llorach, Lena Paüls i Carme Puyol— per saber com neix, creix i es fa realitat el projecte; un llibre molt domenequià, molt reusenc, molt femení i molt artístic.
—Com sorgeix la idea?
El projecte va néixer davant la proposta que ens va fer la Cambra de la Propietat Urbana tot manifestant el desig de publicar una edició singular, en ocasió de l’Any Domènech i Montaner, que ha commemorat l’efemèride dels 100 anys de la mort de l’arquitecte que va deixar un important llegat a Reus. I ens vam aplegar tres dones d’àmbits professionals diferents per abordar les 10 obres que Lluís Domènech va projectar a la nostra ciutat.
—Des d’un principi es plantejava com un llibre fet a sis mans?
Sí, sempre es va plantejar pensant en les tres mirades, en el treball de les tres autores que posaríem el focus en les obres de Domènech i Montaner a Reus, el sòlid fil que ens ha unit a les tres de manera ferma i apassionada.
—Com va ser el treball en equip? Quin ordre vau seguir, si és que en vau seguir algun, a l’hora de realitzar les diferents parts del llibre?
La Carme ha coordinat aquest projecte editorial d’envergadura. Començava facilitant-nos els referents històrics i el material gràfic de diferents èpoques de cada edifici. Aquest treball ha constituït la base sobre la qual il·lustrava la Teresa: dibuixos i aquarel·les de façanes, d’interiors i de detalls decoratius, dibuixos per la part arquitectònica.
Al mateix temps, el treball de la Carme, activava de la mà de la Lena un relat literari ja sigui en forma de poema, narració curta o prosa poètica, que reprenia la Teresa concentrant en la il·lustració d’una làmina l’ambient, creant l’atmosfera d’una època, diferent per a cadascun dels deu projectes, dibuixos per a la part literària.
—Cadascuna, és clar, us hi apropeu des del vostre àmbit (la Teresa Llorach des de la il·lustració, la Lena Paüls des de la literatura i la Carme Puyol des de l’assaig), però podíeu prescindir de les altres quatre mans?
L’engranatge d’elaboració del llibre rodava en un mateix ritme per a les tres autores en cadascun dels deu projectes de Domènech i Montaner a Reus. No ens endinsàvem en cap altre projecte fins que no havíem arrodonit el que teníem en curs. No podíem, doncs, prescindir de les altres quatre mans. Cada mirada alimentava les altres dues.
Detall de la Casa Navàs 
Escala de la Casa Navàs 
Porxos de la casa Navàs 
Roses de la Casa Navàs 
Taulell de la botiga de la Casa Navàs
—Després de saber com va ser el treball en equip. Expliqueu, ara, com va ser el vostre treball individual.
Carme: En aquesta edició no podia mancar una succinta biografia de l’arquitecte, feina gens fàcil, ja que la seva personalitat i trajectòria abasta una pluralitat d’activitats. A més de ser l’arquitecte i genial dissenyador artífex del Modernisme català, va exercir com a professor a l’Escola d’Arquitectura de Barcelona, va participar activament en el catalanisme polític, va ser historiador de l’art… Un personatge apassionant… A l’hora d’abordar cada edifici, he fet una descripció i una anàlisi basades en la visita in situ, en la consulta dels projectes conservats a l’Arxiu Municipal de Reus i en la bibliografia, i també els he contextualitzat històricament tot tenint en compte els propietaris que els van encarregar i que hi van viure, així com l’activitat que s’hi exercia.
Teresa: Primer vaig pensar quin tipus de dibuix i quina tècnica aplicar. Jo normalment utilitzo l’aquarel·la. En aquest projecte s’havia d’explicar l’obra d’un arquitecte modernista, un moviment de gran creativitat i profusió de detalls, amb molta decoració. Aquest motiu em va fer decidir per un tipus de dibuix, explicat només amb grafit en algunes parts de les làmines. Combino la línia, cosa que em permet explicar amb més detall, amb zones de color.
El segon plantejament és com unir imatges amb paraules, afegir el contingut visual. I en aquest cas de dues maneres diferents. Per un costat les il·lustracions expliquen la narració d’una història imaginada (inspirada en llocs i situacions reals), i amb l’altra part on dibuixo els edificis que es van construir o idear, ho faig a manera de reportatge fotogràfic. Uneixo el llenguatge del dibuix al de la narrativa històrica i al de la literatura.
En cada edifici decidia què ensenyàvem. A la Casa Navàs i a l’Institut Pere Mata era difícil triar, no sabia on acabar, hi ha tant per explicar que es podria fer un sol llibre de cadascun. També vaig haver de pensar com dibuixava dos edificis que no havien estat construïts.
Per la part dels personatges, a partir de les paraules de la Lena, mirava de pensar en l’època de cada història, intentar que una imatge transmetés la seva idea.
Lena: En els dos primers projectes, que no coincideixen amb l’ordre del llibre, vaig redactar els textos literaris sense premeditació. A mesura que avançàvem, vaig anar perfilant idees i acotant-les: a la Casa Navàs, un sonet pensant en la Maria Font de Rubinat el dia que va caure la bomba; a la Capella Margenat, un dístic elegíac; a la Casa Gasull, el monòleg d’un infant; al Pavelló dels Distingits de l’Institut Pere Mata, una conversa entre dues internes; a la Casa Rull, la descripció d’una estona de calma de la mestressa de la casa, la Maria de Magrinyà (entre 1911-1915); al Magatzem de Cal Llopis, un poema inspirat en les triadores d’avellanes (entre 1955-1960); als espectadors del Cinema Kursaal no els tornaran els petons censurats, sinó quatre columnes dels enderrocs. Per als dos projectes no realitzats, proses poètiques que ja tenien títol abans de redactar: El somni alat i l’Escala imaginada.
La capella Margenat 
La Casa Gasull 
La Casa Llopis 
La Casa Llopis 
Retrat de Domènech i Montaner
—Què en sabíeu de Domènech i Montaner i la seva obra? Hi vau haver d’aprofundir?
Carme: Jo havia participat, l’any 2000, en l’exposició que va organitzar l’Arxiu Municipal de Reus on es mostraven els projectes que s’hi conservaven tot fent una aproximació als vincles de l’arquitecte amb la ciutat de Reus. Llavors, vaig poder visualitzar i analitzar els plànols dels edificis de Domènech i Montaner que es mostraven per primer cop al públic, aquest bagatge m’ha ajudat molt en aquest treball.
Lena: En teníem un coneixement basat en experiències familiars i ciutadanes. Hem aprofundit, sobretot, en el Modernisme. També hem tingut l’assessorament de persones que han treballat als magatzems de Cal Llopis i de Cal Gasull. Hem fet un exercici de memòria dels diumenges al cinema; la Carme havia estat a la biblioteca de Pau Font de Rubinat i ens va fer adonar de la grandària del foc a terra…
Teresa: Jo sempre he viscut a Reus, i sempre m’ha agradat dibuixar. Fa uns anys vaig començar a mirar la ciutat on visc d’una altra manera, amb més detall, interessant-me pel patrimoni, per la cultura. Per aquest motiu vaig fer el llibre Dibuixant Reus, vaig començar a dibuixar el que veia. En aquell llibre ja té importància l’obra de Domènech i Montaner, però ara en fer les il·lustracions de Tres mirades he descobert molts altres detalls que veig que coincideixen amb altres edificis fora de Reus. Ha estat un aprenentatge bonic.
Arrambador de roses de l’Institut Pere Mata 
Arrambador del menjador de l’Institut Pere Mata 
Diàleg entre dones a l’Institut Pere Mata 
Façana de l’Institut Pere Mata 
Vitrall de la galeria de l’Institut Pere Mata
—I els reusencs, creieu que en tenim un coneixement prou acurat?
La ciutadania reusenca coneix els edificis emblemàtics, ja sigui perquè formen part del paisatge urbà o bé n’ha estat usuària, hi ha anat a comprar, hi ha treballat… però en general no coneix l’arquitecte ni relaciona les realitzacions a Reus amb les altres grans obres de l’arquitecte més influent del Modernisme, a Canet o a Barcelona, com poden ser el Palau de la Música o el conjunt hospitalari de Sant Pau. Pensem que les activitats que es van organitzar l’Any 2023 han ajudat a difondre la gran personalitat de Domènech i Montaner i el nostre llibre és una contribució que considerem important per a la nostra ciutat.
—Vau poder trepitjar, si no tots, la majoria dels diferents espais de Domènech i Montaner que incorporeu en el llibre per aconseguir deixar-vos seduir per la seva ànima?
La majoria dels edificis els coneixíem per visites anteriors al projecte, per bé que hi hem retornat amb uns ulls encara més atents i observadors i sí, realment hi hem descobert racons i detalls que ens han seduït. Durant tot l’Any Domènech i Montaner, hem estat amatents a tot el que no coneixíem, com per exemple la capella Margenat al cementiri de Reus.
—La vostra mirada sobre aquestes obres pretén ser molt humana i inclusiva, sobretot per part de les dones, per què?
És una pretensió natural, lògica i espontània. Els edificis es coneixen pel nom del marit —Navàs, Rull—, en canvi, els van construir i hi va viure la parella, com el cas de la Casa Navàs, sobretot Pepa Blasco i la seva família, en diferents èpoques, i el de Maria de Magrinyà, esposa de Pere Rull, que també era mestressa de la casa.
—Aquest tàndem que vau crear per a aquest llibre pot repercutir en nous projectes?
Ha estat una agradable descoberta comprovar com de bé rutllava aquest tàndem creatiu. Les tres autores hem estat en contacte permanent durant onze mesos, des de l’inici del projecte fins a la presentació del llibre. Ens hem donat suport mutu en moments de defalliment, que també n’hi ha hagut. Ara, a més del llibre il·lustrat, la difusió del treball tindrà continuïtat en format digital i en altres suports. Per exemple, al voltant de Sant Jordi, els dibuixos i les aquarel·les originals s’exposaran a la Galeria Pinyol, de Reus. No descartem noves col·laboracions a tres veus.