Antoni Nomen repassa els seus vincles amb la Revista del Centre de Lectura, començant per un període de traspàs problemàtic, amb la direcció a càrrec de Xavier Amorós, essent president del Centre, Ramon Amigó, i després passant a mans del nou president de l’entitat, Jordi Escoda, tot i que qui en prengué la batuta fou Joaquim Mallafrè i després ho feren Joan Abelló i ell mateix.
Glossa, centrada en aspectes biogràfics i culturals, de les bibliotecàries del Centre de Lectura durant els 50 anys ençà de la inauguració del casal actual de l’entitat, el 1921. El període va dels epígons del Noucentisme al darrer franquisme. La remembrança es focalitza en la figures de Plàcid Vidal, catalogador del 1921 al 1924 i, sobretot, en la de Maria Dolors Pujol, bibliotecària de 1922 a 1971 —tret d’un forçat parèntesi de més de 10 anys amb l’entitat tancada o ocupada—, que hi deixà una remarcable empremta personal.
Semblança biogràfica de la professora Teresa Miquel i Pàmies, ànima de l’ensenyament i de la defensa de la llengua catalana a Reus sota el franquisme, en ocasió d’haver-se celebrat l’any passat el trentè aniversari de la seva mort. Basada en anècdotes i records personals, indaga, enllà dels tòpics, en la personalitat de la dona retratada.
Anàlisi creativa de l’aposta narrativa de Rosina Ballester. El títol d’aquesta nova veu és Liquidació i es basa en la literatura del jo per submergir-se en el món de la violència masclista, que denuncia.
Amb motiu del 150è aniversari de la Comuna de París dos amics parlen a la plaça Mercadal i, a part d’il·lustrar-nos amb la seva anàlisi dels esdeveniments històrics, acaben fent referència a Arthur Rimbaud. Entusiasmats, decideixen acostar-nos-en la traducció feta per Joan Brossa de dos poemes seus.
Lectura d’Enlloc, la darrera novel·la de Magí Sunyer, en el context de la totalitat de la seva producció novel·lística, en especial pel que fa al personatge conductor del relat i a la concepció de l’amor i el sexe, al si de la parella heterosexual, com a perpetu motiu d’íntim conflicte psicològic.
Antoni Nomen comenta el recent llibre de versos de Montse Farrés i, a propòsit, repassa la trajectòria poètica de l’autora, la situació de la poesia eròtica reusenca i la utilització de la poesia com a font d’autoconeixement.
Xavier Amorós va saber reconèixer la vàlua de Miquel Escudero quan li va ensenyar els seus poemes. Una trajectòria que va ser relativament exitosa tenint en compte que ens va deixar amb 32 anys.
Deu escriptors del Camp se sumen a la proposta llançada per Antoni Nomen i Quim Besora de contribuir amb les seves aportacions a homenatjar Baudelaire en el bicentenari de la seva naixença.
Tenia una petita agència matrimonial que rutllava la mar de bé i decidí treure’n un suc extra a la primera oportunitat. Havia decidit casar-se, ella també. Dona pràctica, per experiència l’esveraven els romanticismes, però això sí: calia que el candidat la convencés al primer cop d’ull.
Repàs de la figura del poeta Miquel Escudero, sobretot en relació amb un primerenc desengany amorós que va patir i que tant malestar li va causar, la qual cosa porta Antoni Nomen a reproduir alguns dels seus textos, els textos als quals prèviament ha fet referència per posar-nos en situació del context que els provoquen i de la força expressiva dels quals ens vol fer còmplices.
El present article rastreja els escrits de Xavier Amorós per aclarir la seva relació personal amb Gabriel Ferrater i la manera com valorava el primer la personalitat i, sobretot, l’obra del segon.
Comentari relatiu als estudis i a la competència matemàtica de Gabriel Ferrater, contrastant les seves declaracions públiques i la realitat d’aquesta competència.
Ressenya de La pensió d’alemanys de Montserrat Corretger, una vasta crònica de les vivències d’un grapat de personatges a la capital del Baix Camp entre el final de la guerra europea del 1914 i el final de la guerra espanyola del 1936, és a dir, durant la segona i la tercera dècades del segle passat.
Comentari de la novel·la Noruega, de Rafa Lahuerta, centrat en la postració diglòssica de l’idioma «valencià» a la ciutat de València i en la recreació per part del narrador d’un paisatge ciutadà on ell es dilueix en la pròpia ficció, de manera que la urbs actua com a imatge especular de la seva buidor existencial.
