La trajectòria socioeconòmica i política de Reus des del segle XVIII fins a l’actualitat acredita la seva essència republicana i progressista que l’ha fet avançar malgrat les faixes administratives de cada moment. El segle d’or que la va convertir en la segona ciutat de Catalunya gràcies a la puixança econòmica a cavall del comerç i la indústria és el punt d’inflexió i de trànsit d’una població d’origen medieval documentat el 1154 cap a una comunitat moderna. I la recuperació dels ajuntaments democràtics el 1979 ha permès construir un model que beu de la convicció republicana que el màxim poder resideix en el poble, una legitimitat que s’expressa a través dels representants electes temporals. Una capacitat emprenedora que ha permès trencar amb els fets les limitacions de l’estructura administrativa provincial amb el retrovisor posat en l’enyorat projecte de la IV Vegueria que als anys trenta del segle passat, abans de l’hecatombe del cop d’estat franquista i la posterior guerra civil, va reconèixer la realitat de Reus i de la seva zona d’influència.
Ara que es torna a parlar i a caminar cap a l’Àrea Metropolitana del Camp de Tarragona, els polítics i les institucions i entitats locals i les reusenques i els reusencs faríem molt bé en està atents a quin paper estem jugant en aquest procés de construcció d’un model de cooperació territorial. Ningú ben informat i benintencionat gosaria qüestionar la voluntat col·laborativa històrica de Reus portes enfora, però sense definir amb precisió i assegurar el paradigma reusenc correm el risc de la desnaturalització i la despersonalització arrossegats per un moviment liderat per administracions i estrategs que tenen el cap i el cor a la ciutat de Tarragona i a un partit, ara com ara fonamentalment el PSC. Paradoxalment, el mateix que ha ocupat 5 de les 6 alcaldies que ha tingut Reus durant els darrers quaranta-set anys. A excepció de Carles Martí que ja va tenir prou feina amb rescatar la ciutat de la foscor franquista, la resta de batlles, quatre socialistes i un convergent, van tenir la determinació de fixar un pla de futur compartit amb les grans línies del camí que es volia seguir.
El darrer, encara vigent, és l’anomenat Reus Horitzó 32 que va néixer durant el tercer mandat del convergent Carles Pellicer tot i que amb la pública autoria d’Esquerra Republicana, el seu soci imprescindible durant vuit dels dotze anys que va ocupar el despatx del Mercadal. Una planificació per la ciutat a mitjà termini que l’actual equip municipal, liderat per la socialista Sandra Guaita, va ratificar en junta de govern local el 2025. Una programació extreta d’una completa consulta ciutadana a més de 200 persones de diferents àmbits i generacions que es va presentar públicament el 2022 en plena pandèmia i que dibuixa quatre línies d’acció del model de ciutat amb la vista posada el 2032: espai d’oportunitats, garantia de qualitat de vida, retenció i captació de talent i lloc per gaudir. Però la planificació, necessària per no caure en la improvisació, exigeix un calendari i, sobretot una continuïtat en el temps, per aconseguir els objectius, normalment a mitjà i llarg termini.
L’actual govern municipal ha fet un acte de sentit comú revalidant el Reus Horitzó 32 a través del Pla d’Acció Municipal 2023-2027. Aquesta visió pràctica de la política no sempre es dona i els relleus electorals als òrgans de govern acostumen a anar acompanyats de la fal·lera de fer terra cremada del passat per traçar un camí propi. Va ser l’error profund del primer mandat del convergent Carles Pellicer (2011-2015), pressionat pel soci del moment, el Partit Popular, i pel terrabastall judicial, policial, polític i mediàtic del cas INNOVA que va esclatar el 2012 amb acusacions de presumpte corrupció política i malversació.
Un fosc capítol de la història de la política local i nacional encara per resoldre i que té previst el desenllaç en el judici previst el mes de maig d’enguany, sinó sorgeix cap entrebanc o pacte. El resultat del procés acreditarà quins van ser realment els botxins i qui les víctimes d’un afer resultat de l’alineació de presumptes complicitats polítiques, policials i judicials amb vinculacions amb l’anomenada Operació Catalunya orquestrada per les clavegueres estatals que van utilitzar crítiques i denúncies contra el sistema sanitari públic català per laminar la imatge i el prestigi de polítics nacionalistes i independentistes. La filtració d’una conversa entre l’aleshores ministre d’Interior, el popular Jorge Fernández Díaz, i el director de l’Oficina Antifrau Catalana, Daniel de Alfonso, donava a conèixer la frase lapidària i indicativa “els hem destrossat el sistema sanitari”.
I tot i ser una trama d’ampli abast, Reus va rebre la trompada al cap pel doble barret del director general del hòlding INNOVA, Josep Prat, que també portava el de president de l’Institut Català de la Salut, i alguna gorra privada. L’assetjament i enderroc de l’artífex intel·lectual d’un revolucionari sistema d’empreses municipals, fins aleshores havia estat model envejat per altres municipis catalans, arrossegava judicialment a l’anterior equip de govern, encapçalat pel socialista Lluís Miquel Pérez, i a una bona colla de tècnics.
El pànic al despatx de l’alcalde Pellicer, agreujat per la delicada situació financera, va desfermar una operació de desballestament del hòlding i d’intent de venda d’algunes de les societats municipals. Un efecte sidral que va pujar amb la mateixa velocitat que es va desfer i la prova és que la immensa majoria de les empreses encara estan actives i donant bon servei públic.
L’alfa i omega de la modernització de l’Ajuntament de Reus que havia començat el 1987 amb la creació de la societat anònima municipal de l’Hospital de Sant Joan ha resistit l’embat de tots els fronts del cas INNOVA i es mantenen gairebé intactes estructures de ciutat (altres dirien d’Estat), amb l’excepció de l’hospitalària que per la seva complexitat i cost es va haver de traspassar a la Generalitat, que han musculat la capacitat republicana de Reus de fer un pas endavant sense esperar la complicitat d’altres administracions superiors.
Gestionar l’herència no sempre és fàcil, sobretot si porta el segell de rivals polítics. Pellicer va saber rectificar i Guaita ha entès que la ciutat es construeix al llarg de molts anys. Es pot repintar la façana i modificar alguns envans, però les parets mestres no s’han de tocar. Els resultats de l’actual mandat, amb un alt nivell d’acompliment, demostren que la majoria de les realitzacions van néixer de la mà del tripartit Junts, ERC i Ara Reus entre el 2019 i el 2023. L’actual govern encapçalat pel PSC i els mateixos dos socis està fent política realista i pragmàtica sense alterar els fonaments que tant costen de forjar. És la mateixa actitud que va acabar tenint el convergent Pellicer. No es pot fer foc nou cada dia perquè t’arrisques a quedar-te sense llenya. És més intel·ligent mantenir la flama encesa mentre sigui l’adequada a les necessitats presents de la comunitat i a la previsió de les futures.
El camí traçat pel Reus Horitzó 32 és un repte engrescador per consolidar un model de ciutat força independent i amb generosa capacitat per ser un dels motors del Camp de Tarragona. Reus té una llarga trajectòria de ciutat amb iniciativa que li ha de servir per exigir i assolir un paper de locomotora no pas de vagó en l’actual procés de creació de l’Àrea Metropolitana del Camp de Tarragona que hauria de ser capaç de federar voluntats i projectes. Un desig que a hores d’ara no queda assegurat per l’escassa implicació de més partits a banda del PSC i per la irregular interlocució del grup promotor amb la Generalitat en casos com els de la reivindicació d’un servei permanent de tractament de l’ictus a l’Hospital Joan XXIII de Tarragona que encara no està garantit tot i els acords plenaris unànimes i les manifestacions que el reclamen.
La relativa proximitat de les pròximes eleccions municipals de maig de 2027 no hauria de destorbar al govern en la seva tasca d’acció ni a l’oposició en la de control i proposta d’alternatives. El panorama demoscòpic dibuixa massa incerteses com per no assegurar els fonaments de Reus perquè resisteixen onades populistes i negacionistes, cosines germanes de l’autoritarisme, als antípodes de l’esperit republicà.