Amb motiu del recentment celebrat IV Simposi del CEDIM: Domènech i Montaner i Antoni Gaudí i coincidint amb l’ANY GAUDÍ 2026, vaig presentar aquesta ponència, al costat de diferents experts en les obres d’aquests dos grans arquitectes.
Des del CEDIM (Centre d’Estudis Domènech i Montaner) em van demanar si seria capaç de relacionar aquests dos genis de l’arquitectura catalana, desmentint el que algú ha volgut fer creure, que eren enemics, tot i que penso que mai s’ha demostrat. Els interessava saber si jo, com a investigador del patrimoni reusenc, havia trobat alguna relació entre ells dos. Primer vaig dubtar molt que pogués trobar-hi cap relació, però a poc a poc vaig anar cercant fets i projectes tant a Reus com a la resta de l’Estat que podrien tenir cert interès pels assistents a aquest IV Simposi.
Vaig proposar com a títol de la meva ponència: Domènech i Gaudí, oportunitats, coincidències i desenganys a Reus, per tal de poder enfocar-la des de diferents vessants que intentaré tot seguit comentar.
1. Possibles coincidències entre Lluís Domènech i Montaner i l’Antoni Gaudí i Cornet:
Ells dos potser coincidirien a l’Escola Provincial d’Arquitectura de Barcelona, com a professor i alumne, en alguna excursió de caràcter docent. Domènech entra de professor l’any 1875 i serà director el 1900, per jubilar-se el 1920 com emèrit. Gaudí comença els estudis l’any 1872 i es llicencia el 1878; per tant, devien coincidir i potser Gaudí va acompanyar en alguna excursió al seu professor… Si no el va tenir directament en alguna assignatura, almenys sabem que es varen conèixer quan Gaudí va presentar el seu projecte per a Premi Extraordinari, no guanyat, i el de final de carrera.
En el quadre de professors de l’Escola Provincial de Barcelona (foto 1) podem observar com el seu director i fundador era l’Elies Rogent i com entre els catedràtics hi havia en Joan Torres Guardiola, d’estructures, i com a professors en Lluís Domènech i Montaner entre d’altres ben coneguts, mentre que el càrrec de secretari l’exercia l’August Font.
Foto 1: Quadre de professors de l’Escola Provincial d’Arquitecturade Barcelona de quan estudiava Gaudí.
Haurien coincidit, si més no en el tema, en el concurs pel Mausoleu a l’Anselm Clavé del 1874, guanyat pel Lluís Domènech amb el seu soci Josep Vilaseca Casanovas (foto 2); sabem que Gaudí va participar en el concurs quan encara era un alumne de l’Escola.
Foto 2: Mausoleu d’Anselm Clavé al Cementiri de l’Est de Barcelona. Concurs guanyat per Lluís Domènech i el seu soci Josep Vilaseca, l’any 1874.
També dibuixant la làmina pel concurs de la façana de la catedral de Barcelona, segons la proposta del Joan Martorell; Gaudí dibuixant-la i Domènech fent els rètols amb lletra gòtica.
Foto 3: El Capricho, a Comillas (Santander). Antoni Gaudí 1883.
A Comillas, potser hi van coincidir, si no presencialment, si amb l’esperit i el lloc, doncs he pogut apreciar com els anys de les seves actuacions no se superposen. Gaudí va fer el “Capricho” (foto 3), la vila pel Sr. Máximo Díaz de Quijano, l’any 1883 (un projecte contemporani, com és evident, al de la Casa Vicens de Barcelona) i ja abans el 1878 havia dissenyat uns mobles per a la capella del Palau de Sobrellano, tot amb evidents trets mudèjars, per recomanació del seu autor i mentor, en Joan Martorell. Les obres les dirigia Cristòfol Cascante, company d’estudis de Gaudí, i al morir aquest el 1889, se’n fa càrrec Lluís Domènech, tant de les millores del seminari pontifici (1889-99), com de les reformes del cementiri (1893-94) (foto 4), del monument funerari al marquès de Comillas (1889-1892) i de la “Fuente de los tres caños” (1899).
Foto 4: Dibuix del projecte d’actuacions al Cementiri de Comillas. Ll. Domènech i Montaner, 1893-1894.
Pel que fa a l’Exposició Universal de Barcelona del 1888, també podrien fàcilment haver coincidit més d’una vegada. Gaudí va rebre l’encàrrec de l’alcalde Rius i Taulet de reformar o decorar l’Ajuntament i més en concret el Saló de Cent, perquè havia de rebre i hostejar la Reina Regent els dies de la inauguració. Va dibuixar els plànols, però quan l’alcalde li va donar presses, a més de demanar-li que ajustés el pressupost, va renunciar a seguir amb la feina. Llavors se’n va fer càrrec Domènech plantejant unes reformes força importants, que es van anar executant fins a aturar-les i haver de sortir del pas amb el decorador Enric Monserdà, per a poder tenir-ho tot acabat el dia de la visita de la Reina.
Foto 5: Fotos del Pavelló de la “Compañia Trasatlántica” a l’Exposició de la Navegació de Cádiz del 1887 i a la del 1888 a Barcelona, d’Antoni Gaudí.
Tanmateix, Domènech, igual que els seus companys de l’Escola, Joan Torres, Josep Vilaseca o l’Elies Rogent, va continuar fent els encàrrecs “oficials”, com el Cafè-restaurant o l’Hotel Internacional, executats amb gran celeritat. En canvi, Gaudí només rebria l’encàrrec “particular” del Pavelló efímer de la “Compañia Trasatlántica de Navegación”, del Sr. Claudio López, marquès de Comillas, dins de la Secció de Navegació, encomanada a l’arquitecte Gaietà Buigas i Monravà. Gaudí va aprofitar en bona part el pavelló de l’Exposició de Cadiz del 1887, fet pel mestre d’obres local Adolfo García Cabezas i el va completar amb quatre torres, seguint el mateix estil mudèjar, però amb detalls clarament gaudinistes (foto 5). Bonaventura Bassegoda Amigó va comentar com un dia va visitar les obres del pavelló Lluís Domènech acompanyant al Benito Pérez Galdós; qui sap si aquell dia coincidiria amb Gaudí, o bé en una altra ocasió a l’Exposició. Gaudí tenia un carnet que li permetia l’entrada lliure a l’Exposició i en ell el podem veure fotografiat quan tenia 36 anys (foto 6).
Foto 6: Bitllet d’entrada gratuït a l’Exposició Universal de Barcelona del 1888, a nom d’Antoni Gaudí.
Un altre lloc, no comprovat, on podrien coincidir seria en els tallers de la fàbrica de paviments ESCOFET & Cia, de Barcelona, encara avui de plena actualitat. Tots dos varen dissenyar peces de mosaic hidràulic, sobretot per a interiors. Domènech va elaborar preciosos catàlegs de diferents mostres, per tal que la burgesia pogués escollir el paviment de cada sala o dormitori; en aquestes imatges (fotos 7 i 8) podem veure’n alguns exemples. Els dissenys de Domènech o de Puig i Cadafalch eren pensants per a estances amb els angles rectes, com unes estores, amb una banda fosca perimetral i sovint es necessitaven més de 20 peces diferents.
Fotos 7 i 8: Foto general i detall d’un mosaic hidràulic dissenyat per Lluís Domènech per a la casa ESCOFET.
Per la seva banda Gaudí va dissenyar per a la Casa Batlló, cap al 1904, una peça de mosaic hidràulic hexagonal amb uns motius marins, seguint les làmines del naturalista Ernst Haekel… Una sola peça, girant-la permet crear un paviment continuo molt divers, sense massa problemes per adaptar-se a perímetres irregulars, com els de la casa Milà, on finalment es van col·locar, dos anys després. Se’n va fer una versió amb un baix relleu molt suau, amb dues coloracions diferents, que podem encara observar a les voravies renovades del passeig de Gràcia (foto 9), o a les del Tomb de Ravals de Reus (foto 10) i recentment també a la ciutat de Jaén, amb diferents mesures i coloració. En una foto del conegut taller de mosaics hidràulics de l’Emili Aulès de Reus, també podem apreciar les diferents mostres que es fabricaven (foto 11).
Fotos 9 i 10: Detall del paviment dissenyat pel A. Gaudí, per a la casa ESCOFET. Voravies de Barcelona i de Reus.
Foto 11: Interior de la fàbrica reusenca de mosaic hidràulic, del Camí de Riudoms, de l’empresa Emili Aulés i socis. Foto del 1920.
2. Domènech i Gaudí, oportunitats a Reus
2.1. L’Institut Pere Mata:
Lluís Domènech va tenir l’oportunitat de fer un gran projecte a Reus, degut sobretot a la seva amistat amb en Pau Font de Rubinat, l’impulsor junt amb el Dr. Emili Briansó i altres empresaris, de l’Institut Pere Mata, als afores de Reus (foto 12). Va comptar inicialment amb la col·laboració del Pere Caselles i Tarrats, aleshores arquitecte municipal de Reus i exalumne seu (foto 13). Junts varen signar aquest primer plànol general l’any 1897, amb tots els pavellons i el passeig central (foto 14). Sense dubte va ser com un banc de proves molt útil pel seu gran projecte, l’Hospital de la Santa Creu i de Sant Pau, projectat molt pocs anys després a Barcelona, i que ja es coneix prou bé.
Foto 12: Institut Pere Mata de Reus. Pavelló de Serveis Generals. Ll. Domènech, 1900.
Foto 13: Retrats de Pere Caselles i Tarrats i de Lluís Domènech i Montaner, arquitectes.
Foto 14: Plànol d’ordenació general de l’Institut Pere Mata del 1897, signat pels dos arquitectes.
2.2. Concurs pel Teatre-Casino de Reus (1881):
L’any 1881 la Junta de la “Sociedad Teatro-Casino de Reus”, creada per a la construcció d’un nou teatre, que fos l’alternativa a l’envellit Teatre Principal (foto 15) invità cinc arquitectes catalans al concurs del futur Teatre Fortuny; Gaudí, amb 26 anys, fou invitat, però hi renuncià argüint alguns arguments poc clars. Aquell any de 1881 Gaudí, titulat el 1878, ja començava a ser conegut a Barcelona; quan encara era estudiant, per les reixes del parc de la Ciutadella, sent ajudant del mestre d’obres Josep Fontserè, o pels frustrats quioscs Girossi del 1878, la seva primera obra signada. Però també pels fanals o “candelabros” de la plaça Reial, per la Colònia Industrial de la Cooperativa Mataronense, ambdues obres del mateix any, pel moble vitrina de la botiga de guants del Sr. Comella (croquis conservat al Museu de Reus), que gràcies a ser seleccionat i exposat a l’Exposició de París del 1878, va ser descobert pel seu gran mecenes l’Eusebi Güell. També pel mobiliari de la capella del Palau de Comillas, del Sr. Diaz de Quijano, del 1879, i pels mobles per a la farmàcia Gibert del passeig de Gràcia 2, de l’any 1879, o per l’altar per a l’església del Sagrat Cor de Tarragona del mateix any… tot i que encara no havia construït ni la casa Vicens, ni la Calvet del 1883, que sí que el donarien a conèixer força més.
Foto 15: Planta i secció del Teatre Principal de Reus o de les Comèdies. Miquel Picañol, arquitecte, 1775.
Lluís Domènech, ja era força conegut i consagrat, però no va ser invitat. En canvi, anys després El Círcol li faria alguns encàrrecs que com veurem es van frustrar (uns nous desenganys?).
Tot seguit em permeto fer un resum de l’article del Dr. Jaume Massó Carballido a la revista Lo Nunci núm. 122 dels Amics de Reus: L’any 2008 es van donar a conèixer unes notes inèdites preses pel Josep Francesc Ràfols Fontanals (1889-1965) anotades en documents conservats a la casa museu del Parc Güell, sobre un primer i frustrat projecte de Gaudí a Reus; el 13 de novembre de 1880 el secretari de la recentment creada Sociedad Teatro-Casino de Reus, l’Eduard Escriu, invita cinc arquitectes a concursar pel projecte d’un nou Teatre-Casino a Reus, a la plaça de la Revolució. Es tractava del Sr. Blasco, de Reus, un de Tortosa, quin nom no hi consta, el Sr. Aimamí de Barcelona, el Sr. Gaudí de Barcelona, però “natural” de Reus i el Sr. Montserrat, també de Reus, que aleshores es trobava a Florència.
Desconec en quins criteris es va fer la selecció dels cinc, segurament per alguna recomanació d’alguns dels socis. Els concursants no escollits pel jurat rebrien 500 pessetes i el guanyador 2.000 per tots els conceptes. En principi se sap que Gaudí va mostrar interès pel tema responent: “favorecido de ustedes… para contribuir al embellecimiento de mi inolvidable Ciudad natal”… però després afegeix “solo siento que no sean mayores mis facultades al par que la cantidad de que se va a disponer, para hacer algo de lo que siente el pecho de cada uno de los hijos de la Reus esforzada”.
Al Jaume Massó no li sembla que es tractés d’un rebuig a fer el projecte, com a algú li va semblar. Jo més aviat crec que en Gaudí hi podria haver certa falsa modèstia i que ja començava a creure que les idees que intuïa pel projecte (sembla que disposava d’un plànol de situació i que es conserva algun esbós molt inicial) tindrien un elevat cost que la Societat no estava disposada a assumir.
El cas és, resumint molt, que al final el concurs, que tindria com a president del Jurat l’arquitecte Joan Torres Guardiola, catedràtic de l’Escola d’Arquitectura i president de l’Associació d’Arquitectes, no va tirar endavant i la Societat va optar per fer un encàrrec directe al Francesc Blanch i Pons (Manresa 1843- León?), que aleshores era l’arquitecte municipal de Reus i sabem que també era accionista de la Societat, a l’adquirir una part dels terrenys procedents de la desamortització del convent de les monges i dels seus horts. L’abril del 1881 s’anuncia la subhasta de les obres del projecte de F. Blanch (foto 16) i s’adjudiquen al Francesc Balada, un contractista ja prou reconegut a Reus perquè havia fet bona part del nou Cementiri General i més tard començaria l’Escorxador Municipal segons projecte de F. Borràs i Soler. Les obres del Teatre-Casino es van executar en només 18 mesos i mig i quan es van inaugurar el 16 de novembre de 1882, van satisfer tot-hom (foto 17).
Foto 16: Façana del Teatre Fortuny. F. Blanch i Pons, arquitecte, 1881.
Foto 17: Foto actual de la façana del Teatre Fortuny.
2.3. Projectes pel Círcol 1900-1901
El projecte d’escala pel Círcol: 4-03-1899
La societat El Círcol, que havia llogat tota la primera planta de l’edifici del Teatre Fortuny, sent president el Sr. Josep M. Borràs, es proposà endegar un seguit de reformes i li encomanà al Lluís Domènech dignificar l’escala, que arrenca des del vestíbul del Teatre Fortuny i que era molt sòbria. Va presentar un projecte magnífic, del qual només disposem dues seccions transversals (foto 18) que donen idea d’una escala que podria semblar-se molt a la que havia projectat per a la Casa Thomas del carrer Mallorca de Barcelona, acabada recentment. Malauradament no es va arribar a construir. Un primer desengany potser!
Foto 18: Plànol de seccions de l’escala pel Círcol. Ll. Domènech i Montaner, 1900.
El projecte del Teatre-Circ pel Círcol: 1900
La Junta de la societat El Círcol no volia seguir de lloguer a l’edifici del Teatre Fortuny i acordà projectar per fases un teatre d’estiu amb un cafè pels socis i un altre de públic, en una part de l’antic hort del convent de Sant Joan, adquirit en subhasta a l’Ajuntament. Després del frustrat intent de reformar l’escala de la seu social, l’abril del 1900 van demanar-li fer el corresponent projecte de Teatre-Circ (fotos 19 a 22).
Fotos 19 a 22: Plànols del Teatre Circ pel Círcol. Ll. Domènech i Montaner, 1900.
El seu projecte va ser impactant, però el va dissenyar sense tenir massa en compte el seu cost. Una vegada presentat el projecte a la Junta, se li demanà que calculés el cost final de les obres. Per diverses circumstàncies, la resposta es va allargar tant que El Círcol va desistir i li retirà l’encàrrec; llavors, suposo que per recomanació del mateix Domènech, es va acudir al reconegut arquitecte saragossà Ricardo Magdalena, company seu d’estudis a Madrid, per tal que fes un projecte més econòmic. Va proposar aprofitar un projecte seu d’un teatre per a Sagunt, pensat amb elements prefabricats, que podria servir per a Reus i que potser s’assembla força al que coneixem per fotos i quins plànols (fotos 23 a 25), de fet, van signats pel Pau Monguió i Segura i se sap per tradició oral que les obres van ser dirigides pel Pere Caselles i Tarrats. Caldria trobar, si existeixen, els plànols del teatre per a Sagunt, i comparar amb els plànols del nostre Arxiu Històric per saber fins a quin punt s’hi assemblen o es van fer de nou, probablement pel mateix Caselles. En tot cas podria ser un segon desengany pel Lluís Domènech, tot i que aleshores ja estava força ocupat en importants projectes a Barcelona. Gaudí ja tenia 46 anys i també força encàrrecs interessants, però El Círcol tampoc devia pensar ja amb ell…
Foto 23: Planta general del Teatre Circ. Pau Monguió i Segura, arquitecte, 1901.
Fotos 24 i 25: Plànol i fotografia històrica de la façana del Teatre Circ. P. Monguió i Pere Caselles.
2.4. La seu central de la Casa Vilella
Em refereixo al suposat encàrrec a Gaudí per a projectar la seu central de la coneguda Casa Vilella a Reus, a les finques del raval de santa Anna 78-80-82, que aleshores eren propietat del Sr. Gil Borràs, a més de la petita finca del carrer del Dr. Robert 2. Les oficines de la coneguda Casa Vilella es trobaven llavors a la cantonada del carrer del Dr. Robert amb el carrer de la Selva, a tocar de l’antic Saló Filharmònic o Sala Nova, que el Sr. Joan Vilella Llauradó ja tenia llogat al Sr. Gil Borràs.
Aprofitant unes hipoteques pendents del Sr. Gil i la mort de la seva vídua la Sra. Amàlia Bové Monseny l’any 1904, Joan Vilella adquireix aquest Saló i les seves finques del raval de santa Anna 78-80-82 i s’hi trasllada a viure amb la seva esposa, la Sra. Conxa Puig Pratdesaba. Llavors va pensar a adquirir la finca de la cantonada, propietat del Sr. Ramon Guardiola, per enrunar-ho tot i fer un gran edifici que fos la icona urbana de l’empresa Vilella.
Segons comenta en J.M. Guix Sugrañes en el seu llibre “Defensa de Gaudí”, Vilella hauria pensat en Antoni Gaudí per encarregar-li aquest magne projecte, tanmateix, la resistència del Sr. Guardiola a vendre-li la seva finca hauria impossibilitat el fet. A més, el matrimoni Vilella-Puig, per tal d’estar més prop dels pròspers negocis barcelonins va decidir anar a viure a Barcelona, on acabarien adquirint l’any 1914 el Palau Macaya, del passeig de Sant Joan, i habitant-lo durant molts anys.
L’encàrrec a Gaudí es va frustrar pels problemes en la compra d’aquella petita finca de la cantonada. Per a més detalls podeu llegir el llibre “La Pensilvània, l’or negre dels Vilella” de l’historiador Josep Cruset Vallverdú, publicat l’any 2024 per les Edicions Rosa de Reus, de l’Associació d’Estudis Reusencs.
Cap a l’any 1920 finalment seria l’altre gran empresari reusenc Evarist Fàbregas i Pàmies qui adquiriria totes les finques per a fer el gran casalici per a la seva esposa, la Sra. Musté, segons un projecte signat per l’arquitecte tarragoní J.M. Pujol de Barberà (foto 26 a 28), però que alguns atribueixen a Josep Simó i Bofarull.
Fotos 26 i 27: Casa Musté-Fàbregas; plànols de les dues façanes. J.M. Pujol de Barberà, arquitecte, Reus 12-1920.
Foto 28: Fotografia de la casa Musté-Fàbregas, anys 1920.
2.5. El Banco de España:
En el mateix llibre, Guix Sugrañes exposa la teoria que la Junta del Banco de España de Reus, també hauria pensat en Gaudí per fer-se càrrec de la nova seu, a situar en el solar desamortitzat on hi havia hagut el Teatre Principal, al raval de Santa Anna, cantonada amb la plaça de Catalunya, just davant mateix de les finques comentades abans. La sucursal del Banco de España a Reus fins llavors es trobava al mateix raval, on ara hi ha l’edifici de Reale, l’antiga seu de la Mútua Reddis. Segons Guix, Gaudí va rebre la invitació a fer el projecte, però ”no va admetre cap limitació, oposant-se a fer cap pressupost previ, perquè volia fer un edifici original que fins i tot els estrangers haurien vingut a admirar“. Com és conegut, la Junta no va acceptar la idea i el projecte el va redactar i signar en Pau Monguió i Segura l’any 1904 (fotos 29-30), tot i que també s’atribueix al seu company de promoció en Pere Caselles i Tarrats, que exercia de municipal de Reus des del 1890.
Foto 29: Sucursal del Banco de España a Reus. Pau Monguió arquitecte; Reus 1902.
Foto 30: Sucursal de Banco de España a Reus. Fotografia del 1906.
Ambdós són edificis icònics o monumentals, d’estil acadèmic i de gran volum, tanmateix, molt diferents del que segurament Gaudí hauria imaginat. Van ser uns nous desenganys per a Gaudi?
2.6. La reforma de la façana del Santuari de la Verge de Misericòrdia de Reus (1901-1906)
Gaudí ja havia dissenyat l’estendard de Misericòrdia (cap a l’any 1900); el 1903 ja havia rebut l’encàrrec de fer una nova façana del Santuari de Misericòrdia per part del Sr. Batlle, president de la Junta del Santuari (foto 31), una entitat delegada de l’Ajuntament de Reus, en tant que propietari. Tindria la col·laboració dels seus deixebles reusencs Joan Rubió i Bellver i Domènech Sugranyes i Gras, els quals l’acompanyaven a les reunions amb la Junta. Sorgeixen diferents problemes amb els veïns en voler tancar la plaça de l’ermita amb una “empalizada” de postes de fusta i espino artificial (foto 32). Es tractava del que ara en diem una tanca d’obra, per més seguretat dels ciutadans que acudien al santuari. Pere Caselles, en tant que arquitecte municipal, accepta tancar la plaça, però deixant una porta per l’accés d’uns veïns que havien reclamat.
Foto 31: Encàrrec de la façana del Santuari de Misericòrdia a l’A. Gaudí. Reus, 7-1903
Foto 32: Caselles accepta disposar una tanca d’obra a la plaça del Santuari. Reus, 7-1903
Un cop feta la tanca i pagada amb els fons de la Junta, el Sr. Batlle es mostra molest i diu que si encara es fan més portes com les que es reclamen, ja la poden retirar tota i presenta un recurs d’alçada al Governador a través d’una instància a l’Ajuntament. L’alcalde Jerónimo Marín, es molesta molt i no accepta tramitar el recurs dient-li que el Sr. Batlle és un funcionari municipal i no té dret a fer-ho (fotos 33 i 34).
Foto 33: Recurs de Pere Batlle Marca, President de la Junta del Santuari de Misericòrdia, a l’alcalde. Reus, 8-04-1904.
Foto 34: Resposta de l’alcalde, rebutjant el recurs d’alçada al Governador. Reus, 20-04-1904
De la proposta de Gaudí pel Santuari només se’n coneix un esbós o croquis (foto 35), conservat al Museu de Reus; penso jo que el podria haver fet ajudat per alguna de les fotografies que coneixem d’aquells anys (foto 36). Aleshores la façana era plana, però era plena d’esgrafiats que pretenien mostrar molts elements arquitectònics en relleu. L’esbós de Gaudí mostra una desfiguració de la façana existent, insinuant una figura de la Verge de Misericòrdia, damunt de l’atri de l’entrada i un remat amb la creu gaudiniana… Goso mostrar una curiosa imatge recentment feta amb IA (intel·ligència artificial) i publicada a les xarxes socials per un membre de la Congregació Mariana de Reus (foto 37). Tot i la barreja d’elements arquitectònics anacrònics, si més no, permet apreciar clarament com Gaudí ja imaginava una gran imatge de la Verge, tal com uns anys més tard proposaria com a remat del xamfrà de la Casa Milà, la “Pedrera”, en aquell cas seria la Verge del Roser, en honor a la seva propietària, la reusenca Roser Segimon de Milà. Sigui per la negativa seva o per la por a ser objectiu d’actes vandàlics antireligiosos, el cas és que no es va arribar a executar.
Foto 35: Esbós de la façana del Santuari de Misericòrdia. A. Gaudí, c. 1903 (Museu de Reus).
Foto 36: Fotografia de la façana del Santuari amb les obres iniciades del projecte de Pere Caselles, arquitecte municipal. Reus, 2-1915
Foto 37: La proposta de façana de l’A. Gaudí, interpretada amb intel·ligència artificial. Reus, 3-2026.
Penso que tots aquests entrebancs administratius i sobretot per motius econòmics, ja que s’havien recaptat molt pocs diners per a fer les obres, el projecte de Gaudí no tirarà endavant, amb gran disgust d’ell, com ho va expressar als seus deixebles reusencs. Hi ha el testimoni d’un parent del Domènec Sugranyes Gras, davant notari, que uns anys més tard ho deixaria palès.
Foto 38: Postal de 1915 amb el projecte de nova façana del Pere Caselles i Tarrats, arquitecte municipal. Reus 1913.
Foto 39: Fotografia de postguerra, de la façana de Misericòrdia, amb les obres de l’atri d’accés aturades.
Finalment, el 1913 serà Pere Caselles, en tant que arquitecte municipal, l’autor del projecte de la façana (fotos 38 i 39), que restarà inacabada, precisament per manca de fons. Ja a finals del s. XX la Junta del Santuari va encarregar al professor Joan Bassegoda Nonell l’acabament de l’atri del Caselles, disposant-hi una teulada, uns pinacles i la creu, rematant el frontó existent (foto 40).
Foto 40: Fotografia recent de la façana de Misericòrdia segons projecte inicial de Pere Caselles, acabada segons projecte de Joan Bassegoda Nonell, finals s. XX.
3. Altres desenganys i frustracions:
3.1. Les Institucions Provincials d’Instrucció Pública per a la Diputació de Barcelona (1876-1882).
Lluís Domènech, amb el seu soci i amic Josep Vilaseca i Casanovas, pocs anys després d’acabar la carrera, van guanyar el concurs convocat per la Diputació de Barcelona. Podem veure un magnífic dibuix o perspectiva d’aquest grandiós projecte (foto 41). Malauradament per diverses circumstàncies no es va arribar a construir i sabem del gran desengany i frustració que va patir i de l’animadversió que sempre va tenir envers la Diputació.
Foto 41: Perspectiva del projecte de les Institucions Provincials, guanyador del concurs convocat per la Diputació de Barcelona. Autors: Ll. Domènech i Josep Vilaseca, arquitectes, 1877-1882.
3.2. El Palau Episcopal d’Astorga de Gaudí, entre el 1886 i el 1893.
Fou un encàrrec del bisbe reusenc Bonaventura Grau Vallespinós. Amb les obres força avançades, en morir el bisbe amic seu l’any 1893, i davant l’oposició mostrada pels “directores de la Real Academia de Bellas Artes de Madrid”, als canvis proposats per Gaudí durant les obres, aquest va haver de plegar. En certa ocasió Gaudí li va confessar a la Reina Regenta que ell no havia dimitit sinó que el van treure de l’obra! Me echaron!…
Llavors se’n faria càrrec en Francesc Blanch i Pons, l’autor del Teatre Fortuny, ara com a arquitecte de la Diòcesi de León, el qual va respectar i protegir molt tota l’obra feta per Gaudí. Al cap de molts anys, serien altres arquitectes locals qui acabarien les obres, però ja no seria el Palau del Bisbe sinó el “Museo del Camino”, o el Palau de Gaudí (foto 42), com se’l coneix a la regió.
Foto 42: Fotografia recent de Palau Episcopal d’Astorga, amb projecte inicial de l’Antoni Gaudí (1887-1993)
3.3. Les Missions Catòliques de Tànger 1892
Es tracta de l’encàrrec fet pel marquès de Comillas, finalment frustrat per no voler aquest executar les obres, la qual cosa, em consta, va causar un gran desengany a Gaudí. Aquest projecte marca un abans i un després en l’estil gaudinià. Va influir molt en la forma i geometria de les torres de la Sagrada Família (fotos 43 a 45).
Fotos 43-45: Façana original, façana redibuixada i planta general del projecte per a les Missions Catòliques de Tànger. A.Gaudí, 1892-1893
3.4. L’església de la Colònia Güell:
Damunt de la magnífica cripta construïda per Gaudí a la colònia Güell, entre 1898 i 1915, s’havia d’alçar una gran església, de la qual resten uns dibuixos fantàstics del seu interior. Tanmateix, no es va seguir la construcció i Gaudí ho devia lamentar novament.
3.5. L’Hotel Attraction a Nova York (1908?)
Els plànols d’un hotel a Nova York van ser retrobats pel Joan Matamala. Es tractaria de l’encàrrec fet per un parell de rics empresaris de Nova York, que li van fer l’any 1908. Tindria una altura d’uns 360 m, però sembla que les dificultats estructurals i l’elevat cost que suposaria resoldre-les, van fer tirar enrere la seva construcció.
El Centre de Lectura de Reus conserva una litografia (foto 46) que inicialment el Dr. Bassegoda havia atribuït al mateix Matamala com a autor d’aquesta façana d’un gran hotel a Manhattan, però segons el Dr. Jaume Massó, més aviat es tractaria d’un projecte similar, fet per un altre col·laborador de Gaudí, l’arquitecte Bruguera, ja a mitjan segle XX.
Foto 46: Façana de l’Hotel Attraction a Manhattan (N.Y.) del 1908. Dibuix atribuït a Matamala o a Brugueras.
3.6. La Capella de Rancano a Xile (1922)
A petició d’un monjo franciscà admirador de la seva obra, Gaudí va fer uns dibuixos per a una capella dedicada a la Verge dels Àngels per a la població de Rancano, a Xile. Les obres, segurament per dificultats econòmiques, tampoc no van tirar endavant. Gaudí ja era gran i no crec tingués massa esperances de veure-la construïda, però podria tractar-se d’un nou desengany? Recentment, després d’intents fallits, sembla que es té la intenció de construir-la (foto 47).
Foto 47: Recreació de la Capella de Roncagua (Xile) partint d’un dibuix d’Antoni Gaudí del 1922.
3.7. Concurs per a les instal·lacions del Club Reus Deportiu a Reus.
L’any 1924, el Dr. Domènech, president del Reus Deportiu, va convocar un concurs entre arquitectes, per a la planificació de les noves instal·lacions del club a ubicar entre l’actual carrer Gaudí i el carrer Frederic Soler, llavors carrer Tívoli Baix. Gaudí, ja gran i capficat amb les obres de la Sagrada Família, devia declinar la invitació. Pensem que no li sabria ja tant de greu com altres concursos o encàrrecs frustrats anteriors.
Finalment, la planificació i les obres dels diferents equipaments esportius i jardins, es van adjudicar a l’arquitecte reusenc Josep Simó i Bofarull, amb títol de l’Ècole Special de París, per davant d’altres companys també reusencs, tal com s’explica en el llibre sobre el centenari d’aquesta històrica entitat.