Amb motiu de l’acte d’homenatge a Jordi Tiñena, que va tenir lloc el passat 19 de març de 2019 a la sala d’actes Emili Argilaga, el públic va poder escoltar –amb la veu de Jordi Francesch– unes paraules de l’escriptor Jaume Cabré.
Com que avui aquí hi ha veus autoritzades capaces de parlar-nos de l’obra de Jordi Tiñena amb ple coneixement, i molta gent que el coneixia com a persona, com a escriptor, com a professor, caminaré de puntetes parlant amb respecte profund, i un bocí d’emoció continguda, d’un home que, tot i que he tractat poquíssim, sempre m’ha caigut bé (que seria una manera col·loquial de dir que he admirat i que admiro). Per l’obra? Per la manera de ser? Per… no ho sé. Per tant, transitaré per camins indecisos però profundament sentits, per contribuir al record d’un home bo, d’un bon escriptor, d’un bon professor… Em sap greu no poder ser aquí amb vosaltres però circumstàncies personals m’ho impedeixen.
Més d’una vegada, i des de fa temps, he pensat que en Jordi Tiñena m’atrau per la manera que endevino que té de fer les coses. Parlo en present, com si el tinguéssim ara aquí. Em queia bé i sabia que jo li queia bé. Potser érem ànimes paral·leles sense saber-ho? I encara que no puc ser exacte amb la dada, sempre que hem entrat en contacte ha estat quan jo he anat a Tarragona. No sé si és una casualitat o és que realment era difícil arrencar en Jordi de Tarragona. Ei, i per ser justos, vam coincidir ben lluny de Tarragona, a les Trobades d’Escriptors al Pirineu l’any que es va fer a Andorra. Però el comprenc: a mi també em costa bellugar-me i allunyar-me de les pàgines que sempre tinc a mig escriure. Com si ens fes por que un cop de vent les fes desaparèixer.
Ara que estem fent un acte d’homenatge i memòria de Jordi Tiñena, un bon home i un bon escriptor, també vull fer esment del fet que era un gran professor. Escriptor i professor. Segurament que aquí, avui, hi ha professors col·legues d’en Tiñena, I segur que també hi ha alumnes del professor Tiñena.
Una de les coses que li he admirat és la seva capacitat de reacció quan va decidir que els alumnes tenien el dret de conèixer els clàssics de la literatura catalana. I va tenir el valor de fer una versió en el català actual de, pel cap baix, El llibre de les dones, Curial e Güelfa, Tirant lo Blanc, Lo somni… entre d’altres a més de l’edició de diverses obres clàssiques sempre pensant en com podia ser més útil per als alumnes. Els que no sou de l’ofici, m’imagino que us podeu imaginar la feinada que suposa aquesta activitat afegida d’adaptador d’obres clàssiques. Això denota amor a la literatura, amor a la feina i a l’alumnat. Diverses vegades m’he declarat admirador de la feina del professorat de secundària i de batxillerat, segurament el tram educacional més dur per als professionals de l’ensenyament. I sé de què parlo perquè ha estat, aquesta, la meva feina durant una vintena d’anys. El que no he gosat fer mai és aquesta feina d’adaptació de clàssics a què m’he referit.
Parlant d’això amb la Berta, em va comentar que ella va assabentar-se que l’editorial Bromera d’Alzira publicava versions de clàssics i en Jordi hi va enviar el primer llibre. Però abans dels contactes editorials, en Tiñena s’havia passat hores picant clixés per ciclostilar els textos i poder-los distribuir i treballar a classe. En saber això, em vaig sentir molt solidari amb en Jordi: els professors de literatura amb ganes de pencar, quan encara no existien les fotocopiadores, havíem de picar l’original en un clixé per passar-lo a ciclostil (que, als joves, us deu sonar a música celestial). I era diabòlic perquè picar un clixé amb una màquina d’escriure (que no sé si els joves sabeu què és) no admetia errades: si cometies una badada havies de tapar-la amb una espècie de pinta ungles i sempre se’t feia mitja nit. Hores i hores de feina i mans brutes de tinta per tenir un text amb la pretensió que alguns alumnes s’enamoressin de Bernat Metge, de Llull o de Joanot Martorell. O de Calders, si convenia.
El professorat de literatura present avui aquí, segur que entendrà i es solidaritzarà amb l’enveja que en Jordi, o jo i molts més, sentíem envers el professorat de mates que arribava a classe amb un paper (si calia) i una barreta de guix per parlar de les equacions de segon grau o d’altres misteris de l’univers de la Matemàtica.
Però és que en Jordi va fer més coses: com a professor de BUP, als anys vuitanta, aprofitant l’experiència que vivia diàriament, va escriure L’ensenyament de la llengua catalana al BUP als alumnes castellanoparlants. I sense cap recança, els feia llegir en català modern, salvant l’escull de la llengua medieval, alguns dels clàssics. Estic convençut que quan un professor s’esforça tant en oferir regals als alumnes, aquests retornen el gust interessant-se en la descoberta que se’ls ofereix. Si més no, al BUP de la meva memòria. (Val a dir que el meu currículum de professor de Batxillerat va ser abans i durant l’època plàcida del BUP i COU. I dic època plàcida per les notícies que em feien arribar els professors dels primers anys del següent pla educatiu que encara és viu i que, segons em deien, em vaig ben estalviar).
I com en Jordi, si fos aquí entre nosaltres, o com els col·legues presents, estiguem en actiu o hàgim canviat de feina o ens hàgim retirat… no podem deixar de ser mestres. Ho duem a la pell.
Fent una mirada atenta a la pàgina web que el mateix Jordi (que era un manetes) va confegir… En això sí que ens distanciem: no sóc gens manetes. Doncs deia que examinant la seva pàgina web, m’he adonat d’una cosa que em va impressionar: durant la seva malaltia, quan es va trobar més bé, va viure uns anys d’intensa creació literària i de títols importants, com La mort sense ningú (2016), El somriure del víking (2017) i Joc d’identitats que va ser publicada al febrer de 2018, just un mes abans de morir. Impressionant. Com si tingués pressa, perquè tenia moltes coses a dir i poc temps per dir-les. Per què, Jordi? Per què escrivies tant? La pregunta és retòrica perquè n’endevino la resposta: perquè ets escriptor. I els escriptors de raça com tu, sempre estan escrivint. I es neguitegen si no poden escriure o si escriure els costa massa… O si… Ets d’aquella mena, Jordi, que mai no t’hauries jubilat: et va jubilar la mort, l’única que et podia aturar.
Tu i jo, si em permeteu el símil agosarat, ens hem cartejat amb cada llibre que hem escrit. Hem posat, com molts altres col·legues, el nostre gra de sorra al sac de la literatura. Això no t’ho pot prendre ningú.
Amb tota la simpatia i el respecte d’un desconegut que et coneix o que, si més no, t’endevina, puc dir que la teva dona, el teu fill, els teus amics, els teus col·legues, els teus alumnes, els teus lectors, et duen sempre a la memòria; i els ho has facilitat perquè has estat un bon home, un professor apassionat, un lector voraç, un estudiós incansable de la literatura i especialment de la literatura catalana. I molts, encara que no t’hagin conegut, et continuaran recordant al llarg del temps, per la teva obra literària. Llarga vida a la teva memòria, estimat Jordi Tiñena.
Jaume Cabré
Març de 2019