Salvador Vilaseca Anguera (1896-1975): notes biogràfiques

Va néixer a Reus el 17 d’abril de 1896. La seva família paterna, relativament modesta, tenia un obrador de sabater en la seva casa pairal, la número 51 del raval de Santa Anna. El jove Salvador d’Horta (un nom de fonts —corresponent a un sant venerat a Reus des del segle xvii— que li va ser posat molt probablement per influència de la germana del seu pare, Salvadora) va ser l’únic fill de Josep Vilaseca Padrol (1860-1950) i de Teresa Anguera Cochs (1874-1943). Correspongué amb escreix l’esforç en ell esmerçat i s’aplicà amb molt de profit en els estudis portats a terme en la seva ciutat natal (al col·legi del mestre Francesc Cros Reig i a l’Institut General i Tècnic) i, més endavant, en les universitats de Madrid i Barcelona. En els anys de la seva primera joventut fou un dels membres més destacats (i vocal de la Junta Directiva) de l’Agrupació Excursionista de Reus i s’interessà molt especialment per la geologia i per les ciències naturals (carrera que va començar a estudiar, a Madrid, però que després canvià per la de metge), tot publicant diversos treballs d’aquesta temàtica (entre 1915 i 1923) i fent-se càrrec de la secretaria de la Institució Catalana d’Història Natural (1919-1921). També va ser membre de la Société Astronomique de France (1914) i de la Sociedad Ibérica de Ciencias Naturales (1923). Va quedar exclòs, per malaltia, del servei militar (lleva de 1917). Milità en la Joventut Nacionalista de Reus (1918). Un cop acabada la carrera, es va casar —el 2 de desembre de 1922— amb la filla del també metge Eduard Borràs Pedret, Lluïsa Borràs Nolla (1903-2001). El matrimoni va tenir una única filla, Lluïsa (Reus, 2 de febrer de 1924 – Sant Cugat del Vallès, 21 de desembre de 2023), qui va seguir les passes del seu pare en el món dels museus i de la recerca històrica i arqueològica, a l’igual que la seva néta Lluïsa Pallejà.

La seva activitat professional

Els seus estudis de medicina en la Universitat de Barcelona i la pràctica professional l’anaren allunyant poc a poc de les seves primeres aficions, tot i que el ferm contacte que mantingué sempre amb l’anomenat excursionisme científic el portà a consolidar una vessant molt més duradora (encetada el 1919) i força més reeixida: l’arqueologia prehistòrica. Pel que fa a la seva carrera mèdica, va ser deixeble del Dr. Nubiola i degà dels interns pensionats de l’Hospital Clínic. Obtingué el títol de llicenciat en medicina i cirurgia el 9 de gener de 1922, a Madrid (va fer els cursos de doctorat per lliure, el mateix 1922), però no arribà a presentar mai la tesi de doctorat. Després d’exercir uns quants mesos a Montbrió del Camp s’instal·là definitivament a Reus. El 27 de setembre de 1923 va obtenir el nomenament de forense substitut del Jutjat de Primera Instància i Instrucció de Reus. A partir de 1926, també va ser metge reconeixedor de la companyia d’assegurances Plus Ultra. L’any 1935, després de passar uns quants mesos pels jutjats de Benabarre, Callosa d’En Sarrià i Falset, va tornar —el 4 de desembre— al de Reus, en comissió de serveis. Va ser uns dels fundadors, al començament de 1936, del Col·legi de Metges Forenses del Territori de l’Audiència de Barcelona (i vocal de la seva primera Junta Directiva). Durant la guerra va haver de fer front a moltes dificultats derivades d’aquesta activitat oficial, que va mantenir fins ben avançat l’any 1938. També va ser metge de la presó preventiva de Reus, abans, durant i després de la guerra civil, i àdhuc va atendre alguns detinguts estrangers (de l’exèrcit aliat), empresonats a la nostra ciutat durant la Segona Guerra Mundial. Després de superar, el 1939, un primer expedient de depuració, va haver d’afrontar l’any següent un segon plec de càrrecs, de caràcter polític, que finalment va ser sobresegut i arxivat el febrer de 1941. Guanyà definitivament la plaça de forense de Reus —després de renunciar al càrrec de metge forense del Jutjat de Primera instància de Falset— el maig de 1942, càrrec que va exercir pràcticament fins a la seva mort (tot i que la jubilació oficial li arribà el 1968).Va formar part de la comissió per a l’examen i investigació de les despulles reials procedents de Poblet (1952) i va participar activament en l’exhumació i el trasllat a Reus de les restes del general Prim (1971).

L’agost de 1927 entrà com a metge analista a l’Institut Pere Mata, fet que decantà el seu interès professional cap al món de la psiquiatria —tot deixant de banda uns primers treballs sobre ginecologia i altres especialitats mèdiques. Quan, per causa de la guerra civil, el sanatori és habilitat com a hospital de sang, els malalts, empleats i metges de l’Institut són evacuats i distribuïts cap a diferents centres d’assistència. L’octubre de 1938, el Pere Mata s’instal·là —com a colònia mental— al castell de Montesquiu, al Ripollès, a on arribarà Vilaseca amb la seva família el 24 de novembre. Durant els primers mesos de 1939, Vilaseca quedà interinament al capdavant de l’Institut (el Dr. Francesc Abelló va haver d’exiliar-se), tasca que es va veure reconeguda, al febrer de l’any següent, amb el seu nomenament com a director del centre, ja fins a la seva jubilació (desembre de 1960, després de la qual hi continuà relacionat com a consultor clínic). Paral·lelament, també va ser metge de Secció de la companyia de ferrocarrils MZA, absorbida després per la RENFE (deixà de ser-ho l’any 1964) i va mantenir sempre el seu consultori particular. Cal esmentar, així mateix, els seus valuosos treballs sobre història de la medicina reusenca (que compaginà, des de 1921, amb els de prehistòria, tot i que amb menys intensitat i més intermitència). Va assistir a diverses edicions del Congrés de Metges [i Biòlegs] de Llengua Catalana i fou ser membre de la Societat de Biologia de Barcelona (1919), de la Societat de Psiquiatria i Neurologia de Barcelona (1928) i de la Sociedad de Medicina Mediterránea. També va pertànyer al Sindicat de Metges de Catalunya (1936).

La seva introducció en el món de la prehistòria catalana

Arran de la difusió dels seus primers treballs de temàtica prehistòrica, entrà en contacte amb l’important nucli arqueològic universitari format al voltant de la figura emblemàtica de Pere Bosch Gimpera (especialment amb Lluís Pericot, Josep de C. Serra i Ràfols i Joan Maluquer de Motes, amb els quals mantingué sempre una excel·lent relació) i àdhuc amb altres investigadors comarcals d’una formació autodidacta similar, com Joan Serra i Vilaró. Les seves activitats, durant els anys vint i trenta, el van portar a ser membre —entre d’altres— de l’Associació Catalana d’Antropologia, Etnologia i Prehistòria (1925), de la Reial Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona (1927), de la Sociedad Española de Antropología, Etnografía y Prehistoria, de Madrid (1931), i, a nivell internacional, de l’Institut International d’Anthropologie, de París (1928). També va ser vocal del Patronat del Museu d’Arqueologia de Barcelona (1932-1936). A Reus, no es pot oblidar tampoc la seva intensa relació amb el Centre de Lectura: col·laborador (des de 1920) i redactor en cap de la Revista de l’entitat (1926-1929), president de la Secció Excursionista (1922), vocal i president efectiu de la Junta de Museus (1924 i 1930) i vicepresident de la Junta Directiva (1931). Les seves recerques en bona part de la Catalunya meridional li van comportar un gran prestigi científic, alhora que li van permetre la formació d’una important col·lecció arqueològica, que s’exposaria amb molt d’èxit l’any 1932 al Centre de Lectura (àdhuc fou visitada pel president F. Macià i pel conseller V. Gassol) i que aniria incrementant amb els anys (la col·lecció s’integraria, ja pòstumament, en l’actual Museu d’Arqueologia Salvador Vilaseca). Entre els seus primers companys d’exploració arqueològica podem esmentar els reusencs Ferran Gay (mort prematurament, el 1920), Joaquim Santasusagna, Josep Iglésies, Manuel Mata i Pere Rius (qui, el 23 de febrer de 1930, va patir un greu accident —amb la pèrdua de la mà esquerra— durant l’excavació de la cova C d’Arbolí), així com els diversos col·laboradors distribuïts arreu de les comarques meridionals: Josep Lloret (Alforja), Josep Maria Porta (Arbolí), Salvador Estrem (Falset), Josep Sancho (Marçà), Abdó Barceló (Capçanes), Lluís Brull (Tivissa), Roc Salvador (el Molar), Romà Ramon (de Santa Coloma de Queralt), Pere Giró (Vilafranca del Penedès), etc.

El Museu de Reus

Paral·lelament, fou un dels fundadors i el primer director (fins a la seva mort) del Museu de Reus, creat el 1933 com a conseqüència de l’interès sorgit l’any anterior arran de l’exposició de la seva col·lecció particular. El Museu Municipal, aleshores anomenat Prim-Rull, va ser inaugurat oficialment el 14 d’abril de 1934 i comptava amb un conservador (Pere Rius, fins a 1939) i una Junta directiva de caràcter municipal. Durant la guerra civil va haver de suspendre els seus treballs de camp però va col·laborar activament en diverses tasques de salvament del patrimoni cultural. Un cop reorganizades les institucions catalanes, Bosch Gimpera el va nomenar inspector de la zona arqueològica de Reus i va continuar relacionat amb el Museu i l’Arxiu municipals fins als últims mesos de la contesa. Allunyat de la ciutat per les circumstàncies professionals ja esmentades, no va poder evitar que seixanta-sis caixes plenes de materials arqueològics de la seva col·lecció anessin a parar a Ginebra, caixes que no va recuperar fins els últims dies d’agost de 1939. 

Uns quants anys després de la mort de S. Vilaseca, la seva col·lecció particular va passar al museu reusenc gràcies a un acord entre els seus hereus i l’Ajuntament de la ciutat i fou instal·lada en l’antiga seu de la delegació del Banc d’Espanya a Reus, al raval de Santa Anna (núm. 59), que esdevingué l’actual Museu d’Arqueologia Salvador Vilaseca (MASV), inaugurat el 17 d’abril de 1984. El MASV conserva també una excepcional documentació escrita, gràfica, fotogràfica i bibliogràfica relacionada amb les múltiples i variades activitats privades, socials, públiques, professionals, històriques i arqueològiques del doctor Vilaseca, que inclou —entre moltes altres coses— la correspondència que va rebre de prop d’un miler de persones (col·legues, companys, amics, coneguts, etc.).

El reconeixement estatal i internacional

Després de la guerra Civil pogué reprendre i augmentar extraordinàriament les seves activitats arqueològiques, gràcies a que Martínez Santa Olalla el nomenà, el maig de 1941, comissari provincial d’excavacions –un important càrrec oficial que mantingué fins al gener de 1970 i que, tot i el seu caràcter honorari, li permeté una considerable llibertat de moviments i la realització de nombroses intervencions en jaciments prehistòrics, amb antics o amb nous col·laboradors (com Enric Fossas, Lluís Brull, Ignasi Cantarell, Lluïsa Vilaseca, Josep Vernet, Josep Mercadé, Josep Maria Solé, Joan Montserrat, Ramon Mañé, Francesc Capafonts, Albert Prunera, Josep Fusté, Josep Pelejà, Josep Maria Padrol, Ramon Capdevila, etc). D’altra banda, dirigí la reorganització del Museu (del qual va ser sempre, abans i després de la guerra Civil, membre de la seva Junta o Patronat) i de l’Arxiu Històric de Reus, i també va recuperar i ampliar paulatinament la seva relació amb el món cultural reusenc i provincial: el 1940 fou nomenat soci de mèrit de la Reial Societat Arqueològica Tarraconense (ho era de número des de 1933; va ser vocal de la Junta Directiva uns quants anys, des del 1944); el mateix 1940, vocal del Patronato Provincial para el Fomento de los Archivos, Bibliotecas y Museos Arqueológicos (extingit el 1945); el 1947, membre de la Comissió provincial de Monuments; el 1948, vocal de la Junta Directiva del reobert Centre de Lectura de Reus (i diversos càrrecs directius en la de la seva Secció Excursionista); el 1949, soci de mèrit (i després membre del consell consultiu) de l’Associació Arqueològica de la Vila de Santa Coloma de Queralt; des del 1949, vocal del Patronat del Castell del Cambrer de Reus (vicepresident el 1963); el 1950, conseller corresponent de l’Institut d’Estudis Ilerdencs; el 1951, cofundador i conseller de l’Institut d’Estudis Tarraconenses Ramon Berenguer IV (director, entre 1962 i 1970); el 1952, cofundador i conseller-assessor de l’Associació d’Estudis Reusencs (president, des de 1967); el 1970, vocal del Patronat del Reial Monestir de Santa Maria de Poblet, etc. La qualitat dels seus treballs i l’interès de les seves troballes van arribar a ser reconeguts internacionalment i diverses acadèmies i entitats científiques estatals i estrangeres el van inscriure entre els seus membres: corresponent de la Real Academia de Nobles y Bellas Artes de San Luis, de Saragossa (1943); corresponent de l’Associaçao dos Arqueólogos Portugueses, de Lisboa (1946); corresponent de la Real Academia de la Historia, de Madrid (1947); corresponent de l’Istituto Internazionale di Studi Liguri, de Bordighera (1949); membre de l’Institut d’Estudis Ibèrics i Etnologia Valenciana de la Institució Alfons el Magnànim, de València (1951); corresponent del Deutsches Archäologisches Institut, de Berlín (1954); cofundador de l’Asociación Española para el Estudio del Cuaternario (1955); corresponent de la Reial Acadèmia de Belles Arts de Sant Jordi, de Barcelona (1962); membre del Patronato «José Mª Quadrado» de Estudios e Investigaciones Locales, depenent del Consejo Superior de Investigaciones Científicas (1969); corresponent de la Secció Històrico-Arqueològica de l’Institut d’Estudis Catalans (1973), etc.

Premis i distincions. Bibliografia més destacada

Fou honorat també amb diferents premis i distincions: accèssit al V Premi Francesc Vives, de l’Institut d’Estudis Catalans (1936); premi extraordinari en els Jocs Florals de Reus (1948); premi Antonio de Nebrija, del Consejo Superior de Investigaciones Científicas (1950); Medalla al Mèrit Municipal (1951); Officier dans l’Ordre des Palmes Académiques (1961); premi «Reus en la Prehistoria», dotat per Antoni Pedrol Rius i convocat pel CSIC (1972); Medalla d’Or de la Ciutat de Reus (pòstuma, 1975), etc. El seu quadre forma part, des de 1975, de la Galeria de Fills Il·lustres de l’Ajuntament de Reus i a la casa en què va néixer hi va ser col·locada, el 21 de juny de 1996, una placa d’homenatge. L’Institut en què va estudiar, el Museu d’Arqueologia que conserva i exposa la seva col·lecció prehistòrica i una avinguda de la ciutat porten avui el seu nom.

Traspassat el 13 d’abril de 1975, va deixar una producció bibliogràfica de poc més de tres-cents títols, entre articles, notes, ressenyes, opuscles i llibres, en català, espanyol o francès, signats amb el seu nom o —els menys importants— amb diversos pseudònims (com «Hortensi Anguera») o amb les inicials —fins i tot en publicà força de manera anònima. De la seva obra prehistòrica cal ressaltar els tres llibres de síntesi, perfectament complementaris, La indústria del sílex a Catalunya. Les estacions tallers del Priorat i extensions (Reus 1936), Las industrias del sílex tarraconenses (Madrid 1953) i Reus y su entorno en la Prehistoria (Reus 1973), així com les monografies La cova del Cartanyà (1926), Exposició de Prehistòria (1932), L’estació taller de sílex de Sant Gregori (1934), Les coves d’Arbolí (1934), El poblado y necrópolis prehistóricos de Molá (1943), Excavaciones del Plan Nacional en el Castellet de Bañolas, de Tivisa (1949, amb J. de C. Serra i Ràfols i L. Brull), Coll del Moro. Poblado y túmulo posthallstátticos en Serra de Almors, término de Tivissa (1953), La necrópolis de Can Canyís (1963, amb J. M. Solé i R. Mañé), Cueva de la Font Major (1969) i Las industrias de cantos rodados del Cabo de Salou (1975). Són també destacables, entre altres treballs, els seus llibres Els terrenys paleozoics del Camp de Tarragona (1918), Contribució a l’estudi dels terrenys triàsics de la província de Tarragona (1920), Geologia del Cap de Salou (1923, en col·laboració amb J. R. Bataller), La pesta de l’any 1530 i el pintor Jaume Segarra de Reus (1952), Hospitals medievals de Reus (1958), Metges, cirurgians i apotecaris reusencs dels segles xiii al xvi (1961), Museu Municipal de Reus. Guía (1963, en col·laboració amb Lluïsa Vilaseca), El Reial Col·legi d’Argenters de Reus i els seus antecedents (1970, també col·laborant amb la seva filla), Informació sanitària sobre el port de Salou (1976, pòstum) i Epidèmies a Reus (s. xiv-xvi). Notes d’arxiu (1976, també pòstum).