La figura de Ramon de Penyafort (c. 1180 – 1275) és cabdal per entendre el desenvolupament de la política de l’Església en el seu assentament institucional i en la lluita contra les heretgies que van proliferar a l’Europa occidental durant els segles XI a XIV[1].
Al llarg del segle XI i XII, com a resposta a la reforma gregoriana que va emprendre l’Església catòlica, van sorgir una munió de diferents moviments que no estaven d’acord amb un cristianisme que buscava, essencialment, recuperar la seva preeminència del poder temporal i restablir un ferm control social sobre tota la població europea.
Entre totes aquestes dissidències cristianes medievals, destaca el catarisme que, tot i que es va estendre per tota l’Europa occidental, va aconseguir un fort arrelament ens els països meridionals, sobretot, a Occitània, Itàlia i la Corona d’Aragó.
Quines eren les principals característiques que distingien el catarisme de l’Església romana?
En primer lloc, el rebuig que van fer dels diferents sagraments que havia establert l’Església. Del bressol fins a la tomba, aquests sagraments estaven presents a la vida quotidiana de tothom. Quan naixia era batejat i s’inscrivia als registres de l’Església. Durant la infància rebia la confirmació i, a partir de llavors, havia de confessar-se i rebre l’eucaristia periòdicament si no volia ser expulsat del si de la comunitat[2]. El matrimoni sacralitzava la unió entre una parella que volien viure junts i això havia de ser inscrit també, als registres eclesiàstics per tenir un control de la nova família formada. Si algú volia seguir la vida religiosa, havia de ser instruït per l’Església i en rebia l’ordenació sacramental. Finalment, abans de morir, havia de rebre l’extremunció, que també era registrada puntualment a l’Església.
El càtars contestaven, un per un, tots aquests dogmes sacramentals, perquè deien que no els havia instituït Crist. Per a ells, segons les Sagrades Escriptures, Crist només havia anunciat un sol sagrament: el bateig de foc, la vinguda de l’Esperit Sant que van rebre els apòstols el dia de la Pentecosta, a qui es va donar el poder de transmetre’l a aquells que consideressin dignes. Era el consolament càtar.
En segon lloc, els càtars pensaven que el cristianisme no podia ser mediatitzat per cap institució ni persona, i que cada ésser humà havia d’emprendre el camí de salvació per ell mateix.
El missatge evangèlic contingut en el Nou Testament era l’únic i veritable «Manual d’Instruccions» que la persona havia de seguir, sense necessitat d’interpretacions o dogmes establerts més enllà dels textos originals. Aquest esforç perquè tothom pogués comprendre el text sagrat i seguir-lo directament es fa palès amb les primeres traduccions a la llengua vulgar del Nou Testament, degudes a valdesos i càtars. Traduccions que, com veurem, van ser prohibides per la Inquisició.
En tercer lloc, rebutjaven el poder temporal en aquest món. Explicaven que aquest món dualista «on trobem l’alegria i la tristesa, la vida i la mort, la salut i la malaltia, la felicitat i el dolor» havia estat creat pel déu estrany i que les ànimes humanes havien estat empresonades en cossos mortals on havien oblidat el seu veritable origen per aquesta constant alternança.
Crist havia vingut a recordar als éssers humans que el seu esperit podia reunir-se de nou amb ells si estaven disposats a renunciar als somnis de poder, riquesa i concupiscència… tot allò que, malgrat ser temporal, enlluerna els nostres sentits i ens encadena al món. «El meu Regne no és d’aquest món», predicaven els càtars i ells mateixos en donaven exemple amb la seva vida austera, de treball i oració.
Així ho explica Evervin de Steinfeld a Bernat de Claravall l’any 1147:
Diuen d’ells que són l’única Església perquè només ells segueixen al Crist i són els veritables seguidors de la vida apostòlica, doncs no busquen les coses d’aquest món […] Sobre ells mateixos diuen: «portem una vida santa i molt estricte, de dejuni i abstinència, passant dia i nit en la pregària i el treball, no buscant cap altre profit que el necessari per viure. Suportem tot això perquè no som d’aquest món»[3].
Aquests dissidents es van integrar ràpidament a Occitània, Catalunya i el nord d’Itàlia. La població d’aquests territoris s’havia mantingut molt romanitzada. I la influència de musulmans i jueus en aquell temps, molt més cultes que la gent del nord d’Europa, havia permès el floriment d’una cultura excepcional. Exemples com el fin amor dels trobadors o la institució del «paratge»[4] donaven testimoni d’una civilització de tolerància, igualtat i llibertat.
Això va permetre, sense cap dubte, que els càtars fossin acceptats de manera natural pel poble, que els considerava «bons homes i bones dones» i donaven un exemple més adient a l’essència cristiana que les panxes de monjos, capellans i bisbes.
Els nobles de la regió tampoc els veien com a competidors del seu poder, com sí ho era l’Església catòlica, que no solament tenia en propietat molts béns immobles sinó que també cobrava tots els delmes i impostos possibles.
Segurament, tots coneixem la història de la batalla de Muret, el 1213, en què s’esvaeix el somni d’una nació occitanocatalana a l’entorn del rei Pere el Catòlic i la Corona d’Aragó. Aquesta batalla fou l’inici del final de la croada albigesa, que es va certificar amb el Tractat de Meaux, a París, amb la submissió del comte de Tolosa al rei de França l’any 1229.
Aquell mateix any 1229 es convoca un concili a Tolosa. Aquest concili és molt important perquè estableix per primera vegada la inquisició medieval amb una recerca sistemàtica dels heretges per tot el territori.
Quin va ser el paper de Ramon de Penyafort en la creació d’aquesta inquisició medieval?
Ramon va néixer a la població de Penyafort, prop de Vilafranca del Penedès, fill dels senyors del castell, entre 1175-1180. Sabem que l’any 1204 és clergue i escriba a la catedral de Barcelona i pocs anys després se’n va a estudiar Dret a la Universitat de Bolonya, segurament sota la protecció del bisbe de Barcelona, Berenguer de Palou (1212-1241), que veia en ell una gran capacitat d’estudi.
Acabats els estudis, resta un temps a Bolonya de professor, fins el 1222. Torna després a Barcelona com a canonge de la catedral i el nomenen paborde de la canongia, càrrecs als quals renuncia el mateix any, per entrar a l’orde dels dominics.
Aquell any 1223 escriu la primera versió de la Summa Penitència, un manual per als confessors. Poc temps abans, el Papa ha autoritzat confessar a dominics i franciscans. En aquest manual, Ramon de Penyafort ja parla dels heretges. En diu el següent:
De quatre maneres hom és anomenat heretge: S’anomena heretge el qui erra en la fe […]; aquell que encara que no s’hagi apartat de l’Església, entén l’Escriptura de forma distinta de la que demana el sentit que l’Esperit Sant ha inspirat […]; el qui s’allunya dels sagraments de l’Església o de la comunió dels fidels […]; i s’anomena també heretge el pervertidor dels sagraments[5].
El 1228 se li encarrega acompanyar el llegat apostòlic Jean d’Abeville per Hispània. El cardenal tenia la missió de posar en pràctica les disposicions del Concili Laterà IV. Va assistir al concili nacional de Valladolid i al de Tarragona. Quan el cardenal torna a Roma, s’emporta Ramon de Penyafort. La seva fama d’excel·lent jurista s’estén i el Papa Gregori IX li encarrega la compilació del corpus jurídic eclesiàstic, amb la feixuga tasca d’ordenar i donar coherència al munt de decrets i disposicions acumulats al llarg dels anys. No seria, doncs, gens estrany que intervingués de manera directa o indirecta en la redacció dels cànons establerts al Concili de Tolosa del 1229.
Al febrer del 1235, el rei Jaume I presideix un parlament eclesiàstic a Tarragona on es promulguen 24 cànons, en els quals s’instaura el procediment inquisitorial a la Corona d’Aragó. Això diuen els set primers:
-
- Que cap mena de persona laica no tingui la gosadia de discutir sobre la fe catòlica, i això ni públicament ni privada. Qui no ho faci, que sigui excomunicat pel seu bisbe, i, si no compleix la condemna, que sigui considerat heretge.
- Que ningú no tingui llibres de la Bíblia, tant de l’Antic Testament com del Nou; i això en llengua vulgar; qui en tingui algun, cal que dins el termini de 8 dies el porti al bisbe perquè el faci cremar. Qui no ho faci així, tant si és clergue com si no, serà tingut com suspecte d’heretgia.
- Que no sigui admès a cap mena de càrrec públic —batlle, veguer o qualsevol altra oficialia amb jurisdicció temporal—, qui sigui infamat o suspecte d’heretgia.
- Que les cases que acceptin heretges siguin aterrades si són alous; i, si són feus o censals, que siguin atribuïts a llur senyor. I això tant a les ciutats com fora de les ciutats.
- Per tal d’assegurar que no siguin punits els innocents o els merament calumniats d’heretgia, que solament puguin dictar les penes els bisbes o les persones que en tinguin rebuda plena potestat.
- Que qualsevol persona que empari, per qualsevol motiu els heretges, perdi tots els seus béns i sigui lliurada a l’autoritat reial per el càstig corporal. I si són batlles i veguers poc sol·lícits a vetllar pel compliment d’aquestes disposicions siguin deposats de llurs càrrecs.
- Que sigui tramès als llocs suspectes d’heretgia un clergue, assistit de dos o tres laics, que hi facin inquisició i que puguin entrar a tot arreu on convingui. I que els negligents perdin llurs benifets si són clergues i siguin punits si són laics.
Es percep la mà del legislador Ramon de Penyafort en el redactat. Sembla acreditar-ho el fet que poc temps després, en el mes d’abril del mateix any, l’arquebisbe de Tarragona li fa una consulta sobre quin tractament han de tenir els heretges. I el bisbe d’Urgell, el 1238, també li demana de quina manera ha de procedir contra els heretges de la seva diòcesi. Ramon de Penyafort es converteix en el referent fonamental de l’Església en tot allò que té a veure amb l’heretgia.
Al mateix temps, el Papa confirma a l’arquebisbe que seran el frares predicadors els encarregats de portar a terme aquesta inquisició[7]. Els anys següents se succeeixen les cartes entre el Papa, Ramon de Penyafort i l’arquebisbe de Tarragona per desenvolupar-la.
Ramon de Penyafort resta sis anys a Roma. Durant aquesta estada, es converteix en el penitenciari i confessor del Papa i fa una segona versió de la Summa Penitència ampliada. A finals del 1235 torna a Barcelona i s’instal·la al convent dominic de Santa Caterina de Barcelona, al costat de la catedral.
Aquest convent, promogut pocs anys abans pel bisbe Berenguer de Palou, es convertirà en la seu central de la Inquisició a Catalunya, per damunt del mateix arquebisbat de Tarragona. Sembla evident que la presència de Ramon de Penyafort a Barcelona explica clarament aquest fet.
Disposem d’un document extraordinari que dona constància de com es portava a terme la Inquisició des d’aquest convent. És un llibre de comptes, dels anys 1240-1241, del veguer de Barcelona, Pere Ferrer[8]. El llibre descriu tota una diversitat de despeses per dur a la ciutat i processar alguns acusats d’heretgia. En les notes preses, podem comprovar que els inquisidors del convent de Santa Caterina viatgen per tot el territori català per investigar l’heretgia.
Els trobem empresonant Domènec Baró del Llobregat, un presumpte heretge que, finalment, és absolt; Arnau de Cardona i Joana, que van ser capturats també com a heretges; anant a fer Inquisició a Tortosa dues vegades; buscant una heretge anomenada Bona de Vilafranca (del Penedès); a la recerca d’uns heretges que es diuen Ermessenda i Bernat del Val, a Tarragona; i també anant a Ripoll i a Sant Pere de Ribes.
Això assenyala, clarament, que des de Barcelona hi ha tota una infraestructura dedicada a perseguir els heretges arreu del país i que la seva jurisdicció abasta tot Catalunya.
Malauradament, no disposem de cap llibre inquisitorial que s’hagi conservat —o no s’ha trobat encara—, que doni compte dels interrogatoris als heretges i les poblacions a les quals pertanyien.
Però sabem que van existir. Així ho explica Pedro Vidal en un manuscrit castellà del segle XVIII, procedent del convent de Santa Caterina, i que actualment es troba a la Biblioteca de la Universitat de Barcelona:
En el archivo de Tarragona se hallan muchos libros llenos de sentencias contra hereges dadas por fr. Arnaldo de Barberan, fr. Pedro de la Cadireta, fr. Guillermo de Barberan, fr. Maquesio, fr. Ponce de Planedis, fr. Pedro de Athenes, fr. Ponce de Villanueva, fr. Berenguer de Vilamayor y fr. Nicolas Company[9].
Cap al 1242 se celebra un nou Concili a Tarragona, amb presència de Ramon de Penyafort, en el qual s’estableix el primer directori inquisitorial de la història, que servirà de model, durant molt de temps, pels procediments inquisitorials d’arreu del món.
Per la importància d’aquest document, us fem una lectura dels diferents tipus de delicte que estableix a l’entorn de l’heretgia:
Pot ser dit sospitós d’heretgia qui ha escoltat la prèdica o la lliçó dels ensabatats[10], o qui s’ha agenollat pregant amb ells, o qui s’ha besat amb ells o qui ha cregut que els ensabatats són bons homes o ha fet altres coses que probablement podrien induir a sospita […]
Considerem amagadors (celatores) els qui han vist ensabatats a la plaça o a casa o en un altre lloc, han sabut que eren ensabatats i no els han denunciat tenint l’oportunitat de denunciar-los a l’Església o al justicier o a altres que podrien i voldrien capturar-los.
Considerem ocultadors (occultatores) els qui han fet un pacte de no denunciar els heretges o els ensabatats o altrament han procurat que no siguin denunciats.
Encobridors (receptatores) els qui, conscientment, dues, tres o més vegades han rebut els heretges o els ensabatats a casa seva o en un altre lloc seu.
Receptors (receptores) els que ho han fet només una vegada. Considerem que el refugi (receptaculum) és la casa o l’hostal on els heretges o els ensabatats s’han aplegat dues o més vegades per predicar, per conversar o per pregar o, també, on els heretges o els ensabatats s’hostatgen diverses vegades.
Defensors els qui conscientment defensen els heretges o els ensabatats, de fet o de paraula o amb qualsevol enginy, a les seves terres o també en un altre lloc, per tal que l’Església no pugui exercir el seu deure d’extirpar la pravitat herètica.
Considerem que poden ser dits fautors tots els abans esmentats, en major o menor grau, i també els qui de qualsevol forma els han donat auxili, consell o suport. I considerem que tots els fautors poden ser dits sospitosos, de manera que han de purgar-se i han d’abjurar l’heretgia i tota fautoria, i han de ser reconciliats amb la mare Església.
Considerem relapses aquells qui, després d’haver abjurat i renunciat a l’heretgia, retornen a la prístina creença de l’heretgia. D’igual manera diem que són relapses en la fautoria els qui després d’haver abjurat l’heretgia o la fautoria, fan el bé als heretges o els amaguen.
I a tots els esmentats els declarem excomunicats per anatema, exceptuant-ne els sospitosos sense fautoria, si tal vegada se’n trobessin.[11]
Per a cada un d’aquests tipus relacionats amb l’heretgia, el manual estableix una pena diferent.
Us fem un tast del que diu sobre la penitència que han de fer els creients:
Per la seva banda els creients en els errors dels heretges, que facin solemne penitència d’aquesta manera: que en la següent festa de Tots Sants i en el primer diumenge d’Advent, i els dies del Nadal del Senyor, de la Circumcisió, de l’Epifania, de Santa Maria de febrer, de Santa Eulàlia, de Santa Maria del mes de març i durant tots els diumenges de Quaresma, que vagin en processons a la Seu i allà, descalços, en bragues i camisa, excepte el dia de Santa Maria de febrer i el dia de Rams, i que aleshores, públicament deixuplinats`[12] pel bisbe o un sacerdot, es reconciliïn amb l’Església; i el dimecres, a l’inici del dejuni, que vagin de manera similar a la Seu i, estant de la mateixa manera i segons la forma del dret descalços, en bragues i camisa, que siguin expulsats de l’església i romanguin fora de l’església durant tota la Quaresma, però, tanmateix, a les portes de l’església, i que allà escoltin l’ofici; i que el dia de la Cena del Senyor estiguin descalços i en bragues i camisa davant les portes de la Seu, i que aleshores es reconciliïn amb l’Església segons els preceptes canònics; i que aquesta penitència del dimecres i d’estar fora de l’església durant tota la Quaresma i el dia de la Cena, que la facin mentre visquin cada any, però els diumenges de Quaresma, feta la reconciliació, que surtin de l’església i es mantinguin a les portes fins al dia de la Cena; i que portin perpètuament dues creus al pit que no siguin del mateix color, i que les portin de tal manera que ells puguin ser vistos solemnement com a penitents, de manera, tanmateix, que no s’abstinguin d’entrar a l’església durant la Quaresma més enllà de deu anys.[13]
Durant aquest temps, Ramon de Penyafort no només es converteix en l’inquisidor general del regne, sinó que també és confessor del rei Jaume i el seu conseller. A partir de llavors la Inquisició s’intensifica, pel que sembla segons els documents de l’època que s’han conservat.
Les declaracions que fan Joan d’Àvia i Arnau de Bretós de Berga, del 1238 i el 1244, respectivament, expliquen amb una gran quantitat de detalls el desenvolupament de les petites comunitats càtares establertes a Lleida i a les comarques de l’Alt Camp i el Priorat.
Tot i que no es conserven els interrogatoris ni les sentències inquisitorials, a l’Arxiu de la Corona d’Aragó es troben alguns documents que fan referència a aquestes inquisicions. Us en dono alguns exemples de la província de Tarragona.
El 1258, Jaume I ordena al batlle de Lleida que cobri les multes imposades als habitants de les muntanyes de Prades acusats d’heretgia i pagui a Berenguer Arnau d’Anglesola amb la recaptació feta.[14]
El 1260 lliura uns béns confiscats per heretgia al terme d’Arbolí a Pere d’Oliola i la seva dona.[15]
A començaments del 1262 concedeix al notari de la Inquisició Bernat de Costa els béns que Pericó de Butsènit i la seva dona, heretges fugitius, tenien a Prades. L’abril del mateix any ratifica totes les vendes de béns confiscats als heretges que ha fet Ramon Andreu de Prades per ordre de l’inquisidor.[16]
I el 4 de setembre següent concedeix a Joan de Tàrrega els béns confiscats a Pere de Segarra a Arbolí, i el mas que Pere Català tenia a Cornudella, ja que els dos han estat condemnats com a heretges. I dos dies després lliura a Guillem de Perpinyà les propietats que Bernat Lorda i Joan de Segura, condemnats com a heretges, tenien al terme d’Arbolí.[17]
La Inquisició també treballa intensament a les comarques de l’Alt Urgell, la Cerdanya i Berga. El frares predicadors Pere de la Cadireta, Guillem de Calonge, Ferrer de Vilarroja i Pere de Tenes són encarregats a fer la Inquisició en aquest territori.
El 1255, l’arquebisbe de Tarragona escriu a Ramon de Penyafort i al prior del convent de predicadors de Barcelona informant-los de la inquisició que es porta contra els heretges de Berga, molts d’ells són empresonats a Tarragona, probablement a la Torre dels Heretges que, segons l’estudi de Sergi Grau, estava situada extramurs, enfront d’on hi havia la Torre de Miralcamp o Grossa.[18]
El 1258, al convent de predicadors de Barcelona, i amb presència del rei Jaume, processen com a heretge Ramon de Josa del Cadí. I el 1269 Arnau de Castellbó i la seva filla Ermessenda, mare del comte de Foix, van ser condemnats com a heretges 40 anys després de la seva mort i els seus cossos van ser exhumats i cremats.[19]
S’entreveu també la intervenció de Ramon de Penyafort no només per la distinció entre els diferents tipus d’heretgia, sinó també per l’esforç que es fa perquè el heretges es reconciliïn amb l’Església.
Així, el Papa Innocenci IV escriu al bisbe de Lleida i a l’arquebisbe de Tarragona, el 1248 i el 1252, atorgant-los la facultat d’alliberar aquells heretges que vulguin tornar al si de l’Església. I el mateix Jaume I acorda la possibilitat del perdó als ciutadans de Lleida que es penedeixin.[20]
Tota aquesta documentació demostra l’activa intervenció de la Inquisició a la Corona d’Aragó durant el regnat de Jaume I. I no podem dubtar del paper que van tenir els frares predicadors i el seu representant més il·lustre: Ramon de Penyafort. L’envergadura de la Inquisició a Catalunya va arribar a ser tan gran que el 1248 el Papa Innocenci IV demana al prior provincial dels dominics i a Ramon de Penyafort que busquin inquisidors a la Corona d’Aragó per portar-los a la província de Narbona, i el mateix dia escriu a l’arquebisbe de Narbona perquè li faci arribar a Ramon de Penyafort el Manual d’Inquisidors que fan servir a la seva diòcesi. [21]
Això fa palesa la importància que va tenir Ramon de Penyafort en el desplegament d’aquesta inquisició medieval, de la qual Catalunya va arribar a ser un referent no solament per altres països europeus, sinó molt especialment per la mateixa Occitània, el lloc on s’havia creat i on més es va desenvolupar aquesta institució.
Quan mort Ramon de Penyafort, el 1275, un any abans que el rei Jaume I, la feina més grossa sembla feta. Durant els anys següents fins a finals del segle, molt poques són les referències a la Inquisició i l’heretgia.
Haurà d’esperar-se al revifament del catarisme al comtat de Foix, amb la figura de Pèire Autier, perquè tinguem constància d’una nova inquisició amb la captura, el 1322, de la comunitat de creients que s’havien establert a Castelló al voltant del prefecte Belibasta.
Les declaracions que van fer als dominics de Lleida ens han deixat una petita perla de la filosofia càtara, amb una oració que el pastor Joan Mauri va dir en occità i que l’escriba va transcriure literalment, sense traduir-la al llatí. Diu així:
Payre Sant, Dieu dreyturier de bons speritz,
Qui han no falhist ni mentist ni errest ni duptest
Per paor de mort a prendre al mon de dieu estranh,
Car nos no hem del mon, nil mon no es de nos,
E dona nos a conoysher so que tu conoyshes et amar so que tu amas.
Farisiens enganadors, que estatz a la porta del regne,
Evedaytz aquels que intrar i voldrien, e vos autres no y volets.
Per que prec al Paire Sant de bons speritz, que a poder de salvar les ammas,
Et per bons speritz fa granar e florir, e pèr raso dels bons dona vida asls mals,
E fara mentre que i vaia al mon dels bons[22].
[1] Un bon article sobre la figura de Ramon de Penyafort i Ia Inquisició és: Sergi Grau (2014), «Ramon de Penyafort i el procediment inquisitorial contra els heretges», Revista de Dret Històric Català, 13, 143-176.
[2] Al cànon 13 del Concili de Tolosa del 1229 s’estableix que totes les persones adultes es confessaran al seu capellà natural i combregaran tres vegades a l’any; és a dir, per Nadal, a la Pasqua i a la Pentecosta, a no ser que el capellà consideri, per alguna causa raonable, que s’han d’abstenir durant un temps de la comunió. Si algú ho fa sense el permís del capellà, serà sospitós d’heretgia.
[3] Eduard Berga (2012), El catarismo en la tradición espiritual de Occidente, Fundación Rosacruz, Saragossa, 62-63.
[4] El concepte de «Paratge», propi de la cultura occitana medieval, significa igualtat entre els sexes i entre les classes socials. Segons aquest concepte, el valor d’una persona no depèn del seu naixement, però sí de la seva noblesa de cor i del seu mèrit. És un tema freqüent a l’obra dels trobadors occitans.
[5] Ramon de Penyafort (1959), Summa de Penitència, edicions Proa, Barcelona, 57.
[6] Sergi Grau, Eduard Berga, Stefano Cingolani (2015), L’herètica pravitat a la Corona d’Aragó: documents sobre càtars, valdesos i d’altres heretges, Fundació Noguera, Barcelona, 195.
[7] Sergi Grau, Eduard Berga, Stefano Cingolani (2015), L’herètica pravitat a la Corona d’Aragó: documents sobre càtars, valdesos i d’altres heretges, Fundació Noguera, Barcelona, 196.
[8] Sergi Grau, Eduard Berga, Stefano Cingolani (2015), L’herètica pravitat a la Corona d’Aragó: documents sobre càtars, valdesos i d’altres heretges, Fundació Noguera, Barcelona, 253-257.
[9] Sergi Grau Torras, Cátaros e inquisición en los reinos hispanos, Ediciones Cátedra, Madrid, 2012, pàg. 376. El fet que hi hagi nou inquisidors que facin sentències contra els heretges al segle XIII és un clar indici que va haver-hi un nombre bastant important de persones empresonades per la Inquisició. Corrobora aquesta idea el fet que parli de “molts llibres”… és una llàstima que s’hagin perdut.
[10] Els “ensabatats” eren com s’anomenava també als valdesos. Els textos de l’època no distingeixen gaire bé la diferència entre valdesos i heretges (càtars), i moltes vegades utilitzen indistintament un nom o l’altre o els dos alhora. Aquesta confusió es va mantenir durant molt de temps al llarg de tota la historiografia del catarisme.
[11] Grau, Cingolani i Álvarez (2022), «El directori inquisitorial de Pere d’Albalat i Ramon de Penyafort», Magnificat CLM, 9, 1-40.
[12] Deixuplinar: Efectuar assots amb un fuet de cordes o tires de cuir com a mètode per a la correcció de la conducta.
[13] Grau, Cingolani i Álvarez (2022), «El directori inquisitorial de Pere d’Albalat i Ramon de Penyafort», Magnificat CLM, 9, 1-40.
[14] Sergi Grau, Eduard Berga, Stefano Cingolani, L’herètica pravitat a la Corona d’Aragó: documents sobre càtars, valdesos i d’altres heretges, Fundació Noguera, Barcelona, 2015 pàg. 362.
[15] Sergi Grau, Eduard Berga, Stefano Cingolani, L’herètica pravitat a la Corona d’Aragó: documents sobre càtars, valdesos i d’altres heretges, Fundació Noguera, Barcelona, 2015 pàg. 370.
[16] Sergi Grau, Eduard Berga, Stefano Cingolani, L’herètica pravitat a la Corona d’Aragó: documents sobre càtars, valdesos i d’altres heretges, Fundació Noguera, Barcelona, 2015 pàg. 446-447.
[17] Sergi Grau, Eduard Berga, Stefano Cingolani, L’herètica pravitat a la Corona d’Aragó: documents sobre càtars, valdesos i d’altres heretges, Fundació Noguera, Barcelona, 2015 pàg. 458.
[18] Sergi Grau Torras (2023), Els càtars. 50 indrets del catarisme occitanocatalà, Cossetània, Valls, 118.
[19] Sergi Grau, Eduard Berga, Stefano Cingolani (2015), L’herètica pravitat a la Corona d’Aragó: documents sobre càtars, valdesos i d’altres heretges, Fundació Noguera, Barcelona, 363-366.
[20] Sergi Grau, Eduard Berga, Stefano Cingolani (2015), L’herètica pravitat a la Corona d’Aragó: documents sobre càtars, valdesos i d’altres heretges, Fundació Noguera, Barcelona, 328 i 342-343.
[21] Sergi Grau, Eduard Berga, Stefano Cingolani (2015), L’herètica pravitat a la Corona d’Aragó: documents sobre càtars, valdesos i d’altres heretges, Fundació Noguera, Barcelona, 329-332.
[22] Sergi Grau, Eduard Berga, Stefano Cingolani (2015), L’herètica pravitat a la Corona d’Aragó: documents sobre càtars, valdesos i d’altres heretges, Fundació Noguera, Barcelona, 708.
Traducció: «Pare Sant, Déu just dels bons esperits, tu que mai t’equivoques, ni menteixes, ni dubtes per por a la mort en el món del déu estrany, ja que no som del món ni el món és de nosaltres, dona’ns a conèixer allò que tu coneixes i a estimar allò que tu estimes. Fariseus seductors que us manteniu a la porta del Regne i no deixeu entrar a aquells que voldrien fer-ho, mentre que vosaltres no ho voleu. Per això prec al Pare Sant dels bons esperits, que té el poder de salvar les ànimes, i pels bons esperits fa granar i florir, i per raó dels bons dona vida als dolents, i ho farà mentre que hi hagi bons en el món».