De la Creu de Sant Jordi (1983) al Premi Nacional de Cultura (2013): trenta anys de cultura

 |   |  Twitter

Profundament arrelat a la ciutat, amb un prestigi viu en tot el país com a ateneu amb un segle i mig d’existència, el Centre de Lectura de Reus ha rebut en els darrers trenta anys les dues màximes distincions reservades, una, a les entitats i persones que s’han distingit en qualsevol àmbit d’acció, la Creu de Sant Jordi, el 1983; i, l’altra, a l’excel·lència cultural: el Premi Nacional de Cultura, aquest 2013. El període havia vingut immediatament precedit, el 1982, per la concessió del Premi d’Honor Lluís Carulla, que va permetre una primera remodelació de la sala d’actes, i entre les dues dates es va escaure la celebració del cent vint-i-cinquè aniversari de l’entitat (1984), en ocasió del qual es va encarregar un cartell al poeta Joan Brossa, i del cent cinquantè (2009), representat en un disseny de l’escultor i pintor Salvador Juanpere.

imatge-escala-editorialLa feina realitzada durant aquest temps, la que ara es reconeix amb la màxima distinció cultural del país i que no es pot resumir en aquest espai, ha estat realitzada, majoritàriament de manera desinteressada, per una multitud de socis que hi han aportat esforços, entusiasmes i estimació per la ciutat i per la cultura. Els podem representar en els cinc presidents de l’entitat des del 1983: Josep Maria Balañà (1982-1989 i, de nou, 1995-2001), Joan Ballester (1989-1995), Pere Anguera (2001-2007), Jordi Agràs (2007-2011) i l’actual, Xavier Filella (des de 2011). Apuntem, en cinc àmbits, uns quants aspectes que fan comprendre la magnitud de la tasca intel·lectual del Centre durant aquestes dècades.

De gran transcendència per al Centre ha estat la reivindicació del Teatre Bartrina, iniciada amb un conveni entre l’entitat i el col·lectiu La Vitxeta, i concretada amb la reinauguració del teatre l’any 1997 amb un cicle dirigit per Lluís Pasqual i la creació d’un consorci paritari entre l’Ajuntament i el Centre per administrar-lo. Les escoles de Dansa, de Música, de Teatre, que fins llavors havien treballat de manera precària i voluntarista, es van professionalitzar i van ser reconegudes oficialment a partir dels anys noranta. Les d’Idiomes i d’Art han evolucionat molt positivament i el 2011 s’hi va incorporar l’Escola de Lletres. Fins a l’any 1993, el Centre va acollir el Conservatori de Música de la Diputació. Durant els anys 80 i 90, van ser especialment destacables les exposicions d’art contemporani a la sala Fortuny, que van comportar una notable ampliació del fons d’art. Les Edicions del Centre han aconseguit continuïtat i un bon prestigi des del 1979 en què, per l’empenta de Pere Anguera, van començar, han arribat als cent vint-i-cinc volums en la col·lecció d’assaig i als tretze en la de creació, aturada des de fa temps. La revista, una de les marques del Centre des de la fundació, ha aparegut en diverses ocasions durant les tres darreres dècades: de 1987 a 1993 (cinquena època), dirigida per Joaquim Mallafrè; de 1994 a 2001 (sisena època), per Rosa Pagès i, després, Antoni Mateu i Francesc Artero; de 2002 a 2006 (setena època), per Montserrat Corretger, després Gerard Gort i un número de direcció conjunta: Dolors Juanpere, Jordi Suárez i Josep Baiges; i de 2010 a 2011 (vuitena època), per Enric Tricaz. Hi ha prevista una novena etapa en format digital la tardor d’enguany.premi-nacional-2013

En tots els àmbits, si l’actual crisi no s’enduu pressupostos i energia, el Centre vehicula els elements necessaris per projectar-se cap a un present que canvia a un ritme vertiginós i un futur que ha de definir aquests canvis.