Resum
L’historiador Marc Ferran Sans explica, a partir de la descripció de l’escultura El portador de cocos (del fons d’art del Centre de Lectura) la trajectòria de Modest Gené a Guinea Equatorial quan s’hi va traslladar des de Reus l’any 1957. Tècnicament virtuós, la seva formació acadèmica i el context cultural del moment –clarament conservador i on era difícil rebre aires de renovació– van fer que el naturalisme i el mediterranisme definissin el seu cànon estètic. Els reusencs van poder gaudir del seu treball a Guinea precisament amb l’Exposició d’Homenatge a Modest Gené, portada a terme al Centre de Lectura l’any 1961. Entre les escultures que es van poder veure en l’exposició ja destacava El portador de cocos. Aquesta és una obra que manté el bagatge del classicisme que havia caracteritzar el seu treball fins en aquell moment.
Pel Nadal del 1980, el Centre de Lectura va acollir l’Exposició Antològica de Modest Gené, una mostra que tornava a reunir –vint anys després– bona part de les obres que el 1961 havien format part de l’Exposició d’Homenatge a Modest Gené, al mateix Centre. Gràcies a l’exposició, l’entitat va rebre en donació de la mà de la dona de Modest Gené, Matilde Gómez-Calcerrada, una de les obres més destacades de les produïdes durant la seva primera etapa guineana, El portador de cocos (1959). Un bust de bronze, de 52 x 20 x 21 cm, que representa un jove guineà que duu, en equilibri, un coco al cap.
Quan Modest Gené es va traslladar a Guinea Equatorial, el desembre de 1957, ho va fer en plena maduresa personal i creativa. Gené ja era en aquell moment un dels referents artístics de la ciutat de Reus. Tècnicament virtuós, la seva formació acadèmica i el context cultural del moment –clarament conservador i on era difícil rebre aires de renovació– van fer que el naturalisme i el mediterranisme definissin el seu cànon estètic. La seva aposta pels paràmetres més acadèmics, però, no la va fer des del desconeixement dels diferents corrents estètics que dominaven les arts a Europa. Gené va viatjar pel vell continent, on va poder copsar què s’hi cuinava artísticament, i va poder conèixer l’obra d’escultors de la talla de Hans Hartung, Alexander Calder, Jean Arp, Contantin Brancusi, Alberto Giacometti, Henri Laurens, Pablo Picasso, Barbara Hepworth o Henry Moore. Per mitjà d’una postal, que va trametre a les seves filles des de París, coneixem la impressió que va causar-li el treball d’aquells escultors. Unes escultures que no el van deixar indiferent; en va percebre la força del llenguatge artístic però no les va arribar comprendre: “La mayoría de las obras [son] incomprensibles para mí, pero preocupan, se anteponen frente a ti, se les da un valor, te arrollan etc… Como deseo hacer en torno a nosotros una muralla que nos preserve del peligro del contagio de tanta diversidad de procederes. La religión bien comprendida facilita esta Fuerza y Seguridad. Una felicidad espiritual”. La solidesa de les seves conviccions estètiques –i també ideològiques– va ser el mur rere el qual es va protegir de la penetració dels nous llenguatges artístics.
Malgrat l’estabilitat personal del moment, Gené tenia una clara necessitat d’allunyar-se de l’escenari reusenc per a poder donar un altre pas en el seu periple creatiu. L’oportunitat se li va presentar quan la Dirección General de Plazas y Provincias Africanas li va concedir una beca per a treballar a Guinea Equatorial. Com altres reusencs il·lustres, Gené va trobar en el continent africà el seu nou espai vital i creatiu. Guinea, sobretot durant la seva primera etapa (1957-1961), va ser per a Gené la gran font d’inspiració. Van canviar els models, fins i tot els materials –les fustes guineanes carregades de simbolisme per a les diferents ètnies que viuen en aquell territori, com ens explicà Isabela de Aranzadi al catàleg de l’exposició comissariada per Joan Abelló, Modest Gené. Un escultor entre dos mons–, però això no va suposar en cap cas una transformació profunda del seu treball, ni cap gir radical del seu cànon. Les seves obres van assolir una bellesa formal, fruit d’un context exòtic, i es van desprendre d’un cert amanerament vers al qual havien tendit els seus darrers treballs, però no van absorbir plenament l’essència africana.
Els reusencs van poder gaudir per primer cop del seu treball a Guinea precisament amb l’Exposició d’Homenatge a Modest Gené, portada a terme al Centre de Lectura l’any 1961. L’èxit va ser rotund. Hi van confluir diversos factors. En primer lloc, la mescla del virtuosisme tècnic que ja caracteritzava l’obra de Gené amb la sensualitat i l’exotisme africà que havia contaminat el seu treball. Però també la seva llarga absència, poc més de tres anys, que va alimentar les expectatives pel seu treball i un context en què l’atracció per l’exotisme colonial era estimulat pel mass media del moment, el cinema –només cal citar tres títols tan fàcils de recordar com Mogambo, Las minas del rey Salomón o La senda de los elefantes. Entre les escultures que es van poder veure en l’exposició ja destacava El portador de cocos. Aquesta és una obra que manté el bagatge del classicisme que havia caracteritzar el seu treball fins en aquell moment. A diferència d’altres d’obres produïdes a Guinea, El portador de cocos queda alliberat de l’anecdotisme etnogràfic, fet que li proporciona al bust una bellesa serena, alhora que manifesta l’empremta d’alguns dels seus referents artístics, com Julio Antonio.
Es fa difícil d’explicar que el que va captivar i va influir tant en els artistes de les avantguardes europees –l’art de l’ètnia fang, majoritària a Guinea Equatorial– deixés tan poc rastre en l’obra de Modest Gené. Malgrat que va ser –com tan encertadament va definir Joan Abelló al títol de l’exposició que comissarià– un escultor entre dos mons, el seu treball va ser la mirada d’un occidental cap a la cultura d’aquell territori, amb una escultura regida per l’academicisme, això sí, contaminada per la sensualitat i per l’exotisme de l’entorn africà.