Glosa de la «45 Festa de Sant Jordi i de les roses» organitzada per la Secció Excursionista del Centre de Lectura a l’ermita de Sant Antoni de Porrera. 24 d’abril de 2016.
Fina Grau, filòloga i professora de literatura catalana.
Festa de Sant Jordi i de les Roses
Amics,
Per a mi ha estat una sorpresa que em demanéssiu que parlés. I vull agrair a la Secció excursionista del Centre de Lectura aquesta invitació per fer la glosa de la Festa de Sant Jordi i de les Roses. Malauradament, no he pogut mai fer excursions. Confesso també que no entenc res de roses. I tenint en compte que he escoltat parlaments magnífics, sovint fets per algun de vosaltres, considero que m’heu fet un honor immerescut.
I què puc dir de les roses? Pensant en això m’he adonat que tinc les meves roses perquè tinc els meus records. Que aquells que m’han fet gran i m’han ajudat estan relacionats amb les roses i són aquestes les que puc oferir-vos: les meves roses són records, i són un homenatge
Els records de roses comencen a casa i amb una cançoneta que la meva àvia em recitava sempre:
La meua xica es molt guapa
Si la mires a la llum
Pareix una rosa fina
Collida en el mes de juny.
La iaia sabia cançons i històries del seu poble i en la seva variant alacantina va ser la primera d’encomanar-me el gust per les narracions. Per les dites, per la literatura bàsica, la literatura oral, tradicional, apresa a casa amb la seva mare, ties i “agüela”. Dones que, si varen anar a costura, no van aprendre de lletra sinó a cosir i brodar l’aixovar. Condemnades a ser sempre analfabetes però no incultes, vivien immerses en la literatura. Amb els seus jocs, amb els costums, cançons de bressol, cançons de treball, romanços, cançons de pandero, poemes propis dels diversos cicles de l’any, goigs de Sant Miquel, patró del poble, històries de por, de morts, de fantasia, d’apareguts. I les xiquetes jugaven, i treballaven, festejaven, eren mares i transmetien als fills tot allò que duien com a bagatge: la riquesa de les seves tradicions.
D’elles va aprendre la mare. Recordo que tenia una veu molt bonica i com tantes mares ens cantava per fer-nos dormir. La cançó de bressol més coneguda suposa que la Mare de Déu sí que va aprendre de lletra quan anava a escola passant per un camí de roses.
La mare de Déu
quan era xiqueta
anava a costura
a aprendre de lletra.
Anant-hi passava
per un caminal
tot sembrat de roses
i de lliris blaus.
El primer llibre que em va regalar el pare, quan jo tenia uns deu anys, va ser El poema de Nadal de Josep Maria de Sagarra. Poc temps abans l’havien reeditat. Ara penso que era un regal no gaire adequat per a una nena.
Tots sabem que Nadal és al mes de desembre i que poques roses hi ha en aquest mes. Però ja a l’inici, el poeta adorna amb perfum de roses la nit màgica del Naixement.
Aire d’aquesta nit
Quina sentida de rosa
hi ha a l’aire gelat que es posa
sobre el pols esfereït.
Sentida de rosa! Alguns fragments encara els recordo; me’ls vaig aprendre de memòria i els recitàvem conjuntament amb el pare, gran amant del Sagarra .
I vaig començar el batxiller. Guardo un bon record de molts dels professors. Ben aviat, a primer curs vaig començar el llatí i la primera paraula que vaig aprendre a declinar va ser rosa. I em vaig assabentar de què eren el nominatiu, el vocatiu, l’acusatiu, el genitiu, el datiu, i l’ablatiu. Paraules estranyes per a mi. Que em van fer repetir centenars de vegades el nom rosa.
Un record dolç és per a la professora de música. Ella ens va ensenyar cançons en català, en uns moments difícils per a la nostra llengua. Era la malaurada soprano Montserrat Martorell, de família de músics, ben coneguda al nostre país. Recordo la seva veu cantant aquest poema (que ara sé que es un poema de Goethe traduït al català)
Una rosa el nin trobà,
rosa de bardissa
Fresca i tendra el va encisar
i ell bo i ple de goig anà
vers la flor que encisa.
Diu el nin jo et trencaré
rosa de bardissa,
Diu la flor jo et punxaré
Perque te’n recordis bé
Que jo sóc punxadissa
Rosa de bardissa. La rosa que trobem pels marges ara a la primavera en les nostres sortides. La rosa primera, rosa vera, englantina, rosa boscana, rosa de cinc pètals, origen de totes les altres roses gràcies a la intervenció humana. La cançó que cantàvem ens ensenyava que les roses són punxadisses. Que la vida es difícil, fins i tot quan presenta el seu costat més bell, i a vegades fa mal.
Més endavant, la professora de llengua i literatura espanyola, ens va parlar del renaixement, del barroc, del collige virgo rosas i del carpe diem. Cull, nena les roses i disfruta el dia, cal aprofitar el moment. I amb ella vam aprendre molts poemes amb flors de vida efímera.
Pura, encendida rosa,
émula de la llama
que sales con el día,
¿cómo naces tan llena de alegría
Si sabes que la edad que te da el cielo
Es apenas un breve y veloz vuelo?
La professora era l’ Amàlia Tineo, la gran amiga de Salvador Espriu a qui mai no va anomenar. Perquè ens eren silenciats el noms dels nostres poetes. En canvi, els autors de literatura castellana ens els explicava molt bé, i ens els va fer propers. Naturalment, els tractava amb gran respecte que ens va saber encomanar.
El professor de francès era el poeta Jordi Sarsanedas. La seva família havia viscut exiliada a França on ell havia estudiat. I també ens parlava de l’aprofitament de la vida i la recolta de roses quan som joves, mentre l’escoltàvem badant. I entre molts altres textos, ens va fer conèixer el poema de Ronsard més emblemàtic, el conegut Sonet a Helène. Quan vós sereu ben vella. I davant els nostres ulls passaven els anys i l’enyorament de la noia per no haver sabut valorar, durant la joventut, l’amor que el poeta li oferia. Jo seré sota terra i fantasma sense os, entre les fosques murtres cercaré el meu repòs… Quina tristor ens feia el pobre Ronsard. A nosaltres això no ens passaria. La joia de viure ho superaria tot I li faríem cas. Colliu ja des d’avui les roses de la vida. Cueillez dès aujoud’hui les roses de la vie. (M’he permès la llibertat de traduir més o menys lliurement alguns versos del poeta. I sento que és gairebé un pecat.)
Però una poesia, una literatura, la nostra, ens era amagada. Un cosí meu , el cosí savi a qui tots, oncles i parents, preguntàvem allò que no sabíem, volia compensar aquest dèficit greu i sovint s’ocupava de mi. Em va fer llegir Laura a la ciutat dels Sants, em va fer conèixer Pedrolo i Espriu i un dia em va donar la sorpresa de dedicar-me un poema. Em deia parlant de la infantesa, poncella i promesa de flor de roser. Per a una nena de dotze o tretze anys que li facin una poesia és una gran experiència. El vaig trobar encara més savi. I vaig aprendre que una poncella era una rosa per obrir. Era allò que a casa, que eren mig alacantins i mig de la Franja, en deiem capoll. Capoll o poncella de flor de roser, què més bonic podíem dir-me?
En aquells anys foscos de tant en tant se sentia cantar en català per ràdio. Més d’un cop vaig escoltar Per tu ploro : Adéu rosa d’abril, adéu rosa encarnada. Demà lluny de teu roser d’enyorament jo em moriré. I també sentíem cantar-li tristament a una noia que tenia un nom que evocava la rosa
Rosó, rosó, llum de la meva vida..Rosó , Rosó no em desfacis la il·lusió …
Però el més normal era que escoltéssim serials, cançons, teatre o poemes tot en castellà. Recordo especialment una veu bonica que més d’un cop va recitar: A la orilla de la fuente un caballero pasó y a la rosa dulcemente de su tallo separó. I en notar el jardiner que la rosa ja no hi era, acabava planyent-se tristament
¿Quien te quiere, quien te llama, por tu bien o por tu mal?
¿Quien te llevo de la rama que no estás en tu rosal? Crec que era dels Germans Serafin i Joaquín Álvarez Quintero.
Vaig tenir sort quan vaig anar a l’institut. Els dissabtes al matí passàvem per la capella i cantàvem el Virolai. Jo ja el sabia perquè me l’havia ensenyat la mare. L’altre dia vaig pensar que devia potser ser l’únic institut de Barcelona on hi havia aquesta tradició. I era normal que fos així. Es tractava de l’Institut Montserrat. Havíem de fer honor al seu nom. No recordo si deien missa o sols fèiem la visita. Ni sé tampoc qui devia tenir la idea feliç.
No crec que fos el professor de religió, que, per cert, era un gran professor i ens va ensenyar fins i tot definicions de Sant Tomàs, en llatí, que encara recordo. Però tenia una fixació i patia per nosaltres, i no volia que balléssim. Era l’època que començàvem a anar a festetes. L’home ens donava consells contra el ball. Com anys enrere havien fet els trobadors també ens comparava a una rosa. Havíem d’allunyar el ballador. Como la rosa rechaza con sus pétalos al immundo caracol que intenta babearla. No crec que li féssim gaire cas. Jo al menys, no. Havia après què s’ha de fer, quan un capellà es posa en terreny que no li correspon. Les danses del poble de la mare ja ho deien ben clar
A ballar les danses al Carrer Major
I un plat de tomaques pal señor rector.
Era l’època de les festes, els tocadiscs, els LP o els 33 revolucions. Triomfaven les cançons italianes. Podríem dir que els de la meva generació entenem bastant l’italià gràcies a Domenico Modugno, Renato Carosone o Adriano Celentano. Com ens commovia aquest cantant desitjant la llum per a la seva estimada! Pregueró perque tu a la notte nel cuor.
I les cançons franceses? Ens emocionàvem escoltant Charles Aznavour, Édith Piaf, Georges Brassens o Jacques Brel. Qui no recorda el Ne me quitte pas que alguns entesos consideren la millor cançó d’amor que mai s’ha escrit? Jacques Brel tenia cançons magnífiques. Fins i tot li va dedicar un tango a la rosa: rosa, rosa, rosam, rosae, rosae, rosa; rosae, rosae, rosas, rosarum, rosis, rosis. ….Amb aquesta manera peculiar de pronunciar el llatí que té la gent de parla francesa. Ens explicava que durant l’època escolar, ell treia uns zeros ben rodons. I mentre els seus companys aprenien aquestes coses que no serveixen per a res, Brel es passejava amb la seva cosina Rosa. El seu cap anava ple d’altres pensaments. No sé si als companys el llatí els va sevir per a alguna cosa. Curiosament a ell sí que la primera declinació li va ser ben útil, i anys més tard el va inspirar per a fer un tango!
I va arribar el temps en què per Sant Jordi em van regalar una rosa. A partir d’aquell moment mai no m’ha faltat la rosa per Sant Jordi. Un any, sorprenentment, no vaig tenir rosa. Però en mirar per la finestra, vaig trobar-me sis rosers orgullosos, plantats davant de la cuina. Avui, com cada any, comencen a florir.
Vaig venir a viure a Reus. La rosa forma part de l’escut i de l’esperit de Reus. I em vaig fer sòcia del Centre de Lectura. La relació del Centre amb les roses és ben palesa. Per això ara som aquí.
La primera vegada que vaig sentir un Pregó de les Roses va ser fet pel meu estimat professor Jaume Vidal Alcover. Va fer un parlament brillant. I recordo que va contar una historia tendra i curiosa .
La d’una dama noble de Borgonya a qui van prometre a un príncep austríac. A la cort era tradició posar una rosa dins l’escot de la núvia. El promès havia de treure-la. Però aquell dia el jove no trobava la rosa, i buscava per la jove sina la flor preciosa. L’escena s’allargava fins que un cortesà, potser preocupat per si la noia estava passant una estona compromesa o per aquell mal ús del costum establert, va introduir la mà i amb tota facilitat va agafar la flor i la va donar al jove promès. Teniu!
Aquesta parella eren Maximilià d’Habsburg, futur emperador, i Maria de Borgonya. I no se sap si per efecte de la rosa difícil de trobar, o per algun altre motiu, van tenir un fill que va passar a la història per la seva cara bonica. Fou Felip el Bell, (Felipe el Hermoso), que es va casar amb Joana la Boja. El rei regent, fou considerat Felipe I de Castella. Introductor del nom Felip entre els reis de la casa d’Àustria, i que, com que a aquí no va regnar, sovint, en treballar documents, comporta confusions. Felipe II era el Felip I a casa nostra o Felipe IV aquí Felip III. Com veieu en aquells temps, segles XVI i XVII, es veia ben clar que la separació dels regnes peninsulars era ben definida i la unitat, que ens havien volgut fer creure quan fèiem batxiller, estava encara lluny d’arribar.
Jaume Vidal va acabar dient que si a ell tota la vida li havia agradat molt el llatí probablement era perquè havia començat estudiant la primera declinació. I va acabar el parlament declinant amb solemnitat la paraula rosa.
Quan va acabar, jo estava asseguda al costat d’una mig parenta de casa molt sàvia. Complimentera i educada va voler felicitar el conferenciant, i ho va fer. I puntualitzant li va dir. “ Jo no vaig començar el llatí amb rosa. A nosaltres, a la meva època, ens ensenyaven musa”. I Jaume Vidal va contestar: “Jo també vaig començar amb musa. Però aquí no quedava bé i necessitava dir que ho havia fet amb rosa”.
Unes ties meves grans van anar a viure a Barcelona. Un dia van tornar al poble. Quan van desmuntar el pis, li van portar a la meva mare un roser que havien tingut amb elles, al barri antic. A casa meva, a Barcelona, no hi tocava gaire el sol. El roser feia el que podia per anar tirant. Quan la mare va estar malalta va venir a casa, a Reus i va portar el roser. Plantat a la terrassa es va refer, i cada any feia unes flors esplèndides. I és que si sempre prenem la rosa com a símbol de la fugacitat de la vida, hem de considerar que, paradoxalment, el roser és un arbust molt resistent i sofert, perdura i no cal canviar-lo cada temporada, com s’ha de fer amb altres plantes. Hi ha qui l’aconsella perquè resulta ben econòmic.
La meva relació amb les roses ha esdevingut molt més intensa gràcies als amics Ballester, la Nuri i el Joan. Durant anys hem anat de viatge junts. L’últim dia sempre fèiem la visita obligada a algun viver. La tornada de vacances resultava espectacular, amb un cotxe carregat de rosers a més no poder.
La Nuri és una experta en plantes. Gràcies a ella he après moltes coses. I he sabut que les roses tenen nom i cognoms. A casa, la mare sols parlava de roses de vellut, de roses de te o de pitiminis. Amb la Nuri, ignorant de mi, he conegut la rosa Maria Callas, la Reina Elisabeth, La Charles Aznavour, la Charlie River , La Rosa Pau Casals, les roses Meillard i una llista llarguíssima que ella portava. Fins i tot tenim la Rosa Ciutat de Reus i la Rosa Centre de Lectura
El mes d’abril o de maig el jardí dels meu amics és un esclat de colors màgic. Quan el meu pare tenia més de noranta anys, un dia vam visitar-lo i li vàrem fer una fotografia enmig de les roses. La vivor, la força, la bellesa, el color es transmetien al pare, ja tan gran, i li encomanaven la seva gràcia. És la millor fotografia que tinc d’ell. I recordo que davant d’aquell espectacle increïble, l’home no se’ n sabia avenir.
A partir dels seus 90 anys vam celebrar cada any el seu aniversari. Amb una bona festa. A ell li agradava que féssim un recordatori per a cada un dels parents que venien. Per a un d’aquests recordatoris vam utilizar un poema d’ Antoni Rovira i Virgili que ens diu que les roses són per a tots, i que no importa l’ edat per a gaudir-ne.
……
El ric jardí de roses en té de tota mena
Té roses per als joves, té roses per als vells.
Convé saber collir-les amb l’ànima serena
I conrear amb mans dignes els roserars novells
Al pare li va agradar molt. Curiosament el dia de Sant Jordi de 1946, Rovira i Virgili havia escrit un poema dedicat a la Ciutat de Reus, amb una visió dels reusencs magnifica i positiva:
Ciutat de Reus jo t’estimo, jo que sóc tarragoní…
Durant anys he estat professora de literatura catalana. I he pogut parlar de la nostra literatura, la que nosaltres ignoràvem i no vam poder estudiar. He parlat dels grans poetes, i des del poema de la Rosa als llavis de Salvat Papasseit a la literatura popular, he pogut comentar com les roses han omplert els versos de tots. I que fins i tot les corrandes i cançons de jugar ho han fet. Com aquella fadrina una mica bleda, festejadora i il·lusionada que cantava
Una rosa en tinc a l’aigua
un clavell ne tinc al fresc
los guardo per sant Domingo
que és lo sant del meu promès.
O bé han estat presents en baralles infantils.
Un roser de roses blanques
que s’havien de collir
tan amigues que érem antes
i ara hem hagut de renyir.
He parlat als alumnes de la literatura de casa nostra, dels nostres autors. Els més joves, el dia de sant Jordi, han pogut sentir certa exaltació patriòtica transmesa pel poema tan conegut de Josep M. de Sagarra
Sant Jordi duu una rosa mig desclosa
Pintada de vermell i de neguit.
Catalunya és el nom d’aquesta rosa
I Sant Jordi la porta sobre el pit.
La rosa li ha donat gaudis i penes
I ell se l’estima fins qui sap a on
I amb ella té més sang a dins les venes
Per poder vèncer tots els dracs del món
Són uns altres temps que m’han permès parlar-los de Salvador Espriu, de delicadesa, del somriure de la mare suau i benigna de Les roses recordades
Recordes com ens duien
aquelles mans les roses
de sant Jordi, la vella
claror d’abril? Plovia
a poc a poc. Nosaltres,
amb gran tedi, darrera
la finestra, miràvem,
potser malalts, la vida
del carrer. Aleshores
ella venia, sempre
olorosa, benigna,
amb les flors, i tancava
fora, lluny, la sofrença
del pobre drac, i deia
molt suaument els nostres
petits noms, i ens somreia
Hi ha hagut també altres roses. Roses de les toies de les núvies de casa. Les roses tristes dels comiats d’aquells que ens han deixat, roses sovint de colors intensos com el dolor. O les roses blanques de l’adéu injust d’un nen. Les roses formen part de nostre jo, de la nostra vida, de la nostra memòria.
Fent aquest recull m’he adonat de dues errades per part meva . En imprimir aquest escrit he revisat la invitació que em vau fer. He d’entonar el mea culpa perquè veig que em vau invitar a fer una glosa de l’excursionisme, de la primavera o de Sant Jordi. I jo he parlat de roses i de records. Us he ofert un ram de records. Però és cert que les roses poden simbolitzar les tres coses. I a més la convocatòria diu que avui celebrem la 45a Festa de Sant Jordi i de les Roses.
M’adono amb recança que jo no he fet el que em pertocava i he fallat també a casa. He trencat la cadena familiar, mare, àvia, besàvia, i ties . Tinc filles i nétes i mai no els he recitat com em van fer a mi.
La meua xica és molt guapa
Si la mires a la llum
Pareix una rosa fina
Collida en el mes de juny
Crec que potser encara sóc a temps de fer-ho.