Resum: El passat divendres 12 d’abril es presentà el llibre de poemes El camí del ximple, de Ferran Garcia Querol, nascut a Tortosa el 1982 i professor de filosofia a un institut de secundària de Reus. Volem deixar constància i donar notícia d’aquest acte, tot recordant que presidí la taula Betlem Oriol, de la Secció de Ciències de l’Educació, i que hi intervingueren Rubén Gavilán (prologuista del llibre), Quim Besora (poeta), Jordi Castelló (d’Stonberg Editorial) i l’autor. Llegí uns poemes del llibre la rapsoda Elisabet Màrquez Blasco. Reproduïm el primer poema de llibre i les paraules dites per Quim Besora.
Ell mateix admet la seva ximpleria
Heu vist mai com es neteja un pop?
Un amic meu en caçava a l’Ampolla de petit.
Primer se l’agafa fort pels tentacles
i se l’estampa repetidament contra una roca.
Quan queda estabornit, se li enfonsa el cap endins
fins que li surt pel bec, com si giréssiu un mitjó al revés.
Llavors les entranyes queden a la vista i se li arrenquen totes,
una a una, amb moviments de mà ben ferms i secs.
Llenceu-les a la platja, perquè se les mengin els crancs,
mentre el cos encara brega estúpid per les pedres:
el que era dintre queda fora, ple de tot,
i el que era fora queda dintre, del tot buit,
com en els meus millors moments.
Vull dir que en sec t’adones que no estàs a les teves mans.
Senyals a tot arreu t’indiquen que es gesta alguna cosa:
un calfred de nit quan vas a llençar la brossa,
un gat que et mira de forma significativa,
núvols encesos que sols tu veus anant cap a la feina,
la peculiar rugositat de les parets quan tornes a casa
i tot al teu voltant et crida, s’eixampla i es contrau.
No saps com, ara parles amb les coses i llegeixes els senyals.
Estàs canviant, tens una força nova, una certesa nova.
Tot plegat culminarà en una mort que serà una major naixença.
Aviat seràs un altre, no altre que tu, però un altre tu,
completament capgirat i obert a la realitat,
en contacte directe amb les coses que abans miraves des de lluny.
Llavors t’adonaràs de la vertadera magnitud del teu ésser,
de tots els estrats, vells i nous, que et constitueixen.
No acabis en tu, segueix més enllà del teu cos,
continua en el cos del mar, en el cos del sol,
en el de les muntanyes i els descampats,
en el de la multitud pels carrers.
Mira fixament el cel i sent pessigolles a la panxa,
experimenta el continu que et relliga amb cada cosa.
Comprèn per fi aquesta nostàlgia teva,
aquest dolor de carn esquinçada, de fulla trencada:
sempre mig relligat i mig arrencat del tot.
Tu que hi eres molt abans, que sempre hi has sigut,
que t’has vist fent el ridícul en totes les posicions socials,
en les més diverses llengües, llocs i circumstàncies:
ara estàs de tornada i et pots permetre
el luxe de gaudir del teu propi espectacle.
D’acord, completament desgavellat.
Però un dia t’ho planteges, l’endemà te n’oblides,
al següent hi tornes i a poc a poc t’ho vas creient.
Quina ximpleria, oi?
O potser ja has sigut llest massa temps
i ara el teu és el camí del ximple?
Reus, 14.08.2017
Camí del ximple de Ferran Garcia Querol. Comentari, a tall d’improvisada poètica
“Dues coses m’omplen l’ànim d’admiració i respecte, sempre nous i creixents com més s’ocupa d’elles la reflexió: el cel estrellat a sobre de mi i la llei moral a dintre de mi”. Aquesta cita de la Crítica de la raó pura d’Immanuel Kant em va bé per encetar aquest intent d’aproximació a la poètica del Ferran Garcia Querol.
D’entrada vull confessar que no he volgut conèixer ni saber res sobre qui era el nostre autor. No he indagat res ni he interrogat ningú, fora de les tres converses telefòniques per acordar data de presentació del llibre, escaleta de l’acte i elements de difusió; acabades – les converses- amb un “ja parlarem quan ens coneguem personalment”. Podria haver investigat una mica, però m’he volgut apropar a la seva poesia des del desconeixement de la persona, del seu personal itinerari vital. Volia evitar predisposicions i apriorismes.
Malgrat tot alguna cosa ja sabia d’antuvi: autor d’una generació diferent a la meva; doctor en filosofia – amb publicacions ad hoc per un costat i participació en col·lectius filosòfics alhora, com el Grup d’Estudis Fenomenològics; i professor de la matèria en un institut de Reus, situat en una zona diguem-ne “hostil”: no per la qualitat dels seus alumnes sinó pels hàndicaps que presenten els adolescents provinents de famílies humils quan cursen ESO i Batxillerat (no tant si arriben a la universitat); quan als alumnes adolescents provinents de classes benestants, les seves famílies poden aportar millor nivell de coneixement acadèmic, no de valors; als estudiants provinents de classes populars normalment només troben el fonament en alguns bons professors. I el Ferran em consta que és un professor amable, que s’estima i respecta els seus alumnes, cosa que facilita una disciplina cordial i el poder fer el que ell fa: sortir a l’aire lliure a fer classes, un exercici peripatètic i a la grega antiga. La pedagogia ens ensenya que l’aula la duu el profe; o si voleu podem dir que si el dia és plàcid i no fa fred, un rafal a prop d’una bassa pot esdevenir una magnífica aula.
Anem ja al llibre: amb la lectura del primer poema vaig tenir la falsa previsió de trobar-me de fet amb un llibre d’aforismes, disfressats de poemes. Jo he viscut de fa alguns anys i de manera indirecta la moda de l’anomenat “pensament dèbil”, molt propens a aquesta mena d’exercicis per impossibilitat de construccions més sistemàtiques… Però no, amb el petit esforç de perseverar en la lectura ens trobem amb la voluntat certa de construir, ara sí, poemes: en aquest llibre hi ha la voluntat de fer poesia. Altra cosa és l’etern debat de què es vol que predomini més: la forma o el fons. Però crec que davant d’aquest poemari, i malgrat la condició de filòsof del seu autor, aquesta dicotomia no existeix. M’explicaré amb tres prèvies:
Des d’una voluntat d’unitat d’estil, amb frases calmades allunyades, malgrat el sentit filosòfic de la construcció del discurs, dels alambins hermètics i de les construccions de filigrana, el Ferran utilitza tota mena d’eines pròpies de la poesia: en citaré algunes, com una epanadiplosis personal, sense picarols ni arreus, quan diu:
Lluny ben lluny sonen tambors
que marquen el ritme del meu cavalcar.
Només vull trobar-los galop a galop,
galop a galop vull sentir-los tronar
O una mena de sinestèsia quan diu:
D’un mar que levita
i s’escola en el pit
del qui te ulls per a beure
O una imatge potentíssima quan diu en un vers:
Serà l’amor el cavall blau del meu exili?
O a “Sobre la relació del fons del mar i les onades”, on construeix tot el poema amb una riquíssima gamma d’onomatopeies, com qui escolta l’interior d’una caragola marina..
O alguna metàfora que esdevé afirmació: per exemple quan fent una reivindicació explícita d’un nou paper de l’home en clau de respecte a la llibertat de la dona, només dient ras i curt :
Ser home és estendre el braç
i que un àguila s’hi posi de grat.
O la forma d’emprar intertextos, ben indicats com un que trobem de Carner; o el joc d’estil amb poetes volguts com Joan Salvat-Papasseit, a qui en alguns poemes rememora sense copiar-li res, potser només amb una breu insinuació de cal·ligrama; una mica com fan els compositors musicals amb les anomenades variacions; i un llarg etc.
Uns poemes que a mi m’han agradat són aquells que empren en extens dues llengües; i els que no empren puntuació, deixant-nos als lectors la responsabilitat d’imposar un ritme. De referències soterrades, com un en que parla d’una boscúria espessa, sense necessitat d’entrar acompanyat de Virgili a l’infern; o imatges de simbologia potent, com la presència d’un gat que observa en la ciutat de cels ennuvolats, etc. Tot plegat jocs verbals i voluntat d’estil per dir-nos el seu pensament.
Un altra prèvia podria girar en el debat del ”jo poètic”, un debat viu en tota la història de la poesia del segle XX des de la consciència de les “multituds” – paraula que utilitza- que obliguen a intentar desactivar-lo. Si agafem tots els títols dels poemes i els ajuntem construiríem un bell “cadàver exquisit” amb només la tercera persona, sense cap jo, amb majestàtica dicció que ens aproparia a algun poema d’Espriu (per cert m’ho evoca, a Espriu, quan utilitza el plural majestàtic en un dels seus poemes). Però el jo aflora un cop i un altre en cada poema; sense romanticisme i d’alguna manera intentant convertir-lo, en un exercici reiterat de simetries, en tu, en ell, en elles, en els altres.
La tercera prèvia és que el poemari toca, de forma gens floralesca, les tres flors del Gai Saber: la flor natural de l’amor, l’englantina patriòtica o cívica i la viola transcendent. Hi són totes però sense trencament del discurs ni estridències de to. Potser els poemes d’amor ofereixen arravatament, un punt furient: sabem que hi ha veritat, però no podem intuir si es fonamenten en la virtut i si són castos, ja que malgrat la voluntat del poeta per fer-se entendre, aquesta no és una poesia de l’experiència.
En els poemes de contingut més filosòfic són on més es troba una característica que defineix, crec jo, aquest poemari, i de retruc el seu autor: un clar neosimbolisme. Poemes com “Ell mateix admet la seva ximpleria” (l‘inicial, el del pop), “La seva és la crònica d’una vida qualsevol”, ”Fem-lo passar a la sala gran del tron”, “Sobre la relació del fons del mar i les onades” (potser el més formalment simbolista), etc. Però on sobretot ho trobem és a ”Poc s’ho pensava que faria cap al regne dels morts”, on converteix la mort, amb qui conversa, en una nena de tres anys. Si Alexander Blok a “La bella desconeguda” (la del in vino veritas) ens permet mirar a l’altra riba, el Ferran ens permet deambular pel Camí del ximple, agafant-li plàcidament i sense temor la mà a aquesta nena bufona de tres anys, la que imagina en aquest poema.
A mi en principi la poesia cívica, que ell prodiga en els seus anys a Falset, no m’atrau: però entre aquests poemes he trobat els versos que més m’han interessat; que m’han arribat més al fons, i que li agraeixo de tot cor:
Des de la llunyania dels mil·lennis
Apareixes davant meu:
Selomoh Ibn Gabirol.
En el millor de mi es reactiva el millor de tu,
i en el pitjor de mi es repeteix el pitjor de tu.
Per això et torno a presència, si em permets,
i tens lloc en el meu cos de plenitud, si vols.
Davant meu apareix immens, aquesta nit,
allò que et sostenia, en qui et repenjaves
en els teus dies difícils a la llum del sol.
No és les estrelles ni el vent ni el mar,
i així i tot està allí, està allí!
Com dir-lo o anomenar-lo?
Com no estimar-lo infinitament?
Jo crec, i per això m’ha agradat el poema, que l’infinit és el centre d’un forat negre. Situat en aquesta singularitat que plega l’espai-temps, l’infinit res té a veure amb la vida perdurable. I crec que l’única possible salvació la trobem en la constatació de l’altre, dels altres, dels que ja han viscut, que viuen ara o que viuran: és en el jo dels altres on podem trobar una esperança. Per resumir: fent meu, en llegir-lo, a Ibn Gabirol, aquest autor del segle XI continuarà viu ara i aquí. D’alguna manera és el lector qui dona vida i sentit als poemes.
El Camí del ximple contraposa el poeta al costat oposat dels llestos: dels que sabem trobar el confort en la vida pràctica; en l’assoliment d’objectius primaris, propers i constatables; en ser allò que hom anomena “un viu”. Però aquest ximple no és un foll, ni un poca pena, ni un babau…Una mica em recorda l’heterònim de Fernando Pessoa que anomenà Alberto Caeiro i a més el feu mestre: un home de biografia certa però inexistent que el portuguès situa en un indret rural, prop de la riba del Tejo d’on mai surt, com si es mimetitzés amb un arbre esponerós i ben arrelat, un poeta que duu una existència d’una simplicitat pagana.
Pensant en poesia simbolista, millor neosimbolista, deixeu-me per acabar aprofitar-me de l’al·legoria d’una antiga llegenda sobre Salomoh Ibn Gabirol, a qui el nostre poeta estima: diuen que el poeta hebreu morí a València, assassinat per un poeta musulmà gelós del seu art; l’enterrà d’amagat sota una figuera i com els fruits de l’arbre foren tan saborosos i dolços la gent sospità la causa i desenterraren el cadàver tot descobrint el criminal. Si d’aquí uns quants anys, si pot ser la tira anys, enterressin el nostre poeta prop d’una figuera, segur que els seus fruits esdevindrien també dolços i saborosos; i en ser tastats per algun jove poeta es faran certs en ell uns versos del Ferran:
I mira: hem arribat a l’últim dia, aquell
En què els morts pugen a viure per la sang del vius.
Perquè, saps? Els vius porten la sang de tots els morts,
i el que un aprèn ho aprèn per tots, si sap com fer-ho.
[…]
Serà aquest sospir meu la brisa que t’estremia
en l’orba soledat de les teves nits darreres?
Aquí a la terra de Lebedòntia
dos amants contemplen les estrelles.
Quim Besora
Reus, 12.04.2019