Pregó del LXX Concurs Exposició Nacional de Roses del Centre de Lectura

Un des meus primers anys de ser a Reus vaig escoltar aquí mateix l’enyorat professor Jaume Vidal Alcover. Va fer un discurs brillant, magnífic. Poc em podia pensar jo, que aleshores era alumna seva, que un dia ocuparia el lloc de pregonera, parlant en aquest setantè concurs del Centre de Lectura.

20170506-glosa

Senyor President del Centre de Lectura, autoritats, senyores i senyors, amics,

Quan el comissari d’aquest concurs-exposició em va demanar que fes el pregó em vaig sentir hereva d’un honor immerescut. I em vaig sentir reusenca.

Un des meus primers anys de ser a Reus vaig escoltar aquí mateix l’enyorat professor Jaume Vidal Alcover. Va fer un discurs brillant, magnífic. Poc em podia pensar jo, que aleshores era alumna seva, que un dia ocuparia el lloc de pregonera, parlant en aquest setantè concurs del Centre de Lectura. Moltes gràcies .

I el motiu és seductor, parlar de la rosa, rosa sense tija de l’escut de Reus i rosa sobre el llibre, de l’escut del Centre de Lectura.

La rosa és més antiga que els humans. Totes les cultures tenen contes i llegendes sobre l’origen de la rosa i el seu color. La mitologia grega lliga la rosa al naixement d’Afrodita, l’islam a les llàgrimes, els pares de l’església al Paradís. El color de la rosa per a uns és la sang d’Adonis ferit per un senglar, qui va tenyir les roses blanques. Per a d’altres, la sang d’un rossinyol ferit per una espina. O bé Dionís en vessar el vi sobre les flors blanques o Cupido amb el seu nèctar. En canvi, una llegenda alemanya diu que al principi totes les roses eren vermelles i quan les llàgrimes de Maria Magdalena les regaren, els feren perdre el color original.

Cal remarcar la importància que, en el passat, tingueren les roses entre els antics. Grecs i romans ja fabricaven essència, perfum i aigua de roses. Omplien coixins amb pètals de flors i i feien corones per als convidats. Durant molt de temps a Roma simbolitzaren   la sensualitat i el luxe.

Per aquest motiu, a la caiguda de l’imperi, els cristians deixaren la flor en l’oblit. Però més tard ells mateixos la utilitzaren per honorar la Mare de Déu. Poc a poc el culte a la rosa es tornà a introduir. Al segle IX, durant el remot renaixement carolingi, Carlemany ordenà plantar rosers, i és sabut que, també a França, al segle XIX, l’emperadriu Josefina fou gran amant de les roses. Dins dels jardins de La Malmaison, el castell que li havia regalat Napoleó, encoratjava els jardiners a crear noves varietats a partir d’encreuaments. Sembla ser que fou allí on es realitzaren les primeres pol·linitzacions a mà.

La rosa ha donat peu a moltes llegendes en totes les civilitzacions.   Una de les més conegudes i boniques és la de Santa Isabel   de Turíngia que abastia de pa el seu poble sense el consentiment del seu marit. Un dia ell la va trobar amb un cistell ple per anar a fer caritat. Li va fer obrir i, sorprès, comprovà que dins del cistell sols hi havia roses blanques i vermelles. Aquest miracle de la conversió del pa en roses, es conta també de Santa Isabel de Portugal, princesa més propera, del casal d’Aragó, filla del rei Pere el Gran i es repeteix per a Santa Casilda que duia menjar als esclaus de les galeres

La rosa és fruit de l’esforç humà, del conreu, de la cultura, i el nostre Centre també. Per a aquesta casa, la cultura és i ha estat la raó de la seva creació i de la seva existència. És màgic pensar que la rosa i el centre tenen el mateix sentit, el mateix origen i idèntica finalitat. El treball, la il.lusió, la insistència han col.laborat en la seva formació. Aquí, som en un centre de cultura. I el resultat de l’esforç humà, amb hibridacions, amb pol·linitzacions, amb empelts i paciència de benedictí, han anat formant les roses esplèndides que avui omplen aquest teatre Bartrina.

Els entesos solen classificar els rosers en rosers botànics, silvestres, boscans, espontanis ; i rosers hortícoles, cultivats, obtinguts amb treball a partir de la rosa gallica.

El roser boscà rep els noms de roser bord, de pastor, de ruc, gavarrera o gavarra, picaesquenes. És la rosa vera, la rosa boscana, l’englantina, la rosa de bardissa, blanca o rosada, la rosa de cinc pètals que tots coneixem, la rosa origen de les altres roses.

I la rosa no sols ha servit per a embellir la nostra vida. Durant anys ha estat ben útil per a guarir i retornar la salut, per facilitar la vida de la gent que se’n servia ben convençuda. Utilitzada   en ritus de màgia simpàtica podia curar criatures trencades, o aconseguir cabells rinxolats i bonics o ser útil per a fer preparats afrodisíacs. Fa uns quants dies, una amiga d’un poble proper em va explicar que actualment hi ha gent que crema roses en una habitació tancada a fi de treure’n les males vibracions. No he pogut aclarir en què consisteixen aquestes vibracions però em sembla que es tracta també d’una pràctica misteriosa de màgia simpàtica.

La farmacopea popular les necessitava per tractar tota classe de malalties. La confiança en les propietats medicinals de les roses data de molt antic. Els grecs i els romans les utilitzaven en l’elaboració de molts remeis. N’aprofitaven els pètals, les flors senceres i sovint les llavors. Segons mossèn Cinto Verdaguer, per un do de la Mare de Déu, les fulles i flors de la gavarrera són bones per medecina, i per a diversos autors, la rosa silvestre o canina és l’únic remei per a les mossegades de gos rabiós. El suc de la rel d’aquesta planta pot guarir les persones en un cas greu. A més, quan un gos se sent atacat per mal de ràbia va corrents a trobar un roser bord; grata i furga la terra fins a trobar la rel per rosegar-la. Potser per aquesta raó rep a Franca el nom de roser de chien, i aquí en diem rosa canina.

La rosa servia per preparar l’oli rosat i també l’aigua rosada amb pètals bullits. Per guarir el cop de sang als ulls, rentant-los cada quatre hores, per al mal d’orella, per al mal de gota. Per al mal de dents i per al mal de cap produït per insolació. Aquesta és una tradició molt antiga. Barrejada amb altres herbes servia per a un munt de malestars, algunes d’aquestes receptes he d’advertir que foren recollides a Reus. En destacaré dues de les més curioses. La primera per a la dona que va de part i li és difícil deslliurar. És un remei bo per a qualsevol problema de la matriu, indisposició de la mare, malestars, flaquedat i fluixedat .

I la segona, es recomana un beuratge amb llavors de rosa i aigua de donzell i un pegat d’ ordi amb una certa quantitat de roses seques per a la inflamació del membre viril. Tot això segons l’etnògraf R.Violant i Simorra. M’agrada sempre citar les fonts i més en una qüestió tan delicada.

La rosa ha estat font d’inspiració per als artistes. Des de molt antic, poetes, músics, pintors, escultors, han cercat en la rosa la seva musa. El roman de la Rose novel.la medieval que tracta de l’amor, del segle XIII, en francès antic i en vers, fou l’obra més llegida al seu temps. No podem oblidar noms com l’0pera còmica magnífica   de Strauss El cavaller de la rosa (der Rosenkavalier).   Ni la coneguda novel.la de misteri El nom de la rosa d’ Umberto Eco.

El mateix Goethe va dedicar-li la famosa Rosa de Bardissa musicada per Franz Schubert i que traduïda al català per Joaquim Pena moltes corals del nostre país han cantat en més d’una ocasió

Una rosa el nin trobà, rosa de bardissa

fresca i tendra el va encisar

i ell bo i ple de goig anà

vers la flor que encisa.

Diu el nin jo et colliré, rosa de bardissa

diu la flor jo et punxaré

perquè te’n recordis bé

que jo sóc punxadissa.

Maragall ens deixà el Per tu ploro que en èpoques difícils podíem sentir a la ràdio amb música de sardana i que com La Santa Espina ens recordaven que érem un poble silenciat.

Adeu rosa d’abril, adéu rosa encarnada,

demà lluny del teu roser,d’enyorament, jo moriré

Cal dir que Maragall va trobar, dins i el cançoner popular la rosa encarnada.

Donzelleta agraciada, color de rosa encarnada…

i que la Rosa d’abril és la denominació de la Mare de Déu de Montserrat en el Virolai :

Rosa d’abril, morena de la serra,

de Montserrat estel,..

Fa tres setmanes vaig visitar l’edifici de la Fundació Louis Vuiton al Bois de Boulogne, a París. Es tracta d’una construcció singular, extraordinària, de vidre transparent i acer. Sembla un núvol, i ha estat comparat a un iceberg   immens. És com una nau amb veles inflades. Una nau de veles, d’aquells velers del s. XIX en què es va inspirar l’arquitecte canadenc Frank Gehry. L’edifici està destinat a exposicions artístiques en les seves diverses galeries. En entrar a l’estranya construcció, una rosa gegant, totalment figurativa, calcada de les roses de veritat, una rosa que deu mesurar uns 8 metres d’alçada, dóna la benvinguda als visitants. És obra de la polifacètica artista alemanya Isa Genzken, dona de cinema, escriptora, pintora, professora. Es la Rosa II de l’any 2007, d’alumini i acer, rèplica de la Rosa I   que   es troba a la ciutat de Leipzig. El cert és que aquest edifici tan trencador no s’ha sostret a la temptació d’acollir amb orgull en el seu vestíbul, una rosa realista, una rosa clàssica, una poncella ja entreoberta.

Quan el Centre em va demanar que parlés de la rosa vaig adonar-me que ben poques coses sabia jo de la rosa, llevat del que m’havien ensenyat al llarg dels anys els meus amics Ballester , amb els quals en els nostres viatges hem visitat roserars coneguts, i tornat sempre carregats de rosers. Amb l’ajut de la bibliotecària, que em va deixar uns quants llibres vaig poder informar-me bé de les coses que he dit i de moltes més.

Fruit d’una llarga tradició cultural podem saber com es realitza la pol·linització, de vegades amb l’ajut de les abelles, i algun cop amb la cara i les mans untades de mel. Com es fan els empelts, dels adobs més convenients, de les famílies de roseristes tant importants a Catalunya, dels concursos internacionals, dels premis, dels noms de les roses. La primera rosa amb gran nom aconseguida per un obtentor català, l’any 1894, fou la rosa Maria Cristina, dedicada a la reina regent en aquells moments. Però les llistes dels noms de les roses no s’acaben mai i tenim les roses Meilland, la Maria Callas, la Charles Aznavour, la reina Elisabeth, la Pau Casals, o la rosa Tristesa d’un suau color lila. Fins i tot tenim la rosa Ciutat de Reus i la rosa Centre de lectura.

Però a mi, les roses que em commouen són les lligades a la gent que he tingut al costat.

La meva primera rosa la trobo en una cançoneta que em cantava l’àvia:

La meua xica és molt guapa

Si la mires a la llum

Pareix una rosa fina

Collida en el mes de juny ..

A casa l’àvia i la mare cantaven corrandes i cançons de bressol apreses al seu poble.

A escola, els professors de literatura ens van ensenyar el collige virgo rosas i el carpe diem, que havíem de aprofitar el temps i gaudir el dia que vivim . Que la rosa era símbol de la fugacitat de la vida i ens van parlar de diferents sonets a Helène, de Ronsard, i dels autors del barroc espanyol

Pura, encendida rosa,

émula de la llama

que naces con el día,

¿Cómo naces tan llena de alegría

si sabes que la edad que te da el cielo

es apenas un breve i veloz vuelo? (Fernando de Rojas)

Era una época en què la nostra poesia ens era amagada. Ningú no ens parlava de la nostra literatura.

Un cosí meu més gran, molt responsable, i conscient d’aquest fet, volia compensar el mancament i em va fer llegir en català diversos autors. De la seva mà vaig conèixer Laura a la ciutat dels sants de Miquel Llor, obres de Manuel de Pedrolo, o poesies de Salvador Espriu. I un dia em va sorprendre i em va dedicar un poema on em deia poncella i promesa de flor de roser. Jo tenia dotze o tretze anys i em vaig sentir molt important i afalagada. I també vaig aprendre que una poncella era una rosa per obrir.

I un temps més tard, quan ens reuníem amb un grup d’amics per escoltar discs, un dia, un company que tenia una veu molt profunda i bonica ens va recitar el Cant espiritual de Joan Maragall i a tots ens va corprendre.

Ens agradaven els chançonniers francesos, Edith Piaf, Aznavour, Brassens, Jacques Brel. Qui no recorda el Ne me quitte pas que alguns entesos consideren la millor cançó d’amor que mai s’ha escrit? Brel tenia peces magnífiques. Fins i tot li va dedicar un tango a la rosa protagonista de les classes de llatí: rosa rosa rosam, rosae rosae rosa,   rosae rosae rosas, rosarum rosis rosis (tango). Amb aquesta manera especial que tenen de pronunciar el llatí la gent de parla francesa ens explicava que durant l’època escolar ell treia uns zeros ben rodons i mentre els seus companys aprenien aquestes coses que no servien per a res, ell es dedicava a passejar amb la seva cosina Rose. No sé si, als seus companys aplicats, les declinacions els van servir per a alguna cosa. A ell li van servir per fer un tango. Rosis, dins de les roses, amb les roses, damunt les roses o sota les roses. Sota les roses, per al poeta Paul Jean Toulet: Quand l’ombre est rouge sous les roses, Quan l’ombra és roja, sota les roses. Parla molt fluix si és d’amor. Potser Brel parlava fluixet a sa cosina.

Hi ha hagut també altres roses, roses per a mi importants. La rosa de sant Jordi que mai no m’ha faltat. Un any, sorprenentment, no vaig tenir rosa. Però en mirar per la finestra, vaig trobar plantats al jardí, sis rosers orgullosos, que aquest matí, abans de venir, m’han donat el bon dia. I també les roses alegres, protagonistes de les toies de les núvies de casa. I les roses tristes d’aquells que ens han deixat, sovint de colors intensos com el dolor. I les roses blanques de l’adéu injust d’un nen. Les roses formen part de la nostra vida. Perduren en la nostra memòria, es barregen lligades amb els nostres records.

Antoni Rovira i Virgili, que curiosament ara fa 71 anys va dedicar un poema a Reus, on ens manifestava :

Ciutat de Reus jo t’estimo, jo que sóc tarragoní…, ens diu que les roses són per a tots i en totes les edats podem gaudir–ne plenament.

no sols són les mans joves que cullen roses belles

tota la nostra vida pot heure’n un cabal…

I insisteix

El ric jardí de roses en té de tota mena,

té roses per als joves, té roses per als vells.

Convé saber collir-les amb l’ànima serena

i conrear amb mans dignes els roserars novells.

És el que han fet els participants que avui es troben aquí i ens ofereixen l’espectacle increïble d’aquestes roses conreades amb mans expertes, generoses i dignes.

Moltes gràcies

Fina Grau