Hi ha veus que neixen de la vida viscuda i que escriuen allò que no poden callar. En aquesta conversa entrem a l’univers interior de Pep Macaya, escriptor que transforma dolor, memòria i territori en literatura. Amb una veu sense artificis, parla d’uns inicis marcats per la pèrdua, de l’escolta com a manera d’estar al món i d’una escriptura que brolla directament de la vida. Els seus llibres combinen paisatge, emoció i crítica, i el “llop interior” esdevé símbol de supervivència. Una mirada que conjuga tendresa, humor i esperança sense perdre l’honestedat.
Pep, has explicat més d’una vegada que escriure t’ha servit de medicina. Quan vas sentir que la teva veu ja tenia un camí propi?
El punt d’inflexió va ser la mort de la meva germana. Ella escrivia molt, amb punts suspensius, i quan va marxar vaig sentir que havia de continuar aquella línia. El seu epíleg va esdevenir el pròleg de Netegeu els boscos del sud, i sense ser-ne conscient, vaig començar a escriure “de debò”. Sé que va ser una temeritat, un atreviment però escriure va ser la meva medicina. M’acabaven de donar la invalidesa. Venia de consultes i diagnòstics incerts, de sentir que el cos em fallava. Al cap se’m remenaven històries i angoixes que buscaven sortida. Escriure va ser una inconsciència i un acte de coratge. Posar els dubtes en boca dels personatges em va fer entendre que ja no era només una teràpia: era la meva manera de ser al món.
Escrius amb un català planer i directe, col·loquial, i mantens una relació molt pròxima amb el lector. Aquesta proximitat condiciona la teva escriptura?
Molt. M’alimento d’escoltar i d’observar. Als centres cívics i biblioteques tinc el lector a tocar, mirant-me als ulls, i sovint, en acabar, m’expliquen un tros de la seva vida. Aquesta proximitat m’obliga a ser coherent: no puc escriure d’una manera i explicar-me’n d’una altra. La Coia Valls em va dir: “el que escrius, després l’has de poder defensar”. La gent vol ser escoltada, i jo ho faig amb atenció. Les veus se’m queden dins i sovint es transformen en personatges. Per això escric amb un llenguatge proper i directe. No és un recurs estilístic; la proximitat és, simplement, el meu terreny de treball.
Ets un autor que no encaixa gaire en patrons establerts. El teu editor et defineix com un “autor heterodox”. Com ho vius?
Ho visc com una llibertat i, sobretot, com la meva manera natural de fer. Ningú no m’ha ensenyat a escriure: no he seguit cursos ni tècniques, he viscut i observat. El Jaume Mariné sempre em deia: “No canviïs la teva manera d’escriure; potser et faltarà tècnica, però tens l’espontaneïtat que molts busquen tota la vida”. Amb el temps he entès que tenia raó. Escric amb naturalitat, sense filtres. Ser heterodox no és un propòsit, és escoltar-me i no voler donar lliçons. No seria lliure si intentés agradar o imitar algú. El meu estil, com la meva vida, és franc i sense ornaments.
Els teus primers llibres ja mostren una combinació d’ironia, mirada crítica i vida quotidiana. Què recordes del primer impuls creatiu del 2010?
Netegeu els boscos del sud va néixer en un moment fràgil: necessitava calma, silenci. Encara no sabia què volia dir “fer literatura”, només que havia de treure el que m’ofegava. És un llibre reflexiu i pausat, escrit mentre buscava sobreviure. Ja llavors tenia clar que no volia moralitzar: posava els meus dubtes i ferides en boca dels personatges. Ara hi reconec el Pep que iniciava un camí que, amb el temps, m’ha salvat la vida.
A Cròniques del rabassaire, en canvi, retrates un Reus i un Baix Camp molt personals. Com es barregen records i ficció en aquest llibre?
Vaig descobrir que els dos es fonen de manera natural. Escric tal com visc: escolto, observo, recullo anècdotes i miro paisatges, i tot això es transforma en ficció gairebé sense voler-ho. El Reus que hi surt és el meu Reus emocional, fet de vivències i memòries, però també d’imaginació: no vull fer crònica, sinó transmetre una manera de sentir la ciutat i la comarca. Amb el temps he vist que molts capítols anticipaven llibres futurs; tot sembla formar part d’un mateix fil. El punt d’unió entre record i ficció és la meva mirada.
La balada de Mossèn Dallonses és un homenatge directe al teu tiet. Com vas convertir una figura tan propera en un personatge literari sense perdre’n l’autenticitat?
Va ser un dels reptes més difícils. Escriure sobre algú tan estimat em feia un respecte enorme. Tenia documentació i records, però havia de triar amb cura què explicava i què callava. No volia ofendre ningú. L’Església el va maltractar, i necessitava explicar-ho, però sense fer mal. Volia retratar l’home: el capellà que trepitjava carrer, el reusenc entranyable, amb virtuts i ombres. Reconec que el vaig fer una mica millor del que era: la memòria també busca tendresa. El procés va ser com esculpir: treure fins trobar l’essencial. Volia mantenir preservar el seu món —el barri Montserrat, el seminari— i vaig sentir que li devia aquest llibre.
En Els Udols del llop hi conviuen poesia, prosa, introspecció, protesta… Com neix la idea de dividir-lo en tres parts?
El llibre neix d’una etapa molt intensa: el dol per la meva germana i pel meu pare, la ràbia davant d’un món que no funciona, la necessitat de tendresa. Em sentia fragmentat. Les tres parts van aparèixer soles. La tendresa d’una absència respon al recolliment. Històries encobertes és on m’atreveixo a entrar en vides d’altres; Passadissos oblidats recull textos escrits de nit mentre vetllava el pare, quan la prosa es convertia en poesia. L’estructura era el reflex natural del meu estat.
A “Històries encobertes”, dones veu a vuit dones. Què t’ha aportat aquesta mirada?
Sabia que entrava en un territori que no era el meu i que havia d’escriure-hi amb respecte. No volia escriure “dones”, sinó experiències humanes a través d’elles. El primer aprenentatge va ser l’escolta. Vaig veure com moltes han carregat renúncies i desitjos no dits, i malgrat tot, sostenen el món. També vaig constatar que encara vivim en una societat masclista. Escriure aquests relats volia dir obrir finestres. Que algú digués que no semblaven escrits per un home em va fer pensar que potser hi havia entrat amb la delicadesa que volia.
El llop de la portada és una imatge molt poderosa. Quan descobreixes que aquest lloc interior també és un personatge literari?
Sempre he portat un llop a dins, però no el reconeixia com a personatge. Era la veu que m’acompanyava en els moments difícils. L’instint que diu: “sobreviu, protegeix el que estimes, amaga’t quan calgui i ensenya els ullals quan toca”. Amb el temps vaig veure que aquest impuls apareixia en molts llibres sense ser-ne conscient: instint, vulnerabilitat, resistència. Llavors vaig entendre que no era només un símbol, sinó una part de mi convertida en paraules. El format del llibre també neix d’aquí. No volia un volum ordenat i acadèmic, sinó un que respirés com jo aleshores: irregular i canviant. El llop no camina per senders rectes; fa marrades, olora, escolta. I mentre escrivia Els udols del llop, jo també caminava així: experimentant i deixant que el llibre fos fidel al meu estat vital.
Mirolina ens porta a un Reus d’aiguardent, burgesia i món rural, amb una dona atrapada i un triangle amorós. Com arribes a aquest escenari?
Curiosament, Mirolina va néixer d’un encàrrec de Fito Luri per a un musical. Havia de tenir de vint pàgines, una protagonista, l’aiguardent de fons, una història d’amor i un final tràgic. Jo li vaig dir que no em veia fent un tema històric, però ho vaig provar. Vaig buscar un lloc que em donés la música de la història i el vaig trobar al Portal de Catalunya, al carrer de la Font, en un espai on la Sol, servia degustacions al fons del local. Amb un vermut i unes patates, em sentia en un cafè bohemi del XIX. En aquell ambient van aparèixer la bruixa, el pianista, les prostitutes i la mateixa Mirolina, com si només esperessin algú que els escrivís. Va ser aquí on Mirolina va agafar vida pròpia. El Reus d’aquella època va fer la resta: l’aiguardent, la burgesia, el món rural, les tensions socials. Quan vaig dir al Fito que ja portava noranta pàgines, em va animar a seguir i el projecte es va convertir en novel·la.
Molts lectors i lectores diuen que “atrapa”. Vols dir que no van ser els personatges qui et van atrapar a tu? E
El ritme de Mirolina no el vaig decidir jo: me’l van imposar els personatges. No escric amb esquemes; escric des de l’instint. Quan vaig trobar el lloc on m’inspirava, ells van començar a caminar al davant i jo només els seguia. Tenien una veu molt clara i marcaven quan calia accelerar o frenar. Per això la novel·la “atrapa”: està escrita vivintla, no planificant-la.
L’1 d’octubre de 2022 es va representar Balades per a Mirolina al Teatre Bartrina. Com va anar l’experiència?
Vaig transformar la novel·la en un guió musical i el vam presentar al Projecte Bartrina. L’obra va estar molt aplaudida i vam guanyar el primer premi. Hi havia música en directe, dansa, projeccions… Tot l’equip hi va posar màgia. Certament, Mirolina va ser, per a mi, un punt i seguit vital dins la meva obra.
S’han gelat les oliveres és un títol profundament metafòric. Tens molta facilitat per convertir elements del paisatge en símbols emocionals.
Per mi, vol dir també que s’ha glaçat una part de nosaltres. El paisatge és el meu refugi, quan escric es transforma espontàniament en símbol. La boira parla de desconcert; la pluja fina, de guarició; les oliveres gelades, d’una tristesa que cau sense avís. Amb els anys he après que no cal dir-ho tot. Abans carregava molt les frases; ara deixo espai perquè sigui el paisatge qui parli i el lector hi entri.
A No em toqueu els picarols aflora una veta humorística molt teva. L’humor és refugi, arma o manera de mirar?
L’humor em surt sol. És una manera de mirar el món. Visc entre silencis, però també entre rialles. És una forma de tendresa, no de burla. Tot i haver escrit drames, intento perseverar en l’esperança, i l’humor hi ajuda: dona aire i llum, i permet parlar de coses profundes sense enfonsar-te. Em neix de l’observació: la manera com la gent parla, s’enfada, estima… tot entra als llibres sense esforç.
Els teus personatges tenen una parla molt viva, sense artifici. Com captures aquesta oralitat tan natural?
Sóc observador i caçador de converses. M’agrada estar sol, però no soc un solitari: la solitud em permet escoltar. La gent m’explica històries sense que ho demani, i moltes converses de bar, carrer o presentacions em queden gravades. Escric com parlo i com parla la gent que m’envolta. No busco ornaments: la vida real ja té prou música. L’oralitat dels personatges és el resultat d’aquesta escolta contínua.
El passat 28 i 29 de novembre vam veure No em toqueu els picarols al Teatre Bartrina, amb la interpretació del TEBAC. Què vas sentir quan vas veure els personatges dalt de l’escenari?
Va ser una experiència colpidora. Quan vaig veure els actors donant cos i veu als personatges vaig pensar: “Els han clavat”. Semblava que sortissin del llibre. Sempre he dit que tenen vida pròpia, però veure’ls respirant i discutint davant meu va ser com conèixer-los de nou. El Carles Pitarch va fer una adaptació fidel i el TEBAC hi va posar l’ànima. Els escriptors treballem sols, envoltats de silenci. De sobte, veus llum, soroll i públic rient i entens que la història ja no és teva: és de tothom. Em vaig emocionar molt.
En els teus llibres conviuen món rural, Reus emocional i mirada crítica al present. Amb quin àmbit t’identifiques més?
Em moc en els tres perquè formen part del meu Univers. El món rural és el refugi i silenci; Reus és memòria viscuda, amb tot el que m’ha fet i desfet. La mirada crítica neix de veure una societat desigual, dominada pel poder econòmic, i això m’indigna.
Has escrit memòria íntima, ficció històrica, protesta, humor i poesia. Hi ha un fil intern que tot ho connecta?
Sí, però no és un pla, és una conseqüència. El fil que ho uneix tot és la necessitat d’explicar-me i d’entendre què em passa i què passa al meu entorn. No invento mons artificials: parteixo del que he vist, sentit i estimat. Per això tot queda connectat. A Cròniques del rabassaire ja hi ha llavors de Mirolina, i a Els udols del llop hi apareixen sensibilitats que després es transformen en novel·la. La meva vida és el fil conductor. El llop, la família, la mort, l’esperança, la crítica, el paisatge… són cares d’un mateix conjunt.
Quins referents t’han marcat més?
Podria citar dos d’estimats —Guareschi i Camilleri—, però també tinc referents més propers que m’han donat llum. El Jaume Mariné, la Coia Valls, la Carme Puyol, el Vicenç Cañón… de tots n’he après maneres d’entendre l’ofici. He llegit molt, però la influència més gran no em ve dels llibres, sinó de la vida. He fet de comercial, pagès, camioner, merdissaire, paleta, cuiner… i he après de totes aquestes vides. Les persones que m’han escoltat i les que m’han parlat són els meus veritables mestres.
Escriure de nit —com a Passadissos oblidats— dona una densitat diferent. Encara és el teu moment preferit? La nit continua tenint alguna cosa especial. Quan tothom dorm i el món queda en silenci, les paraules baixen soles. Durant Passadissos oblidats, vetllant el meu pare, la nit era l’únic espai per escriure, i la prosa es convertia, sovint, en poesia.
Tens un públic molt fidel que omple presentacions. Què creus que hi troben?
Diria que hi troben honestedat. No la veritat absoluta, sinó la meva manera sincera d’explicar les coses. No poso filtres ni busco agradar. Escric com visc, i això la gent ho nota. També hi troben proximitat. Molts em diuen que és “com si els parlés directament”. Escric des del que passa al carrer, al bar, al bosc. No faig literatura distant. Crec que valoren que no pretengui donar lliçons: ofereixo preguntes i silencis. I, sobretot, s’hi reconeixen. A les presentacions no només venen a sentir parlar d’un llibre: venen a compartir vida.
Si haguessis de convidar a fer un cafè un personatge teu, qui seria? I a qui no convidaries ni per equivocació?
Aniria amb el llop que porto a dins. M’ha protegit en moments durs, defensa la camada, ensenya els ullals quan cal i s’amaga al bosc quan toca. És fidel i noble. Amb ell podria parlar en silenci, que és com millor m’entenc. En canvi, no m’asseuria amb un coronel amb qui vaig escriure un llibre i que em va faltar el respecte en públic. De l’experiència vaig aprendre a allunyar-me de persones tòxiques.
Amb què et sents més còmode amb l’humor o el drama?
Amb tots dos. La vida n’és una barreja. He viscut malaltia, dol i tristesa, però també bellesa, amistat i llum. El drama em surt perquè he patit, tinc ferides i perquè el món sovint no funciona. L’humor, en canvi, és la meva manera d’arribar a l’esperança. Alleugereix, il·lumina i permet parlar del profund sense enfonsar-se. Em surt de manera natural: observo, escolto i de vegades surt tendresa; d’altres, mala bava justa. El drama em fa humà. L’humor em fa viu. La literatura és el pont on es troben.
Quin és el projecte que et ronda pel cap i encara no has pogut escriure com voldries?
Aviat sortirà una novel·la que va acompanyada d’un projecte de llargmetratge o de curt; formarà part d’una trilogia, ja amb dues parts encarrilades. Entre mig, publicaré un llibre de relats curts: una recerca de “respostes” nascudes del dolor, la malaltia, el dol i el coratge. I mantinc un somni, un cant a l’esperança dins d’un teatre, amb llum soroll i riure, per recordar que encara hi ha qui creu en un món millor. Cada llibre arriba quan ha d’arribar. Acabem l’entrevista amb gratitud. El Pep Macaya ens recorda que la literatura neix de viure, d’escoltar i de mantenir viva la il·lusió. Gràcies per compartir aquest viatge.
Tot està escrit a l’univers i creure en ell resulta engrescador. La follia d’una utopia pot esdevenir una realitat, solament cal estar en marxa dins la trinxera i voler-la. “Aires de revolta” dins de Cròniques del Rabassaire (2013).