Enguany es commemora el cinquantè aniversari de la mort de l’escriptora anglesa Agatha Christie (15 de setembre de 1890-12 de gener de 1976), més coneguda com la “reina del crim”. Amb una obra que aplega 66 novel·les de misteri, 16 peces teatrals alguna amb longevitat mítica com La ratera i llibres de memòries, les xifres de venda de l’autora britànica són encara vertiginoses malgrat el mig segle transcorregut després del seu traspàs. I és que malgrat els canvis socials i literaris, Christie continua sent una marca de molt bona salut per a milions de lectors i espectadors a més d’un negoci altament rendible per la indústria editorial i cinematogràfica. Reedicions, obres teatrals, noves pel·lícules, sèries o noves propostes inspirades en la seva biografia i el seu univers[1]... l’eterna presència d’aquesta bestseller autodidacta nascuda al segle XIX és un fenomen cultural digne d’estudi. Especialment en el context de l’actual “true crime”, un concepte prosaic i realista clarament oposat al característic estil de postal anglesa amable de l’anomenada com a “reina del crim”. Per explicar la vigència de ficcions de la creadora d’Hèrcules Poirot i Miss Marple, es pot esmentar, per exemple, que la plataforma Netflix anuncia com a gran estrena d’aquest mes de gener la minisèrie Les set esferes basada en el llibre homònim de Christie.
Malgrat que l’èxit de l’escriptora va ser pràcticament instantani a partir de la publicació de la seva primera novel·la el 1921 (El misteriós cas de Styles) i, com ja s’ha dit, d’ampli recorregut internacional, la traducció de les seves obres al català es va fer esperar fins a la dècada dels seixanta del segle XX en un moment de progressiu canvi editorial per part d’aquestes empreses després de la prohibició de publicar en català durant la primera postguerra:
“Un dels resultats de l’impuls que van agafar les editorials en català és que ben aviat diverses empreses que fins llavors només havien publicat en espanyol van intentar introduir-se en el nou mercat. No per cap voluntat militant, és clar, sinó per fer-se un lloc en un negoci que semblava haver pres una embranzida inaturable. Va ser el cas, per exemple, de Vergara, Molino (que a partir de 1965 comença a publicar les novel·les d’Agatha Christie), Lumen, Grijalbo, Plaza y Janés, Polígrafa, Bruguera, Fontanella, Planeta, Alfaguara i Anagrama.”[2]
Com s’ha esmentat, va ser l’editorial Molino l’encarregada de publicar per primer cop quatre títols de la novel·lista en la nostra llengua (L’assassinat de Roger Ackroyd, Assassinat a l’Orient Express, Sang a la piscina i Un gat al colomar) l’any 1965[3], una iniciativa que no va obtenir els resultats esperats per part del públic català de manera que en va impedir la continuïtat de la col·lecció. Precisament la darrera d’aquestes traduccions primerenques havia estat efectuada per la poetessa i traductora tarragonina Montserrat Abelló[4] qui havia retornat a Catalunya des de l’exili cinc anys abans.
Tampoc la publicació prèvia en fascicles en català de les seves obres va acabar d’arribar a bon port durant la dècada dels trenta. En aquest cas, va ser la curta vida del mitjà, el setmanari Imatges, la que va estroncar la publicació encetada al juliol de 1930 d’una de les seves novel·les més originals, l’esmentada L’assassinat de Roger Ackroyd, deixant-la inconclusa al mes de novembre del mateix any.
Després d’aquests precedents poc reeixits, la mateixa editorial Molino i la Llar del Llibre van esperar fins a 1986 per tornar a publicar l’autora anglesa en català, una tasca a la qual li han seguit altres editorials posteriorment com ara Proa i Columna.
Precursor català de les possibilitats i les fites de la novel·la negra, el periodista Rafael Tasis i Marca tenia l’atreviment intel·lectual de comparar, el 1934, la literatura moderna de Christie i d’altres autors del gènere amb les troballes formals d’autors com James Joyce que inspiraven als literats catalans del moment[5]:
“…Hom té a Catalunya un concepte molt curiós del que cerca el públic en una novel·la perquè no crec que ningú, a consciència, menyspreï el favor popular. Els novel·listes catalans, pocs com són, es fixen, amb una lloable i desorbitada ambició, en els casos excepcionals. Pendrien joiosament per model un James Joyce, que amb Ulysses ha batut tots els rècords d’esverar la gent i que amb el laboriós Work in progress que ara està escrivint i publicant en fragments supera tota la impenetrabilitat i la incoherència del famós monòleg interior de l’Ulysses. En canvi menysprearan l’aplec innombrable dels novel·listes corrents, deixaran de banda la lliçó admirable d’un Aldous Huxley i no s’aturaran a estudiar la tècnica perfecta dels autors de novel·les policíaques alguns dels quals, com S. S. Van Dine, Agatha Christie i Dashiell Hammett, produeixen models de lògica, de construcció i de misteri…”.
La presència de Christie al fons i a les activitats del Centre de Lectura
Tot i ser una biblioteca eminentment patrimonial, el fons del Centre de Lectura no està exempt d’obres de caràcter popular com són els llibres de la famosa escriptora anglesa. Concretament, el seu catàleg aplega 122 títols relacionats amb l’autora tant pel que fa a novel·les com documents audiovisuals de la Videoteca. En castellà, el volum amb major antiguitat correspon a un exemplar de 1956 de l’editorial Molino mentre que en llengua catalana es tracta de l’esmentada traducció de Montserrat Abelló d’Un gat al colomar però, en aquest cas, de l’any 1985.
També els personatges creats per la ploma de Christie han participat simbòlicament en les activitats de l’entitat. D’aquesta manera, resulta curiós destacar que es va triar, precisament, una història d’Hercule Poirot[6] per posar en marxa el Club de Lectura de Novel·la Negra del Centre de Lectura durant el curs 2009-10. Tot coincidint amb el quarantè aniversari de la publicació del llibre en què l’autora “mata” al seu personatge més carismàtic, Teló (1975), els participants de les sessions de lectura policíaca van llegir també aquesta obra el curs 2015-16. En total, els integrants del Club han realitzat, fins a la data, 122 lectures d’autors de misteri des de la seva posada en marxa ara fa 16 anys.
Inspirar-se en l’univers de Christie
Sens dubte, les noves generacions rellegeixen a Christie alhora que continuen consumint els productes que la readapten a la sensibilitat del segle XXI. Una bona mostra és la nova versió del carismàtic Poirot de la mà del consagrat actor Kenneth Branagh en una temptativa de superar la caracterització, fins aleshores canònica, de David Suchet en una sèrie britànica que va allargar-se durant 13 temporades.
A diferència d’altres temps, però, la vida i obra de la novel·lista anglesa inspira noves ficcions als creadors actuals, també en llengua catalana. Un cas recent és la novel·la Benvolguda senyora Christie de Núria Pradas (Columna, 2025). Un llibre que té la peculiaritat de situar la mateixa novel·lista britànica com a una de les protagonistes de la resolució del misteri juntament amb una llibretera anomenada Emma Marbury. Ambientada en l’Anglaterra posterior a la Segona Guerra Mundial, els crítics situen la novel·la de Pradas dins del que s’anomena els “cozy crime” (crim acollidor), un subgènere amb força predicament en els darrers temps entre els lectors.
Quan Agatha Christie va començar a escriure, el món sortia de l’impacte físic i moral de la Gran Guerra, una realitat àmpliament superada per una nova realitat geoestratègica avui en construcció de nou. És evident que la llengua i la literatura catalana continuen enfrontant reptes importants però la realitat editorial i la seva oferta són molt diferents a la dels anys vint del segle XX:
“…La nostra narrativa negra posseeix actualment un valor intrínsec innegable. Tanmateix, en ple segle XXI, convé ampliar les expectatives, i per tant, hem de situar-nos en l’àmbit de la recepció. El repte està a engrescar un sector d’afeccionats que mantenen el costum de llegir en castellà, sia novel·les originals sia traduccions d’obres estrangeres. Amb una aposta decidida de tots els implicats (autors, estudiosos, editorials, món acadèmic), podrem mostrar als lectors que la narrativa negra en la llengua pròpia no té res a envejar als testimonis forans…”[7]
[1] Fa pocs anys, per exemple, la figura de l’escriptora de misteri va generar una sèrie de films inspirats en la seva biografia com van ser L’Agatha i la veritat del crim (2018), Agatha i la maledicció d’Isthar (2019) i Agatha i els assassinats de mitjanit (2020).
[2] Quaderns. Revista de Traducció 20, 2013 47-67. L’auge de la traducció en llengua catalana als anys 60 : el desglaç de la censura, el XVI Congreso Internacional de Editores i el problema dels drets d’autor.
[3] https://www.vilaweb.cat/noticies/agatha-christie-i-el-catala-seixanta-anys-duna-relacio-criminal/
[4] https://visat.cat/espai-traductors/traductor/montserrat-abelló
[5] Mirador, setmanari de literatura, art i política: núm. 295, 27 de setembre de 1934
[6] https://www.centrelectura.cat/revistadigital/deu-anys-del-club-de-lectura-de-novella-negra/
[7] La novel·la negra catalana actual: la bona salut del gènere (Els Marges, tardor 2013)