L’Amadeu Adell
De n’Amadeu recordo que a començaments dels anys vuitanta, tant ell com jo, formàvem part del grup d’artistes, que amb l’adveniment dels primers ajuntaments democràtics iniciàvem una etapa creativa i configuradora, que replantejaria les arts plàstiques i visuals al Camp de Tarragona de forma radical. Dins de l’àmbit local del Baix Camp, això es va traduir en la formació de quatre blocs ben definits i alhora permeables els uns amb els altres, m’estic referint als Salons Baix Camp i Premi-Beca per artistes joves, que organitzava l’Ajuntament de Reus, la creació del Consell Assessor d’Expo- sicions, amb la sala Fortuny del Centre de Lectura de Reus com a lloc expositiu referencial, l’Escola Taller d’Art de la Diputació de Tarragona i, el grup d’artistes de la S.I.E.P., Sàpigues i Entenguis Produccions.
Va ser en aquest context en què per primer cop vaig poder veure les primeres obres de l’Amadeu Adell. Em ve a la memòria una obra que a hores d’ara forma part del patrimoni artístic del Centre de Lectura de Reus. Una obra que va cridar-me l’atenció per la radicalitat de la proposta i pels plantejaments dins de l’àmbit local; tota una superfície plena de petites pinzellades unes darreres les altres tal com una escriptura, descrivint un nou paisatge, com minúscules petjades, un territori anímic abstret, uniforme i expandit sobre tota la superfície de la tela.
Aquella obra enllaçava i encaixava perfectament amb el context abans evocat. Artistes com l’Abel Figueres i Rufino Mesa, part activa i participativa del moviment artístic que succeïa a Reus, treballaven en la mateixa línia que l’Amadeu. Puc recordar l’exposició “Romanç dels signes verticals”, feta per Rufino Mesa a la Sala Fortuny, crec, que per la mateixa època que l’obra de l’Amadeu. Va ser important la influència d’aquell moviment de factura principalment francesa d’ar- tistes, anomenada “support-surface (1966-1969)”, aquí també dit “pintura-pintura” i, on manifestaven que l’objecte de la seva pintura, era la pròpia pintura i, deien “La pintura és un fet en si hi és sobre el seu terreny que s’han de plantejar els problemes. No es tractava ni d’una volta a les fonts, ni de la cerca d’una puresa original, sinó de la simple posada en escena nua dels elements pictòrics que constitueixen el fet pictòric”, “el diàleg entre l’espai obert de la tela (del quadre) i el gest lliure o controlat de l’autor que la sensibilitza amb la seva empremta”, només pintura, espai, color i gest, Entesos com a elements d’un joc lingüístic”1.
Les obres en particular de l’Amadeu, i tot aquell grup d’artistes reusencs, teòrics i agents culturals, treballàvem alhora per mostrar i dignificar i significar dins del context local, les seves obres, les seves activitats, també dins un àmbit nacional
i internacional. De cop i volta vaig perdre el rastre de l’Amadeu. No seria fins dècades posteriors, que l’Amadeu tornà a estar entre nosaltres d’una manera continuada, recuperant així tan ell com el context artístic de Reus, una línia de treball alterada circumstancialment. És aleshores que l’Amadeu recupera i comença a mostrar-nos obres relativament recents
i en la línia que vam poder veure a l’espai expositiu ArtAmill a Vinyols i els Arcs. Obres anteriors i altres inèdites que hem pogut anar veient sobretot i, també a les xarxes socials.
Transversal
Transversal és el títol genèric d’obres que aplega diferents sèries conjuntes que podem veure amb aquesta exposició a la Sala Fortuny: Còdex, “N”, Gènesis, Buscant els límits, Tres capes, Aigües negres i, L’abraçada. A diferència de les obres exposades a ArtAmill, aquí hem optat per presentar obres de gran format, a excepció d’una petita tria de for- mats mitjans. Cadascuna d’aquestes obres, l’Amadeu ens introdueix dins d’un petit tast als diferents recursos evolutius del seu llenguatge personal: el gest cal·ligràfic, el pattern, el minimalisme o l’abstracció gestual i expressiva.
Una breu passejada per les obres
En totes elles la repetició i la diferència és una constant, a Buscant els límits, el quadre ens interpel·la i qüestiona, apa- reix la problematització de l’exclusió, del que resta dins o fora, som a dins o fora? La superfície del quadre com a finestra des-de la qual expandir la nostra mirada i actitud que encapsula, que pot cloure, que encercla, per sort els grans traços no es tanquen, és com un fet dramàtic que no obstant allibera, amb un traç discontinu i esberlat.
A Tres capes (2025), una volguda representació de les sèries de les estampacions, transforma el gest i la traça pictòrica de Buscant els límits, amb una acció reiterada inexacta de camps de color, com una acció introspectiva i especulativa. Desplaçant-nos del fons, cap a la superfície, l’Amadeu va esgotant el traç de les pinzellades, per ressignificar el concepte temporal de variabilitat, de canvis sobtats, l’espacialitat de la superfície del quadre, a la vegada atorga un temps de con- templació pautat gràcies a les diferents capes i els seus límits significats.
Aigües negres (2025) una de les últimes sèries tractades, dona un tomb pel que fa a Tres capes, l’Amadeu singularitza amb només dos colors i, una gesticulació de pinzellades a través d’esquitxos, una gran taca negra, on la diferència de colors, negre damunt groc, acaba dramatitzant el motiu pictòric. Subjacent a aquest treball d’ocultar la superfície dels co- lors un damunt altre, l’Amadeu apunta motius de comportament social i polític. A diferència de les dues sèries anteriors, Amadeu introdueix el relat, es distancia doncs d’aquell suport-superfície al que feien abans referència, un pas decisiu en la trajectòria i, en l’aportació de contingut del camp pictòric encetat en aquestes darreres obres.
Còdex (2024) rememora per a mi, aquella primera obra que vaig veure al Centre de Lectura, descrita anteriorment, plena de petites pinzellades tal com una escriptura, Còdex, és un pas endavant, no és un paisatge, és un passatge que ens situa amb un present de traç gruixut, afirmativament incert.
Potser, i, retornant al traç esberlat i la superfície gestual de Buscant els límits, la clau de volta, la podem trobar en L’abraçada, aquest motiu i, tanmateix, actitud, pel qual, necessitem més que mai recuperar la poca humanitat que ens resta. L’abraçada no deixa de ser una proposta simbòlica i gràfica gesticulativa, que pot articular des del fons i cap a la superfície una esperança orientativa.
1. Amadeu Adell. La llibertat robada i la llibertat impossible de robar. Assumpta Rosés, 2021. Text per al llibre-catàleg Que ens mata. ArtAmill. Vinyols i els Arcs.
EXPOSICIÓ:
ORGANITZA: CENTRE DE LECTURA DE REUS
CAP D’EXPOSICIONS: AURELI RUIZ
CONSELL ASSESSOR D’EXPOSICIONS:
QUIM PACKARD, AURELI RUIZ, QUIM TORRES I, JORDI VERNIS.
TEXT: AURELI RUIZ