El darrer dietari de Josep Santesmases

Escrit per | Amb data: | Articles | Arxivat a:

Resum
Els aiguats i posterior desbordament del riu Gaià, l’any 2015, fan que Josep Santesmases prengui la iniciativa d’escriure un dietari per a oferir-nos la crònica d’aquell temps. Si a l’inici trobem l’anècdota de Vila-rodona, a mesura que avancem en el text ens anirem trobant amb el ressò del paisatge comarcal i nacional, la cultura, la política, l’art, el pensament… El llibre és com un riu: ens aporta serenitat en la descripció dels meandres, però ens tiba i exercita davant l’evolució del món i de les realitats que ens arrosseguen.


portada-paisatges-trobatsEls efectes devastadors d’una riuada del Gaià al seu pas per Vila-rodona, esdevinguda pel novembre de 2015, fan que l’autor d’aquest dietari l’endemà dels fets prengui la decisió de sortir al defora per veure’n les conseqüències i fer-se’n càrrec: l’aigua ha negat camins i conreus, s’ha endut horts, arrencat arbres i estacades i, en un tres i no res, ha desaparegut un paisatge agrícola familiar del tot sòlid, construït d’anyades amb esforç, sacrifici, equilibri i bellesa. Aigües avall se n’ha anat alguna cosa més que terra i guerra: s’hi ha volatilitzat la memòria personal i col·lectiva que s’afermava en els llocs. És davant d’aquesta realitat colpidora que l’autor decideix escriure Els paisatges trobats. Dietari, amb el qual ha obtingut el premi de Narrativa Memorialística Ciutat de Benicarló (2017), ara editat per Onada edicions. I escriure, què? Com? I per a què?

Josep Santesmases ha tractat força el tema paisatgístic, tant des del punt de vista de l’assaig com de la poètica i, fins i tot, de la imatge gràfica i de la celebració de jornades d’estudi comarcal. En aquest cas hi entra com a memorialista, autor d’un dietari que narra aspectes de la seva vida personal en un període de tres anys, començant l’endemà de l’aiguat del Gaià, la tardor de 2015, i acabant la primavera de 2017. El fil conductor de l’obra és la vida del país natal, amb al·lusions a la quotidianitat, l’aparició de personatges aparentment sense relleu destacable o referències a arts i oficis exercits en el clos familiar. Tot és proper i personal, vull remarcar-ho, tal i com requereix, per altra banda, la confecció de literatura d’aquest gènere. El lector es trobarà amb l’escriptor exercint el seu ofici de fuster —tallant la fusta dels arbres que s’ha endut el riu per fer-ne mobles—, esporgant els fruiters de la seva finca o cuidant-se de l’hort; el sorprendrà observant la petita flor de l’olivera o la caiguda de la pluja, el creixement o la qualitat dels fesols de casa; assegut a taula davant de menges senzilles i gustoses o viatjant arreu i reflexionant sobre qualque motiu o raó política o cultural.

Però tot això, si no pogués singularitzar-se i adjectivar-se, no tindria més interès que la crònica de consum familiar, per altra banda gens negligible. En aquest cas, però, els adjectius a l’obra s’escauen en grau superlatiu i l’emmarquen en un quadre d’interès singular i amb projecció. Només cal tornar a les referències personals a les quals he al·ludit anteriorment, la del fuster que vol fer mobles amb els arbres arrencats de la riuada, per exemple, i seguir-ne l’evolució, des del propòsit: «la gràcia serà poder-los fer amb fusta de ‘proximitat’, de quilòmetre zero. Prioritzarem la naturalitat de la fusta del territori a la perfecció forçada i fictícia que tenen molts dels mobles actuals» (p. 33) fins a la seva execució quan, arribada l’hora de manipular els troncs, l’autor ens faci partícips de l’olor dels arbres a la serradora, però també de les seves textures i de l’ús semàntic que fa de determinats mots: «un privilegi sentir-les mentre apareixen les aigües de cada fusta. Les aigües com ones de platja de la claredat i duresa del freixe, la suavitat ataronjada de l’àlber perfumat de tardor, la blancor de la flongesa del xop emblavida sovint en haver retingut l’aigua, el to torrat de l’om, la duresa puntejada del roure» (p. 120). És en aquest punt de coneixença i relacions quan l’autor universalitza el treball i els dies i s’acosta a la idea d’Hesíode.

En aquests paisatges a penes hi trobarem gent amb noms i cognoms, llevat de puntuals excepcions —el pintor Joan Cunillera, el filòleg Ramon Amigó—, però la seva presència és inqüestionable. L’autor, de fet, més que d’individus s’estima millor parlar de creadors i habitants dels llocs en sentit coral, de manera que esdevinguin un compacte d’humanitat, fruit del seny i la tradició que el temps i les generacions han agresolat i tipificat. Aquest és un altre dels elements de projecció local, de permanència d’interès més enllà dels àmbits i la temporalitat que l’autor sap donar a la seva obra. Però això només és possible gràcies a la capacitat contemplativa de l’autor, fet que més tard li permetrà establir comparances —«l’home que, per culpa de l’activitat incessant, ha perdut la capacitat de contemplació, és un bàrbar», escrivia Ganivet. Sense observació i contemplació no és possible dibuixar realitats i establir comparances, evitant d’aquesta manera el simplisme més eixorc: «La visió és comparativa i comparo perquè tinc un paisatge propi i uns records assimilats» (p. 100), escriu l’autor d’Els paisatges trobats. I aquesta és, al meu entendre, la clau de volta de l’obra, que Santesmases rebla amb aquesta altra afirmació: «La ignorància ens inunda quan som davant d’un paisatge que no ens pertany, lluny d’on som o on vivim. En podem saber i aprendre coses, però se’ns escapa el més essencial, els referents de la humanització viscuda que al cap i a la fi ens afecten a nosaltres i al paisatge. Som part momentània del territori» (p. 111).

Respecte a com es descriu la vivència d’un paisatge actual, Santesmases no deixa de fer-se preguntes, tant pel que fa al passat com pels plantejaments de futur, ja que només d’aquesta dialèctica en podran sorgir actuacions raonades de present. No és endebades que el dietarista s’interrogui sobre les preocupacions dels habitants d’un poble de muntanya que contemplen les terres planes, amb millors treballs, economies i coneixements (p. 26); expressi l’interès històric per les comunicacions en el món romà després d’una visita a la pedrera del Mèdol (p. 33) o reflexioni sobre la vida dels antics traginers del Camp de Tarragona (p. 162), pel concepte polític i geogràfic de territori (p. 167) i que expressi opinions crítiques sobre consumisme (p. 46), l’urbanisme (p. 49) o l’excursionisme modern (p. 174), per citar uns pocs exemples. En qualsevol cas no són preguntes ni opinions banals, sinó que tot plegat respon a pulsions i exigències de la realitat i cultura d’un paisatge viu i actiu: «Els llocs són espais on, en retornar-hi, la memòria expandeix records. No és el lloc qui els guarda, sinó qui els revé», apunta Santesmases (p. 170).

I per a què, el relat del llibre? Es podria simplificar responent que aquest dietari, com d’altres de similars, el que pretén és deixar memòria escrita d’un temps i d’una realitat a través d’uns ulls i d’una sensibilitat concreta. Tot i que la resposta seria encertada, tanmateix no respondria del tot a la pregunta. Del que es tracta és de deixar testimoniatge històric i antropològic, sí, però sobretot lliçó permanent de l’evolució local del paisatge, que no és altra que el de les mateixes societats que l’han usat, consumit, conservat, diversificat, destruït, modificat, enriquit o explotat, làmina a làmina. És a partir del coneixement del país natal que podem extreure’n categories. La divisòria entre personal i col·lectiu és la capacitat d’intersecció que tinguem.

La crònica del desbordament del Gaià no deixa de ser una metàfora que, partint d’un fet concret, l’autor ens prepara i serveix com a literatura de valor permanent. L’interès d’una obra rau sempre en l’encaixament de l’ús local en trames més àmplies i relacionades. L’obra de Josep Santesmases, en general i aquesta en concret, serveix a aquest propòsit. El lector que s’atansi al llibre sentirà verament l’emoció de la terra, però també la de les persones que han compost i construït el seu paisatge físic i humà. S’escau recordar allò que deia Bernat de Claravall: que l’home és fet de terra i, doncs, que tota matèria és tocada per un mateix esperit.

Descarrega PDF Versió en PDF