1.- Cal Borràs de Salvador o Catalina de March, del raval de Sant Pere número 2
Quan vaig començar el buidat a l’Arxiu Històric Municipal de Reus, de la Secció de Foment de l’any 1900 vaig trobar el que potser sigui el primer projecte de Lluís Domènech i Montaner a Reus fet per a la iniciativa privada, exceptuant el de l’Institut Pere Mata que ja havia signat el 1887. Es tracta d’un primer projecte de reforma del que ara coneixem per Cal Llopis, la casa del raval de Sant Pere número 2, però que responia a un encàrrec del Sr. Josep Borràs de Salvador fet el gener de l’any 1900. Cal recordar que el projecte de la Casa Rull és del juny del mateix any.
El Sr. Borràs, el 26 de novembre del 1895, demana permís per a fer unes mínimes obres de reforma a la casa del carrer de Casals número 2, coneguda com «la posada del Bou», atenent a la proximitat al llavors carrer del Bou i després carrer de Vilà; no va necessitar arquitecte.
Tanmateix el projecte de Lluís Domènech per a les reformes de la casa del raval de Sant Pere número 2, contempla la reforma de dos balcons de la façana al raval de Sant Pere, tot i que l’expedient es registra com a «reforma de façana de la casa del carrer de Sant Pere Apòstol número 6». Hom pot apreciar un alçat de la façana molt més ben dibuixat que el que presentarà Domènech el 1913, reformant unes altres obertures, per encàrrec ja del Sr. Joan Llopis Fontana, conegut comerciant i gendre del Sr. Borràs de Salvador.
Gràcies a les informacions del periodista Josep Cruset he sabut que als baixos d’aquest edifici hi havia el llavors famós cafè de l’Estivill, que es va vendre el 1877 a un veí de Vinyols, degut al fet que el Sr. Antoni Estivill Domènech (el sogre del Sr. Joan Vilella Llauradó, l’iniciador de la coneguda nissaga dels Vilella) havia decidit obrir un gran cafè a la rambla de Canaletes de Barcelona. A l’escriptura notarial consta que l’edifici era propietat de la Sra. Catalina de March (l’esposa del Sr. Josep Borràs de Salvador, un hisendat procedent de la vila d’Ascó). En efecte, gràcies també a la informació de la família de la Sra. Mercè Vallverdú Borràs, propietària de la Casa March del carrer de Sant Joan i descendent directa del Sr, Borràs, he pogut esbrinar que l’edifici de què parlem, era propietat de la Sra. Catalina de March i Martí, per herència de la seva mare Catalina Martí o del Sr. Pere Martí, l’oncle o l’avi.
A banda de la instància inicial del Sr. Borràs, sol·licitant el permís de les reformes, n’hi ha una de posterior on es queixa que li volen cobrar massa per les poques obres a fer. En efecte, Pere Caselles presumeix que s’arrebossarà i pintarà tota la façana i, aplicant els barems oficials, estableix que cal abonar 213,37 pessetes. Tanmateix, el Sr. Borràs exposa que aplicant les Ordenances estrictes calcula que només n’ha de pagar 13. Finalment, des de Foment, li donen la raó i li rebaixen les taxes. Aleshores l’alcalde que signa la resolució era en Pau Font de Rubinat.
El plànol de la façana al raval, fet a escala 1:100, datat i signat pel Lluís Domènech a Reus el 5 de febrer del 1900, està ben dibuixat i força detallat. Es tracen en color vermell els tres balcons a afegir a la primera planta i, a la segona de les quatre portalades de la planta baixa, es dibuixa l’arc rebaixat amb els carreus de pedra, tal com encara podem apreciar avui dia, lleugerament sobresortint del pla de façana. També es dibuixen les dues falses pilastres per damunt d’aquesta portalada, que arrenquen de cada faixa de forjat i arriben fins a la barana del terrat. Una línia de pilastres com aquestes es mostra també a l’extrem de la dreta, on encara no s’aprecia l’existència d’una edificació veïna. També, si observem bé la part inferior del plànol, a la façana seccionada a nivell de planta baixa, apreciarem els petits entrants i sortints que fa el parament de façana, entre les dues portalades de la dreta, repetits a totes les plantes. Com veurem tot seguit, en el projecte del 1913 aquests detalls ja no es mostren. En l’original en paper vegetal, les línies que indiquen les obertures que són objecte de reforma, es tracen en color groc, tot i que l’Ordenança reusenca indicava que calia fer-ho amb línia discontínua i amb tinta negre.
Analitzar més a fons la construcció d’aquest edifici, probablement bastit l’últim terç del s. xviii, ja seria objecte d’un altre article, però aprofito per recomanar treure el cap pel preciós vestíbul de l’escala o descobrir la magnífica columna de pedra polida amb capitell jònic que es troba dins de l’agència de viatges, l’única que es mostra sencera del seguit que, em consta, queden amagades als altres locals, folrades per panells de guix laminat.
2.- Projecte de reformes de la Casa Llopis de l’any 1913 al raval de Sant Pere número 2
L’any 1913, Lluís Domènech, va projectar una nova reforma de la façana existent del raval de Sant Pere número 2, aquesta vegada per encàrrec del Sr. Joan Llopis Fontana, gendre del Sr. Josep Borràs i de Salvador, quan ja hi vivia, i quan li acabava de fer els magatzems de fruita seca del davant mateix (raval de Sant Pere 3 i 5). La instància del Sr. Llopis, inclosa a l’Expedient 10/1913 de l’Arxiu, està datada a Reus el 13 de febrer del 1913. Per tal de millorar la funcionalitat dels locals i la coherència compositiva, Domènech va eixamplar alguns finestrals de la planta baixa i, a més, va reordenar les obertures de les tres plantes superiors destinades a habitatges, afegint-hi alguns balcons i fent més altes les de la darrera planta, i va refer, de pas, la cornisa i la barana del terrat de tot l’edifici.
L’arquitecte municipal Pere Caselles i Tarrats, informa l’expedient el 19 de febrer, l’aprova i estableix un pagament total de 55 pessetes per les 9 obertures modificades i un dipòsit de 50 pessetes per garantir que les aigües pluvials es conduiran en vertical i per sota les voravies. La resolució ve signada aquesta vegada per l’alcalde Manuel Sardà.
El plànol, signat per «Luís Domènech i Montaner» a Reus el febrer del 1913 és gràficament més simple que el comentat del 1900; en lloc de fer-ho amb traces negres discontínues, segons establien les Ordenances, delinea el paper vegetal original amb tinta xinesa de color groc i assenyala els elements que s’enrunen o modifiquen, i amb color vermell els afegits o nous; tanmateix l’especejament dels carreus de pedra d’una portalada de la planta baixa i les pilastres fins la cornisa, ja no s’indiquen.
En canvi, deixa entreveure l’existència d’una casa veïna (la del raval de Sant Pere número 4), de només planta baixa, que probablement adquiriria anys més tard el Sr. Llopis per ubicar-hi la seva cotxera i ampliar l’habitatge de la primera planta.
En efecte el dia 29 de desembre del 1939, la Sra. Catalina Borràs de March, la seva esposa, demana permís d’obra de reconstrucció d’aquest edifici, adossat a la casa principal, destinat a garatge, afectat greument per les bombes de la «gloriosa aviación nacional». Això es pot constatar en un plànol de l’arquitecte Josep Simó i Bofarull, que mostra els edificis afectats en diferent grau pels bombardejos del 1937 i 1938. El projecte el signa l’arquitecte Antoni Sardà i Moltó, el 10 d’agost del 1939, «año de la Victoria». El llavors arquitecte municipal, Joan Llevat Casanovas, l’informa favorablement el 3 de gener del 1940, sense establir cap taxa a pagar, atenent l’exempció decretada pels casos de bombardejos aeris. El pressupost de les obres era de 22.000 pessetes. L’alcalde accidental que signa la resolució de la Comissió Gestora era el Sr. Josep Caixés.
Fotografies recents de les antigues cotxeres de la casa Llopis, avui un local comercial
Sardà projecta una construcció senzilla, amb una planta rectangular, amb tres crugies paral·leles a la façana i amb dues columnes a l’eix central. Deixa un pati posterior i disposa un terrat com a coberta, tot composant una façana simètrica amb l’accés de persones pel centre i amb una porta per als vehicles a cada banda. Avui encara es pot apreciar una reixa amb les dades 1784-1940, que podrien donar una idea de l’antiguitat d’aquest magne casalici.
Podeu acostar-vos al local comercial i observar les columnes de fosa interiors, tot i que una mica desfigurades per la protecció contra el foc.
Tanmateix, no es deuria respectar del tot la façana del plànol d’en Sardà, doncs s’hi pot observar un parament superior amb cinc obertures, amb baranes i unes gelosies de fusta, que amaguen les vistes al terrat del garatge, emprat com a terrassa d’estiu dels Llopis, amb accés des del pis principal del casalot. La gran terrassa inicial es va reduir amb la construcció d’unes dependències auxiliars, de manera que queda encerclada per unes parets d’obra vista amb unes obertures amb arcs de mig punt. Desconec si es va construir al mateix temps, segons traçats del mateix Sardà, o si ell mateix hauria plantejat unes reformes més tard. El cas és que una actuació molt similar la signa en Sardà l’any 1949 quan amplia l’habitatge del Sr. Enric Fontana Grau a la plaça de Castillejos número 9 (l’actual plaça del Victor), amb un garatge als baixos i al seu damunt una terrassa i unes dependències per al servei al darrere. Malauradament l’immoble inicial dels Fontana, junt amb aquesta ampliació, fa molt anys que es va enrunar.
Sardà va seguir treballant per a la família atès que l’agost del 1950 va projectar per al Sr. J. M. Llopis Borràs la remunta dels magatzems Llopis del raval de Sant Pere número 3, d’en Lluís Domènech i Montaner, va ampliar la planta tercera fins a arribar a fer façana amb el carrer Baix de Sant Salvador i va modificar substancialment la façana inicial del carrer Baix de Sant Pere, actualment carrer d’Eugeni Mata.
3.- Projecte de reformes i ampliació per al Sr. Eduard Borràs i Pedret al carrer de Martí Napolità números 10 i 12
Uns mesos després del primer projecte de reformes del raval de Sant Pere número 2, l’abril del 1900, es registra un nou projecte de Lluís Domènech i Montaner, el de reforma i nova planta d’una casa del carrer de Martí Napolità números 10 i 12 per a un altre client, el Sr. Eduard Borràs i Pedret, que era llavors el futur sogre del Dr. Salvador Vilaseca Anguera, nascut el 1896 al raval de Santa Anna número 51, gairebé al seu darrere i, per tant, eren veïns. Es tracta de l’expedient número 35/1900 i contempla la reforma i ampliació de casa seva, ajuntant dues finques veïnes, les número 10 i 12, després d’enderrocar la número 12, reformant el local de planta baixa i els habitatges resultants de les tres plantes superiors. Aquells anys sovint es troben expedients en què s’ajunten dues finques de poca amplada per constituir-ne una molt més àmplia i en la qual, sovint, ja cabien dos habitatges per planta.
El plànol, a l’escala 1/50, signat pel Lluís Domènech, aquesta vegada està datat a Barcelona, el 23 d’abril del 1900. S’hi pot apreciar un alçat o façana i a sota seu una part de la planta tipus, la que correspon a la primera crugia. La façana, encara amb una composició totalment clàssica està molt ben dibuixada. Domènech respecta al màxim la composició existent i planteja una simetria simple, sense afegir-hi nous elements.
Pere Caselles va informar favorablement la petició del permís amb data 30 d’abril del 1900 i va establir un pagament de 33,17 pessetes pels 77,25 m2 de façana, més 25 pessetes com a garantia de disposar les canals d’aigües pluvials per sota la voravia, a banda d’un timbre de 10 pessetes pels 65,80 m2 de la planta. La Secció de Foment, presidida pel Sr. Ramon Pallejà, l’aprovà el 15 de maig i, finalment, hi donà el vist i plau l’alcalde Emili Briansó el 17 de maig, sent secretari municipal el Sr. Montagut.
La casa constava de planta baixa, entresolat i dues plantes més destinades a habitatges. Les obertures de l’entresolat s’agrupen verticalment entre les pilastres de la planta baixa, sota un arc de mig punt, amb una clau de pedra esculpida sobresortint, una solució molt emprada ja pels mestres d’obres locals Josep Subietas, Antoni Gallart o Pere Taixés, o per arquitectes com Sebastià Cabot, Francesc Blanch, Francesc Borràs, Pau Monguió i Pere Caselles, al llarg del tomb de ravals, per tal de magnificar l’escala urbana.
A la resta de plantes es repeteixen les balconeres, totes idèntiques, encerclades per brancals i llindes amb baixos relleus acanalats, cadascuna amb la seva llosana de pedra seguint el cantell dels forjats. Val a dir que no es dibuixen les baranes, aspecte força habitual i sorprenent aleshores. També es dedueix que hi hauria un terrat amb cambra d’aire ventilada i la cornisa i barana corresponents. L’acabament de façana seria un estucat convencional amb unes ratlles horitzontals refoses.
La casa deuria canviar de propietat al cap d’uns anys de construir-se, ja que, segons una escriptura consultada, l’any 1949 ja pertanyia al Sr. Ramon Guardiola i als hereus de Matías Molner. Llàstima que el 1977 s’enrunés, com tantes altres que caldria haver salvat, per fer-hi un nou edifici destinat a oficines que, amb ulls d’avui, desmereix força dins el context, sobretot per la banda del raval de Santa Anna número 43-45. Tanmateix no he sabut trobar encara cap foto d’aquesta casa signada per Domènech que, si més no, pugui donar testimoni gràfic de com era.
El Sr. Eduard Borràs i Pedret, torna a aparèixer a l’Arxiu Municipal com a propietari de la casa del raval de Santa Anna número 45, situada justament darrere de l’anterior, quan el 1906 obté el permís per conduir les aigües pluvials per la seva façana. Com hem vist, cap als anys 1970 també s’enrunaria per fer-hi unes oficines.
4.- El projecte de reformes de Lluís Domènech i Montaner de la casa del carrer de la Presó número 7
Un altre descobriment a l’Arxiu va ser trobar els plànols de la reforma de façana de la casa del carrer de la Presó número 7, signats novament per Lluís Domènech i Montaner a Barcelona el dia 1 de juny de l’any 1914, per encàrrec de la Sra. Josepa Torroja i Argilaga. Domènech reordena les obertures, suprimint les més petites, projectant-ne de noves, en un intent de composició més simètrica, tot i que la situació de la portalada d’accés no quedava centrada amb els tres balcons de la planta primera. Tot i així, centra les obertures de les golfes amb aquests balcons. Es pot apreciar com aviat va sortir del pas amb l’encàrrec atès que el plànol presenta una baixa expressivitat, comparat amb altres projectes seus; potser hauria pogut dibuixar les dovelles de la portalada amb l’arc de mig punt, gairebé l’únic element original que es conserva.
Això és així perquè molts anys després, la Sra. Maria Luisa Parral, vídua Casals, el 15 de març del 1951, presenta una instància, signada pel seu fill Emilio Casals Parral, demanant permís d’obres per reformar a fons tot l’edifici. Tanmateix l’aleshores arquitecte municipal, Antoni Sardà Moltó, li indica que cal recular la façana per tal de seguir la nova alineació del carrer de la Presó, llavors dit Obispo Grau.
El projecte de reformes i addició el signa l’arquitecte, nascut a Riudecanyes, Francesc de Paula Adell Ferré, a Reus el 7 de març del 1951. Ell mateix portarà la direcció de les obres, juntament amb l’aparellador Enrique Suárez de Leza, domiciliat a Tarragona. Aquest mateix equip tècnic havia estat l’encarregat, per ella mateixa, de la reconstrucció el 1946 de l’edifici de la Ferreteria Casals del carrer Ample número 2 (llavors Generalísimo), al costat de la Caixa de Pensions, enrunat anys després.
El projecte del carrer de la Presó del 1951 redistribueix la planta principal com a habitatge de la propietat i disposa dos habitatges al seu damunt, a l’espai on abans hi havia les golfes. Aixeca la teulada i ventila els habitatges per un ample pati posterior. La Fiscalia de l’Habitatge va aprovar el projecte el 28 de març. A la memòria, Adell indica que cal fer nova la façana del carrer i que mirarà d’aprofitar els elements constructius de pedra que pugui salvar de l’enderroc previ. La còpia heliogràfica dels plànols de l’Arxiu s’ha conservat molt malament, però, tot i així, les plantes deixen entreveure una caixa d’escala central i, pel que fa a la façana, s’hi aprecia la portalada medieval. Si us hi acosteu veureu que la clau d’aquesta indica l’any 1342 i que hi ha una obertura a cada costat (tal com ja feia Lluis Domènech), una amb la clau de la llinda plana datada el 1711, se suposa que original, i l’altra amb l’any de la nova construcció, 1951.
Però la Sra. Parral, vídua Casals, no acaba aquí la seva activitat constructora; coneixem ja la situació de la botiga Ferreteria Casals al carrer de Santa Anna número 10-12 o plaça de la Farinera, ja fa uns anys tancada, però aquesta connectava pel darrere amb les oficines i amb els grans magatzems de materials situats al carrer d’Aleus núm. 9 i 11, segons un projecte redactat pel mateix arquitecte Adell Ferré el gener del 1953, tot i que no es va tramitar per part de la Sra. Parral fins el gener del 1958, amb el títol d’Almacenes Comerciales. Aquest edifici d’aspecte industrial, de planta baixa més quatre, segueix dempeus avui i presenta una estreta façana just al fons del carreró de la Vaqueria, on hi ha el cul de sac.
5.- Projecte de reforma i remunta d’una casa per al notari Rull al carrer de Santa Anna número 22, signada pel Pere Domènech Roura
Em permeto parlar d’aquest expedient perquè també té relació amb Lluís Domènech i Montaner; com se sap la casa del notari Rull del carrer de Sant Joan, va ser la primera de nova planta que ell va projectar a Reus per a la iniciativa privada, quan ja portava uns anys construint-se l’Institut Pere Mata, el seu primer projecte a Reus. La pertinença a la Unió Catalanista, a més d’actuar com a notari en totes les compres de finques de l’Institut Pere Mata, els va unir durant uns anys i per això li deuria fer l’encàrrec de la seva casa i despatx.
Tanmateix quan l’any 1914, Pere Rull i Trilla vol endegar una petita promoció d’habitatges, ja han passat molts anys i Lluís Domènech, ja gran, deuria desviar l’encàrrec cap al seu fill, Pere Domènech Roura, que des del 1910 ja anava dirigint les obres del Pere Mata i ja havia signat algun projecte privat a Reus, com el cinema Kursaal (inicialment Sala Reus) del 1908, encarregat pel Sr. Emili Briansó Planas, el seu director mèdic. Per això m’ha semblat escaient comentar aquest projecte, una execució que va quedar finalment frustrada com veurem tot seguit.
Es tracta de l’expedient 75/1914 localitzat a l’Arxiu Històric Municipal de Reus. El dia 1 de desembre del 1914 el Sr. Pere Rull i Trilla, notari, demana permís d’obra per reformar i afegir dues plantes a la casa del carrer de Santa Anna número 22, fent cantonada amb el carrer Casals número 9-accessori. Ho justifica dient que millorarà l’aspecte de les façanes, sense que quedi afectada la solidesa de l’edifici existent, i adjunta un plànol en paper vegetal signat per Pere Domènech Roura a Reus el 25 de novembre del 1914.
Tanmateix aquí comença una llarga tramitació que durarà fins a finals del 1915. L’arquitecte municipal Pere Caselles informa negativament el projecte, argumenta llargament que si es dona permís s’allargarà molt la vida de l’edifici, quan per estar afectat per les rectificacions de les alineacions de façanes establertes en el plànol de 1893, no s’admeten addicions ni reforços estructurals, només alguns canvis d’obertures de façana o canvi de llosanes de balcons. La intenció era que els edificis afectats s’anessin enrunant i reedificant seguint les noves alineacions per tal d’aconseguir uns carrers rectes, sense entrants ni sortints, a tot Reus.
La Comissió de Foment aprova l’informe de Caselles i llavors Rull no ho accepta, argumenta que el Plànol Geomètric de noves alineacions no es va aprovar formalment i presenta al Governador Civil un recurs d’alçada que li és estimat. Tanmateix Caselles demostra fefaentment que sí que es va aprovar i que s’ha anat respectant des d’aleshores en totes les llicències donades. En el recurs, Rull adjunta un certificat de l’arquitecte municipal de Tarragona, Josep M. Pujol de Barberà, en el sentit que el projecte no comportava fer obres de consolidació (motiu bàsic per no donar llicència quan una casa estava afectada per una nova alineació) i que la casa oferia una gran solidesa estructural. Tot i així, finalment el governador dona la raó a l’Ajuntament i Rull s’ha de conformar a demanar un permís d’obra per convertir sis finestres en balcons, disposant les llosanes corresponents, i a arrebossar i pintar de nou tots els paraments, cosa a la qual Caselles no es podia negar i ho va aprovar.
Tot això fa que a dia d’avui, com es pot observar a les fotos i a la realitat, la casa segueixi encara dempeus, sense alinear-se i sense que, finalment, el balcó de damunt de l’arc de mig punt, s’hagués ressituat a l’eix central com demanava Caselles en el seu informe.
El plànol amb les façanes reformades i una secció de la façana, signat per «Pedro Domènech» a Reus el 25 de novembre del 1914, està fet a escala 1:50 i se’n conserva l’original amb paper vegetal a dues tintes i també una còpia heliogràfica, amb fons blau marí i les línies blanques; val a dir que existeix un error en la numeració de les finques indicada a la part superior de cada façana, ja que realment és a l’inrevés.
Domènech ressitua algunes obertures, com la de damunt de la portalada amb l’arc de mig punt del carrer Santa Anna, per tal de quedar centrades en uns eixos compositius clàssics; transforma les golfes i, per fer-ho, aprofita bona part de les façanes, n’alça el forjat de coberta i hi afegeix una planta més, amb domini dels nous balcons respecte de les finestres de menor format, sempre alineats verticalment. Com era habitual llavors, no es dibuixen les baranes dels balcons, només les llosanes de pedra.
Fent ús d’alguns dels trets que identifiquen el moviment noucentista, remata la composició sense la cornisa habitual, dissenya una barana d’obra de perfil ondulant acusat per una gruixuda motllura i intercala tres buits que tanca amb una barana de ferro forjat amb dibuixos simètrics. Igualment, pel que fa als paraments, diferencia clarament la part existent, amb un estucat amb junts horitzontals més clàssic, respecte a la remunta que resol disposant unes mènsules esculpides com a suport dels primers balcons i un estucat llis d’on, segons la secció, només sobresortirien les llindes de totes les obertures.
Uns anys més tard, el 1926, Pere Domènech, signaria el projecte de la Casa Marco, a la cantonada del raval de Santa Anna i el carrer del mateix nom, on aquests trets noucentistes són ja més evidents.
