L’habitatge, un dret social

1. El dret a l’habitatge és un dret universal

Per poder viure d’una manera mitjanament satisfactòria és imprescindible comptar amb un sostre per resguardar-se del mal temps i de la foscor de la nit. Cap comunitat humana pot prosperar si no és capaç de garantir l’aixopluc de tots els seus membres. És per això que les constitucions de la majoria d’estats, i també el dret internacional, imposen als poders públics el mandat de protegir el dret de totes les persones a tenir una llar. Es tracta d’un dret universal. En l’exercici d’aquest dret no s’admet cap tipus de discriminació.

L’adopció de mesures tendents a garantir l’accés a un habitatge segur, assequible, habitable i culturalment apropiat escau, doncs, a la col·lectivitat organitzada. No és una tasca senzilla, certament, però aquesta dificultat no ens eximeix de procurar que tothom —absolutament tothom— pugui allotjar-se de manera segura quan plou, quan fa fred, quan cau la tarda.

Community of igluit (Il·lustració de Charles Francis Hall’s Arctic Researches and Life Among the Esquimaux, 1865)

2. El cicle sobre el dret a l’habitatge

Durant la tardor del 2023, el Centre de Lectura, a proposta de la seva Secció de Ciències Socials Polítiques i Econòmiques, ha celebrat el cicle «L’habitatge, un dret social». L’origen de la iniciativa ha sigut l’atorgament del 38è Memorial per la Pau Josep i Liesel Vidal 2022 a la cooperativa Llars Familiars Habitatge Sostenible i Just, en haver el jurat considerat que és un projecte democràtic que busca la sostenibilitat social, econòmica i ambiental, i l’empoderament dels interessats.

Josep Moreno agraeix el lliurament del Memorial per la Pau a Llars Familiars Habitatge Sostenible i Just

El Premi Josep i Liesel Vidal —conegut també com a Memorial per la Pau— no és només un premi amb dotació econòmica, sinó també una eina que identifica projectes pacífics i solidaris i que reconeix les persones que els impulsen. El contingut econòmic del Memorial ajuda a l’expansió del premiat, però també —i sobretot— contribueix a la difusió social de la iniciativa que n’hagi estat l’adjudicatària, i incentiva altres persones o grups a incorporar-s’hi o a seguir el seu exemple amb l’impuls i el desenvolupament d’altres activitats anàlogues. L’atorgament del Memorial 2022 a una organització que defensa el dret a l’habitatge digne ha identificat aquest dret fonamental com a indispensable per al desenvolupament personal i comunitari. És més: el caràcter pacifista del Memorial ens l’ha integrat en el conjunt dels drets humans que han de ser necessàriament respectats per a la consecució i el manteniment de la pau.[1]

Logotip del Memorial per la Pau, obra del pintor Maties Palau Ferré

Aquesta reflexió ens ha animat a celebrar un cicle de quatre sessions per estudiar les necessitats, les disponibilitats i les carències de la satisfacció del dret a l’habitatge per part de les persones que es troben, per una raó o una altra, en situació d’especial vulnerabilitat. Les sessions s’han celebrat a la sala Emili Argilaga, han pogut ser seguides pel canal virtual i romanen al canal YouTube a disposició de qui hi vulgui accedir.

El cicle s’ha programat al voltant de les necessitats d’habitatge de les persones que es troben, per una raó o una altra, en una situació d’especial vulnerabilitat.

Els actes han despertat un viu interès en el nostre entorn. En la seva preparació, i també en el seu seguiment, hem comptat amb la participació i la col·laboració d’entitats sensibilitzades en la salvaguarda d’aquest dret a l’habitatge. A les sessions celebrades, hi han assistit molts voluntaris d’organitzacions no governamentals compromeses en l’ajuda als llogaters, l’ajuda als refugiats i l’assessorament als deutors hipotecaris. S’hi han implicat professionals de l’arquitectura, l’urbanisme i altres disciplines connexes. Moltes persones amb motivacions associatives o purament personals han seguit els actes, i hem comptat també amb la presència d’usuaris de les cooperatives i dels serveis públics de protecció de l’habitatge. A les primeres files sempre hi hem tingut algunes titulars de càrrecs públics amb alta responsabilitat en aquesta matèria; entre d’altres, la secretària d’Habitatge de la Generalitat de Catalunya, les regidores de l’Ajuntament de Reus responsables de la matèria, i el president de la demarcació de Tarragona del Col·legi d’Arquitectes de Catalunya. Els responsables públics han escoltat atentament els problemes, les queixes i les propostes expressades a les ponències i als debats.

3. Activitats de preparació

Per preparar el tema, el 10 de maig del 2023 un grup de socis del Centre de Lectura havíem visitat el Centre Social El Roser. Es tracta d’un equipament municipal que la Regidoria de Benestar Social de l’Ajuntament de Reus desplega per a l’atenció i l’empoderament de persones en situació de vulnerabilitat. El seu director, Albert Ferre Bravo, ens va guiar per unes instal·lacions concebudes per prestar un servei integrador, inclusiu i innovador. Hi vam poder conèixer el Programa de Gestió Alimentària de Reus per a la recuperació d’aliments frescos i cuinats, el rebost social i el menjador social. Els espais d’allotjament estan destinats a les persones que necessiten un recer temporal: el servei d’acolliment residencial d’urgència i el servei de residència temporal a persones adultes en situació d’exclusió social. En la reunió que vam mantenir amb les responsables de l’estructura tècnica i administrativa dels serveis socials ens vam posar al corrent del programa de gestió alimentària de Reus, de l’abast de les problemàtiques que hi afronten i de la metodologia de l’assistència que hi presten.

Centre Social El Roser, de l’Ajuntament de Reus

El següent 4 d’octubre, els organitzadors del cicle vam visitar les instal·lacions del Taller Baix Camp: una entitat que dona suport a les persones amb discapacitat intel·lectual i les seves famílies per millorar la seva qualitat de vida, i que té com a objectiu últim aconseguir la màxima integració social i laboral d’aquestes persones. El seu director i el coordinador del centre ocupacional ens van guiar per les sales ocupacionals, ens van ensenyar les llars residència i ens van parlar dels projectes d’ampliació. En l’explicació del funcionament dels diferents centres ens van parlar del fort vincle que cadascun dels residents manté amb la residència concreta que és la seva llar.

Membres de la Secció de Ciències Socials, Polítiques i Econòmiques, de visita a les instal·lacions de Taller Baix Camp

 

4. La presentació de Llars Familiars HSJ

La tarda del 21 de setembre del 2023, Daniel Pi Noya, en representació de Llars Familiars HSJ, ens va presentar el projecte guanyador del Memorial 2022, amb una explicació detallada dels seus inicis, el seu impuls, les fases acomplertes, els objectius aconseguits, els plans de futur, les limitacions i els agraïments.

Conferència de Daniel Pi

La disposició d’un habitatge és un punt de partida perquè qui hagi patit algun trasbals refaci la seva trajectòria vital. Així, el 2015 es va constituir una cooperativa d’iniciativa social per integrar-se, sense ànim de lucre, en el mercat immobiliari. S’hi incorporarien les persones que busquen habitatge i, així, els interessats participarien activament en la selecció dels pisos i en la determinació del perfil de les persones que hi viurien. Les decisions s’haurien de prendre de manera democràtica i, de tot plegat, els usuaris n’haurien d’obtenir un empoderament.

Actualment, són seixanta els socis que han fet l’aportació inicial. Tenen diferents graus de compromís i necessitats diverses. També hi ha socis col·laboradors. Llars Familiars no competeix amb l’Administració, sinó que hi col·labora. La relació jurídica amb els adjudicataris de pisos s’estableix, de moment, amb contractes de la Llei d’arrendaments urbans. L’eventual utilització d’altres sistemes de cessió de l’ús està, per ara, en estudi.

Abans que res, la cooperativa va establir els criteris d’adjudicació dels pisos. Es prioritzen els qui destinaran un terç dels seus ingressos a pagar el lloguer, però la puntuació es modula a mesura que els ingressos previsibles se n’allunyen. Segons quin sigui el nombre d’habitacions i les condicions d’accessibilitat es determina el caràcter i la magnitud de la unitat familiar que li és idònia. S’atenen les condicions especials de vulnerabilitat i té en compte l’arrelament al barri. El sistema d’adjudicació és àgil. El resultat és que les llogateres són, majoritàriament, dones soles amb fills al seu càrrec. Un preu de renda mig de 250 € mensuals els permet tirar endavant.

La compra dels dos primers habitatges al barri de Sant Josep Obrer es va poder fer amb l’aval mancomunat de 120 persones. Des del 2017, i fins ara, la cooperativa manté un conveni per a la gestió d’habitatges amb HABITAT3 (entitat del tercer sector). El 2019 es va adquirir una primera casa amb un finançament convencional. Més endavant es va comprar un edifici al carrer de l’Estel, al barri del Carme, per rehabilitar-lo. Ha calgut assumir un endeutament important, obtenir un projecte arquitectònic que preveu bones condicions de distribució i d’eficiència energètica, i es rehabilita amb ajudes de l’Ajuntament de Reus i dels fons Next Generation. Una part de la despesa es cobreix amb els 38.000 € obtinguts en una campanya de Crowfunding. Es llogarà amb un preu de renda social, de 390 € mensuals.

Tot i això, el model té, certament, alguns límits. Els socis col·laboradors encara són majoria al Consell Rector. L’accés al finançament no és fàcil. Costa tenir els pisos en rotació. Caldria oferir accés a l’habitatge a joves i a persones soles amb espais a compartir.

En el capítol d’agraïments, Pi va mencionar els avaladors de la compra de la primera casa; COOP 57, que és la cooperativa de serveis financers amb sensibilitat social que sovint els finança; els qui han cedit habitatges perquè la cooperativa els posi en lloguer; la gent de Reus que treballa en favor del dret social a l’habitatge; els tècnics i els polítics de l’Oficina Municipal de l’Habitatge de Reus (els d’ara i els d’abans); la Comunitat de Jesús; el micromecenatge; Som Energia, que els ha fet beneficiaris del programa 100 + 1; els comerciants de material de construcció que n’han cedit a un preu simbòlic; el Memorial per la Pau Josep i Liesel Vidal que, no només els va donar un gran suport econòmic, sinó també moral; i les persones usuàries, que són una font de satisfacció quan avancen en el seu procés d’integració social.

Amb l’amplitud dels agraïments, Daniel Pi va fer evident que Llars Familiars és un projecte col·lectiu.

5. L’assessorament a les persones que no poden pagar el préstec hipotecari que grava el seu habitatge habitual

En la sessió del dia 26 de setembre dedicada a «Les dificultats dels qui adquireixen l’habitatge amb préstecs hipotecaris» van intervenir Noemí Hernández, del servei de l’Ajuntament de Reus per a l’assessorament sobre el deute hipotecari, i Josep Maria Galofre, que, amb l’expertesa que li dona la seva condició d’antic empleat de banca, hi participa com a voluntari.

El servei s’adreça a les famílies que siguin titulars d’un habitatge on tinguin la residència habitual i que estiguin en risc de perdre’l en no poder atendre les quotes del préstec hipotecari que el grava; també a les famílies afectades pel llançament d’un habitatge subhastat per causa de l’impagament de les quotes del préstec i als avaladors de préstecs amb garantia hipotecària que estan en una situació anàloga. L’assessorament s’estén a les famílies que viuen en règim de lloguer en un habitatge arrendat a un gran tenidor que preveuen que no podran fer efectives les rendes del lloguer.

Conferència de Josep Maria Galofre i Noemí Hernàndez

Josep Maria Galofre —persona molt coneguda en el món de la cultura i de la solidaritat— va imputar a les entitats financeres la responsabilitat per les dificultats que pateixen les famílies que han quedat atrapades en la devolució de préstecs que es van concedir malament, sense adoptar les precaucions que anys enrere s’havien pres abans d’atorgar un préstec hipotecari: la verificació de la capacitat d’endeutament del peticionari, de la proporcionalitat entre l’objecte de finançament i l’import del préstec i entre l’edat de l’interessat i el període d’amortització. La situació va canviar quan les empreses del sector bancari van emprendre imprudentment una competició ferotge per veure qui feia més hipoteques. Les precaucions clàssiques es van desatendre, els estudis de solvència es van tergiversar, les amortitzacions es van estirar i les empreses taxadores van abandonar el rigor que fins llavors havien aplicat. La banca, que no ha assumit cap responsabilitat per aquesta temeritat, és titular d’una extensa cartera de pisos procedents de les execucions, i té el parc d’habitatges vacant i abandonat. El Banc d’Espanya —titular de la funció supervisora— se n’ha desentès. L’única solució que l’Estat hi ha aportat ha sigut la creació de la SAREB.

A la vista de la situació, l’Ajuntament de Reus, d’acord amb la Generalitat, va crear un servei d’assessorament hipotecari i va convidar a participar-hi, com a voluntaris, antics treballadors de banca. Als ells escau de fer una anàlisi del cas de cada usuari i, a la vista de la legislació, informar sobre les actuacions més recomanables. Les entrevistes personals permeten descobrir situacions de pèrdua del lloc de treball, malaltia, etc. Des del treball voluntari, Galofre ha pogut comprovar que una persona sense llar veu afectada la seva estabilitat psicològica i la seva socialització. Quan hi ha menors d’edat el problema es multiplica.

Noemí Hernández, que exerceix com a tècnica del Servei Municipal d’Habitatge, va explicar que va ser el 2012 quan l’Ajuntament de Reus, en conveni amb la Generalitat, va crear el servei municipal que hauria d’abordar els desnonaments massius. Ella, que llavors era una jove llicenciada en Dret, havia de ser l’encarregada de posar-lo en marxa. Per un moment va témer que els voluntaris que l’hi havien d’acompanyar assumissin el protagonisme en l’organització i la gestió, però aviat va veure que això era un prejudici: malgrat la seva joventut, el servei va arrencar sota les seves regnes. Esmenta, pels seus noms, amb estima i reconeixement, els jubilats experts que aporten al Servei coneixements, experiència, sentit comú i empatia.

Molt poques de les famílies que van plantejar consultes relatives a la hipoteca podrien ser acusades d’haver «estirat més el braç que la màniga», ans al contrari. D’entrada, hi van acudir, majoritàriament, persones que havien contractat una hipoteca en pèssimes condicions. Posteriorment hi van començar a anar llogateres i, més endavant, s’hi han assessorat persones que viuen en un pis que va ser seu i que ara, en haver estat embargat, és d’un gran tenidor. Usualment, els interessats acudeixen a l’oficina avergonyits i confosos. Cal fer-los entendre que el Servei no els enganyarà; que la informació que els donaran des de l’Ajuntament —ni que no sigui optimista— serà la certa; se’ls ajuda a aclarir la seva situació financera amb càlculs i amb l’anàlisi de les opcions possibles. En cas de mediació, el Servei dona suport a l’usuari, li revisa esborranys i li dona consells. Les dificultats han estat, d’una banda, la inseguretat originada pel caràcter efímer de les normes. A més, la major part de les entitats financeres amb qui cal establir la interlocució —les actuals titulars dels habitatges— són empreses desconegudes i tenen seus socials llunyanes. Els seus gestors no en saben res, de la família que desnonen; ni tan sols saben on és Reus, ni el barri on se situa l’immoble. Malfiats per taxacions falses, encara coneixen menys el veritable valor de mercat dels habitatges que s’han adjudicat.

Des del 2012 el servei municipal ha atès 1.447 famílies. Actualment té 244 expedients en gestió. En les propostes procura que la família no es quedi sense sostre. L’experiència és positiva per la transversalitat del funcionament dels Serveis Socials de Reus, la bona entesa del Servei amb el degà del partit judicial, la vigència d’un protocol entre els jutjats i Serveis Socials per analitzar la vulnerabilitat en ocasió d’un llançament i el desenvolupament de programes de formació als efectius de Serveis Socials i als advocats del torn d’ofici.

La taula va donar lloc a un debat molt actiu. En les respectives intervencions, els assistents a l’acte van opinar que aquest és un problema que va a més, que sovint s’amaga, que caldria regular el mercat i posar fre a l’especulació per assegurar que tothom pugui tenir un sostre. Es parla de dolor, de patiment, d’exclusió i de segregació. Per atendre l’objectiu de la Generalitat d’assolir el 15% de solidaritat urbana, cal superar el 2% en què ens trobem. No tots els habitatges necessaris haurien de sortir de l’erari municipal: cal concertació amb l’Estat i la Generalitat. Es dona les gràcies a les persones que han treballat políticament perquè es generi prou habitatge social. Es planteja com a objectiu que no hi hagi cap habitatge buit.

6. Conferència de l’antropòleg Joan Josep Pujadas sobre «El dret a l’habitatge i l’especulació immobiliària. Airbnb com a símptoma»

Per entendre com és que una necessitat de primer ordre —com ho és l’habitatge— s’ha convertit en una mercaderia, vam convidar l’antropòleg Joan Josep Pujadas, catedràtic a la Universitat Rovira i Virgili, especialitzat en antropologia urbana, fundador del doctorat en Antropologia Urbana de la URV i coordinador del doctorat internacional en Estudis Urbans. Havent acceptat amablement la invitació, el 20 d’octubre del 2023 va venir al Centre de Lectura a impartir la conferència «El dret a l’habitatge i l’especulació immobiliària. Airbnb com a símptoma». Conscient que moltes de les persones assistents a l’acte es dediquen professionalment o voluntàriament a aconseguir l’efectivitat del dret a l’habitatge,[2] el catedràtic es va oferir a proporcionar el context teòric del fenomen.

Joan Josep Pujadas

A l’inici de l’exposició, el professor Pujadas ens va recordar que l’antropòleg mira la realitat des del punt de vista de l’home, i que aquest és el punt des del qual parteix la seva anàlisi. Constatava que l’accés a l’habitatge és, certament, un dret ciutadà, però que, al mateix temps, l’habitatge és una commodity, és a dir un bé de consum subjecte a les regles del mercat i amb poques possibilitats de ser intervingut pels poders públics. Nosaltres mateixos, com a agents potencials del sistema neoliberal, podem arribar a tractar l’habitatge com un bé de consum o, de vegades, fins i tot un bé d’inversió i preferirem cedir-lo a un turista que no pas a un veí.

Conferència de Joan Josep Pujadas

Amb la projecció d’una foto antiga del barri de la Perona, que mostra com era la vida en la ciutat industrial en creixement, i una fotografia de la ciutat rehabilitada, escenari de la Barcelona neoliberal —ara, suposadament, «ciutat acollidora»—, Pujadas ens va explicar que la ciutat «es posa bonica» perquè ella mateixa es converteix en una mercaderia al servei dels turistes (actors transnacionals que visiten la ciutat neoliberal), al servei dels quals posarà en valor el seu actiu patrimonial. Expulsarà la població que mostra signes de pobresa i els barris vells esdevindran centres urbans recuperats i seran un objecte de desig i de consum: la ciutat tematitzada.

A la regió metropolitana de Barcelona s’hi acumulen tres quartes parts de la població total de Catalunya. Aquesta és l’escala en què caldria actuar. En canvi, però, la gestió administrativa està organitzada en funció dels termes municipals. L’esforç que l’Ajuntament de Barcelona va fer a les dècades de 1980 i 1990 per liderar una entitat metropolitana amb capacitat de governança va fracassar a causa dels interessos polítics hegemònics.

De manera anàloga, el territori que constitueix l’Àrea Central del Camp de Tarragona acusa la incongruència de les decisions que cada ajuntament pren a escala municipal.

 Àmbit territorial del Pla Director Urbanístic de l’àmbit central del Camp

Pujadas va abordar la qüestió del commuter: el ciutadà que viu en un municipi i treballa en un altre, tot generant uns requeriments extraordinaris en serveis de mobilitat.[3] La tendència és que la població marxi progressivament de les ciutats centrals (tant de Barcelona com de Reus i Tarragona), fins al punt que les perifèries respectives s’han especialitzat en ser «poble dormitori». Les famílies que tenen prou poder adquisitiu opten per «anar a viure al camp». Sota l’imaginari d’estil de vida saludable, de recuperació de la natura, de no contaminació, s’hi reprodueix també la voluntat de tematització.

Commuters en un tren regional

Així com fa 80 anys l’oligarquia tenia el capital invertit en l’activitat industrial, ara el té invertit en el sector serveis; majoritàriament, el turístic i l’immobiliari. Com diu el geògraf David Harvey,[4] el liberalisme no és només una doctrina econòmica sinó que és un veritable projecte polític per mantenir les condicions d’acumulació del capital i augmentar el poder de les elits econòmiques.

David Harvey

L’etnògraf Jaume Franquesa[5] en l’estudi que va fer del barri de Sa Calatrava a Palma de Mallorca va descriure com les etiquetes de marginalitat i conflicte van generar una imatge de decrepitud que va fer baixar el preu del sòl. Les grans empreses immobiliàries se’n van aprofitar i, un cop dividit el moviment veïnal, hi van començar a exercir el mobbing immobiliari.

Jaume Franquesa

En un sentit semblant, la construcció del MACBA al barri del Raval va suprimir tres illes de veïnat «conflictiu». L’actuació urbanística al carrer de les Cadenes i a la Rambla del Raval va implicar l’enderrocament de set illes de cases. Més de deu mil persones en van resultar expulsades.

Durant els dos mandats d’Ada Colau com a alcaldessa, el parc d’habitatge públic de Barcelona ha augmentat amb 4.600 nous habitatges. En projecte n’hi ha encara 4.000 més: 2.000 que s’acabaran l’any que ve i 2.000 que llavors es començaran a construir. Però, en el conjunt de Barcelona, el parc d’habitatges socials no supera els 12.000. Si ho comparem només amb les necessitats generades per l’expulsió del Raval de 10.000 veïns, veiem que el desequilibri és gran. Al mateix temps, els 70.000 pisos de propietat particular que estan buits a Barcelona denoten com n’està, de mal repartit, l’habitatge, en relació amb les necessitats de la població.

Fa cinquanta anys, la Part Alta de Tarragona era un barri vell i rònec. A partir del 1979, l’Ajuntament, presidit per Josep Maria Recasens, hi va fer un pla urbanístic progressista per implantar-hi habitatge social destinat a les famílies vulnerables del barri que vivien en llocs infectes. Era un pla molt bo, però no va tenir continuïtat. En una segona etapa, Tarragona es va centrar en una acció monumentalitzadora i especulativa (palau de congressos, pàrquing intel·ligent, etc.). Ara, la Part Alta també s’ha elititzat. Els vestigis romans que conté s’identifiquen com a reclam per als turistes, mentre que pocs dels seus habitatges són accessibles als habitants tradicionals. La ciutat neoliberal es va diferenciant temàticament i genera unes desigualtats i una segregació territorial encara més grans que la ciutat industrial. La iniciativa de convertir un barri rònec en un «barri antic» té una connotació de «neteja». La qualitat de l’espai augmenta, certament, però se n’expulsa la població pobra: una població que és bruta, violenta, vulnerable… Amb la tematització de la ciutat, la composició social de Tarragona ha vist uns canvis molt significatius. L’únic reducte de resiliència és la població gitana que resideix a la Part Alta des del segle xvii: les dones gitanes segueixen ocupant els bancs públics de la plaça de la Font en una actitud que expressa: «aquest barri és nostre».

Gitanos a la Part Alta. Arxiu Vidal Ragazzon, publicat a Facebook: «Tarragona Antiga»

Pel que fa als pisos turístics, a Barcelona, del 2011 al 2015, es van quadruplicar. En època Colau el nombre es va mantenir estable (uns 9.500) i, des del 2017, amb l’entrada en vigor d’una nova normativa, ha decrescut una mica. Tarragona, al seu torn, té registrats 1.747 habitatges d’ús turístic. Per tant, proporcionalment està en unes condicions de saturació encara pitjors que Barcelona. Una de les conseqüències és la que Tarragona pateix com a ciutat universitària: els estudiants que s’hi desplacen durant el curs ja no poden llogar un pis o una habitació a la Part Alta ni al Serrallo, perquè tot l’habitatge de lloguer hi està orientat a l’ús turístic.

El professor Pujadas va mostrar en pantalla les plataformes digitals turístiques més habituals, i es va centrar en explicar Airbnb: una plataforma que posa en contacte proveïdors i demandants de residència turística. L’any passat va generar uns beneficis de 8.400 milions de dòlars.

Des del públic, Joaquim Besora va preguntar pels imaginaris de la ciutat. Joan Josep Pujadas li va comentar que la posició de classe hi és important, però que també hi ha altres elements que són propis de la societat multicultural (origen, edat…). L’antiga imatge dels veïns que sortien el vespre al carrer, a la fresca, i hi socialitzaven un parell d’hores cada dia, és d’una època en què la televisió no existia. En aquell entorn, una persona podia construir una identitat veïnal amb persones que eren els seus iguals i conformar una societat integrada que compartia costums i valors. Ara, en canvi, hi ha menys oportunitats de crear i mantenir el contacte interpersonal amb el veïnat. La societat contemporània és mixta, heterogènia. Costa identificar-te al 100% amb un veí amb qui potser no comparteixes ni la professió, ni la llengua ni els costums.

Al seu torn, Charo Romano preguntava al ponent com ha quedat la iniciativa del govern d’Ada Colau de frenar l’increment dels pisos turístics. Pujadas li responia que Colau només va disposar dels primers quatre anys de mandat per aplicar les seves polítiques. Ara, el que ella va iniciar ja està desmuntat amb el pretext que allò era «una bogeria». Darrere de l’habitatge hi ha un negoci tan gran que no hi ha manera d’incidir-hi; Jaume Franquesa descriu la inversió immobiliària amb la metàfora de «buidar i omplir». En els anys 1950 i 1960 Robert Moses va fer de Nova York l’àrea metropolitana més gran del món, i el baró Haussmann, a meitat del segle xix, va destruir el París antic —proletari i obrer— i hi va obrir les grans avingudes que havien de ser el símbol de la grandeur del Segon Imperi, però que, en definitiva, havien de facilitar el trasllat de les tropes per poder sufocar les revoltes socials.

Anton Solé va preguntar si hi ha hagut alguna iniciativa a Barcelona per dedicar els 75.000 pisos buits a satisfer les demandes socials. El conferenciant li va respondre que sí, que d’iniciatives n’hi ha hagut moltes, i que la mateixa Ada Colau va encapçalar el 2013 una iniciativa legislativa popular en relació amb els pisos propietat de grans tenidors per regular-ne la dació en pagament i el lloguer social. El cas és que els grans tenidors fan més negoci si els mantenen buits i inverteixen en obra nova, que no pas si els lloguen a la població vulnerable.

Lluís Miquel Pérez, president del Centre de Lectura, va participar en la sessió i va prendre la paraula per dir que, tot i que el mercat estableix les seves regles, l’Administració pública té la possibilitat de nodrir el parc d’habitatges sense caure al sac dels especuladors. La intervenció pública és necessària per regenerar els barris antics amb equipaments, amb edificis per a habitatges assequibles, ja siguin de venda o de lloguer, i amb dotació d’espais d’interès comunitari. Joan Josep Pujadas li va comentar que els valors de la regeneració d’un barri amb la reparació dels carrers, la introducció d’equipaments i el cofinançament de la regeneració dels habitatges es perden si es produeix la gentrificació, és a dir, l’elitització. Com més ambiciós és un procés de reforma, el risc de que es produeixi un canvi de població és major, perquè la rehabilitació ha incrementat el preu dels immobles. L’administració difícilment ho pot evitar.

També hi va participar Jordi Romera, president de la Demarcació de Tarragona del Col·legi d’Arquitectes, que es referia a la proliferació d’habitatges turístics. Aquest problema s’hauria de tractar com una emergència. Proposava també que s’abordessin les estratègies per evitar els habitatges buits. Potser es podria disposar d’un transport fàcil i gratuït que unís la Part Alta amb els campus universitaris per tal que els estudiants s’instal·lessin durant el curs als pisos alts dels edificis sense ascensor. Joan Josep Pujadas hi està d’acord i apunta que potser la Universitat Rovira i Virgili podria entrar en negociació amb els ajuntaments i els petits tenidors de pisos per organitzar un programa que reservés els habitatges per als estudiants des del setembre fins al juny de cada any i els deixés per a l’ús turístic els mesos de juliol i agost.

Amb aquestes reflexions, seguides d’un agraïment efusiu al professor Joan Josep Pujadas per la seva conferència, es va donar per finalitzat l’acte.

7. Taula rodona: «L’habitatge dels més febles»

La satisfacció del dret a l’habitatge és, en alguns casos, especialment difícil. La societat ha d’atendre necessitats emergents, com la de les persones en procés de migració que necessiten urgentment un lloc on resguardar-se, i també necessitats estructurals, com la de les persones amb discapacitat greu que s’han quedat sense l’assistència dels seus pares ancians. La necessitat d’habitatge de persones en situació de gran fragilitat va ser el tema al voltant del qual es va articular la darrera sessió del cicle, celebrada el 30 octubre del 2023.

Va tenir la forma de taula rodona, i es va titular «L’habitatge dels més febles». Empar Pont, secretària general del Centre de Lectura, va donar la benvinguda als assistents, va agrair la presència de dues regidores de l’Ajuntament de Reus i va destacar l’alta especialització, en matèria d’habitatge, del públic que havia participat en el cicle i, en particular, en aquella sessió, tant per raons professionals com polítiques i de voluntariat.

Membres de la taula rodona

A la taula rodona, hi van participar els representants de dues entitats que faciliten habitatge a persones que es troben en situació de gran fragilitat: Eulàlia Sabaté, en nom de Reus Refugi, una organització no governamental que ajuda persones en procés de migració, i Josep Ramon Nogués, director de Taller Baix Camp, l’entitat del tercer sector que va ser fundada el 1979 per pares i mares d’infants amb discapacitat intel·lectual i que satisfà, a Reus, una necessitat d’habitatge més estructural: la de les persones amb discapacitat psíquica que ja no poden comptar amb els seus pares. També hi va participar Sílvia González, arquitecta membre del Centre de Recerca Urbana del Camp (CRUC) de la Universitat Rovira i Virgili.

Essent que ells es van anar alternant àgilment en l’ús de la paraula, i atès que la reproducció per escrit d’un debat espontani seria indigerible, recollirem de manera esquemàtica els comentaris més interessants que s’hi van desvetllar.

De les intervencions d’Eulàlia Sabater, de Reus Refugi:

• Reus Refugi no té mitjans per proporcionar habitatge a les persones que atén. Només les pot acompanyar, denunciar les vulneracions de drets i sensibilitzar la societat.
• L’habitatge és només una part de la problemàtica del migrant, encara que molt important, ja que és la base de la dignitat de la persona.
• Els abusos contra els nouvinguts són freqüents.
• Sovint els migrants viuen en habitacions llogades a preus desorbitats o en pisos on conviuen diverses famílies. Es donen moltes situacions d’infrahabitatge.
• Per als migrants és difícil arribar a llogar un habitatge, fins i tot en el cas que disposin de diners per pagar-ne la renda, perquè sovint no disposen de documentació.
• Les institucions haurien de facilitar l’exercici dels drets.
• Per evitar que els antics residents de la ciutat se sentin violentats per l’arribada de nouvinguts cal convèncer-los que no són aquí per prendre’ls res.
• Tal com està la situació al món, hem de saber que els fluxos migratoris incrementaran i hem tenir la porta oberta per acollir qui arribi.
• D’ara endavant, seguirem tenint disfuncionalitats socials, i ens hem de preparar per resoldre-les de manera col·lectiva, amb mitjans pedagògics, no pas amb imposicions.

Josep Ramon Nogués, del Taller Baix Camp:

• L’entitat gestiona places residencials per als seus usuaris.
• Les instal·lacions de residència són la veritable llar de la persona assistida.
• Quan el Taller Baix Camp es va fundar, la major part de les persones assistides eren joves, però ara ja fa més de 25 anys que molts d’ells viuen en un pis assistit.
• El problema principal és la insuficiència de places disponibles per satisfer la demanda.
• La residència nova que s’està construint a la Masia Roig no serà pas suficient per cobrir les necessitats, que ja comencen a ser emergents.
• El model de llar residència que prescriu la normativa (que és de finals dels 1990, primers del 2000) ha quedat obsolet.
• El sector de serveis per a les persones amb discapacitat reclama l’adaptació del model residencial a les noves necessitats.
• Per raó de l’envelliment progressiu de la població, els pares de molts dels discapacitats que freqüenten els tallers —que ara són els seus cuidadors— estan arribant als 80 anys i comencen a ser, ells també, requeridors de cures.
• Les persones que encara viuen amb la seva família reben, del Taller Baix Camp, el servei que s’anomena «suport a la pròpia llar». La clau és la dignificació dels professionals que s’hi dediquen. És previsible que cada vegada faran falta més treballadors i la seva qualificació, dignificació i retribució justa és imprescindible.
• El mòdul nou de la Masia Roig, de 12 places, estarà dotat d’habitacions individuals tot i que va destinat a persones amb alta dependència.
• Les últimes instal·lacions del Taller Baix Camp s’han situat dins de la ciutat: els nous pisos compartits i un centre de dia.
• Pel que fa als pisos assistits, les immobiliàries i les comunitats de propietaris tenen prejudicis davant la perspectiva de tenir uns veïns que pateixin discapacitat intel·lectual.
• A preguntes de Rosa Solà sobre les previsions, respon que en 10 anys hi haurà unes 200 persones usuàries que tindran més de 60 anys.
• A dia d’avui no és possible muntar una residència que aculli, junts, els discapacitats intel·lectuals i els seus pares, tot i que no sembla que hi hagi qüestions tècniques que ho impedeixin. Es resoldria si hi hagués voluntat política de fer-ho possible.

Sílvia González, investigadora del Centre de recerca Urbana del Camp:

• L’habitatge no ha de ser vist com un afer individual sinó col·lectiu.
• El dret a l’habitatge no està essent garantit, perquè l’hem convertit en un bé especulatiu.
• Cal revertir la situació perquè la satisfacció d’aquest dret arribi a totes les capes de la societat.
• Les tipologies d’habitatge han esdevingut obsoletes i no responen a les situacions heterogènies i els modes de convivència actual.
• Com que l’esperança de vida s’allarga, hem de prevenir un major nombre de situacions de dependència.
• Actualment, les dones ja no estan en disposició d’assumir tota l’atenció dels membres de la família en situació de dependència.
• L’organització social i el sistema econòmic han de treure de casa les cures dels dependents, però cal garantir-los la intimitat que necessiten.
• Si el migrant disposés d’espais de trobada comunitaris li seria més fàcil relacionar-se amb el veïnat i obtenir la seva ajuda en el dia a dia.
• Una solució per atendre totes dues necessitats —l’emergent dels migrants i l’estructural dels discapacitats intel·lectuals— seria que l’Ajuntament es dotés d’edificis d’«equipament residencial».
• L’ordenació dels usos del sòl hauria d’afavorir una major harmonia, menys desplaçaments i una millora de la qualitat de vida. La dignitat de l’habitatge no només depèn de l’edifici sinó també de la disposició de les infraestructures que permetin el desenvolupament de la persona i la seva integració plena en la societat.
• Hi ha, encara, molta pedagogia a fer.
• Es prega a les entitats presents a la taula i les que acompleixen funcions similars que segueixin treballant prop de les persones per canviar la percepció social de la manera com se satisfà el dret a l’habitatge de migrants i de dependents.

De la intervenció de Charo Romano, voluntària de Reus Refugi:

• La coordinadora Obrim Fronteres, a la qual pertanyen, fa propostes en relació amb què hauria de fer una ciutat per no excloure ningú.
• Pel que fa a l’habitatge, de moment caldria aplicar la llei, i això ja seria molt de guany.
• La decisió de negar l’empadronament a algú és el resultat d’un prejudici, que denota racisme institucional i que simplement és il·legal.
• Caldria dotar-se d’habitatge com a equipament públic per a l’atenció de necessitats temporals o eventuals.

De Noemí Hernàndez, experta en habitatge, que va prendre la paraula des de la sala:

• Quan un discapacitat o una persona refugiada arriba a un poble petit, la seva integració no és difícil. A les ciutats som molt més individualistes.
• Una bona política d’escolarització, i la dotació de recursos a l’escola pública per atendre totes les necessitats, facilitarien la cohesió.
• La idea d’habilitar els actuals polígons per a la vida residencial li fa molta por: el ciutadà no només és un treballador; necessita oci, cultura i relacions socials.
• Tots sabem que a Reus algunes immobiliàries actuen amb un biaix racista (no lloguen pisos a qui tingui un determinat color de pell o que tingui una discapacitat visible), però lamentablement res ni ningú no ho evita.

De Jordi Romera, president de la Demarcació de Tarragona del Col·legi d’Arquitectes:

• A la nostra comunitat hi ha prou talent i prou persones formades perquè puguem trobar fórmules que mitiguin el problema.
• A Reus hi ha un parc de locals en planta baixa que estan en desús per raó dels canvis que han experimentat els hàbits del comerç.
• Atès l’elevat preu del diner a dia d’avui, que desaconsella la gent d’acudir a la hipoteca per comprar un pis, són inversors els qui compren els pisos que es posen a la venda. L’Administració s’hauria d’erigir també en inversora i hauria d’adquirir pisos per destinar-los a habitatge social.

De Marina Berasategui, secretària d’Habitatge de la Generalitat de Catalunya, i regidora d’Urbanisme i Habitatge de l’Ajuntament de Reus:

• Felicitacions al Centre de Lectura per haver donat veu a qui es troba en desavantatge en l’exercici del dret a l’habitatge. Ha assistit a tres de les quatre sessions del cicle.
• La Generalitat de Catalunya i l’Ajuntament de Reus tenen molt clar que calen recursos, cal agilitat de gestió i cal adaptar els sistemes de prestació dels serveis públics.
• Per no deixar ningú enrere, hem d’avançar socialment.
• L’empresariat immobiliari ha d’ajudar les iniciatives de sistemes d’habitatge col·lectiu per prevenir les necessitats de l’envelliment i per evitar la institucionalització de les persones velles, que no és un model sostenible. Els recursos han de venir de l’administració i també del capital privat.

 

8. Últim comentari

Ens plau citar, com a resum del cicle sobre el dret social a l’habitatge, la lletra d’una de les corrandes que canta Artur Gaya, el gran cantautor i folklorista de les Terres de l’Ebre:

Ni m’agrada ni s’entén
lo que veiem cada dia;
ni m’agrada ni s’entén:
tanta gent que no té casa
i tantes cases sense gent.

---

[1] El Memorial per la Pau va ser constituït l’any 1985 per Liesel Vidal i l’Associació Josep Vidal i Llecha per premiar persones amb una actitud de vida dedicada a la defensa i foment de la pau, el desarmament, l’ecologia i la fraternitat universal, i també grups, campanyes, treballs d’investigació o d’actuació concreta dirigits vers aquests mateixos objectius. El Centre de Lectura i l’Associació en gestionen conjuntament les diferents convocatòries anuals en una simbiosi creativa i fructífera.

[2] El Dr. Pujadas va identificar, entre el públic, alguns antics alumnes per qui conserva molta estima.

[3] Actualment, els commuters es desplacen a una distància mitjana de 50 km i dediquen al desplaçament entre 4 i 5 hores diàries, tot utilitzant més d’un mitjà de transport.

[4] David Harvey és un geògraf i teòric marxista anglès, professor d’Antropologia a la Universitat de la Ciutat de Nova York i de la London School of Economics.

[5] Jaume Franquesa és un etnògraf català que ha treballat a la Universitat Estatal de Nova York.