Belén Cabanes
La funció de les escoles privades de dansa és fonamental per diferents motius: per donar difusió d’aquesta disciplina aportant molts beneficis als alumnes com el coneixement del propi cos, compartir el fet de ballar amb altres companys/es, estimular la sensibilitat i els sentits, potenciar l’escolta de la música i el ritme, el treball de la memòria de l’estabilitat i la coordinació, l’expressió de les emocions, el treball de l’autoestima, obrir altres mons de l’art i del coneixement… Hi ha diferents estudis que demostren els beneficis de la dansa tant físics com mentals per a totes les edats. He tingut el plaer de fer diferents col·laboracions amb el Centre de Lectura de Reus que ofereix les diferents especialitats que actualment hi ha als Conservatoris Professionals de Dansa i, per tant, l’oportunitat que l’alumnat es plantegi aquest món de la dansa com una via professional, en aquest cas donant el suport necessari perquè així pugui ser, aconsellant i guiant. Per tant, representen una porta d’entrada per poder dedicar-se professionalment a aquesta professió tant meravellosa de la dansa.
Eliseu Bàrcena
Segons l’IDESCAT, l’esperança vida dels catalans i catalanes se situa en els 83,58 anys. Un llarg trajecte vital que espero que la majoria hagi pogut viure amb el major nombre d’instants de felicitat.
No em consten dades generals de l’esperança de vida d’entitats culturals o formatives com la que ara ens ocupa, l’Escola de Dansa del Centre de Lectura que celebra els seus 75 anys però no és agosarat dir que és una xifra molt respectable en el context del país.
L’entitat què l’allotja, el Centre de Lectura, forma part de la vida de molts reusencs en diferents etapes del seu camí vital, amb parèntesis per motius d’estudi, d’opcions de lleure etc. Podem dir que sempre hi ha en la vida de molts reusencs, com a mínim, una «etapa Centre de Lectura». L’etapa de la formació en les seves escoles, l’etapa dels estudis mitjans i superiors a la biblioteca, l’etapa del lleure al cineclub, l’etapa adulta a les xerrades i presentacions…
Però si aprofundim en cada una de les ofertes que ens fa el Centre de Lectura, l’Escola de Dansa és la que ha estat capaç d’aglutinar a infants, joves, mares, pares, àvies, avis , oncles, padrins i padrines en el mateix espai i moment. Les estacions, puntuals, es van succeint, i també les aglomeracions a les entrades i sortides de noies i nois abillats pel Trencanous o el festival de final de curs, a més d’altres idees i mostres que contribueixen a donar vida a la ciutat, en un intercanvi que penso que en alguns casos és desigual.
Els 75 anys de vida són motiu de celebració però també de compromís i d’una responsabilitat immensa per a tots aquells que viuen i es desviuen per l’Escola. A ells els toca donar-li sentit i vida per tal que continuï molts anys més, i sense ànim de ser discordant, crec que no serà una tasca senzilla.
Primer caldria que els associats exercissin com a tals i no siguin uns clients temporals de tal manera que fossin part activa, a través de les famílies, de la vida de l’Escola i del Centre de Lectura. És justament això el que la faria diferent a altres ofertes formatives existents. El capital humà potencial és gran i caldria explorar la manera d’aconseguir aquest major grau d’implicació i coparticipació.
El diàleg amb la ciutat i les seves institucions acostuma a ser desigual. En multitud d’actes ciutadans l’escola i els seus alumnes són part activa, convertint en ordinària una actitud de col·laboració que s’hauria de valorar com a extraordinària. Cal lluitar pel prestigi i l’autoestima i un cop assolits, reposicionar-se en aquest diàleg. Una escola com la de dansa podria viure sense Reus, però caldria veure si Reus podria viure sense l’Escola de Dansa del Centre de Lectura. Si la resposta és afirmativa, caldrà veure com recuperar el posicionament i fer valdre la vàlua que té per a la ciutat una entitat com la que ens ocupa.
Finalment, cal mantenir la lluita per a la captació i manteniment de nous alumnes. I cal saber llegir el moment social que vivim i viurem, amb una població cada cop més envellida. El futur de l’entitat potser ja no passa totalment pels infants i els joves i caldrà pensar que potser també aquesta població més gran necessita una oferta que l’Escola de Dansa podria satisfer. Em consta que s’han iniciat passes en aquest sentit i, certament, pot ser fantàstic envellir ballant…
Meritxell Blay
Hi ha una cova a les Garrigues, al Cogul, a mitja hora de Lleida. S’anomena la Roca dels Moros i els humans hi van viure des del 7000 aC fins el 100 aC quan els romans ja eren a Catalunya. En una de les seves impressionants pintures rupestres, hi ha representada una dansa, formada per 11 figures. Són un grup de dones que ballen al voltant d’un home amb un gran fal·lus. Potser és la representació d’una dansa més antiga de la humanitat. Les dones porten faldilles llargues i el tors nu i ballen fent una mena de ritual. La dansa ha estat des de l’antiguitat, imprescindible. I ho és encara avui, després de tants segles de virtuosisme i d’evolució.
En vam tenir la certesa, que era imprescindible, durant la pandèmia, quan jo era la directora de les Escoles del Centre de Lectura. D’un dia per l’altre tot es va aturar. Ens vam haver de tancar a casa i ho vam haver d’aprendre a fer tot a distància. «Tele» és un prefix grec per a formar paraules que significa a distància. Fins ara les coses que fèiem la majoria de la humanitat a distància eren mirar la televisió, trucar per telèfon o fer anar algun cotxe teledirigit. Vèiem alguna telenovel·la i sabíem d’algú que tenia telepatia. Coneixíem la telegrafia i altres invents com el telescopi. Havíem pujat a un telecadira o al telefèric i contemplàvem amb certa indiferència la imminent arribada de la indústria de les telecomunicacions. Però aquells dies de confinament vam aprendre a fer-ho tot a distància. Fèiem la compra a distància, classes a distància de tot tipus, ioga, dansa, twerking, classes de cuina, visites virtuals a qualsevol lloc del món, lectures grupals, recitacions de poemes, però tot, tot i tot amb la premissa que no ens podíem moure de casa.
Però també vam aprendre que no era el mateix, perquè quan tenim por, sentim angoixa o estem nerviosos, no hi ha res que ens calmi més que sentir la mà d’algú a prop, que la premi ben fort, que la posi sobre el pes tan gran que ens adoloreix el pit. Una mà càlida i reconfortant. La distància no té pell. No té tacte. Ni olor ni gust. I la dansa és tacte, és pell i fa olor i gust de vida.
Per a mi la dansa, també és i ha estat imprescindible. Des dels tres anys quan vaig començar a rebre classes de ballet, la dansa m’ha acompanyat tota la vida. M’ha portat a països que no coneixia i m’ha fet conèixer moltes persones meravelloses. M’ha modelat, no només el cos, sinó la ment i l’ànima, cosa més difícil de tenir en forma, com diu la màxima de Juvenal: «Mens sana in corpore sano».
La dansa és molt més que fer exercici físic, que moviment. La dansa té alguna cosa de màgic i diví a la vegada, d’acte ritual, una barreja entre allò més bàsic i allò més sofisticat, de tècnica i d’instint, i seguirà i ha de seguir sempre essent imprescindible.
Pep Aguadé
El Centre de Lectura de Reus diríem que és la meva segona casa, en relació amb la cultura de Reus, fet que em fa sentir molt orgullós. Ja de molt jovenet en els meus anys d’estudiant ja em movia per la biblioteca i per les estances del Centre, però la meva vinculació amb el Centre va molt més enllà del que diríem com a lloc de lectura i estudi.
Primer formo part de la desapareguda «Secció de Fotografia», després passo a pertànyer a la Secció Excursionista del Centre de Lectura —que, cal dir-ho, es va fundar l’any 1901 i és la més antiga de totes les seccions del Centre i que es manté en actiu. Passen els anys i la meva afició per la fotografia va agafant força, entro a formar part de l’Agrupació Fotogràfica Reus per indicacions del meu pare, que és a la fi qui m’encamina en l’àmbit de la fotografia, i de la mà, llavors, del meu referent: Josep M. Rivas i Prous, president de l’Agrupació, allí aprenc tècniques fotogràfiques de revelats, composicions i altres.
Una altra persona que va influir en la meva formació fotogràfica va ser en Daniel Casanoves. En perdre el meu pare molt jove, ell «va ser com un segon pare». El pas per l’Agrupació m’encamina cap a la fotografia de dansa a l’escenari en les representacions de finals de curs de l’Escola de Dansa del Centre de Lectura, on llavors ballava la meva germana: la Teresa Aguadé —avui i des de fa un bon grapat d’anys directora d’aquesta escola.
En relació amb la fotografia (en aquella època en blanc i negre i sense l’ajuda de cap flaix, sols amb la il·luminació de l’escenari, sense desmerèixer la feina dels tècnics d’il·luminació), en aquella època era molt complicat i un repte fer fotografia analògica en aquestes condicions, però me’n vaig anar sortint fins a tal punt que les meves fotografies agradaven molt a les alumnes de l’escola. Eren molt diferents de les que es feien de manera professional per part del fotògraf contractat per a l’ocasió.
Passa el temps i vaig posicionant-me com a fotògraf de l’Escola de Dansa. Seria molt difícil precisar tota la meva dilatada vida com a fotògraf de dansa al Centre, però intentaré fer un acte de memòria i esprémer una mica la substància grisa a veure què en surt. A part dels festivals de l’Escola de Dansa del Centre de Lectura, arribo a portar fins a cinc escoles de dansa de la província de Tarragona pel que fa a la fotografia dels festivals de final de curs, però el meu hàndicap és l’Escola de Dansa del Centre.
Entre altres passo a formar part de la Cia. GDN, la jove companyia de dansa del Centre de Lectura. El primer any que es convoca el Premi Internacional de Dansa Roseta Mauri, el llavors director del Teatre Fortuny, el Sr. Josep M. Fargas, gran persona i a qui estic molt agraït, em convoca a una reunió per encomanar-me la part fotogràfica de tot l’esdeveniment —per a mi és un pas de gegant i de reconeixement de tot el que havia iniciat uns anys enrere. De manera que passo a ser el fotògraf oficial del certamen i ho soc fins no fa massa quan declino l’oferiment, per motius d’agenda i personals. Van ser molts anys fent el seguiment de la competició que dura una setmana, matí i tarda i sense deixar-te ni un detall, amb molt d’estrès, però amb molta il·lusió. Era com una culminació d’allò que m’agradava: la fotografia. En una d’aquestes convocatòries vaig exposar al vestíbul i als passadissos del Teatre Fortuny una col·lecció d’obres del Premi Internacional d’altres edicions.
Juntament i amb la inèrcia del Premi Internacional i amb una diferència de dates es convoca el Premi Beca Roseta Mauri en el qual participen les escoles de les comarques de Tarragona, per part de l’Associació de Professors de Dansa de les Comarques de Tarragona, de la qual també formo part com a fotògraf. El certamen no dura tants dies, però són uns dies intensos i maratonians, sense ni temps per fer un mos. No cal dir que l’Escola de Dansa del Centre de Lectura també hi participa i, a més, diríem que juga a casa i a l’estimat Teatre Bartrina… És un no parar: escales amunt, escales avall, buscar els diferents espais de dansa del Centre de Lectura… Això sí, amb il·lusió i ganes de fer-ho bé.
Fins que arriba el dia que amb tristesa dic prou. Tenia altres projectes al cap i calia ser valent per afrontar aquella decisió. El comiat va ser molt emotiu i amb el teatre ple de gom a gom. Un dels dies que et sents de nou recompensat de la feina de tants anys fent el seguiment.
Però la meva dilatada trajectòria fotogràfica amb l’Escola de Dansa del Centre de Lectura la continuo portant a terme actualment. Projectes de manera desinteressada com «Dansa Urbana», un projecte que es fa en diferents indrets de la ciutat i fora de la ciutat com: «Pels carrers de la mateixa ciutat», «La Casa Navàs», «La Casa Rull», «El Parc Samà», «Els Terrats de Reus», «Els Vermuts Miró», «L’Institut Pere Mata», «Grafits de la Ciutat», «Parc de Sant Jordi»… Aquest projecte serveix per a la publicitat, tríptics, llocs web, circulars i un llarg etcètera.
També amb les fotografies nadalenques dels/de les alumnes de l’Escola de Dansa ens ho passàvem molt bé. Hi havia molta connexió amb els/les ballarin(e)s i cada any buscàvem diferents indrets dels espais del Centre de Lectura. Actualment no es fa per motius pressupostaris.
Durant el curs acadèmic se’m demanen altres projectes, sempre vinculats amb l’Escola de Dansa, als quals sempre estic disposat. En el 50è aniversari de l’Escola de Dansa del Centre de Lectura, vaig aconseguir aglutinar una sèrie de fotògrafs de renom de la ciutat de Reus per portar a terme una exposició per commemorar aquella efemèride; una exposició que s’exposà a la Sala Fortuny, també, amb èxit de participació. Jo en vaig ser el comissari.
No vull passar per alt la meva obra emblemàtica «NaturDans»… La cosa va començar així: feia temps que se’m demanava que fes una exposició al Centre de Lectura, però era reticent a portar-la a terme. No sabria dir per què. Llavors se’m va ocórrer dir que si la feia la volia exposar a l’emblemàtica Sala Fortuny del Centre, per allò que em diran que no i així tots tranquils, però no, la resposta va ser que sí. Uf, se’m girava feina i feina de la grossa i com que havia demanat la Sala Fortuny l’havia de fer grossa. Vaig parlar amb la directora de l’Escola de Dansa i li vaig proposar intentar fer un nexe amb les dues meves grans passions fotogràfiques: la natura i la dansa. No va caldre dir massa cosa més. Amb ella, que té també un gran poder d’imaginació, de seguida ens vàrem entendre amb allò que volia portar a terme i per iniciativa d’ella es van crear unes coreografies inspirades en diferents ocells d’aquella exposició i aquells balls es van presentar al Premi Beca Roseta Mauri 2019, que es va celebrar aquell mateix mes de gener. «NaturDans» prové del meu amor per la dansa i, naturalment, per la natura, dos sentiments que crec que conformen un bon maridatge, amb l’afegit d’haver conviscut amb la meva germana primer i després amb la meva filla en el món del ballet i sobretot del ballet clàssic.
Aquests balls es posaven en escena cada vegada que l’exposició s’inaugurava en un altre indret. Sempre va ser un èxit. El dia de la inauguració a la Sala Fortuny del Centre de Lectura no hi cabia una agulla. Poques vegades s’havia vist una sala tan plena. Fins i tot gent al vestíbul sense poder accedir a la sala. Vaig buscar espònsors i ràpidament els vaig trobar; la publicitat, la videoproducció, les obres… ja ho tenia tot. En total 23 obres de 60 x 90, 11 de 60 x 40, 2 de 70 x 40, 3 plòters de 70 x 100 i un roll-up. A més, es projectava una videoproducció amb més obres no exposades i on es pot entendre una mica més la interconnexió entre la natura i la dansa. L’exposició va ser visitada per diferents escoles on feia xerrades d’amor i respecte per la natura. Aquesta exposició va ser itinerant per diferents pobles i ciutats de Catalunya per recomanació del Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya.
Actualment, només porto l’aspecte fotogràfic i de vídeo de l’Escola de Dansa del Centre. Ara mateix, també estic molt implicat en la fotografia de la natura, la meva altra gran passió, i immers en diferents projectes de fauna, com també com a educador ambiental.