Introducció
A Beneixama, gràcies a l’actitud decidida de les autoritats republicanes durant la guerra del 1936-1939, iniciada pel colp d’estat dels generals Franco, Mola i uns altres, no va haver-hi cap mort violenta de persones de dretes ni es va permetre que grups armats que venien d’altres pobles s’endugueren cap d’aquestes persones. Això ja ho vam posar de manifest, mitjançant abundants testimonis, als treballs: «Anàlisi d’un Sumaríssim d’Urgència: el 7545 d’Alacant contra Vicent Conca Amorós, alcalde de Beneixama» (2010), «Els alcaldes republicans de Beneixama (1931-1939)» (2016) i «Dones empresonades i exiliades. Beneixama 1939» (2021).
Al marge dels caiguts al front de guerra —que en foren molts, prop de 40, per a un poble de 2.000 habitants—, quatre fills de Beneixama trobaren la mort de forma violenta, fora del poble: a Guadalajara, l’alferes Julio Conca Sanchis, per sentència d’un tribunal com a participant en el colp d’estat contra la República; a Madrid, Joan Baptista Conca Blasco, empresari industrial, a mans d’un escamot armat de Colmenar de Oreja; a València, Mercedes Pastor Sanjuan, filla del poeta Pastor i esposa de l’enginyer Diego Valdés, a mans també d’un escamot d’incontrolats; a La Canyada de Biar, José Hernández Martínez «Païco», un pobre i perillós eixelebrat sense ofici, mort per un grup armat d’aquell poble.
En aquest treball, aportem informacions documentals sobre les circumstàncies de la mort de l’alferes Julio Conca, en una primera part, i exposem, en una segona part, la utilització que se’n va fer a Beneixama quan, en la repressió política de la postguerra, el feixisme local va utilitzar aquella mort com a element d’acusació infundada contra dues persones republicanes: Francesc Navarro Bartual, barber, secretari del comitè local del Front Popular i secretari accidental de l’Ajuntament, i Vicent Molina Sarrió, agricultor, membre del comitè local del Front Popular i jutge de pau.
Guadalajara 1936
La reduïda guarnició militar de la ciutat de Guadalajara va trigar tres dies a afegir-se al colp d’estat, esperant ajut extern procedent de Navarra, Saragossa o Sòria, i va ocupar el Govern Civil, l’Ajuntament i la Casa del Poble el 21 de juliol del 1936. La columna militar del coronel Puigdengolas, que acabava d’assegurar Alcalà d’Henares per a la República, juntament amb els milicians anarcosindicalistes de Cipriano Mera, derrotaren els insurrectes en un dur combat, el 22 de juliol, i executaren el comandant Ortiz de Zárate que els dirigia, amb altres militars rebels; la resta, entre els qual l’alferes Julio Conca, foren empresonats.
El 25 d’agost del 1936, el Govern de la República va crear per decret, en cadascuna de les províncies que es mantenien lleials, els Tribunals de Justícia Popular, entre els quals el de Guadalajara. Així, aquest Tribunal va començar de seguida la instrucció processal (Sumari 1) contra els implicats en l’alçament militar: declaracions dels acusats, actes de processament, designació d’advocats defensors, veredicte del tribunal, petició fiscal i, finalment, la sentència, que es publicà el 31 d’octubre del 1936. Segons diu una providència judicial, el Tribunal Popular de Guadalajara va enviar els Sumaris al Tribunal Suprem de la República i el Secretari d’aquest Tribunal va acusar-ne rebut el 19 d’octubre del 1937, de València estant, i va reproduir i donar fe de gran part del contingut del Sumari 1. En acabar la guerra, una còpia de tota aquesta documentació va estar incorporada a la Causa General (CG), recopilada per la Fiscalia del Tribunal Suprem de la Dictadura, entre 1940 i 1967, i conservada al Archivo Histórico Nacional (AHN).
Durant el mes de setembre del 1936, el Tribunal Popular va prendre declaració dels testimonis i responsables dels esdeveniments ocorreguts els dies 21 i 22 de juliol a la ciutat de Guadalajara, en primer lloc d’autoritats i militars fidels a la República i, a continuació, de tots els militars empresonats, acusats d’haver participar en el colp d’estat. La majoria d’aquests van fer unes declaracions exculpatòries, intentant desmarcar-se dels fets, dient que llur presència al costat dels alçats en armes era passiva, obligada en tot cas per haver de seguir ordres superiors, a més d’afirmar que coneixien i havien afavorit alguns republicans. Julio Conca, en la seua declaració, feta el 14 de setembre del 1936 (foli 64 del sumari, segons l’anotació que consta en la còpia susdita), va dir que un capità els va obligar, a ell i a uns sergents, a agafar les armes, que no va disparar cap tret i, quan va poder, es va escapolir per un finestró, mentre que el capità li va disparar i ell es va tirar de cap a un corral, on es va desprendre de la pistola, les corretges i la documentació; en aquella casa, seguint el seu relat, li van donar roba i, després de saltar unes quantes tàpies, va arribar a un col·legi on uns guardias de asalto van donar bons informes d’ell davant d’uns milicians i el van deixar anar-se’n a casa; en la declaració, acaba manifestant que sempre havia tingut contacte amb persones de significació esquerrana i que sempre havia estat aliè a qüestions polítiques.
Segons l’anotació del Secretari del Tribunal Suprem de la República, als folis 95 a 108 del Sumari 1 del Tribunal Popular de Guadalajara figuraven els Actes de Processament de Julio Conca i d’altres oficials i suboficials, però el Secretari no va incorporat la còpia d’aquests Actes en el seu escrit. Segueixen més declaracions de militars encausats fins que s’inicia la part Executòria del procediment, amb menció de tots els processats, dels respectius lletrats defensors i del Veredicte del Jurat. En aquest Veredicte, per a gairebé tots els acusats, s’hi fa constar que no s’accepta com a verídica la declaració feta per ells i s’hi explicita l’acusació per a cadascun. En el cas de l’alferes Julio Conca Sanchis, s’hi afirma com a cosa provada que:
Tomó parte directa en el movimiento subversivo, saliendo la noche del 20 de julio, yendo después de estallada la sublevación a la Prisión Central, des donde estuvo disparando una ametralladora contra las fuerzas leales y, cuando se estropeó la ametralladora, disparo con un fusil.
Més endavant apareix la qualificació jurídica del Ministeri Fiscal, que considera els fets processals constitutius d’un delicte de rebel·lió militar, d’acord amb els article 237 i 238 del Codi de Justícia Militar, i demana la pena de mort per a Julio Conca i uns altres militars encausats. Els lletrats defensors accepten la qualificació jurídica del Fiscal i demanen que les penes marcades per la llei s’apliquen en llur grau mínim. La sentència del Tribunal, pronunciada el 31 d’octubre del 1936, va ser de quinze penes de mort, dues de presó militar perpètua, quatre de presó de vint anys, dues de dotze anys, una de tres anys, dues de sis mesos i dues absolucions.
El 4 de novembre del 1936, el Jutge Especial de Guadalajara va enviar un ofici al Jutge Municipal de la ciutat, conservat a l’Archivo Histórico Provincial de Guadalajara (AHPGU, secció Justícia), en el qual li comunica que l’execució de Julio Conca i altres quatre persones, per sentència dictada en el Sumari 1 pel delicte de rebel·lió militar, havia tingut lloc aquell mateix dia 4, a les sis del matí aproximadament, i el requereix perquè ordene l’enterrament dels cinc cadàvers i que faça la inscripció corresponent al registre Civil.
L’any 1940, en el Sumaríssim 7404 incoat per l’exèrcit d’ocupació contra el veí de Beneixama Francesc Navarro Bartual, figura un document que algú degué fer arribar al Jutge instructor i que aquest va incorporar al Sumari. Es tracta de dos fulls mecanografiats, amb una nota manual al capdamunt del primer, que diu: «Carta escrita por el Alferez de Ingenieros D. Julio Conca Sanchis, antes de ser fusilado». Es pot deduir que és còpia de la carta autògrafa de comiat que degué escriure Julio Conca a la seua família, poc abans de morir, on expressa emocions personals i es reafirma en els seus actes i conviccions en favor de Franco i de Mola.
Beneixama 1939-1944
A més dels arxius de Guadalajara i Madrid, ja mencionats, la major part de la documentació usada en aquest treball l’hem trobada a l’Arxiu Municipal de Beneixama (AMB) i, sobretot, als Sumaris 7404, contra Francesc Navarro Bartual, i 7527 (fusionat posteriorment amb el 7516), contra Vicent Molina Sarrió, consultats l’any 2008 al Jutjat Militar núm 13 de València, on estaven ben conservats fins que la ministra Carme Chacon va ordenar-ne el trasllat a Madrid, dificultant-ne l’accés i la consulta dels valencians. En tota la documentació revisada, no hi ha constància de cap escrit de notificació del processament o de la sentència de Julio Conca enviat de Guadalajara a Beneixama ni de cap escrit de petició d’aval presentat al Front Popular de Beneixama. Subratllem açò per deixar ben establert, de bon començament, que sí que va haver-hi intervenció de les autoritats de Beneixama per intentar salvar la vida de Julio Conca, com ho testimonien les declaracions següents:
El 26 de juliol del 1939, Marcelino Conca, germà de Julio, en una declaració que l’honora en favor de Vicent Molina Sarrió, datada a Beneixama i recollida al sumari 7527, diu:
Yo, Marcelino Conca Sanchis, mayor de edad, vecino de esta Villa, JURO por Dios, por España y por mi honor, que el dia 1º de Noviembre del año 1936, me acompañó Vicente Molina Sarrió, como representante de Izquierda Republicana, a Alicante, con el fin de gestionar de las Autoridades de dicha capital el indulto de Don Julio Conca Sanchis, hijo de esta Plaza y oficial del Ejército en Guadalajara, y en cuyas gestiones puso el máximo de interès para aconseguir la petición que se solicitaba, resultando, a pesar de su buena voluntat, nula, por haberse cumplido la sentencia.
Lo que hago constar para los efectos consiguientes, en Benejama, a veinte y seis de Julio de mil novecientos treinta y nueve.- Año de la Victoria.-
El 16 de març del 1940, en una nova declaració feta en Villena davant del jutge instructor, continguda al mateix sumari 7527, Marcelino Conca torna a fer referència al viatge a Alacant per fer gestions en favor del seu germà:
Preguntado dice. Que Vicente Molina Sarrió, en unión de Miguel Martínez, representantes de Izquierda y Unión Republicana, le acompañaron a Alicante cuando se conoció en Benejama que su hermano Julio, Alferez de Ingenieros en Guadalajara, había sido condenado a muerte, però que en todas las gestiones que hicieron comprendió en seguida que no les hacían caso, llegándose a complir la sentencia poco tiempo después.
El 17 de maig del 1940, Francesc Navarro Bartual, en una llarga declaració autògrafa en defensa pròpia, escrita a la presó de Monòver i continguda al sumari 7404, diu:
En cuanto al fusilamiento del Julio Conca, del cual se me acusa como responsable, debò manifestar al Juzgado que no he tenido intervención alguna, ni directa ni indirectamente, Unicamente de este asunto sé por referencia que, llegada a sus familiares de Benejama la noticia de que Julio Conca había sido condenado a la última pena, se presentó en el Comité Antifascista, del cual el procesado no formava parte alguna, un hermano del Julio Conca llamado Marcelino, quien puso en conocimiento de dicho Comité lo que ocorria, y en el mismo día, con el coche propiedad de la madre de Antonio Puig Pastor, conducido por éste y acompañado por Marcelino Conca, Vicente Molina Sarrió y Miguel Martínez Pérez, éstos últimos como miembros del Comité, salieron para Alicante, a donde llegaron a las nueve de la noche o las diez para practicar gestiones sobre el indulto del Julio Conca.
El 12 de juny del 1940, Vicent Molina Sarrió, en una instància al jutge instructor, des de la presó de Monòver, inclosa al sumari 7527, diu:
No es cierto que tenga ninguna responsabilidad del fusilamiento en Guadalajara del Alferez de Ingenieros Julio Conca Sanchis, siendo como un servidor, juntamente con Antonio Puig de Benejama, Marcelino Conca Sanchis y Emilio Pérez, con el coche del Sr. Puig, salimos sin ningún inconveniente, requeridos por el referido Marcelino, para realitzar todas las gestiones humanamente posibles en Alicante, a favor del referido alferes de Ingenieros, llegando en las gestiones, en nombre del Frente Popular provincial, a presencia del referido Marcelino Conca, hermano del difunto, a telegrafiar al Ministro de la Guerra solicitando su indulto; idénticas gestiones fueron llevadas a cabo desde Benejama y en nombre del Frente Popular.
Segons els testimonis suara reportats, en aquell viatge a Alacant, per fer gestions en favor de Julio Conca, anaren quatre persones: Antonio Puig, Marcelino Conca, Vicent Molina i Miquel Martínez «Miaja», i potser també Emilio Pérez, sempre disposat a participar en aquest tipus de gestions humanitàries. Aquest viatge era de coneixement públic a Beneixama. Tanmateix, després d’acabada la guerra, alguns membres de la «Falange Española Tradicionalista y de las JONS» de la localitat, al recer d’una Alcaldia provisional, ara regentada per l’un ara per l’altre, van prendre la decisió d’usar la mort de l’alferes Julio Conca a Guadalajara per tal d’incriminar amb falsedat dos membres del Front Popular de Beneixama. El contingut concret de l’acusació calumniosa va anar creixent com una bola de neu costera avall, des de la imputació falsa inicial de no voler fer cap gestió en favor de Julio Conca fins a l’acusació greu de ser els responsables directes de l’afusellament, tal com arriba a figurar als Actes de Processament i a les Peticions Fiscals (en una de les quals demanant fins i tot pena de mort). Ho veurem amb detall a continuació.
La repressió de la postguerra —amb Consells de Guerra: 1) contra població civil, 2) en temps de pau, 3) sense garanties processals— solia començar a actuar, en el cas de Beneixama, amb tres peticions d’informes cursades pel jutge instructor del Jutjat militar número 2 de Villena, un alferes anomenat Vicente Torró Maestre, adreçades simultàniament a l’Ajuntament, la Guàrdia Civil i la Falange local. Normalment, les respostes eren substancialment les mateixes, ja que totes tres repetien la mateixa redacció, amb petites variants. S’hi demanaven tres aspectes:
- La significació política del denunciat amb anterioritat al 18 de juliol del 1936.
- Els càrrecs que havia ocupat al poble durant la guerra.
- Els presumptes delictes que se li podien adjudicar y els testimonis denunciadors.
Els testimonis que solien signar els informes acusatoris eren els empleats del nou Ajuntament, mentre que la signatura de l’alcalde variava entre els falangistes locals, fins que se’n va fer càrrec Mariano Parra Navarro, que va posar-hi una miqueta d’ordre i va moderar la fúria repressora de la immediata postguerra.
El 18 i el 21 de setembre del 1939, el jutge Torró va cursar les peticions dels informes dels tres punts relatius a Molina Sarrió i a Navarro Bartual, les quals peticions consten als sumaris respectius 7527 i 7404. Amb data de 14 d’octubre del 1939, a l’Arxiu Municipal de Beneixama hi ha sengles còpies de les respostes cursades per l’Ajuntament a les sol·licituds susdites. En tots dos informes, figuren com a testimonis els empleats municipals José Barceló Mataix i Rogelio Pastor Ruiz. En el sumari 7527 contra Molina Sarrió, figura el document original d’aquesta resposta, tramés per l’Ajuntament al jutjat de Villena, amb el segell de l’Alcaldia i la signatura d’Alonso Mollà com alcalde; també figuren al mateix sumari 7527 els informes tramesos per la Guàrdia Civil, el 17 d’octubre del 1939, calcat del de l’Ajuntament, i per la Falange de Beneixama, el 20 d’octubre del 1939, signat per Juan Bautista Pérez Colomer.
En aquests cinc documents (les dues còpies conservades a l’AMB i els informes originals de l’Ajuntament, la Guàrdia Civil i la Falange, conservats al sumari 7527), no hi ha cap acusació que faça referència a la mort de l’alferes Julio Conca, de la qual cosa cal deduir que encara no s’hi havia decidit iniciar la incriminació calumniosa que tant de mal va fer als empresonats Molina Sarrió i Navarro Bartual.
En el sumari 7404 contra Navarro Bartual, no figura la resposta de l’Ajuntament corresponent a la còpia conservada a l’AMB, de data 14 d’octubre del 1939, sinó una altra resposta posterior, datada el 26 de febrer del 1940, de la qual també n’hi ha còpia en l’Arxiu Municipal de Beneixama, que té les característiques següents:
- Els dos primers punts són els mateixos que els de la resposta del 14 d’octubre del 1939.
- El punt tercer està considerablement ampliat pel que fa a les acusacions i conté el paràgraf incriminatori següent:
Habiendo sido condenado por los Tribunales marxistes a la última pena, el Alferez de Ingenieros sublevado en Guadalajara D. Julio Conca Sanchis, los familiares del mismo fueron a sol·licitar un informe en el que se manifestase que el citado Alferez no había intervenido en política en dicha localidad, lo cual era cierto, siéndole denegado dicho informe, cumpliéndose al poco tiempo la sentencia contra el malogrado Alférez ¡Presente!
- Els testimonis que figuren en aquesta nova resposta ja no són empleats de l’Ajuntament sinó Tadeo Insa Micó (cunyat de Julio Conca) i Bautista Sanchis Quiles (oncle segon de Julio Conca).
- Qui signa com alcalde aquest nou informe és Antonio Carbonell.
També figura en aquest sumari 7404 una còpia d’aquesta nova resposta de l’Ajuntament, sense data, amb els testimonis de Tadeo Insa i Bautista Sanchis. Com que porta afegida la signatura autògrafa de Juan Puig, cal pensar que es tracta de la resposta-informe de la Falange local.
Pocs dies després, el 12 de març del 1940, es produeixen tres declaracions simultànies davant del jutge Torró, a Villena, totes tres contingudes al sumari 7404, les dues primeres fetes per Insa Micó i Sanchis Quiles, reafirmant i agreujant l’acusació contra Navarro Bartual:
A raiz de la toma de Guadalajara, se encontraba en dicho sitio el Alferez de Ingenieros D. Julio Conca Sanchiz al cual, después de muchos sufrimientos, les hicieron prisioneros los rojos. El Comité de Guadalajara pidió informes a Benejama para que les dijeran si el dicho Alferez había intervenido en política en su pueblo, para cuya contestación se reunió el comitè, negándose a informar la verdad, siendo el Francisco Navarro Bartual, como Secretario, el que tuvo más culpa de que no se dieran dichos informes, dando por resultado el que asesinaran en Guadalajara al Alferez Julio Conca. (Tadeo Insa Micó)
A un sobrino suyo, Alferez de Ingenieros, le detuvieron los rojos en Guadalajara y desde allí se pidieron informes a Benejama para saber “si había intervenido en Política”; se reunió el Comité y a pesar de que había algunos partidarios de dar informes a favor de su sobrino, otros se negaron a ello, siendo de estos últimos el Francisco Navarro Bartual, por cuyo motivo fue vilment asesinado por los rojos en Guadalajara. (Bautista Sanchis Quiles)
El signant de la tercera declaració, continguda al sumari 7527, va ser un empleat de l’Ajuntament, que així feia extensiva contra Molina Sarrió la mateixa acusació calumniosa que s’havien inventat contra Navarro Bartual:
Se negó a facilitar los informes que se pedían de Guadalajara del Alferez de Ingenieros Julio Conca Sanchiz, motivando esta negativa el que lo fusilasen. (José Barceló Mataix)
Com es dedueix de la documentació reportada, entre el 26 de febrer i el 12 de març del 1940 és quan un petit nucli de membres del feixisme local de Beneixama van prendre la decisió de presentar acusacions falses contra Navarro Bartual i Molina Sarrió, per tal de fer-los responsables de la mort de Julio Conca. Sembla que també Marcelino Conca es va veure forçat a incloure en la seua segona declaració, el 16 de març del 1940, davant del jutge Torró, inclosa al sumari 7527, la mateixa insídia contra Molina Sarrió:
Que formó parte del primer comitè revolucionario de la localidad y que, siendo miembro de dicho comitè, fue cuando se recibió en Guadalajara la petición de informe de su hermano referente a si había actuado en política, a lo cual se negaron a contestar el comitè en pleno. (Marcelino Conca Sanchis)
Fa tot l’efecte que, en el muntatge d’aquestes acusacions, el jutge Torró va tenir tanta o més implicació que els falangistes de Beneixama, especialment pel que fa a la incriminació de Molina Sarrió. En la seua actuació, en aquest cas i en d’altres que hem estudiat, el jutge Torró manifestava un interès i una sanya especials a fer que els declarants, potser intimidats per la situació, assumiren acusacions i delacions més enllà de les declaracions lliures que havien fetes abans, quan no estaven davant del jutge. A més, és molt significatiu de la (mala) intenció del jutge la simultaneïtat de les declaracions, és a dir, que convoqués el nou declarant (Barceló Mataix), que iniciava l’extensió de la incriminació per la mort de Julio Conca a Molina Sarrió, el mateix dia i hora que declaraven els que ja havien fet aquesta acusació contra Navarro Bartual (Insa Micó i Sanchis Quiles). I també és significatiu, en el mateix sentit, el fet que aquesta nova acusació fos feta per un empleat de l’Ajuntament, enviat a Villena, i no fos signada d’inici per cap responsable del feixisme local de Beneixama. De fet, ja hem vist que tant l’Ajuntament com la Guàrdia Civil i la Falange de Beneixama, en els informes enviats al jutge el 14, el 17 i el 20 d’octubre del 1936, conservats al sumari 7527, no inculpen Molina Sarrió de cap responsabilitat en la mort de Julio Conca. Però el jutge Torró va ignorar deliberadament aquests informes i, encara més greu, va fer cas omís de la declaració jurada inicial de Marcelino Conca, mentre que va donar per bona la declaració que va obtenir d’un empleat de l’Ajuntament de Beneixama, cridat al jutjat de Villena amb aquesta finalitat. Només cal observar la literalitat coincident de les declaracions d’incriminació d’aquell dia 12 de març del 1940:
- «dando por resultado el que asesinaran en Guadalajara al Alferez Julio Conca» (Insa Micó)
- «por cuyo motivo fue vilment asesinado por los rojos en Guadalajara» (Sanchis Quiles)
- «motivando esta negativa el que lo fusilasen» (Barceló Mataix).
Les incoherències i contradiccions de l’acusació, en les seues formulacions successives, posen clarament de manifest la falsedat del relat. En la primera denúncia del 26 de febrer del 1940, els acusadors Insa Micó i Sanchis Quiles deixen clar —coherents en això amb la declaració de Marcelino Conca del 26 de juliol del 1939— que la família de Julio Conca s’adreçà al Comitè del Front Popular després de conèixer la notícia de la sentència de pena de mort, esdevinguda el 31 d’octubre del 1936: «Habiendo sido condenado por los Tribunales marxistes a la última pena…», diu Insa Micó. Per això i de forma immediata, el mateix dia primer de novembre del 1936, Molina Sarrió, Marcelino Conca i altres van viatjar a Alacant per intentar aconseguir-ne l’indult. És evident que els calumniadors amaguen aquest viatge a Alacant i, en la declaració posterior davant el jutge, del 12 de març del 1940, ja s’inventen que la petició d’informes havia vingut de Guadalajara i que s’havia demanat amb anterioritat a la sentència perquè, pel motiu de no haver fet l’informe, el van sentenciar a mort. Demencial!
També hi ha, en aquestes redaccions maldestres i malicioses, alguna relliscada divertida com ara l’expressió que figura en la primera acusació, quan els feixistes de Beneixama presenten l’alferes Julio Conca, amb tota la veritat del món, com a «sublevado en Guadalajara», expressió que després serà substituïda per «se encontraba en dicho sitio». És ben conegut que el règim de Franco va voler capgirar la realitat i el llenguatge en afirmar, contra tota lògica, que els «sublevados» eren, no els qui s’havien alçat en armes contra la legalitat republicana, sinó els qui es van mantenir fidels a la República.
Un aspecte que ens ajuda a veure la falsedat del relat acusatori és la demanda d’aval que diuen que van fer al Front Popular de Beneixama per a presentar-la a un Tribunal Popular de la República. Volien un escrit on digueren que Julio Conca no havia intervingut mai en política, sense caure en el compte que això només està valorat positivament en les dictadures, però no en les democràcies. No ficar-se en política era una consigna de Franco i, evidentment, fer ostentació d’una actitud apolítica davant d’un Comitè (redactor) i d’un Tribunal (receptor) republicans, on qui més qui menys tots eren d’algun partit polític o d’algun sindicat, no semblava una bona idea. Fa l’efecte que els inventors de la denúncia falsa, l’any 1940, es van deixar dur, quant al contingut del presumpte aval del 1936, per la mentalitat franquista contrària a la política, que poc podia afavorir la persona que volien avalar.
El jutge instructor Torró, de seguida que va tenir les declaracions acusatòries que volia, va procedir a dictar els Actes de Processament, on l’acusació ja no era que els membres del Front Popular de Beneixama no havien fet un informe del tot banal i intranscendent, si no perjudicial, per a la gravetat dels fets jutjats a Guadalajara —la qual cosa, cas d’haver-se produït la negació de l’aval, que no fou així, no és cap delicte—, sinó que ja eren directament els responsables de l’afusellament de Julio Conca:
«Responsable (…) del fusilamiento en Guadalajara del Alferez de Ingenieros D. Julio Conca»
(Acte de Processament de Molina Sarrió, Sumari 7527, 4 d’abril del 1940)
«Responsable del fusilamiento del Alferez de Ingenieros D. Julio Conca»
(Acte de Processament de Navarro Bartual, Sumari 7404, 15 d’abril del 1940)
Ja hem mencionat adés que Vicent Molina Sarrió va adreçar, en defensa pròpia, una llarga instància al jutge Torró, 12 de juny del 1940, en què explicava les gestions fetes a Alacant en favor de l’alferes Julio Conca, entre les quals l’enviament d’un telegrama al Ministeri de la Guerra sol·licitant-ne l’indult, i adduint com a testimonis els qui feren aquell viatge. Tot era inútil davant la parcial instrucció d’aquell malintencionat jutge que, tres dies després, el 15 de juny del 1940, en l’Acte Resum de la Instrucció del sumari 7527, que enviava al «Consejo de Guerra Permanente a los fines de vista y fallo», feia la imputació següent:
Durante su actuación en el comité revolucionario se denegó una información que se pedía desde Guadalajara sobre si el alferez de Ingenieros Julio Conca Sanchiz había actuado en política en Benejama, por cuyo motivo fue fusilado en Guadalajara, siendo responsable conjuntamente con todos los compañeros de comité de dicho fusilamiento.
Després d’aquest taxatiu i vergonyós «por cuyo motivo fue fusilado», 10 dies després, el 25 de juny del 1940, arriba un Fiscal amb les mateixes (males) idees que el Jutge Instructor, qualifica els fets de «Adhesión a la rebelión» i demana pena de mort per a Molina Sarrió. Cal dir que també volien fer-lo responsable de la mort del «Païco», perpetrada per un escamot armat de La Canyada, en el pont del camí a Biar. D’aquesta altra falsa imputació no ens podem ocupar en aquest article, però podem avançar que en els informes de la Guàrdia Civil de Beneixama, de 31 de juliol del 1940, i de l’Ajuntament de La Canyada, de 8 d’agost del 1940, enviats al jutjat militar número 2 de Villena, sobre la mort de José Hernández Martínez, Païco, no s’hi fa cap acusació a Vicent Molina Sarrió. Aquests informes figuren al sumari resultant de la fusió del 7516 contra Baptiste Hernández Martínez, germà del Païco, i el 7527, contra Vicent Molina Sarrió. La fusió dels sumaris fou acordada per l’Auditoria militar d’Alacant el 24 de juliol del 1940 i això va implicar haver de repetir diligències i declaracions, amb l’allargament processal conseqüent i el plus de patiment de l‘empresonat, sota l’espasa de Dàmocles de la pena de mort sol·licitada pel Fiscal.
El 12 de desembre del 1940, el jutge Torro va enviar al Consell de Guerra Permanent d’’Alacant un nou Acte Resum contra Molina Sarrió, en què deia:
Que durante su actuación en el comitè revolucionario se denegó una información que se pedía des de Guadalajara sobre si el alferes de Ingenieros D. Julio Conca Sanchis había actuado en política en Benejama, habiendo sido fusilado con posterioridad el dicho alferes en Guadalajara, siendo responsable conjuntamente con todos los demás compañeros del comité.
Aquest nou Acte Resum va anar seguit d’una nova qualificació fiscal, el 26 d’abril del 1941, igual de greu que l’anterior, amb qualificació de «Adhesión a la rebelión» i petició de pena de mort. Davant d’aquest perill imminent de condemna màxima per a un home totalment innocent de les dues morts que se li adjudicaven, es van presentar diverses declaracions favorables a Molina Sarrió (que portaven el vist-i-plau de l’alcalde Mariano Parra) i el cap local de la Falange de Beneixama, Miquel Payà Molina, el 16 de juny del 1941 va trametre un llarg escrit exculpatori dels càrrecs que es feien a Vicent Molina Sarrió, «persona de buenos antecedentes y de buena conducta», tant pel que fa al cas Païco com al referent a Julio Conca i altres actuacions:
En relación con el procesado Vicente Molina Sarrió, el firmant tiene el deber de informar que, con anterioridad al Glorioso Movimiento Nacional, nunca se significó como elemento derrotista ni mucho menos revolucionario, hombre de orden y buena conducta, que en ningún momento mereció la consideración de peligroso, habiendo pertenecido durante mucho tiempo a la Unión Patronal, integrada por elementos de orden y de derechas, esencialmente conservadores. Afiliado a Izquierda Republicana, desempeñó al iniciar-se el Glorioso Alzamiento los cargos de Juez Municipal y Delegado Local de Abastos, cargo este último que desempeñó unos meses, al principio del Movimiento.- Se sabe que durante el tiempo que desempeñó este último cargo, no hubo ninguna reclamación de que dejara de adeudar alguna cantidad a los que tenian intervenidos sus géneros.- Movilizado su reemplazo, marchó sin que alcanzara graduación alguna en elejército y cesando en el ejercicio de los demás cargos.- Encargado de la expedición de salvo-conductos en los primeros meses del Movimiento, los facilito a laas Monjas y Sacerdotes que había en este pueblo, facilitando de esta forma el poder marchar a sus domicilios.- Era sabedor de que se hallaba escondida en ésta el Padre Dominico Fray Gonzalo de Benejama.- Realizó gestiones en Alicante para la obtención del indulto del Alferez de Ingenieros Don Julio Conca Sanchis (Presente), quien no obstant fue juzgado y ejecutado por los Tribunales rojos de Guadalajara, siendo acompañado en las expresadas gestiones por Marcelino Conca Sanchis, hermano de la víctima.
El Consell de Guerra es va constituir el 2 de juliol del 1941 i el mateix dia van dictar sentència, rebaixant la qualificació i la petició del fiscal: delicte de «Auxilio a la rebelión» i pena de 20 anys de presó menor. Tanmateix, les penalitats processals de Molina Sarrió van continuar. Esgrimint una excusa formal sense importància, però segurament enutjat per la rebaixa de pena, l’Auditor de Guerra d’Alacant va decidir, el 31 d’agost del 1941, procedir a anul·lar el Consell de Guerra i la sentència, decisió que va ser ratificada pel general governador militar de la base naval de Cartagena, el 9 d’agost del 1941. Així doncs, sense que al sumari hi haja constància de la repetició de la diligència incorrecta agafada com a excusa de l’anul·lació, el Consell de Guerra es va tornar a reunir i va dictar nova sentència el 30 d’octubre del 1941: delicte de «Adhesión a la rebelión» i pena de 30 anys de presó major. El 8 de febrer del 1944, la «Comisión Provincial de Examen de Penas de Alicante» li va rebaixar la condemna a 20 anys de presó menor.
Pel que fa al sumari 7404, després de la greu acusació continguda a l’Acte de Processament del 15 d’abril del 1940, la família de Navarro Bartual es va moure molt per cercar amics i coneguts que volgueren declarar en favor d’ell. Aquestes declaracions pretenien desactivar l’acusació de la seua presumpta responsabilitat en la mort de Julio Conca, però sense qüestionar-la d’arrel —és a dir, donant per bona la mentida de la petició d’aval (i més mentida encara si la petició venia de Guadalajara)—, amb tres tipus de consideracions: 1) els qui deien que Navarro Bartual ja no formava part del Comitè del Front Popular quan s’hi va presentar la (suposada) petició d’aval per a Julio Conca; 2) els qui consideraven que la denegació era un acord pres per tot el Comitè i, doncs, no es podia acusar ningú en particular; 3) els qui afirmaven que qui manava en el Comitè era el president, José Maestre Mollà «Pesquis», exiliat a França, i que aquest n’era l’únic responsable. La Falange i l’Ajuntament, rectificant posicionaments anteriors, també van transitar per aquesta línia exculpatòria, amb escrits molt circumspectes per no ofendre la superioritat, enviats al jutjat militar número 2 de Villena per Juan Puig Pastor, el 27 de maig del 1940, i per Miguel Payà Molina, el primer de maig del 1941, com a caps locals de la Falange, i per Mariano Parra Navarro, el 3 de maig del 1941, com alcalde.
Malgrat les declaracions susdites, favorables a Navarro Bartual, el jutge Torró va continuar amb les mateixes conclusions, «impasible el ademán», enviades a Alacant, «al Consejo de Guerra Permanente, a los fines de vista y fallo»:
Siendo componente del Frente Popular y Secretario, se negó una información a favor del Alferez de Ingenieros D. Julio Conca, en el que se pedía desde Guadalajara se hiciera constar que no había actuado en política, por cuya causa fue fusilado dicho Alferez. (…) Fue responsable, juntamente con los demás elementos del Comité, del fusilamiento en Guadalajara del Alferez de Ingenieros D. Julio Conca. (Acte Resum, 19-07-1940)
Que el frente popular negó los informes del alferez Julio Conca y a José Antonio Conca, siendo el primero fusilado y el segundo detenido, ocurriendo estos hechos cuando Francisco Navarro Bartual formava parte del frente popular. (…) De haber negado un aval al alferez de Ingenieros D. Julio Conca, que fue fusilado. (Acte Resum, 22-10-1940)
Afortunadament, el fiscal que va intervenir en aquest procés va rebaixar la incriminació del jutge instructor i va qualificar la imputació com «Auxilio a la rebelión» (1 de desembre del 1940). És possible que el Consell de Guerra, que tingué lloc el 28 de maig del 1941, prengués també en consideració els informes abans mencionats de Mariano Parra i de Miguel Payà, perquè en la sentència es diu «no habiéndose comprobado negase un aval al Alferez de Ingenieros Don Julio Conca, que fue fusilado en Gadalajara» i la condemna va ser de 12 mesos i un dia de presó menor.
Francesc Navarro Bartual va rebre la llibertat condicional el 19 de gener del 1943. De salut delicada, durant l’empresonament va estar cinc mesos hospitalitzat; va morir l’11 de desembre del 1954, als 59 anys. Vicent Molina Sarrió va rebre la llibertat condicional el 2 de març del 1944. A la presó va perdre la salut i possiblement les ganes de viure; va morir el 25 de gener del 1949, als 44 anys.
Conclusions
Hem investigat uns fets molt lamentables, amb morts, empresonaments i repressió, conseqüència d’una guerra que no hauria d’haver-se iniciat mai, perquè un exèrcit mai no deu alçar-se en armes contra la pròpia població del seu estat, tal com s’estableix en els estàndards democràtics. De fet, en el món occidental, des de la victòria contra el nazisme i el feixisme en la Segona Guerra Mundial, cap exèrcit (integrat a l’OTAN o no) no pot fer això.
Hem posat de manifest, documentadament, la incoherència i la falsedat d’una acusacio que no hauria d’haver estat presa en consideració per cap instància judicial. Només calia veure, com a prova a contrari, que el Front Popular de Beneixama, de seguida que va rebre la petició d’intervenir per intentar salvar la vida de l’alferes Julio Conca, condemnat a mort, no es va limitar a redactar i enviar un aval sense trellat, que no venia al cas, sinó que dos dels seus membres, Vicent Molina Sarrió i Miquel Martínez Pérez, i Marcelino Conca, germà de Julio, es van desplaçar a Alacant per fer gestions en favor de l’indult, entre les quals l’enviament d’un telegrama del Front Popular Provincial al Ministeri de la Guerra.
Considerem que la insídia que hem observat en el jutge Torró, que acceptà i amplià una acusació contra Vicent Molina Sarrió que no havia estat formulada per cap de les tres instàncies consultades (Ajuntament, Falange i Guàrdia Civil), podria respondre al fet de la condició de propietari de l’acusat, membre de la Patronal de Beneixama abans de la guerra i, en guerra, encarregat d’abastos i de les col·lectivitzacions agrícoles, abonant als propietaris el 50% de la producció. Segurament això, per a Vicente Torró Maestre, propietari de Castalla, expropiat en temps de guerra (però que, com tota la resta de propietaris, van recuperar les propietats, l’any 1939, en bon estat de producció), era un fet imperdonable per a un membre de la seua classe. En general, el franquisme va tenir un interès especial a eliminar els sectors d’una certa burgesia acomodada, laica i republicana, que pactaren amb les esquerres i eren favorables a la classe treballadora. A tall d’exemple, al País Valencià, van ser executats els qui havien estat Rector de la Universitat de València, Joan Baptista Peset, i Director de l’Escola Normal d’Alacant, Eliseu Gómez Serrano, tots dos membres dels partit Izquierda Republicana del President de la República, Manuel Azaña. En aquest mateix sentit, els dos fills de Beneixama que figuren en la relació dels afiliats al partit d’Azaña de la província d’Alacant, amb anterioritat al 18 de juliol del 1936, feta pel Secretari provincial el 2 de juny del 1937, i que són Vicent Molina Sarrió i Celedonio Ferrero Sanchis, l’un propietari agrícola i l’altre industrial licorer (que bé mereix un estudi específic), no és casual que tots dos patiren una repressió desproporcionada en la immediata postguerra.
Referències bibliogràfiques
Berlinches, Juan Carlos: La violencia política en la provincia de Guadalajara (1936-1945), Tesi Doctoral, UNED, 2015.
Calero, Juan Pablo: «Una tierra desgarrada», catàleg de l’exposició Guadalajara en guerra 1936-1939, Guadalajara, AHPGU, 2007, 10-24.
Conca, Maria i Guia, Josep: «Anàlisi d’un sumaríssim d’urgència: el 7545 d’Alacant, contra Vicent Conca Amorós, alcalde de Beneixama», Cahiers de Prohemio, 11 (2010) 56-93.
——: «Protagonistes de la història de Beneixama. Els alcaldes republicans (1931-1939)», Revista de Festes de Beneixama 2016, 190-195.
——: «Dones empresonades i exiliades. Beneixama 1939», L’IO. Lectures de l’Institut Obrer. Revista de pensament i acció social, 7 (2021) 108-119.
Esteban, Luís: «Guadalajara, julio 1936: una sublevación avortada», Actas del V Encuentro de Historiadores del Valle del Henares, Guadalajara, AACHE Ediciones, 1996, 331-341.
FC-Causa General, núm. 1519, Exp. 1, Madrid, Centro de Documentación de la Memoria Histórica (CDMH).
Garcia Bilbao, Pedro i Xulio: https://victimasdeladictadura.es/sites/all/themes/coworker/descargas/Represion-de-guerra-y-posguerra-en-Guadalajara.pdf