El 1958 va ser un any especialment difícil per a l’economia del règim franquista. Durant els vuit primers mesos, el dèficit del comerç exterior va ascendir a més de 200 milions de dòlars, i a mitjan 1959 Espanya ja s’enfronta a una virtual suspensió de pagaments exteriors, amb una balança en saldo net negatiu. Els preus no minoraven la seva escalada i les transaccions comercials es van reduir significativament. L’escenari era singularment desfavorable per a aquells industrials afectats per la crisi, especialment, en l’exemple de Catalunya, els del sector tèxtil.
Aquest panorama de precarietat en la balança comercial venia també a posar en relleu que no poques empreses posseïen una comptabilitat paral·lela, opaca al fisc, que donava peu a l’evasió de capitals a l’estranger, bàsicament a través de la col·locació de divises en bancs fora d’Espanya, singularment a Suïssa. Una operació amb no poques dificultats, atesa la intricada normativa que permetia les relacions econòmiques privades amb l’exterior; a més. l’Estat, com a únic autoritzat en la possessió i el comerç de divises, va prohibir als particulars disposar de mitjans de pagament en qualsevol moneda que no fos la pesseta.
L’ambient de feblesa econòmica i de falta de confiança va facilitar també que, a aquest tren evasor, s’hi apuntessin propietaris de grans fortunes i fins i tot professionals de prestigi. En no pocs exemples, no es tractava únicament d’una sortida de capitals per eludir el pagament d’impostos, sinó que l’argument principal se centrava en la inseguretat, la cerca de millors rendiments per al capital o fins i tot la necessitat d’aconseguir divises per a l’adquisició de maquinària o altres béns indispensables per a l’activitat fabril. D’aquests moviments defraudatoris, les autoritats franquistes n’eren plenament conscients almenys des de feia una mica més d’una dècada. Cal tenir en compte que el tràfic il·legal de divises es produïa a Espanya des de principis de la dècada de 1940. De fet, ja el 1942, s’estimava que almenys 2.000 milions de francs propietat d’espanyols estaven dipositats en entitats bancàries suïsses. Recordem aquí el cas del Banco Inmobiliario de Marruecos (BIM), promogut i presidit pel reusenc Antoni Pedrol Rius, que, entre altres comeses, s’havia especialitzat en el molt lucratiu canvi de pessetes per moneda estrangera, beneficiant-se del fet que Tànger (la seu social del banc) era l’única plaça del món en la qual podien canviar-se pessetes per divises de forma totalment legal.
La sagnia evasora de capital havia de parar-se. La clau que hi ajudaria vindria de les perquisicions de la Brigada de Recerca Criminal de la Policia a Barcelona. El novembre del 1958, i després d’una sèrie d’indagacions, és detingut a Barcelona Georges Laurent Rivara, agent de la Société de Banque Suisse (SBS). Rivara, que treballava a Espanya des del 1953, posseïa una extensa clientela, principalment a Barcelona, que es va veure forçat a revelar ―gràcies també a documentació trobada en el seu poder―, una cartera de més de vuit-cents clients espanyols amb comptes a Suïssa, en divises o valors opacs al control de l’Institut Espanyol de Moneda Estrangera (IEME), l’autoritat a la qual els espanyols havien de declarar totes les divises o accions ―estrangeres o nacionals― cotitzades a l’estranger.
La detenció de Rivara provocaria una sacsejada social important en els àmbits de poder econòmic, amb ressons que van arribar fins i tot a afectar la imatge del prestigiós sistema bancari suís. El secret bancari, la garantia més blindada per les autoritats helvètiques, quedava en dubte. Rivara va acabar declarant davant del Jutjat de Delictes Monetaris, que va obrir un procés penal en contra seu. A la fi del 1958, per a més escarn, el Gobierno decideix filtrar el cas a la premsa. El Jutjat incoa 577 expedients personals, que queden resolts el febrer del 1959. D’aquests casos, 187 van ser sobreseguts després de comprovar-se que els expedientats estaven a punt de declarar els seus béns a l’IEME o en tràmit de fer-ho. Però el Gobierno havia decidit anar un pas més enllà en la seva idea de càstig als infractors; un avís a navegants per evitar temptacions futures. Així, el 9 de març de 1959, el BOE publica la llista de les 369 persones condemnades per posseir il·lícitament divises o valors a l’estranger, 231 de les quals eren catalanes.
Entre elles, figuren els empresaris reusencs Francesc Recasens Mercadé (1893-1965), aleshores resident a Barcelona, i Fèlix Gasull Sardà (1893-1979). Recasens, amb el seu germà Eduard, havien impulsat i creat abans de la Guerra Civil un conglomerat d’empreses i institucions financeres, i a més participaven com a accionistes en diversos projectes de gran envergadura. A partir de la postguerra, ja mort l’Eduard, Francesc Recasens no defalliria en la seva voluntat empresarial, amb nous i reeixits projectes.
Gasull, per la seva part, era propietari de la societat Establecimientos Félix Gasull SA., empresa nascuda a Reus però domiciliada ara a Barcelona ―on també vivia―, que centrava gran part de la seva activitat en l’exportació d’oli.
De les persones condemnades, entre les quals hi ha il·lustres cognoms de l’aristocràcia i sobretot de la burgesia industrial catalana ―i alguns dels quals tindran més impacte al cap dels anys, com el cas de Florenci Pujol, pare de Jordi Pujol―, el 62 % rebrà multes de fins a 100.000 pessetes. Un 31 % afrontarà sancions d’entre 100.000 i 1 milió de pessetes. I el 7 % restant hauran d’atendre pagaments superiors al milió de pessetes. Tots els condemnats ―excepte la societat Paperera Espanyola, SA.― recorreran la multa inicial.
A Francesc Recasens se li imposarà una multa de 75.000 pessetes i un comís de 7.135 francs suïssos. Fèlix Gasull haurà d’abonar una de les multes més elevades del procés: dos milions de pessetes i el comís de 363.811 francs suïssos i la suma de valors mobiliaris dipositats en el seu compte de l’SBS. Gasull, que és un dels dotze condemnats a pagar multes de més quantia, obtindrà finalment, després del seu recurs, una resolució més que favorable, ja que quedarà exempt de qualsevol multa. Un dels pocs grans encausats que es deslliurarà de pagar la sanció econòmica.
Poc després d’aparèixer la llista en el BOE, el 21 de juliol de 1959 es posava en marxa el Pla d’Estabilització, que, entre altres disposicions, eliminava l’obligació de declarar valors fora d’Espanya i obria el mercat de divises a les entitats bancàries. A més, es va posar en marxa una amnistia per a tots aquells que retornessin, en un termini de sis mesos, les divises i els valors mobiliaris que tenien dipositats a l’estranger.
Dels 75,3 milions de pessetes que sumaven en conjunt les multes imposades en primera instància, l’Estat va acabar ingressant-ne gairebé la meitat (poc més de 38 milions). No va haver-hi penes de presó efectives, i els principals encausats van veure, en segona instància, la reducció de l’import de les multes a la meitat; i en alguns casos a zero, com hem vist. L’escarment dirigit a cercles pròxims al poder havia estat efectiu. Fins i tot el The New York Times va publicar un article fent esment del cas, donant-li una categoria de notícia internacional. Però el país, que amb el Pla d’Estabilització sortia de les aigües negres de l’autarquia, ja havia començat tímidament a trencar l’aïllament i a aconseguir un cert reconeixement internacional en entrar, per exemple, a l’ONU el 1955, o quatre anys abans a l’OMS. I també amb acords bilaterals, com el que signa el 1953 amb els Estats Units.
Un escàndol d’aquesta dimensió, en el qual també es van publicar molts noms d’estrangers residents a Espanya, no podia convertir-se en un exemple dissonant d’aquesta obertura internacional. El globus del cas Rivara es va desinflar ràpidament.