La descarbonització industrial s’ha convertit en un dels grans reptes econòmics i energètics del nostre temps. No només perquè cal reduir emissions, sinó perquè la demanda d’energia creix a una velocitat que obliga a repensar tot el sistema productiu. En aquest nou escenari, la intel·ligència artificial i els datacenters introdueixen una paradoxa que no es pot ignorar.
Les previsions apunten que el consum elèctric associat a la IA a Catalunya podria arribar als 30 TWh anuals. Per posar la xifra en context, electrificar tota l’economia —transport, indústria, serveis i habitatges— requerirà uns 100 TWh addicionals. És a dir, un terç del futur elèctric del país podria anar destinat únicament a alimentar algoritmes, servidors i fluxos de dades.
Aquest fenomen no és nou des del punt de vista econòmic. Al segle XIX, l’economista William Jevons ja va observar que quan una tecnologia es fa més eficient i barata, el consum total del recurs no disminueix, sinó que sovint augmenta. És l’anomenat efecte Jevons. Avui, els datacenters en són una expressió moderna i extrema: cada generació de servidors és més eficient, però el cost per unitat de processament baixa tant que la demanda de dades es dispara.
La indústria viu una situació semblant. La implantació de fotovoltaica, aerotèrmia i sistemes d’electrificació permet reduir emissions i costos, però també elimina barreres energètiques. Quan l’energia és més accessible, les empreses poden ampliar torns, automatitzar processos i augmentar producció. El risc és que la millora d’eficiència derivi en un augment global del consum.
La diferència clau respecte al passat és que avui disposem d’una eina que Jevons no podia imaginar: la digitalització energètica. El monitoratge en temps real, la gestió intel·ligent de càrregues i la integració de sistemes permeten governar el consum, establir límits i sincronitzar la demanda amb la generació pròpia. L’energia deixa de ser una caixa negra i es converteix en un actiu estratègic gestionable.
En el cas dels datacenters, aquesta governança és especialment rellevant. Moltes d’aquestes instal·lacions ja operen amb grans sistemes d’autoconsum renovable. Al sud de Catalunya, aquest model obre una oportunitat clara: convertir el territori en un pol d’atracció d’infraestructures digitals sense col·lapsar la xarxa elèctrica.
Però això exigeix realisme. La implantació de renovables a Catalunya avança amb dificultats evidents, i garantir subministrament constant a grans consums requereix un mix energètic equilibrat. En aquest context, l’energia nuclear pot jugar un paper de suport clau, no com a alternativa a les renovables, sinó com a element estabilitzador que permeti el creixement ordenat del sistema.
La clau per evitar l’efecte Jevons és clara: treure aquests grans consums de la xarxa general i apostar per models d’autoconsum a gran escala. Això redueix la pressió sobre la infraestructura elèctrica, facilita la penetració de renovables i transforma un problema potencial en una oportunitat territorial.
La descarbonització industrial no consisteix només a fer l’energia més barata o més neta, sinó a utilitzar-la millor. Quan eficiència, digitalització i planificació treballen plegades, és possible créixer econòmicament mentre es redueixen emissions. Aquest és el veritable repte —i la gran oportunitat— de la transició energètica en l’era de la intel·ligència artificial.