Article de l’arquitecte Anton Maria Pàmies Martorell que detalla l’evolució de la seu del Centre de Lectura des de la seva creació l’any 1859 i que amplia la informació publicada al volum 143 de les Edicions del Centre de Lectura Un segle i mig de Cultura a Reus i Catalunya. La Cultura que ha generat el Centre de Lectura.
Com és conegut pels socis i gent interessada, el Centre de Lectura va néixer l’any 1859 fruit de les tertúlies vuitcentistes com les que feia un grup de joves menestrals, en un cafè del raval de Santa Anna, el cafè de la Música, de Francesc Vidal, on hi discutien de política, d’actualitat, de cultura i d’interessos locals. Allí va sorgir la idea de crear una societat basada en la tolerància de totes les doctrines i tendències, on es pogués expressar honestament la pròpia opinió, on els únics passatemps fossin, com diria l’article primer del futur reglament, “gozar del ameno trato de las persones y la lectura de los libros y periódicos que no estén prohibidos per la ley”, on cap joc ni ball fossin permesos, on tot portés cap a l’ennobliment de l’home com a persona.
Dins d’aquest grup hi hauria Salvador Ferré, Josep Güell i Mercader, Salvador Ortiga, Gabriel Bofarull, Joan Grau i Ferrer, Ciril Freixa, Salvador Balada, Pere Busquets i Eduard Tost. Poc després aquest i un grup més nombrós que ratllaria la trentena de persones es va reunir en una “casa de disbauxes” del carreró de la Misericòrdia, i gairebé mig d’amagat i en un ambient poc propici fou llegit i aprovat un primer reglament, quina redacció s’atribueix a Güell i Mercader, i fou com quedaren inscrits els primers socis i com s’obrí la caixa social. Llavors Reus tenia uns 33.000 habitants i era considerada la segona ciutat del país per la seva importància comercial.
Primer la nova entitat així sorgida, es volia anomenar Centro de Instrucción, un nom ple encara de ressons obreristes, per això el van canviar pel de Centro de Lectura, un nom més innocu (com escriu Pere Anguera en el seu llibre El Centre de Lectura, una institució ciutadana, editat l’any 1977) que no trobaria tantes dificultats en ser aprovat per les autoritats, tal com ho va ser el 20 de juny de 1859.
De seguida va crear-se una comissió per a buscar un local millor i s’accepta l’oferta feta pel Pau Banús, propietari del Cafè dels Amics, del carrer de Vallroquetes. Ben aviat instal·laran la llum de gas al local i es subscriuran a diverses revistes. El propietari autoritza a fer obres de millora a canvi d’un primer lloguer mensual de 48 rals que com veurem aniria augmentant amb els anys fins que l’Evarist Fàbregas va cedir al Centre l’antic palau dels Marquesos de Tamarit, al carrer Major, una vegada reformat.
A finals del 1859 el Centre ja tenia 177 socis i a la fi del 1860 uns 400. Aquest creixement insospitat fa agilitzar els tràmits per traslladar-se aquell any a un local més ampli, com la casa propietat d’Antoni d’Aixemús al carrer de la Presó on també hi instal·len el gas. Seria el 1861 quan naixeran els coneguts com a Jardins d’Euterpe, la musa de la música, sota l’impuls del notari Sociats, responsable de la secció coral. Es varen inaugurar el 14 de juny de 1862 gràcies a l’èxit d’una emissió d’accions; els va dissenyar i en va dirigir les obres en Josep Tapiró, el famós pintor reusenc del segle XIX. En bona mesura serien una còpia dels Jardins dels Camps Elisis de Barcelona; l’accés es feia pel actual passeig Mata, abans passeig dels seminaris. Ocupaven gairebé tots els terrenys on ara hi ha un grup d’habitatges de RENFE, l’actual estació, la residència de gent gran i el quarter de la guàrdia civil.
Tenien un saló circular de 34 m. de diàmetre amb un pal al centre que suportava una mena de cúpula gòtica; realment es tractava d’un envelat fet amb tela de vaixell subjectada a una cornisa que rematava el mur perimetral; la galeria era formada per setze arcs greco-romans i per una balustrada. A l’entrada hi havia una gran portalada. Les muses i altres escultures eren obra de l’escultor reusenc Joan Roig i Soler, que va obsequiar al Centre de Lectura.
Per a la seva inauguració va venir a dirigir la coral del Centre l’Anselm Clavé. També hi havia un cafè i “el templo de la Musa Euterpe”. L’èxit va ser esclatant. Tanmateix quan el 1866 és dissolt el Centre per ordre governativa, els Jardins comencen a decaure i van perdent el seu encant inicial. Finalment van ser enrunats el 1886 per poder-hi construir la nova estació dels directes i la plaça de l’estació al seu davant.
El 1863, el creixement del número de socis obliga a buscar un local més espaiós que la casa del carrer de la Presó i escullen l’Hospital Vell de la plaça de la Sang, propietat de Marià Pons, el secretari del Centre des del 1860 i que més tard seria el director de La Industrial Harinera. Tot i així es segueix buscant un local més adient pel grup de teatre.
L’aixecament militar del general Prim el gener de 1866 obliga a clausurar temporalment la societat pel estat de guerra declarat arreu del país. Fins el mes de març no es tindria el permís de la reobertura. Mesos després, l’11 de juliol del 1866 el Centre tornaria a ser dissolt per l’autoritat superior.
El 1869 el Centre torna a canviar de lloc i s’instal·la a la casa-palau dels Sr. Ferran Miró (el Palau Miró i més tard Hotel Londres) de la Plaça de les Monges (la que llavors seria la plaça de la Revolució i avui és la Plaça de Prim). Però el 1871, degut a la crisi econòmica i a l’elevat cost del lloguer del Palau Miró, s’acorda buscar una nova seu més econòmica però no es troba i cada any es van perdent més socis, fins que el 1879, sense massa miraments es rep l’ordre del Sr. Miró d’abandonar el seu palau. Llavors es busquen diverses opcions on anar; fins i tot es parla d’anar a la Boella o a la casa Quer però al final escullen la casa del carrer de Vallroquetes número 16 i s’hi instal·len el 3 d’octubre, sent ja president en Josep Salvat. S’estableix un lloguer per 10 anys i es lloguen els baixos de l’immoble per obrir el Cafè Padrós.
Els anys 1880 i 1881 són anys de sanejament econòmic i es guanya en ressò cultural arreu de Catalunya, el Centre tenia llavors 492 socis. L’any 1883 es torna a parlar de que cal canviar de seu social. S’apunta el Palau dels Marquesos de Tamarit del carrer Major 15. que aleshores era ocupat per la societat El Círculo Mercantil. L’any 1885 el Centre va llogar el Teatre Principal a l’Ajuntament i el va rellogar a un empresari per a fer-hi tres funcions setmanals i a més se’l reserva per actuacions de la coral del Centre i el cafè passa a ser propietat del Centre.
El 1887 el Centre passa per un “estado floreciente”, econòmicament parlant, i per això es tornen a mirar dues cases per canviar de seu social; una al carrer de la Presó i una altra al carrer de Monterols, però aviat se’n desdiuen per ser massa petites. Quan el 1889, l’Evarist Fàbregas i Pàmies és secretari de la Junta Directiva, sorgeix un problema amb el local social propietat de Joan Codina, doncs acabant el termini del contracte vol pujar el lloguer; Fàbregas s’hi oposa molt i proposa canviar de local. Es parla d’anar a Cal Simó del raval de Sta. Anna però ell els proposa construir un estatge nou i deixar ja de perdre diners pagant més en lloguers. Tanmateix després de molts debats interns acabaran mantenint la seu a cal Codina.
El 1890, encara es segueix buscant un local nou, se’n rebutja un del raval de Santa Anna i finalment es decideixen per un del carrer de la Font número 5, damunt d’un forn de pa i amb un contracte per deu anys. L’any següent, una vegada que el nou arquitecte municipal Pere Caselles i el mestre d’obres Gallart comproven la solidesa del local escollit, encarreguen al decorador Puig que empaperi el local, convençuts de quedar-se allí un temps llarg. El 28 de juliol de 1891 s’inaugura el nou local una vegada arranjat.
Tanmateix el 1896, sent ja president en Lluís Quer, un soci demana marxar del carrer de la Font i l’assemblea autoritza al president a buscar una nova seu. El cas és que aquell mateix any Pere Caselles fa una nova inspecció al local del carrer de la Font i declara la casa ruïnosa, per la qual cosa urgeix canviar de seu social sense esgotar el contracte.
No serà fins el 1897, quan Lluís Quer procedeix al canvi de local, ocupant el que fins llavors havia ocupat al carrer Major, el Circulo Mercantil, gràcies a les gestions fetes pels Srs. Aguadé i Eugeni Mata. Era el 25 de maig i es van pagar 25.000 pessetes pels mobles que deixava el Círculo a més d’indemnitzar la propietària del carrer de la Font pels anys pendents fixats en el contracte. La nova seu podia gaudir d’un gran jardí a la part posterior, tot i així es va haver de llogar una casa veïna per destinar-la a les escoles.
Durant el mandat d’Eugeni Mata, el 1898 el Centre ja tenia 900 socis i quan el va acabar ja en serien 1.040. Llavors Mata pensa en que cal anar a la construcció d’un teatre per guanyar prestigi i diners honestament. L’any següent ja s’inicia la instal·lació de llum elèctrica a la seu nova i il·lumina el jardí amb làmpades de gas.
El 1899 Lluís Quer és escollit nou president i a la junta directiva l’acompanyen l’Evarist Fàbregas, l’Antoni Serra i Pàmies, el Pere Cavallé i el J. Domènech Grau entre d’altres. Es refermen en que l’objectiu bàsic del Centre era promoure i facilitar “la instrucción del obrero, única base de la cultura, bienestar y riqueza de los pueblos”. L’Eugeni Mata, en un text ens descriu el local del carrer Major que tenia “un saló regi, una biblioteca, unes aules, un gran jardí per a la coral…”
Una etapa d’expansió i vitalitat: evolució 1900-1921:
El 1900 el Centre ja tenia 1.009 socis i 303 alumnes inscrits a les Escoles. Al mes de gener, Lluís Quer, com a President, demana autorització als socis per construir un teatre i li varen autoritzar en assemblea, a l’igual que la reforma del Reglament. Evarist Fàbregas, com a secretari, havia elaborat un bon projecte de gestió econòmica.
Primer volien la cessió dels terrenys desamortitzats de davant l’hospital civil per fer-hi un teatre, un jardí i el nou estatge social però els del Círculo també volien part del terreny. Llavors l’Ajuntament obligà a pactar a les dues entitats. Finalment El Círculo renunciaria a construir un altre teatre i utilitzaria l’espai cedit pel Centre només com a jardí. Fins i tot els del Centre gosaren plantejar la construcció d’una escola d’arquitectura dins les noves obres. El teatre tindria una capacitat per a unes 2.000 persones i a banda hi hauria un cafè dins dels jardins per amortitzar millor les accions emeses per els socis. El cost global estimat era de 45.000 pessetes. El tresorer del Centre Conrad Casas s’hi va oposar perquè no veia prou clars els comptes i proposà fer el teatre als jardins de la seu del carrer major, tanmateix l’assemblea de socis acordà adquirir els terrenys negociats del carrer de Sant Joan. Quan aquell any 1900 va morir Lluís Quer, tot se’n va anar a norris doncs ell n’era l’impulsor principal.
El 20 de març del 1900 el cunyat d’en Lluís Quer, el també vinater Ramon Mayner va demanar la rescissió del contracte amb l’Ajuntament, quan només s’havien venut 277 accions, pel poc interès popular de la iniciativa. Llavors el Círculo es va comprometre a edificar el teatre i a cedir-lo gratis al Centre quan calgués. Així va sorgir el conegut Teatre-Circ, que va subsistir fins ben entrats els anys 30. El 21 de desembre de 1902, l’Evarist Fàbregas és escollit vice- president i quan l’1 de desembre de 1903, un grup de socis demana la construcció d’un teatre, es crea una comissió d’estudi formada pel Evarist Fàbregas, Conrad Casas, Pau Martí i Antoni Martra, que va acordar fer un teatre al jardí del palau. Al ser d’una concepció molt senzilla, es va poder inaugurar ja el dia 1 de juny de 1904; es tractava d’un escenari d’estiu al descobert, seguint la proposta feta pels Srs. Fort, Cavallé i Martra. Amb la venda d’entrades es va poder adquirir una vela pels dies de pluja; seria una mena d’envelat com els que llavors s’instal·laven arreu de Catalunya, d’una manera generalment efímera. Tanmateix amb els guanys assolits i amb gran coratge gosen plantejar la construcció d’un teatre cobert el 1905.
Aquest teatre, embrió del que coneixem avui dia, l’havia projectat l’arquitecte reusenc F. Batlle i Anfrens; tota la seva estructura era de fusta i tenia la teulada de la platea a dues aigües. La caixa escènica no devia ser massa gran per l’existència de vàries cases amb façana al carrer de l’Abadia que impedien donar-li més fondària i amplitud. Tanmateix la seva utilització milloraria força amb la construcció d’un passadís cobert, pensat per als dies de vent i pluja, que anava des de la terrassa del cafè fins a l’entrada, travessant el jardí. Aquell mateix any va morir en Josep Güell i Mercader (1839-1905), antic president del Centre i un dels seus fundadors; era pare del jove pintor Hortensi Güell, suïcidat a una platja de Salou poc abans.
El 1906 l’Evarist Fàbregas és elegit nou president (Reus 1868- Barcelona 1938); va ser soci del Centre des del 1888, una entitat en la qual ell reconeixia que s’havia format com a persona. Feia negocis en el comerç marítim i durant la primera guerra mundial va fer una gran fortuna. Amb l’Eduard Recasens van fundar la Banca Fàbregas i Recasens i més tard el Banc de Catalunya. El 1931 va ser el primer alcalde republicà de Reus; la fallida del Banc de Catalunya va provocar la del Banc de Reus i llavors Fàbregas es va arruïnar. Havia costejat les obres del Centre de Lectura i també les de l’Institut de Puericultura, impulsat pel Dr. Frias. També va ajudar a pagar les obres del nou Reus Deportiu impulsat pel Dr. Domènech, el seu president als anys vint; també va fer possible el teatre català quan es va fer càrrec del teatre Romea de Barcelona del 1918 al 1919. Va morir arruïnat a Barcelona als setanta anys, l’any 1938.
El 20 de maig de 1915 assumeix la presidència en Pere Cavallé (Reus 1880- Reus 1939), escriptor, periodista, autor teatral, vinculat a empreses comercials. Durant el seu mandat es fan diverses obres de millora al vestíbul, a l’escala i al teatre i s’inaugura la galeria de reusencs il·lustres.
El 21 de març de 1916, Pere Cavallé anuncia una bona nova: l’Evarist Fàbregas es farà càrrec de comprar per 83.000 pessetes el Palau que ocupava el Centre, als marquesos de Tamarit (Maria de Miquel i de Suelves i el seu marit Ramon de Montagut i de Miró) i de reformar-lo a la mida que necessitava el Centre. L’Evarist encarrega el projecte a l’arquitecte Josep Simó i Bofarull que es compromet a dirigir gratuïtament les obres. L’Eduard Toda fa un donatiu de 10.000 pessetes per les despeses de construcció i a més regala molts llibres a la biblioteca. Així el Centre assoliria una de les aspiracions més antigues, la de tenir un local en propietat.
Prèviament, la idea d’en Fàbregas era aixecar un gran palau a l’illa de cases dels carrers Llovera, de la Lleona, dels Recs i la plaça del Rei (coneguda popularment avui com del Condesito), tanmateix l’elevat cost que suposaria, tot i haver adquirit ja la casa Borràs, i els consells dels companys de junta directiva, el van inclinar a apostar per la compra de la seu on es trobava ja el Centre des del 1897.
Per a les obres de reforma del Palau només es van recollir unes 18.000 pessetes, fruit de diferents donatius de socis als que se’ls nomena socis protectors i soci honorari, en el cas d’Eduard Toda. Mentre, el 1916 es renova la instal·lació elèctrica del teatre inicial i Miquel Bech, un bon guixaire de Barcelona, treballa en les motllures de guix de la sala d’exposicions.
L’Evarist també s’ofereix a col·laborar i adquireix les cases núm. 5 i 7 del carrer de l’Abadia per a poder engrandir l’escenari del teatre. Poc més tard adquireix també la núm. 9.
El 15 d’abril de 1916 s’aprova el pressupost per a les obres de reforma de tot el casal i es signa un emprèstit de 50.000 pessetes amb la Banca Fàbregas i Recasens per poder iniciar les obres del casal. Fàbregas li retreu al Jaume Simó, responent les crítiques rebudes per endegar massas obres, que aquestes generen feina i que quan es va decidir fer el teatre al jardí el Centre passava moments de decadència i que la seva construcció va generar beneficis i molts més socis.
Les obres, pròpiament, no comencen fins el 8 de juny de 1918 amb l’enrunament de les cases del carrer de l’Abadia i amb la reforma del teatre, salvant bona part de l’estructura del primitiu. Se substitueix l’enfustat del forjat de les llotges del primer i segon pis, per un forjat d’obra, per evitar incendis i es reutilitza la fusta per a fer el paviment de l’escenari nou que és construït junt amb la boca i el prosceni pel Vicenç Ramos, per 3.000 pessetes. El teatre és batejat amb el nom de Joaquim M. Bartrina com homenatge al gran poeta i soci, mort als 30 anys. La inauguració, tot i no haver-se acabat del tot les obres, va fer-se el dia 26 d’octubre de 1918 amb una conferència de l’Eduard Toda sobre la joventut de Bartrina. El 1920, una vegada acabades les obres realment, es quan es va fer la inauguració formal.
Pel que fa a l’antic Palau dels marquesos, a finals del 1918, ja gairebé s’havien acabat les obres de reforma del saló (l’actual Sala Fortuny) i s’hi instal·la provisionalment la biblioteca per tal de poder fer tot seguit la remodelació dels locals que venia ocupant.
El pressupost aprovat pel exercici 1919 és d’unes 73.000 pessetes i n’inclou 50.000 per a les obres de reforma. Amb aquest pressupost s’enderroca totalment la biblioteca, damunt la qual es vol construir un pis nou i a més es compren els solars del carrer Martorell (una curta travessia en cul de sac del carrer de l’Abadia que permetia accedir al jardí del casal) i és quan l’Ajuntament l’autoritza a tancar. El 13 d’abril comença l’enderroc de la façana principal del carrer Major per reconstruir-la en estil renaixentista segons plànol conservat d’en Josep Simó; les escultures són de l’escultor barceloní Francesc Garcia i es van començar a col·locar el 2 de novembre de 1920.
El guixaire Miquel Bech, acabades les obres del teatre presenta una factura de 11.500 pessetes pel seu “emblanquinament”. Suposem que es va encarregar de confeccionar les pilastres i les cornises d’escaiola dels proscenis, els medallons de les baranes de totes les llotges i el fals sostre i la gran cornisa ornamentada que conformen el sostre de platea. El notari Josep Loperena i Romà va renunciar als honoraris per les escriptures que es redactessin a nom del Centre.
El dia 31 de desembre de 1919, Fàbregas comunica que ha decidit fer-se càrrec de tots els costos del nou edifici i cancel·lar el dèbit contret amb la seva banca el qual ja ascendeix a unes 220.000 pessetes. A l’inici de 1920 ja s’havien gastat més de 360.000 pessetes en les obres; cada mes feia un donatiu d’unes 25.000 pessetes, que de vegades duplicava.
L’octubre de 1920 s’encarrega a Tomàs Bergadà que pinti i decori tot el primer pis i a l’empresa Figuerola i Vernis tot el tercer, on hi haurien les aules preparades per a vint classes diferents i també l’acadèmia de música, apte per a nou assignatures. Les noves prestatgeries de la biblioteca s’encarregaren a Ramon Rodon S. en C. i les taules i cadires a Josep Rocarol i es lliuraran l’any 1921, un cop s’acabin les obres.
Aquell any el pressupost del Centre ja era de 44.320 pessetes, gràcies a un nou augment de les quotes, al número creixent de socis i als alumnes matriculats que ja sumen 612. Comencen a preparar-se els actes de la inauguració del casal, per part de cada secció (concerts, certamen literari, exposicions, museu,…). El juny s’obren als socis, a la planta baixa, els banys i dutxes de pagament, uns nous serveis vinculats a les escoles del Centre en les que el Dr. Alexandre Frias, nomenat metge de les escoles, organitza un curset per a infermeres.
El 21 de juny s’encarrega a l’escultor local Ramir Rocamora el magnífic bust i la làpida de marbre dedicades a l’Evarist Fàbregas i Pàmies per a col·locar dins el saló remodelat i a l’escalinata principal, respectivament. Mentre, l’Ajuntament l’havia nomenat fill predilecte de Reus i havia proposat anomenar Avinguda de Fàbregas el camí antic de Salou. Pau Font de Rubinat regala el paper japonès per a confeccionar l’àlbum que reculli les firmes dels personatges que visitin la seu, relligat per Ramon Miquel i Planas.
Inauguració de la nova seu:
El 30 d’octubre de 1921 s’inaugura la seu reformada del Centre de Lectura amb diversos actes al mateix Centre i amb un àpat a l’Hotel de Londres. Josep Puig i Cadafalch, President de la Mancomunitat de Catalunya va presidir els actes, sent alcalde el notari Josep Loperena que va aprofitar per lliurar a Fàbregas el títol de fill predilecte de la ciutat. La premsa publica fortes crítiques als actes i als seus protagonistes, com les caricatures incloses a l‘Esquellot, titllant de catedral de guix el nou casal, criticant l’elevat cost o ironitzant sobre la fortor a petroli que se sentia, pel origen de la fortuna d’en Fàbregas.
L’any 1922, el president Pere Cavallé acaba el seu mandat i el 16 de gener, a la darrera reunió que presideix, informa als socis que les obres han costat 894.000 pessetes, tot i que Fàbregas ha fet donacions per import d’1.006.520 pessetes i que d’altres socis s’han rebut 28.756 pessetes que s’han esmerçat en el mobiliari. El pressupost d’aquell any és ja d’unes 50.000 pessetes i la biblioteca, durant el seu mandat, ha passat de 5.000 a 20.000 llibres, gràcies en bona mesura a la donació d’en Miquel Ventura Balañà.
El centre durant la Dictadura de Primo de Rivera i la República
Evolució de la societat (1922-1939)
En plena època de la Mancomunitat de Catalunya, el 1922 el president Pere Cavallé signa un conveni per tal d’oferir un gran cicle de conferències de temàtica molt diversa. Entre d’altres, passa pel Centre en Pau Vila, Carles Pi i Sunyer, Jeroni Martorell o Joan Vallés i Pujals. El maig de 1922 és substituït pel Sr. Josep Caixés Gilabert (Reus 1886-1954), regidor i catedràtic de química de l’institut des del 1914 i director a partir del 1925. El 1930 va ser alcalde fins la seva destitució amb motiu de la proclamació de la República el 1931. Tanmateix va seguir com a regidor per la Lliga Regionalista fins el 1934. El 1930 va ser nomenat director de l’Escola de Maestria (l’Escola del Treball) que ell havia impulsat un any abans. El 1939, al finalitzar la guerra, seria designat membre de la Comissió Gestora Municipal. El 1952 se li concedí la “Encomienda” d’Alfons X el Savi; va morir a Reus l’any 1954. Te un carrer amb el seu nom a la urbanització Quintana.
Caixés al costat de l’Enric Aguadé, aleshores vicepresident, va retre homenatge al Pere Cavallé per la tasca feta durant el període 1915-1922, junt l’Evarist Fàbregas, en aconseguir una seu en propietat per a l’entitat. Del seu mandat destaca la gestió per a poder exposar el famós quadre de Marià Fortuny “La Vicaria” a l’entitat, a finals de juliol del 1922.
El 1923 esdevé el cop d’Estat del general Primo de Rivera. Es va acordar amb el coronel comandant de la plaça que no es posarien entrebancs per oferir conferències, condicionades, si eren de caire polític, a que se l’avisaria amb tres dies d’anticipació.
A finals del 1923 se signa una darrera lletra, avalada per vint-i-una firmes, de vint-mil pessetes amb el Banc de Reus, per tal de liquidar d’una vegada els deutes pendents per les obres. Aquell any ja hi havia 1.862 socis, dels quals 287 assistien a les escoles. Per diversos motius Caixés presenta la dimissió i és escollit en Pau Font de Rubinat (Reus 1860- 1948), que fou escollit regidor municipal el 1888 com a líder dels catalanistes locals. El 1892 havia estat ponent a les Bases de Manresa, on va tractar amb Lluís Domènech i Montaner. Llavors va organitzar i presidir la segona Assemblea de la Unió Catalanista, celebrada ja a Reus l’any 1893. Va intervenir en la fundació de l’Institut Pere Mata i en la del Carrilet de Reus a Salou. El 1899 va ser nomenat alcalde catalanista per reial ordre, però en va ser destituït l’any següent. El 1902, gràcies a les seves gestions es va autoritzar la construcció del Pantà de Riudecanyes. Fou un gran bibliòfil, la seva biblioteca tenia més de 45.000 volums, amb una bona part d’incunables. També col·laborà en moltes revistes i diaris locals. La seva directiva va crear la Junta de Museus del Centre, que ell va presidir el 1924, sent vicepresident l’Eduard Toda.
El contracte d’arrendament del teatre Bartrina, signat amb l’Evarist Fàbregas, finalitzava el 1929 i no es podia rescindir abans, tal com demanaven el 1927 alguns directius; a més fer-ho seria una ofensa a l’Evarist, atès que ell havia invertit en les obres del Centre tots els beneficis que el teatre li proporcionava.
El 1928, sota un grup de socis que encapçala en Josep Iglésies, neix la idea d’endegar unes Edicions del Centre de Lectura, finançades pels seus socis subscriptors. El juny de 1928, torna a accedir a la vice-presidència l’Enric Aguadé i topa novament amb en Martí Baiges, provocant una escissió dins la junta directiva, quan n’era president en Pau Font. Finalment Aguadé dimiteix del càrrec el 1929. El gener d’aquell any, entre d’altres peticions a la junta, es torna a demanar la creació d’una escola industrial i de comerç. També s’endega el segon Congrés d’Ateneus i entitats de cultura, impulsat i finançat pel Ricard Ferraté.
El 1929 l’autoritat ordena instal·lar un teló metàl·lic contra el foc al teatre Bartrina. Es rescindeix el contracte d’arrendament amb l’Evarist Fàbregas i es convoca un concurs per trobar un nou arrendatari. El 1930 s’acorda arrendar-lo a l’empresari barceloní Amadeu Trius, que ja tenia arrendats el Fortuny i el Círcol, però s’acorda cedir la primera llotja de platea a l’Evarist Fàbregas en prova d’agraïment.
El gener de 1931 s’inicien les “Converses sobre temes d’interès local” amb força èxit. El 14 d’abril es proclama la Republicà i el llavors president del Centre, en Domènec Freixa, féu penjar les banderes al balcó i anà a felicitar l’Evarist Fàbregas, aclamat popularment com alcalde de Reus i se’n va a visitar i felicitar Francesc Macià, President de la República Catalana i després de la Generalitat; per això, aquest li va prometre visitar el Centre en breu, com així va fer el 10 de maig del 1931, segons en donen testimoni diverses fotos històriques.
Mentre, el juliol del 1931 tanca les portes el Banc de Reus, per la fallida poc abans del Banc de Catalunya. El 24 de setembre l’Evarist Fàbregas deixa l’alcaldia i hi accedeix l’Antoni Martí i Baiges.
El 17 de març del 1932 s’acorda la compra de la casa del número 14 del carrer de la Concepció, amb el seu pati, per trenta-mil pessetes. L’1 d’agost, l’Evarist Fàbregas demana per escrit i així s’acordà, que li siguin abonats els interessos acordats en l’escriptura de cessió del Palau al Centre, signada el 1916, pels greus motius econòmics pels que passava.
El 1933, després de la dimissió de Pau Font de Rubinat, hi ha una nova crisi interna de la qual el Dr. Vilaseca n’és protagonista al no voler fer-se càrrec de la presidència; finalment és escollit nou president en Pere Totosaus. vinculat amb Acció Catalana, davant del seu oponent el Dr. Pere Barrufet de Foment. En Totosaus tenia una gran cultura i posseïa el títol d’arquitecte però l’Escola de París, doncs per uns aldarulls universitaris havia esta expulsat de l’Escola de Barcelona. Per això mai no va poder signar cap projecte oficialment. Va morir a Reus el 1964.
El gener de 1934 és escollit president en Jaume Roig i Padró (Reus-1897-Mèxic 1969), un metge molt erudit, vinculat a Foment i que va morir a l’exili. Durant el seu mandat destaca la celebració de les segones “Converses sobre temes d’interès local”, amb conferències molt destacades com la de Josep Andreu i Abelló el 1934 o les de Pere Cavallé i A. Martí i Bages, ja el 1936, quan el Centre patia una lànguida vida sobretot per les dificultats econòmiques pròpies del moment.
Per a les eleccions presidencials del 3 de juny de 1936 es torna a proposar al Dr. Vilaseca, que tornaria a declinar l’oferiment i llavors es proclamà Pere Balaguer com a nou president. Balaguer estava molt vinculat a Foment, col·laborant sovint amb escrits al seu òrgan de premsa. Era apoderat d’una empresa d’olis i regidor a l’Ajuntament. Durant la guerra va impedir que s’hi instal·lessin aquells que volien fer la revolució a tot arreu. En entrar els sublevats a Reus com a vencedors, no cal dir que el tragueren de president. A ell es deu la fundació dels “Guardadors de la Tronada”, de quina entitat en va redactar els seus estatuts. Va morir el 1957.
A partir del juliol del 1936 l’activitat cultural és gairebé nul·la tant al Centre com a tot Reus. El setembre d’aquell any la CNT s’apodera del teatre Bartrina, malgrat haver rebut seguretat del Consell Central Antifeixista, que pretenia crear una casa de cultura; tanmateix aquest es compromet a pagar un lloguer simbòlic i a cedir el teatre al Centre quan li calgui. Poc després el mateix Consell es responsabilitza de salvaguardar el Centre i a canvi cedeixen les aules, durant el dia, al Comitè de l’Escola Nova Unificada (CENU).
L’agost del 1937 es demana a la Generalitat que el Centre sigui inclòs dins del cens d’entitats de cultura popular de Catalunya. El 17 de setembre del 1937 un dels primers bombardeigs de l’aviació feixista provoca la mort de la jove auxiliar de bibliotecària Regina Figuerola i Rebull al caure una bomba al fons de la biblioteca afectant de pas al teatre, causant grans danys a l’edifici els quals en J.M. Guix Sugranyes, en un escrit del 1941 avaluaria en unes 132.000 pessetes. Aquell mateix dia, la junta directiva presidida pel Pere Balaguer va decidir tancar l’entitat per tal de començar les obres de reconstrucció. Es va fer una crida des de la Generalitat i altres entitats d’arreu de Catalunya, per recaptar fons pel Centre. L’Ateneu barcelonès en solidaritat fa públic un dur manifest on rebutja l’atac. La Vanguardia també ho fa, publicant un manifest a favor del Centre de Lectura signat entre d’altres per Pompeu Fabra, Pere Bosch Gimpera, Aureli Capmany, Josep Andreu i Abelló i Joan Rebull Torroja. El setembre d’aquell any es restableix l’activitat instal·lant la sala de lectura de la biblioteca al saló d’exposicions. De les obres de reconstrucció se’n fa càrrec en Josep Simó i Bofarull i l’Evarist Fàbregas renuncia a la pensió de que gaudia atenent les difícils circumstàncies. Entre d’altres, es reben donatius d’un grup barcelonès encapçalat pel propi president Companys o també del Govern de la República, quan el reusenc Jaume Aguadé i Miró ocupava el càrrec al Ministeri de Treball i Assistència Social.
La darrera acta d’un consell directiu, durant la guerra, el 29 de setembre de 1938 recull la notícia inesperada de la mort d’Evarist Fàbregas i Pàmies, a Barcelona i l’enalteix tot “confiant que la figura de l’home prendrà la grandesa llegendària i el seu exemple serà norma de conducta en la vida de tots els reusencs, per glòria i benestar de la nostra Institució i de la nostra ciutat entera”. El desig de retre un gran homenatge al patrici mort quan “la situació estigui normalitzada i les circumstàncies siguin propícies”, no va ser possible en molts anys. La normalització va tardar molts anys i l’homenatge a Fàbregas encara espera la seva realització, com va escriure el Dr. Pere Anguera l’any 1975.
Val a dir que el mateix Pere Anguera, en el seu llibre, dedica tot un capítol a la Revista del Centre de Lectura i a la seva evolució històrica. En relació al patrimoni edificat del Centre, cal referir-se al seu número 18, dedicat especialment a la inauguració del teatre Bartrina, el 1918.
La difícil represa: Evolució de la societat: 1939-1975
De l’inici de la postguerra cal destacar l’actuació de l’Enric Aguadé, primer alcalde en funcions de la nova etapa de la vida ciutadana, que va tenir una actitud enèrgica, evitant accions vandàliques contra el Centre al fer segellar les seves portes. Aquesta actitud, que en certa manera pot semblar negativa, va salvar al Centre d’un saqueig i d’una purga gairebé inevitables, en un edifici encara no refet dels estralls del bombardeig i perillosament titllat de sectari, esquerrà i catalanista. Tot i així cal dir que el local fou ocupat per la Central Nacional-Sindicalista (CNS), que hi diposità un temps els arxius de Falange. Quan es van traslladar a la Casa March del carrer de Sant Joan, el Centre passà a dependre de l’Ajuntament. Llavors el secretari Sr. Juderias va pretendre canviar l’escriptura de propietat del Centre, en el registre de la propietat , posant-la a nom de l’Ajuntament, cosa que es va evitar pel rigor del registrador que exigia la dissolució prèvia de la societat. Finalment i gràcies a les gestions d’en Pau Font de Rubinat i de Joaquim Santasusagna, es va evitar la dissolució i el Centre passà a ser una Delegació de Cultura de l’Ajuntament durant uns anys.
El novembre de 1939 (Año de la Victoria) es redacten unes “bases para la organización del Centro de Lectura” en les quals es preveu que l’Ajuntament nomenarà una “comisión interventora” en la que hi formés part un representant de “Falange Española Tradicionalista y de las JONS y otro por la Central Nacional-Sindicalista”; tanmateix això va fracassar tot i haver- se fet ja els nomenaments dels representants. Llavors s’intentà que es cedís l’edifici a la Obra Nacional de Educación i Descanso (ONED), sense renunciar a la propietat ni al dret de veu i vot en la Junta. Tampoc va prosperar la idea.
El 1941 funciona una autodenominada “Junta de Obras y Organización del Centro de Lectura” de caire municipal i amb coneguts personatges de la vida pública de la postguerra. La Junta va rebre llavors 25.000 pessetes de l’alcalde Antoni Valls Julià, per destinar a obres de millora que van servir per consolidar part del teatre i pel vestíbul de la biblioteca. El 1943 s’instal·la una biblioteca popular de pagament i també es van fent exposicions i algunes conferències.
Durant aquest primers anys de postguerra es trasllada la galeria de reusencs il·lustres del Centre al palau municipal i en una acta signada pel alcalde Joan Bertran el febrer de 1953 i pel president del Centre Enric Aguadé, es reconeix aquesta cessió com un dipòsit o préstec.
L’any 1948, Enric Aguadé fou el primer president de la reobertura del Centre de Lectura; va ser escollit entre una terna proposada pel Consejo Local del Movimiento, d’entre els membres d’una junta nomenada pel governador civil. Llavors l’alcalde i Jefe Local del Movimento era en Pere Miralles, a qui de fet es deu la reobertura del “Centro de Lectura”.
El 3 d’abril de 1948 l’ex-president Pere Balaguer va fer el traspàs legal de poders a l’Enric Aguadé, el qual en el seu discurs comenta els danys que deu anys d’abandonament han provocat sobretot en el segon i tercer pis del casal, raó per la qual és urgent fer-hi obres de consolidació. També denúncia la desaparició d’objectes de valor i de llibres molt valuosos i demana la seva devolució. L’endemà es reuneix la nova junta i a l’acta fa constar el condol per la mort o l’assassinat de tots els socis des del 1936 fins al moment.
El 10 d’abril de 1948 s’aprova un nou reglament en què el català deixa de ser l’idioma oficial i s’hi fa constar que el Centre està al “Mayor servicio de la Patria”. El 26 d’abril ja comencen les obres de reforma del segon i tercer pis dirigides pel Josep Simó i Bofarull, que garanteix la solidesa de tot l’immoble. Són finançades gràcies en bona part als fons de les llibretes d’estalvi de la casa, que inclouen els de la recollida feta arreu de Catalunya, després del bombardeig del 1937.
El desembre de 1848, l’Enric Aguadé informa que d’ençà la reobertura, el centre havia passat dels sis-cents al miler de socis i que, a més, s’havien invertit setanta-vuit mil pessetes en les obres de l’edifici. L’any 1949 s’organitzen unes noves “Converses d’interès local i comarcal”, a càrrec de destacats professionals.
L’any 1949, una subvenció de la Diputació, obtinguda gràcies a ser diputat el president Enric Aguadé, va permetre redactar a l’arquitecte Josep Simó, els plànols de l’ampliació de la biblioteca amb una nova sala de lectura a la casa del carrer de l’Abadia. Tanmateix calgué fer un emprèstit per valor de 600.000 pessetes.
El 1950 es restitueix la làpida d’agraïment a l’Evarist Fàbregas al seu lloc de l’escala principal, després de ser retirada quan la fallida del Banc de Reus. Aquell any s’arriba a la xifra de 1.400 socis, els mateixos que hi havia abans de la guerra. L’any 1951 marca l’inici de la normalització del català, doncs és quan Josep Blanch llegeix en català la primera memòria de l’entitat. També en Joaquim Santasusagna pronuncia en català la seva conferència sobre la “Colla de ca l’Aladern”.
El 1952 es celebra el centenari del naixement de Gaudi i es fa coincidir amb la inauguració de les obres d’ampliació de la biblioteca, sent invitat el ministre d’Educació Joaquín Ruíz-Jiménez, com a mantenidor del certamen. Posteriorment, l’11 de maig de 1952 s’aprova cedir el local del carrer de la Concepció a l’Estat per tal que aquest financi la construcció d’una casa de cultura annexa al Centre, amb l’única condició que en “deixi l’usdefruit perpetu al Centre perquè pugui destinar-la a ampliar la labor cultural de la societat”. Les obres van començar el 8 de novembre de 1954 d’acord amb el projecte de l’arquitecte municipal Antoni Sardà Moltó, amb un pressupost de 855.000 pessetes, a abonar pel Ministeri. S’acorda destinar el primer pis a sala de conferències i el segon a escola d’art. El 1955 es col·loca la darrera pedra de la seva construcció.
El febrer de 1954 s’inicien unes noves “Converses sobre temes d’interès local i comarcal” invitant a nous noms significatius del mon cultural i tècnic d’aleshores. El desembre és elegit president de la secció de literatura el doctor Bonaventura Vallespinosa, el qual serà qui portarà l’eix de la vida cultural del Centre durant molts anys; gràcies a ell es fa realitat el Teatre de Cambra el 1955, i les “antologies de poesia reusenca” del 1956, que van perdurar fins el 1961.
També el 1955 es decideix comprar una casa del carrer de la Concepció per 50.000 pessetes, la qual cosa facilitarà poder fer les obres per gaudir d’un accés independent al teatre Bartrina, que aleshores ja es tenia arrendat. Les obres les dirigeix l’any 1958 l’arquitecte local Josep Piqué Iserte i l’immoble correspon al que es ve coneixent com casa de les escoles, rehabilitada als primers anys vuitanta pel arquitecte Anton Pàmies i per Construccions Miquel Vilella.
El 1959 es compleix el centenari de la fundació del Centre de Lectura i celebra primer inaugurant la galeria de retrats dels presidents i després col·locant el bust de l’Evarist Fàbregas, damunt la làpida de l’escala principal. També es reforma el saló d’exposicions i per sant Pere se celebra un quart certamen en què millora força la qualitat dels treballs presentats i, a més, la majoria ja són en català. Els actes acaben el 1960 amb un sopar d’homenatge a l’Enric Aguadé en el Teatre Bartrina.
El 1962 en Francesc Recasens i Mercader, a més d’anar dotant de llibres la biblioteca; també s’ofereix per finançar un refugi de muntanya a Mont-ral per a la secció excursionista del Centre. El projecte és de l’arquitecte Miquel M. Aragonès Virgili i les obres es van inaugurar el 13 d’octubre del 1963, sent batejat amb el nom de Refugi Musté-Recasens en honor al matrimoni que l’havia fet possible. Posteriorment, degut a l’èxit que tindria entre excursionistes i escaladors, als primers anys vuitanta l’arquitecte Anton Pàmies i l’aparellador Jordi Royo en farien la seva ampliació, sent-ne el constructor en Pere Miranda, d’Alcover.
El 29 de desembre de 1960 es redacta la primera acta d’una reunió general, des de la postguerra, completament en català; a partir de llavors ja totes es redactarien en català. Llavors es comença a redactar un nou reglament que tot i ser molt discutit s’aprovaria finalment el 17 de desembre del 1965, destacant l’article 30 que limitava a sis anys el període màxim consecutiu dels càrrecs directius.
A finals de juny del 1968 mor el president Enric Aguadé (Reus,1894-1968) que ho era des de la reobertura del centre l’any 1948. El va substituir el mes de juliol en Francesc Blanch, que fins llavors era el vice-president. Per primera vegada s’arriba a la xifra de 2.000 socis. El 1969 es va fundar el Cine-club, que encara segueix en actiu avui dia.
El maig del 1969 és elegit nou president l’industrial Emili Argilaga Ripoll, conegut ebenista i decorador, que va voler dinamitzar el Centre; tanmateix el ròssec que havia heretat va fer molt difícil assolir-ho. El va succeir el juny del 1973 l’especialista en toponímia i professor de català Ramon Amigó i Anglès (Reus-1925-2011), que també fou president de l’Associació Excursionista de Reus i que va intentar anivellar la situació econòmica de l’entitat. Destaca la celebració de la Flama de la Llengua catalana amb un seguit de conferències interessants. Va ocupar el càrrec fins al 1975 quan fou elegit l’empresari Jordi Escoda Vilà (Reus-1935).
El llibre del Pere Anguera, a la pàgina 214, segueix comentant la quarta època de la Revista el Centre de Lectura des del 1949 fins al 1967 i del 1967 fins al 1971. A partir del 1969 es redacta ja tota en català. La tercera etapa aniria fins el 1975, quan Xavier Amorós n’era el director.
Després segueix amb una ressenya de l’Acta Clínica de l’Hemeroteca Médica (1955-1962), de la “Sección Excursionista del Centro de Lectura, circular para los socios” (1956-1969) i diu que a partir del 1975 passa a publicar-se en forma ciclostil·lada.
Fins aquí les dades més rellevants del llibre del Pere Anguera, editat a Reus el juliol-setembre de 1975, que tenen relació amb la ubicació i l’evolució física de la seva seu social. L’Anton Pàmies només ha afegit algunes dades noves per actualitzar alguns dels esdeveniments exposats pel Pere Anguera. El seu llibre acaba amb un índex onomàstic molt útil i amb un Sumari o índex general.
Notes afegides per l’Anton Pàmies el gener de 2017:
Durant el mandat del Jordi Escoda, coincidint amb la mort de Franco i amb la “transició política” a nivell estatal, es van celebrar les conferències de les terceres vies, visitant el Centre la majoria de polítics del moment. També va endegar certes reformes al Teatre Bartrina i es reformaren un parell d’habitatges del barri Gaudi (bloc vermell) cedits pel Sr. Josep Vidal i Lleixa (un reusenc ex-magistrat de la República, exiliat als Estats Units), per instal·lar-hi una biblioteca del Centre. Va haver de tancar-se pocs anys després, procedint a la seva venda per millorar l’economia de l’entitat. Poc després s’instauraria el Memorial per la Pau, Josep Vidal i Lleixa, de lliurament anual, en favor dels lluitadors per la pau al món, dotats econòmicament per aquest mecenes, que al morir, va voler seguir atorgant la seva vídua, la Sra. Liessel Vidal tot i residir als estats Units.
Recull d’altres obres posteriors a les extretes del llibre del Pere Anguera:
Davant les amenaces municipals de clausurar el Teatre Bartrina per manca de mesures de seguretat i pel mal estat de conservació, una vegada que l’any 1977 es va poder alliberar de l’arrendament com a cinema, sent ja president en Jordi Escoda Vilà, es varen realitzar diverses obres de reforma, tot i els pocs recursos de què hom disposava. Pel que fa al teatre es va poder reforçar una encavallada de fusta de la caixa escènica o consolidar una de les falses arcades de les llotges del segon pis. Així s’hi varen poder celebrar els mítings polítics o les terceres vies, passant pel seu escenari la majoria dels líders polítics catalans del moment i de totes les tendències: Josep Solé Barberà, Jordi Pujol, Trias Fargas, Anton Cañellas, Antoni Gutiérrez, Josep Verde Aldea,… D’aquell mandat també cal deixar constància de la reforma de l’antic Cafè del Teatre amb els seus reservats, de les importants reformes de la coneguda com casa de les escoles o de les obres del nou museu, al tercer pis, tot segons projectes de l’Anton Pàmies. Pel que fa al museu, es va cobrir bona part del terrat (on avui dia hi ha unes aules de música) i es va construir un altell, per tal d’exposar bona part del patrimoni de pintura i escultura del Centre, anys abans que s’acordés conservar-lo en un arxiu més compacte pensat només per a consultes. Per a la seva inauguració es va invitar l’artista J. M. Subirachs qui va obsequiar al Centre amb un plec de litografies numerades, la venda de les quals, va ajudar a subvenir part de les obres.
El maig del 1983, el president J. M. Balañà Cabrito, va confiar a l’arquitecte Anton Pàmies, com a soci i responsable de les obres i del manteniment, la confecció dels plànols del Teatre Bartrina, els quals servirien temps després per endegar una primera proposta per a la seva necessària reforma i ampliació. A més, el 1989, durant el seu mandat es va reformar i ampliar la biblioteca amb una nova il·luminació indirecta, amb una nova escala dins d’un dels patis amb esgrafiats noucentistes, per unir-la amb la segona planta on es va agençar la Sala Vidal Llecha i també la Sala Santasusagna, pensada per a dipositar i consultar la seva important biblioteca cedida al Centre. També cal fer constar, tot i haver-se comentat anteriorment, les obres de reforma i ampliació del refugi excursionista Musté-Recasens de Mont-ral.
Fins el 1991, sent ja president Joan Ballester, no es va poder endegar més a fons una actuació important que afectava al teatre. El paviment de l’emblemàtica Sala Fortuny, al primer pis, estava molt deformat i a sota mateix hi havia el vestíbul del Teatre Bartrina; hom va acordar substituir el forjat vell per un de nou. Per fer-ho calia sacrificar l’ornamentació d’escaiola que folrava els pilars de fosa i les bigues de fusta, així com les cornises i el fals sostre, iguals als que es poden apreciar al vestíbul previ. Es va emprar un llenguatge més contemporani, recuperant alguns dels trets anteriors, si be amb elements més moderns. Pel que fa a la Sala Fortuny, un cop refet el forjat inferior es va pavimentar amb lloses de marbre travertí romà però també recuperant la idea d’una sanefa perimetral com tenia el mosaic hidràulic anterior. El pintor-restaurador Jaume Biosca, sota la direcció de la Isabel Taixés, va procedir a la restauració i policromat de l’ampla cornisa que envolta el fals sostre de vidre.
Juntament amb el vestíbul antic del teatre, es va aprofitar l’ocasió per endegar la construcció d’uns nous lavabos pel teatre, al costat mateix, substituint als inicials, en mol mal estat. Són els que encara avui, acostuma a fer servir el públic del Teatre. Sota la cabina de minusvàlids dels homes, es va conservar un antic pou d’aigua allí existent. La seva coberta inclinada respon a la servitud de vistes dels immobles amb façana al carrer de la Concepció, enrunats el 2010 per a poder fer algun dia la necessària ampliació del Centre.
Seguint amb la presidència d’en Joan Ballester i Grau, un dels presidents més actius pel que fa a obres, es varen endegar diferents reformes com la videoteca i la sala d’exposicions de la segona planta, l’hemeroteca instal·lada a l’antic cafè del teatre o la instal·lació d’un ascensor que unís totes les plantes, una gran millora pels minusvàlids i socis en general.
El nou Bartrina:
El Pla General d’Ordenació Urbana de finals dels anys vuitanta, redactat per l’equip de l’urbanista Manel Torres Capell, incorporava un PERI (Pla Especial de Reforma Interior) de tot l’interior del tomb de ravals; les propostes d’actuació al voltant del Centre de Lectura, protagonitzaven les actuacions dins del quadrant sud-oest d’aquest àmbit. A grans trets, es tractava de revitalitzar-lo esponjant el teixit urbà obsolet, amb l’obertura d’una nova plaça, la del Teatre, amb un amfiteatre descobert per fer-hi espectacles, i amb l’ampliació de la del Baluard, articulades pel carrer de la Racona. Tanmateix des del Centre vàrem creure que la proposta encara es quedava curta i vàrem presentar una modificació puntual del PERI que permetria d’una banda obrir clarament tot el Teatre Bartrina a la plaça, afegint una crugia nova pel nou vestíbul i pels camerinos i per l’altra, un llenguatge més contemporani per a les noves façanes, les quals aprofitàvem ja per mostrar en un avantprojecte de recuperació del Teatre.
No seria fins el 1994, sota la presidència d’en Joan Ballester, quan les circumstàncies van fer possible que l’equip de l’arquitecte Anton Pàmies redactés el projecte de reforma i l’ampliació del Teatre Bartrina, per fer-lo competitiu o complementari al teatre Fortuny, rehabilitat l’any 1985. Des del Centre i gràcies entre d’altres al Col·lectiu de Teatre la Vitxeta i al Xavier Filella, director del Bartrina des del 1989, es pressionà l’Ajuntament, presidit llavors pel alcalde Josep Abelló, perquè tal com s’havia fet amb el Fortuny, es trobés una solució per finançar la recuperació del Bartrina; aleshores com que la Generalitat i la Diputació deien que ja havien invertit molt en el Fortuny, es va acudir al govern de Madrid, de color socialista, com el de la nostra ciutat; concretament al Ministeri d’Obres Públiques (Sr. Josep Borrell) i al de Cultura (Sr. Solé Tura), amb l’eficaç intermediació del llavors diputat Lluís M. Pérez i del senador Xavier Amorós. La solució va ser signar un conveni i fer un consorci entre l’Estat, l’Ajuntament i el Centre Lectura.
Tanmateix per a poder rebre diner públic, el Centre, en tant que entitat privada, calia que cedís el teatre a l’Ajuntament a través d’una concessió a llarg termini, reservant-se però uns dies a la setmana per poder oferir els actes que l’entitat desitgés. Així es va crear el Consorci del Teatre Bartrina, quins càrrecs s’han anat renovant fins al dia d’avui.
En el projecte de recuperació del teatre, projectat i dirigit pel sota-signant, hi van col·laborar les enginyeries PROENAR (estructura), LERSO en les instal·lacions de fontaneria i clima i PROTHEC (en les d’electricitat), sent l’aparellador en Jordi Royo Bieto. La constructora adjudicatària del concurs va ser Fomento de Construcciones y Contratas (FCC S.A.); les obres, quin pressupost aproximat, incloent obres complementàries, mobiliari i caixa escènica seria d’uns 500 milions de pessetes, es varen iniciar el febrer del 1995 i el maig de 1997 ja es van poder inaugurar, amb una setmana d’actuacions molt diverses, sota la direcció d’en Lluís Pasqual.
L’etapa més recent: 1997-2016
Val a dir que l’èxit del renovat Teatre Bartrina va ser i ho és encara avui, molt gran; en bona mesura es pot valorar pel elevat número de dies a la setmana en que ha estat obert al públic, ja sigui per actes programats pel Centre de Lectura com pels programats pel Ajuntament o altres institucions privades i públiques que ho sol·liciten al Consorci. S’hi ha fet teatre, cineclub, lliuraments de premis, exposicions de roses, concerts, ballet, circ, sopars,…
Únicament s’han hagut de fer treballs de manteniment del teatre pel que fa a les instal·lacions i reparacions puntuals diverses que no han afectat la imatge de l’edifici. També cal afegir que uns anys després de la seva inauguració es va poder incorporar al vestíbul nou, una gran obra plàstica del malaurat artista Carles Amill, que evoca la boca d’un escenari i que curiosament havia pintat uns anys abans en un taller proper del mateix carrer de la Racona.
D’altra banda cal dir que el teatre es va inaugurar sense haver-se urbanitzat encara la nova plaça, tot i que estava ja alliberada d’obstacles. Va ser l’any 2000, quan per encàrrec de la Direcció General d’Arquitectura de la Generalitat i a través de l’INCASOL (Institut Català del Sòl), vaig poder dissenyar i dirigir la seva urbanització, juntament amb la plaça del Baluard i la dels carrers més immediats. Aviat creixerien les xicrandes amb les seves flors liloses, donant una generosa ombra, tot deixant prou espai lliure a la banda de baix, per fer espectacles a l’aire lliure i permetre les maniobres dels vehicles al servei del teatre.
Els mandats dels presidents Pere Anguera i Jordi Agràs, que seguiren als de Balañà i Ballester, es van distingir molt més per les activitats culturals que no pas per les obres endegades; cada persona té les seves inquietuds i és prou raonable aquest fet; tanmateix llavors va accedir a la junta directiva l’Albert Via, procedent de la secció excursionista i en tant que enginyer se’l va responsabilitzar del manteniment i de les obres que s’anessin necessitant; a ell es deu la reforma de la Sala Vidal Llecha per poder gaudir d’una biblioteca infantil, els nous lavabos de la planta segona i les millores, al tercer pis, de les aules de l’escola de música que dirigeix l’Anton Colom.
També col·laborava amb en Rafel Ferré en els diferents certàmens de les exposicions de roses. Malauradament preparant la del 2010, Via va patir un desgraciat accident i va perdre la vida a la Sala Fortuny. La rehabilitació de la Sala Miquel Ventura de la biblioteca, sobre la qual havíem començat a tractar feia poc temps, ja la vaig haver d’assumir jo, just quan es feia el relleu entre el president Agràs i el Xavier Filella.
Les obres es van adjudicar a Construccions Miquel Vilella i a diferents industrials especialitzats i es van acabar el 2011; van suposar el reforç del forjat inferior, la refeta de la paret mitgera en mal estat, la substitució de les velles prestatgeries de llibres, la restauració i repintat del seu vistós enteixinat i una nova il·luminació general.
El nou projecte d’ampliació del Teatre i del Centre de Lectura:
Vist l’èxit assolit amb la recuperació del teatre, cap a l’any 2005, l’Ajuntament, a través de la regidoria de cultura que llavors portava l’Empar Pont i amb el recolzament de l’alcalde Lluís M. Pérez, va plantejar una proposta força agosarada: completar les actuacions pendents en aquest quadrant del tomb de ravals, endegant les edificacions destinades a equipaments del carrer de la Concepció, segons un conveni signat entre el Centre de Lectura i l’Ajuntament.
L’ambiciós projecte suposaria el trasllat del Cafè del Teatre, a la banda de la plaça del Teatre per donar més vida a aquell espai urbà, justament sota d’un nou edifici municipal destinat a escola de circ (cal recordar l’èxit que cada any venia gaudint el festival Trapezi); d’altra banda el Centre podria ampliar les seves instal·lacions docents i culturals abocant-se al llarg del carrer de la Concepció, incorporant la Casa de Cultura en tot el conjunt. Per tant s’estava preparant un nou Centre de Lectura, més propi del segle XXI, de manera similar a l’aposta que s’havia fet feia gairebé un segle al reformar l’antic palau dels marquesos de Tamarit, amb la mai agraïda del tot participació de l’Evarist Fàbregas.
El projecte, modificat i millorat gràcies a la comissió mixta creada, va ser aprovat i licitat i fins i tot l’alcalde va arribar a col·locar la primera pedra el març de 2011, just abans de les eleccions municipals. Tanmateix les va guanyar Convergència i Unió, sent elegit alcalde en Carles Pellicer, qui per mor de la crisi econòmica que es patia i que encara es segueix patint, aturaria l’inici de les obres i les suspendria sine die. Mesos després, s’hi va instal·lar al solar edificable un parc infantil provisional i s’hi van plantar uns arbres, sentenciant gairebé el projecte inicialment aprovat.
El 2015 el president Xavier Filella, abans d’acabar els seu mandat, lluita per mantenir el conveni signat amb l’anterior alcalde i aconsegueix comprometre l’actual per tal de reprendre el projecte, encara que sigui refent-lo, disminuint els costos; en efecte, durant l’any 2016 es refà a nivell d’avantprojecte, deixant per una segona fase l’edifici municipal obert a la plaça del Teatre i mantenint per una primera fase l’ampliació prevista pel Centre, tot suprimint la planta soterrani per tal de disminuir molt el seu cost final, emplenant al menys el buit existent en el carrer de la Puríssima Concepció.
Presentat aquest avantprojecte a la Diputació, presidida pel Sr. Josep Poblet, i valorant que tot i les importants inversions efectuades als darrers anys en diverses obres culturals, el Centre de Lectura ha de continuar tenint un important pes específic dins el món cultural, no solament local sinó dins la seva demarcació territorial, va acordar consignar pel 2017 una important xifra per ajudar a fer-lo realitat els propers anys. Tanmateix, es necessita un gest similar del nostre Ajuntament per fer-ho realitat.
Aquest any 2017, en que Reus s’honora al haver estat escollida Capital de la Cultura Catalana, la Generalitat però sobretot l’Ajuntament tenen també una nova oportunitat per fer possible aquesta noble aspiració del Centre de Lectura, l’entitat cultural capdavantera i de més ressò en el país.
Anton Pàmies Martorell
Soci d’honor del Centre de Lectura Reus, gener de 2017
Bibliografia:
El Centre de Lectura de Reus: Una institució ciutadana, autor: Pere Anguera Nolla, Edicions 62, 1977.
El Teatre Bartrina del Centre de Lectura de Reus, autors: Antoni Quintana, Anton Pàmies, Albert Arnavat i Xavier Filella. Edicions del Centre de Lectura (amb el suport de la Demarcació de Tarragona del Col·legi d’Arquitectes de Catalunya), 1998.