Xavier Amorós, en un article del 29 de gener de 1987 recollit al volum Botigues de mar i escrit amb motiu que l’Institut de Segon Ensenyament Reus III passava a anomenar-se Gabriel Ferrater i Soler, diu que la decisió d’haver triat aquest nom hauria de despertar, si fos possible, la satisfacció de tota la població. I afegeix: “Com que deu haver-hi un tant per cent crescut de ciutadans reusencs als quals encara no és propici de saber amb certesa qui era Gabriel Ferrater, hem de seguir desitjant, amb tota l’ànima, la divulgació de la seva obra dintre d’uns medis que li siguin resoltament permeables.”
Sentir-nos satisfets amb Ferrater i divulgar-ne l’obra és, doncs, el missatge inconfusible que ens transmeten aquestes paraules.
I, efectivament, des de diverses institucions locals s’ha anat recordant i homenatjant el poeta i intel·lectual reusenc ara i adés, com podem testimoniar amb uns quants exemples: la commemoració, el 1997, del 75è aniversari del seu naixement, amb un seguit d’actes impulsats conjuntament pel Centre de Lectura i el ja esmentat institut de secundària; també el mateix any, l’ajuntament nomenava Gabriel Ferrater fill il·lustre de la ciutat; Òmnium Cultural del Baix Camp convoca des de fa trenta-quatre anys el premi Gabriel Ferrater de poesia per a joves escriptors; la seva figura fou el fil conductor de l’edició del lliurament de premis de la Nit de Santa Llúcia celebrada a la nostra ciutat el 2007; i, ara fa un any, el març de 2012 –en el 90è aniversari del seu naixement i el 40è de la seva mort–, el Centre de Lectura de Reus organitzava el Seminari Gabriel Ferrater: gosar poder, amb un gran èxit d’assistència de públic en tots els actes que l’integraren.
Amb aquest seminari, la intenció de l’entitat cultural reusenca anava més enllà del convencional reconeixement públic ja que, en realitat, es tractava de situar durant uns dies, a primera plana i a l’abast dels seus conciutadans –per divulgar-ne l’obra, per sentir-nos-hi satisfets–, aquesta personalitat de gran influència entre els sectors intel·lectuals contemporanis de la segona meitat del segle XX ençà. Perquè de la mateixa manera que cal impulsar-ne la coneixença més enllà dels cercles cultes i compartimentats, també és ben cert que Gabriel Ferrater té el seu estatus més que reconegut en el món acadèmic i especialitzat –d’acord amb el criteri indiscutible que és autor d’una obra de plena actualitat que ha esdevingut referent per a molts estudiosos de la llengua i la literatura catalanes i, també, per a un gran nombre de poetes.
El Centre de Lectura partia de la premissa que, per aconseguir l’objectiu d’apropar Ferrater i els seus conciutadans, no n’hi havia prou amb convocar una sèrie de conferenciants a l’entorn de la seva tasca lingüística i literària i amb llegir una selecció dels seus poemes. El que calia era impregnar de Ferrater el Centre de Lectura –és a dir, fer que ens vingués a trobar i que l’hi trobéssim–; així, l’ateneu rebia socis i visitants amb versos extrets de l’emblemàtic poema “Cançó del gosar poder” i una fotografia de Gabriel Ferrater de mida natural ens donava la benvinguda al vestíbul.
A la primera planta, una mostra bibliogràfica amb tocs biogràfics –en la mesura que el material que hi havia a l’abast ho permeté– i l’exposició de sis quadres pintats per Ferrater entre finals de la dècada de 1940 i principis de la següent, al mas del Picarany –el mateix lloc on va començar a escriure els poemes–, cedits per l’institut de secundària Gabriel Ferrater i Soler, que n’és dipositari des de fa més de deu anys. Acompanyant-los, hi havia el retrat del poeta, pintat pel seu amic Josep M. de Martín, que l’Ajuntament de Reus té a la sala de fills il·lustres.
Seguint amb el criteri exposat, les sessions del seminari havien de conjuminar el vessant academicista amb la projecció de diferents facetes de Ferrater –per això la diversa vinculació dels oradors amb l’homenatjat, els textos dels quals han estat publicats recentment per les Edicions del Centre de Lectura. Cada conferència es cloïa amb un muntatge que, partint de textos de l’autor –poesia i prosa–, els interpretava des de propostes artístiques vàries: dansa, lectura, música i textos dramatitzats.
En definitiva, hi havia la voluntat d’acostar Ferrater al seu poble i el Centre de Lectura hi va reeixir, seguint la línia marcada des de la seva fundació –el 1859–, quan s’erigia en ateneu popular, en una institució concebuda per posar la cultura a l’abast de tothom. La tasca duta a terme era un pas endavant en l’assoliment del missatge de Xavier Amorós.
Tanmateix, hi ha encara feina a fer, de divulgació, per aconseguir que tots els reusencs ens sentim orgullosos, satisfets de comptar amb una figura de la categoria intel·lectual de Gabriel Ferrater, com ja ho fem amb altres noms –de militars, d’arquitectes, d’artistes diversos– que esmentem a bastament. Cal que el nom de Gabriel Ferrater, associat a la peculiar, heterodoxa, sàvia i lúcida visió del món que el caracteritzà, flueixi sense entrebancs a l’hora d’evocar els fills il·lustres del nostre poble, sobre el qual ell escrivia: “tenint-lo lluny, el dic magnífic”.