En ple franquisme i en una entitat com el Centre de Lectura que maldava entre la supervivència i la resistència, l’any 1959 es convocà un certamen de caràcter jocfloralesc amb motiu de la celebració del centenari de la seva fundació. Es tractava de la sisena convocatòria, successora de les dels anys 1878, 1884, 1892, 1921 i 1952, a la qual volia donar-se especial rellevància amb motiu de l’efemèride.
El número de febrer de la Revista del Centro de Lectura va publicar la nòmina de la Comissió organitzadora del certamen, que quedà constituïda per Enric Aguadé Parés, president del Centre; Bonaventura Vallespinosa, president de la secció de literatura; Francesc Font de Rubinat, president de la secció de ciències morals i polítiques; Josep M. Blanch, president de la secció de ciències, Pere Calderó, director de l’escola d’art, Jaume Aguadé Sans i Gerard Ricard Quintana. Al març, s’anunciava que el mantenidor del certamen seria el sr. Ministre de Justícia, Antonio Iturmendi Bañales. A la revista de l’abril es publicaven les bases de la convocatòria que incloïa el premis i el tema de cadascun, a més del nom de persones o entitats patrocinadores i la dotació econòmica.
Més endavant, es comunica que s’afegeix un altre premi, el trenta-unè, de tema lliure i amb dues mil cincentes pessetes que aportava Josep M. Sunyer Basseda, distingido reusense residente en Madrid. Posteriorment, es van afegir quatre premis més atorgats pel jurat.
El primer premi era la Flor Natural i les composicions havien de ser originals i inèdites, en llengua castellana o catalana.
El jurat, sota la presidència de Francesc Recasens i Mercadé, estava constituït per Enric Aguadé, Josep Llaurador, Domènec Freixa, Bonaventura Vallespinosa, Josep Blanc, Lluïsa Òdena, August Mercader, Gerard Ricard, Carles Giró i Francesc Font de Rubinat, que actuà de secretari.
Els treballs presentats i acceptats pel jurat, segons n’informa la revista, foren quatre cents vint-i-tres, i la presència d’originals en català va ser majoritària.
La festa se celebrà la tarda del 28 de juny al teatre Bartrina i en va ser la reina, segons la tradició del Jocs Florals, Soledat Sabater Codina.
L’acte de celebració i els premiats
Abans d’iniciar l’acte literari que se celebrava al teatre Bartrina, s’aprofità l’ocasió per lliurar a la sala d’actes la medalla d’or de la província al Centre de Lectura, en virtud de sus relevantes méritos, contraídos al servicio de la cultura. A continuació, es lliuraren els títols dels socis d’honor al ministre Iturmendi, a Joan Abelló Pascual, a Antoni Pedrol Rius, a Gaietà Vilella i a la Cambra de Comerç i Indústria de Reus.
El president del jurat Francesc Recasens i Mercadé no va assistir a la festa, oficialment perquè l’havien retingut a Madrid afers de gran interès.
Les deliberacions del jurat van emetre el veredicte d’atorgar trenta-cinc premis. Van quedar deserts els premis patrocinats pel Centre de Lectura, pel president de la Cambra de Comerç de Madrid (no obstant, Josep M. Domingo Blay de Reus va obtenir un accèssit), del premi que havia de versar sobre les plans urbanístics de Reus, el de l’Associació de Concerts de Reus i el de la Cambra Oficial de la Propietat Urbana de la Comarca de Reus.
El cinquè premi es va lliurar ex-aequo a dos treballs sobre la bibliografia d’Eduard Toda.
En total es van repartir més de setanta mil pessetes, i el Centre de Lectura va obtenir amb el certamen un benefici de poc més de cinquanta mil.
La major part dels premis va recaure en autors reusencs o amb treballs sobre Reus i en obra escrita en català. Xavier Amorós es va endur la Flor Natural amb el poema “Parlo d’amor”, que va ser lliurat com era tradicional de mans de la reina dels Jocs Florals.
Ramon Amigó Anglès va rebre el XV premi amb un treball titulat “Capitalitat comarcal” i un premi especial del jurat per a “Toponimia del terme municipal i nucli de població de Castellvell”. A mossèn Ramon Muntanyola de La Selva del Camp també li foren premiades dues obres: “Sonet de la batuta i de la cançó” i “Himne Pontifical a Crist”.
Altres autors locals premiats foren Oleguer Huguet Ferré, Antoni Correig Massó, Josep M. Arnavat Vilaró, Josep Banús Sans, Dolors Pujol Solanelles, Lluís Anglès Sugrañes, Mauro Comin Ferré, Josep Roig Miró, Ramon Botet Pallarés, Joan Besora Barberà, Josep M, Guix Sugrañes, Lluïsa Vilaseca Borràs, i Rafael Vilà Barnils.
Estanislau Salvadó Fortuny fou premiat per l’obra Prim y su gran incógnita, ensayo sobre el probable desarrollo de nuestra historia sin el crimen de la calle del Turco que, malgrat el títol en castellà estava redactat en català.
Entre altres autors, destaquen Josep M. Espinàs que ho fou per una peça de teatre, Eufemià Fort Cogul amb “Els abats reusencs de Santes Creus”, Pere Català Roca amb l’obra “Posicions sobre l’etimologia de Reus” i Ramon Floch i Camarasa per un recull de narracions.
Els treballs premiats van ser editats per la Publicación de «Revista del Centro de Lectura» en dos volums els anys 1963 i 1966.
El primer volum inclou la Memòria del Jurat de Francesc Font de Rubinat Santasusagna, el del president del Centre de Lectura i vicepresident del jurat, Enric Aguadé Parés, i el del mantenidor del certamen, Antonio Iturmendi Bañales.
Segons les cròniques, l’acte va tenir un gran èxit de públic i, com consta al text que il·lustra una fotografia de la festa inclosa al volum II de la Història Gràfica del Reus Contemporani (p. 153), El públic que omplia el Teatre Bartrina aplaudí amb estricta cortesia el discurs del ministre i, en canvi, ovacionà llargament Mossèn Ramon Muntanyola de qui començava a ser amplament coneguda la seva actitud a favor de la catalanitat i de la democràcia.
En el context dels foscos anys del franquisme i la repressió ferotge contra la llengua, el Centre de Lectura començava a implicar-se tímidament a través de la poesia i el teatre en el moviment de represa i consolidació d’una consciència nacional, i de rebuig al règim polític que marginava i proscrivia la llengua i la cultura catalanes.
A la dècada dels anys seixanta i primers setanta, el Centre anava incorporant aires de renovació, malgrat les dificultats de tot tipus, i l’impuls de persones com Xavier Amorós, Ramon Amigó o el president Emili Argilaga, entre altres, maldaren per reviscolar-ne l’orientació a favor de la cultura pròpia inserida en el marc més ampli de les llibertats socials que s’escampava per tot el país.