Resum
Un repertori provisional dels prototips seriats més freqüents de retrat escultòric de bus del músic, poeta i polític Josep Anselm Clavé. Tot i que no va ser fins després de la seva mort que s’inicia la representació de la seva imatge en diferents suports.
Trobem tres prototips del bust escultòric de Clavé. El primer, data de 1874 i fou esculpit en guix per Joan Roig i Solé que ens presenta unes característiques molt realistes. El segon prototip està esculpit en marbre per l’escultor Manuel Fuxà i Leal amb decoració laurifòlia. Finalment, el tercer prototip és, també, obra de Manuel Fuxà i va ser inaugurat a l’Exposició Universal de Barcelona, el 1888. Aquí s’ha assimilat la imatge de Clavé a la d’un dirigent burgès de la Restauració.
Enllaç a la presentació (PDF) projectada el passat 8 de maig de 2018, a la sala d’actes Emili Argilaga del Centre de Lectura, amb motiu de la conferència «Els retrats escultòrics de J. Anselm Clavé».
A propòsit de documentar els dos bustos de J.A.Clavé que posseix el Centre de Lectura de Reus i havent-ne ja identificat en 2015 un d’ells amb l’obra de Joan Roig i Solé (Reus, 1835-Barcelona, 1918) reproduïda en fotografia al llibre fonamental que Josep Iglésies va publicar el 1955 sobre la vida i obra de l’escultor reusenc, progressivament he anat aplegant informació que ara em permet establir un repertori provisional dels prototips seriats més freqüents del retrat de bust de Clavé.
Són molt escasses les representacions artístiques del músic, poeta i polític Josep Anselm Clavé (Barcelona,1824-1874) fetes en vida seva. És immediatament a partir de la seva mort quan s’inicien en paral·lel el procés de mitificació del personatge i la representació de la seva imatge en diferents suports (pintura, escultura, medallística i estendards de les societats corals claverianes), que serà feta sempre a partir de fotografies i mai, per tant, del natural. D’antuvi el que sorprèn són les gran diferències entre les diverses imatges del seu retrat, més enllà de descriure un rostre amb un mostatxo potent. Fins i tot queda esvaït el fet que el músic hi veia només amb un ull i encara molt escassament. Les representacions escultòriques de Clavé quasi sempre són sense ulleres i el prototip més abundós el representa paradoxalment amb mirada dominant!
Gosaria dir que Clavé és el personatge més representat i que dóna nom a més carrers i places de Catalunya i tanmateix crec que no tenim d’ell una imatge “normalitzada”. Probablement això és degut a la cristalització del caràcter políticament neutre i/o divers del moviment coral claverià després de 1874, en absència del seu líder i amb l’inici d’una etapa d’involució històrica, la de la Restauració borbònica, que implicava un daltabaix pel projecte republicà i democràticosocialista de Clavé i que pel món obrer possibilitaria –després d’uns anys de forta repressió- noves formes organitzatives en partit i sindicat. Les perspectives de benefici econòmic que obria l’Exposició Universal del 1888 potenciarien el plet sobre drets d’autor i altres desavinences que encetarien un procés d’alternants ruptures i fusions en l’associacionisme coral claverià al llarg del temps. Des del 1890 el claverianisme havia perdut l’hegemonia en el món coral català, del qual en fou l’organització seminal i d’arrel més popular. La seva supervivència fins als nostres dies ha estat possible pel predomini d’un tarannà contemporitzador respecte als poders dominants existents. Després de la desfeta del 1939, quan es perderen per destruccions i confiscacions una gran part dels béns mobles i immobles de moltes societats corals obreres, el moviment claverià anà ressorgint de les cendres des de finals dels anys 40 -encara durant el primer franquisme- (la Federació de Cors de Clavé es legalitzà el 1951) i fou integrat pel corporativisme vertical del règim i emparat per forces vives locals. Des d’aleshores s’ha anat difonent la imatge de Clavé en monuments públics per ciutats i viles de la geografia industrial catalana amb una gran diversitat de formes de molt desigual qualitat artística.
Podem afirmar que l’obra del 1874 de Joan Roig i Solé és el primer bust escultòric de Clavé, fet poc després de la seva mort. En la crònica d’Eduard Vidal i Valenciano a l’“Eco de Euterpe” de 4 de juny de 1874 consta que l’escultor no va voler cobrar res i destinà una part del preu de cost de l’escultura a la subscripció per erigir un monument a Clavé i una altra per ajudar la vídua i la filla òrfena i sense recursos. El bust té característiques molt realistes, que identifiquem amb la del retrat fotogràfic triat per mantenir “record etern” de Clavé com a fundador de les societats corals d’Espanya. En són trets distintius la frontalitat, la jaqueta cordada amb un botó molt visible i amb una arruga inferior molt marcada, la inclusió de l’arrencada de les mànegues i sobre tot l’expressió apagada pròpia d’un obrer quasi invident. Aquest bust esculpit en guix, d’uns 67 cm. d’alçada, ocuparà el mateix lloc central, sota l’estendard, que ocupava Clavé en tots els concerts de la “Societat Coral Euterpe” de Barcelona (fundada el 1857). Del model de la peça se’n devien fer una o més sèries d’exemplars en guix per vendre i distribuir a les societats corals federades. A tall d’exemples hem identificat aquest prototip Roig 1874 al despatx d’Apel·les Mestres, al Centre de Lectura de Reus, al MAE (Museu d’Arts Escèniques) de Barcelona, a Mataró, al Museu de Sant Boi de Llobregat, a Sant Joan Despí, a La Palma de Cervelló, a Palau-solità i Plegamans i al Cor dels Amics de Terrassa. Sembla que la seva difusió està en relació amb el cercle familiar i d’amistats més estretes de Clavé i amb la “Asociación Euterpense”.
El segon prototip és l’obra en marbre de l’escultor Manuel Fuxà i Leal (Barcelona,1850-1927) que coronava el monument-panteó a Clavé al cementiri del Poblenou de Barcelona, inaugurat el 1876. Aquest fou destruït el 1937 per un bombardeig durant la guerra civil i només n’he localitzat un altre exemplar en guix patinat al Centre de Lectura de Reus. Té un cap molt prim i amb el nas afilat, molt diferent del prototip Roig. Existeix una variant d’aquest prototip Fuxà 1876, de menor tamany, d’uns 27 cm. d’alt, en guix i en terra cuita, amb la base del bust més deprimida i amb decoració laurifòlia, que el caracteritza com a músic i poeta. N’hi ha un exemplar a la Biblioteca de Catalunya; al Museu de la Música hi ha un exemplar del 1893 d’aquesta mateixa variant signat per Josep Carcassó. L’hem identificat en fotografies de la Societat Coral “El Progreso” de St. Cugat del Vallès (1899) i de la Societat Coral “Terpsícore” de St. Boi de Llobregat (1904).
El tercer prototip de bust és similar al de l’estàtua de cos sencer, obra també de Manuel Fuxà, del monument a Clavé inaugurat a Barcelona el 1888, durant la celebració de l’Exposició Universal, i situat originalment a la cruïlla Rambla de Catalunya/carrer València. Tot i ser del mateix autor, és ben diferent del de la versió anterior de 1876. Dirigeix la mirada imponent cap a l’esquerra, té les celles arrufades, la barbeta arrodonida prominent, té doble solapa i és sense mànegues. L’expressió és la d’un director poderós, que ha allunyat els treballadors del vici i la revolució. Aquí s’ha assimilat la imatge de Clavé a la d’un dirigent burgès de la Restauració. Hi ha la versió amb corbatí com al model original Fuxà 1888 i la versió majoritària amb corbata similar a les que l’escultor manresà Josep Andreu Casanovas (“Borges”) va fer per al monument de Manresa (1919) i per a l’estàtua de cos sencer de St. Vicenç de Castellet (1920). La data més antiga en què l’hem trobat documentada és la de 1916 i estaria relacionada amb la “Unión de Sociedades Corales y Orfeones de Clavé”, una associació fundada pel vallenc Daniel Samsó i Llopis i que estava creada ja en 1912. A tall d’exemples hem identificat aquest prototip Fuxà 1888 a la Societat Coral “El Penedès” de Vilafranca, a la S.C. “La Igualtat” de Gavà, a la S.C. “Lo Llobregat de les Flors” del Prat, a la S.C.Obrera “La Glòria Santmenatenca”, a Rubí, Montornès del Vallès, Manlleu, Mollet del Vallès, Granollers, La Garriga i Arles-sur-Tech. A partir de la segona dècada del s.XX, aquest prototip serà un model molt difós entre els cors claverians i del qual se n’han fet més monuments públics. Altres escultors van optar per una versió creuada dels prototips Roig i Fuxà, com és el cas de Badalona (1954) i el de St. Hipòlit de Voltregà (1955).
A banda dels bustos exempts té importància el prototip de bust medallístic en relleu que presenta una efígie nua de perfil mirant cap a la dreta. La nuesa en escultura és un tret de divinització. És obra de l’orfebre P.Vidal i està datat el 1876 amb ocasió de la inauguració del panteó de Clavé i serà el model medallístic més abundós fins el temps de la República. Serà també el model per a alguns bustos en monuments efímers i per a carrosses de les cavalcades en homenatge a Clavé i també pel bust de Clavé, obra de Pau Gargallo, a l’arc del prosceni del Palau de la Música Catalana (1908).
Són nombrosos i molt diversos els monuments i làpides dedicats a Clavé amb el seu cap esculpit en relleu en bronze o en pedra i que són fruit de la lliure interpretació creativa per part d’artistes contemporanis de la fisonomia de Clavé i que s’aparten dels prototips seriats aquí tipificats. En serien exemples propers les obres de Salvador Martorell a Tarragona (1960) i de Ramon Ferran a Reus (1961/2000).
