La commemoració, el 2023, de l’Any Domènech i Montaner, en record del centenari de la seva mort, comportà un gran nombre d’activitats i publicacions, que en certa mesura es perllongaren fins al 2024 amb activitats com, per exemple, l’exposició «Lluís Domènech i Montaner. El poder de l’escenari», produïda pels Museus d’Esplugues de Llobregat.
L’exposició es feia ressò del recurs emprat per l’arquitecte per, mitjançant enganys òptics, recrear paisatges, finestres simulades, etc. i amagar, així, murs cecs. Recordava les escenografies teatrals de l’època, però enlloc d’emprar teles pintades, usava materials més resistents a través de les arts aplicades com la ceràmica, l’esgrafiat i el mosaic.
Durant la recerca per documentar l’exposició, buscant exemples d’espais recreats es localitzà, en el catàleg de la subhasta 407 del gener del 2021 de la casa de subhastes Ansorena de Madrid una obra titulada Jardí. La imatge resultà familiar i de seguida fou identificada, era igual que el gran mosaic ceràmic de l’escala de la Casa Navàs. La sorpresa continuà en veure que es tractava d’una obra de Joaquim Mir.
Com és ben sabut Joaquim Mir Trinxet (1873-1940) és un dels principals pintors catalans de finals del segle xix i primera meitat del xx. Destaca com a extraordinari paisatgista, creador d’un llenguatge propi i únic, especialment en la seva producció a partir dels primers anys del segle xx, que sovint sembla derivar cap a una abstracció dominada pel color. Aquesta troballa feia necessari seguir la recerca per conèixer més detalls d’aquella obra, fins aleshores desconeguda, i del seu origen.
Vam posar-nos en contacte amb la casa de subhastes, que ens informà que l’obra no s’havia venut i que, per tant, havia estat retornada al seu propietari. La mateixa entitat ens va ajudar a posar-nos en contacte amb el propietari de l’obra i a transmetre-li la nostra petició de posar en comú la troballa. Pocs dies després, Ramón Gento i Sostres, el propietari del quadre, contactà amb nosaltres, ens informà que la peça encara formava part de la seva col·lecció i molt amablement accedí a mostrar-nos-la. En anar veure la peça ens vam trobar davant d’un guaix sobre paper, de 41,5 x 57,6 cm, que representa un paisatge visible a través de les dues obertures arquitectòniques, un arc carpanell i un d’ogival.
Un paisatge, creuat per un camí, en el qual apareix un brollador i, al fons, una arquitectura de gust classicista en forma de templet cobert amb una petita cúpula. El templet recorda molt una de les estructures de l’actual Parc del Laberint, del barri d’Horta de Barcelona, l’antic jardí del marquès d’Alfarràs. Mir coneixia l’indret, com ho testifica el quadre El Laberint (1899, MNAC). Una postal dels jardins (editada per Angel Toldrá Viazo) ens mostra veritables similituds amb la pintura. Una estructura arquitectònica semblant, però sense el templet superior, es trobava també en la decoració de l’anomenat «menjador petit» de la desapareguda Casa Trinxet.
En el moment de la seva localització la pintura estava emmarcada i presentada amb un cartró ondulat a mode de paspartú, tal com l’havia adquirit el propietari. Probablement, aquest cartró s’hi havia posat amb la intenció de regularitzar la imatge de la peça i donar-li una aparença de peça acabada, però possiblement n’ocultava algun detall.
La pintura estava signada i disposava de certificat d’autenticitat realitzat per Francesc Miralles, amb el número de fitxa 558, però fins aleshores no s’havia posat en relació amb la Casa Navàs i únicament havia estat publicada en el catàleg de la subhasta.
Pocs dies després, acompanyats pel propietari, procedírem a desemmarcar la peça i així vàrem visualitzar l’obra en la seva totalitat. Ens cridà l’atenció un seguit de perforacions al voltant de la pintura, separades simètricament un centímetre entre elles, que segurament responien a un treball de quadriculació per copiar-la o ampliar-la. En aquest moment es va localitzar una anotació important, la inscripció 1906, com a datació de l’obra. Amb llapis es reproduïa de forma esquemàtica l’emmarcament arquitectònic dels dos plafons de mosaic de l’escala de la Casa Navàs, amb la fàcilment recognoscible decoració escultòrica de la part baixa, a mena de barana calada, fins ara oculta pel cartró.
La representació escollida per al plafó té la funció d’ampliar visualment l’espai de l’escala de la casa, de dimensions discretes pel que fa a la seva planta, i fa desaparèixer, mitjançant un joc visual, la mitgera que la separa de la casa veïna, ja que obre dues grans finestres a través de les quals veiem un paisatge imaginari.
L’obra objecte d’aquest estudi ens permet documentar una activitat fins ara inèdita de Joaquim Mir, la de dissenyador (o dibuixant) de mosaics decoratius. En tot cas són coneguts treballs seus en el marc de les arts aplicades o en pintures especialment creades per a un interior arquitectònic determinat. Com a exemple del primer cas trobem el disseny del vitrall El gorg Blau realitzat per Rigalt i Granell el 1911 (el vitrall es conserva al MNAC i l’esbós a la Fundació La Caixa) i l’esbós de la vidriera La Vita, també per a la Casa Trinxet (1911), entre d’altres. Pel que fa al segon cas, podem citar les tres pintures de grans dimensions que Mir pintà per decorar el menjador del Gran Hotel de Palma, el cicle de pintures que decoraven la desapareguda Casa Trinxet de Barcelona i els quadres de gran format que decoraven el Mas d’en Comte (o Mas de Terrats) de les Borges del Camp.
El procés de creació dels mosaics s’inicia amb el disseny a escala reduïda del mosaic, que s’adapta a la superfície a cobrir (ja sigui un plafó mural, un sostre, un paviment, etc.). Un cop aprovat el disseny, s’ha d’ampliar fins a escala 1:1, per després poder ser traslladat al mosaic ceràmic, venecià (fet amb peces de vidre) o romà (amb peces de pedra natural).
Si comparem la pintura amb el mosaic veiem que hi ha una relació directa entre ambdues peces, s’hi corresponen la composició general, el paisatge del fons, amb el mateix perfil i tons cromàtics i el camí que ajuda a crear-hi profunditat; les estructures arquitectòniques de l’esquerra, amb el templet, la disposició dels ametllers florits i els baladres; el brollador, etc. Únicament el brollador mostra sensibles diferències entre la pintura i el mosaic, segurament resultat de concrecions en el projecte a l’hora d’ampliar-lo a la mida definitiva.
L’encàrrec de la confecció del mosaic havia recaigut al taller de Gaspar Homar, d’acord amb el seu paper d’ensamblier o decorador de la casa, com ho demostra el seu pressupost del 16 de maig del 1907. De fet, la signatura de Gaspar Homar apareix conformant la factura presentada per Josep Vidiella Ribot, el contractista reusenc que col·locà el mosaic el 21 d’octubre del mateix any.
Però, com arribà Joaquim Mir a participar en la decoració de la Casa Navàs? Com cal lligar Mir, Domènech i Montaner i Reus?
L’11 de gener del 1905 Joaquim Mir ingressà a l’Institut Pere Mata. Uns mesos abans, el 24 d’abril del 1904, havia patit un greu accident mentre pintava al torrent de Pareis, a la serra de Tramuntana de Mallorca, quan es va precipitar des d’una gran alçària. A conseqüència d’aquest accident, la família el feu retornar a Barcelona, on passà un breu temps. Posteriorment, fou ingressat a l’hospital psiquiàtric reusenc: l’Institut Pere Mata, on restà fins al 28 d’octubre del 1906. Visqué durant uns anys, fins al 1914, a l’Aleixar, i possiblement també un breu temps a Maspujols, llocs que per la seva proximitat amb l’Hospital possiblement li permetien que els metges de la institució psiquiàtrica li fessin el seguiment. Fruit d’aquesta estada, en sorgí una forta amistat amb el Dr. Emili Briansó, com ho testifica el quadre La bassa de can Pau Segimon, dedicat al director de l’Institut Pere Mata. Cal destacar que és durant aquests anys, juntament amb l’etapa mallorquina, quan produirà les seves obres més destacades.
Joaquim Mir ja coneixia Lluís Domènech perquè durant la seva estada a Mallorca, entre el 1902 i el 1903, participà, conjuntament amb Santiago Rusiñol, en la decoració del menjador del gran Hotel de Palma, obra de l’arquitecte. Mir hi feu tres obres de grans dimensions, mentre que Rusiñol en va fer quatre. La historiografia coincideix a dir que aquestes tres pintures de Mir són crucials en la seva producció.
La construcció de la Casa Navàs s’havia iniciat el 1902 (el projecte és del 1901) i a partir de l’any 1905, l’any en què s’inaugurà la botiga, es treballà en la decoració dels espais interiors de l’habitatge. Paral·lelament, l’escultor Juyol treballava en l’escultura aplicada del vestíbul i la casa. El 1908 s’acabaren els treballs de pintura i també es culminà la instal·lació dels vitralls, realitzats per la Casa Rigalt i Granell.
Just entre els anys 1905 i 1908 Domènech estava construint el cos central del Pavelló número 6 de l’Institut Pere Mata, l’edifici més ric en decoració de tot l’hospital psiquiàtric, els primers edificis del qual s’iniciaren l’any 1898. És fàcil pensar que l’arquitecte, coneixedor de l’ingrés del pintor a l’hospital, ja sigui perquè li arribà la notícia o perquè hi coincidí en alguna de les visites d’obra que hi feu, aprofità per encarregar-li el disseny del plafó de mosaic, que va crear durant la seva etapa d’internament. Mir, durant el seu ingrés seguí pintant, com ho demostren alguns quadres conservats amb vistes fragmentàries dels pavellons de l’hospital i els seus jardins.
Tornant al procés d’elaboració dels mosaics, no sempre eren dissenyats per l’artista que finalment els confeccionaria en pedra, vidre o ceràmica; sovint hi podien col·laborar diferents mans, la qual cosa fa d’aquesta producció un exemple de col·laboracions excepcionals. En primer lloc hi ha l’arquitecte que planteja aquestes finestres imaginàries per ampliar l’espai de la caixa d’escala i la seva visió, sobretot, des del replà d’accés a l’habitatge. Després Joaquim Mir rep l’encàrrec d’imaginar aquest paisatge i en fa el projecte a escala reduïda. I encara apareixen més noms, amb la producció a càrrec de Gaspar Homar i els seus col·laboradors, en què destaca Josep Pey. La participació de Pey està documentada a les llibretes de l’artista conservades al Centre de Documentació del Museu del Disseny de Barcelona, en què es fa referència a treballs de dibuix i direcció del mosaic de la Casa Navàs. Ell seria l’encarregat, entre altres coses, d’ampliar el dibuix a escala real i concretar-ne detalls, com per exemple el disseny del brollador. Ens falta conèixer el mosaïcista que realitzà els dos mosaics, la persona que va passar a tessel·les ceràmiques el dibuix ampliat per Pey. Finalment, Josep Vidiella seria l’encarregat d’instal·lar el mosaic al mur, dins el marc escultòric realitzat per Alfons Juyol.
El resultat final d’aquest procés creatiu és que ens trobem davant de dues obertures que ens mostren un paisatge fantàstic, que traspassen la paret mitgera amb la finca veïna. El document localitzat és, justament, un projecte únic per haver estat realitzat per un paisatgista de primer ordre, com és Joaquim Mir.
Un cop conclosa la recerca ens posàrem en contacte amb la Casa Navàs per informar-los de la troballa. La propietat de la Casa decidí adquirir el quadre de Joaquim Mir, com una destacada peça documental, i al mateix temps artística, de la construcció de l’edifici. Finalment, el 14 de març del 2024 es presentà el resultat de la recerca en una conferència dels autors d’aquest article, pronunciada a la botiga de la Casa, a la vegada que s’anuncià públicament l’adquisició del quadre.
Aquesta investigació ens serveix d’exemple per explicar que sovint, amb obres conegudes i ja ben estudiades, com és el cas de la Casa Navàs, poden aparèixer noves notícies que ens ajuden a completar-ne el coneixement, de manera que fan que els anys commemoratius, sovint titllats de purament honorífics, poden ser llavor d’estudis, com ha estat el cas de l’Any Domènech i Montaner, a redós del qual han aparegut un seguit d’interessants publicacions, entre les quals ara podem incloure aquest article al número monogràfic de la Revista del Centre de Lectura.