Aquesta activitat forma part del projecte «Història Hop on-Hop off».
Moltes ciutat del Món disposen d’autobusos turístics que porten escrits aquests dos verbs «Hop on-Hop off» o en català: «Puja-Baixa».
El currículum de la matèria d’Història de batxillerat i de la resta de matèries del ram (Ciències Socials, Història del Món Contemporani…) fa un recorregut per la macrohistòria sense deixar espai a la història més «modesta», més local, però segur que més propera i poc coneguda.
El projecte pretén crear continguts que permetin «baixar» de l’autobús del currículum prescrit, vincular els «grans fets» amb la història local i un cop coneguts i treballats, tornar a «pujar» a l’autobús. Perquè tots tenim una història…
L’artista Gunter Demnig va voler mantenir viva la memòria de les persones víctimes de la persecució nazi dissenyant unes llambordes que s’instal·larien a l’últim domicili conegut de la víctima. Aquestes llambordes inicialment havien de sobresortir lleument del ferm de la via per fer-nos literalment ensopegar amb aquest escull i fer-nos memòria del que representava aquell nom i aquelles dades protagonistes d’un temps molt fosc. Hi apareixen assassinats, supervivents i fugits i s’escampen arreu, com es va escampar arreu el terror que tenia com a objectiu exterminar l’assenyalat, ja fos rival, enemic, «inferior», «asocial»…
El temps i la desinformació premeditada, juga a favor dels que volen relativitzar i fins i tot amagar sota el mantell de l’oblit uns fets terribles per tal de restaurar alguns dogmes d’una ideologia simple i extrema que és molt digerible en una societat que busca certeses immediates i solucions individuals i profundament egoistes.
Les persones més joves són terreny propici per aquests plantejaments extrems i simples i aquest, entre d’altres ha estat el motiu per aprofitar la instal·lació de les llambordes a Reus per tal fer un treball bàsicament de coneixement, de reflexió i de presa de consciències entre alumnat a punt d’arribar a la majoria d’edat.
De coneixement perquè en els currículums docents la macrohistòria s’imposa deixant de banda els fets locals a no ser que aparegui, una vegada més, el voluntarisme del docent. I més encara en aquest període del nazisme i la seva barbàrie que per motius diversos, entre ells el nombre d’assassinats però també el seu estudi i reivindicació posteriors, ha quedat monopolitzada per l’Holocaust i ha deixat en un segon terme l’assassinat de col·lectius com els romanís, els homosexuals, els catòlics, els rivals polítics… En definitiva, tots aquells que eren assenyalats.
De reflexió per posar l’accent en el que va suposar un període tan fosc a escala col·lectiva però també a escala personal i les biografies que es reivindiquen en cada llamborda, la trajectòria personal, el veïnatge que suposa que siguin persones de la pròpia ciutat, de carrers pels que passem diàriament, discrets però presents, fan especialment útil aquestes llambordes que perduraran per sempre en l’espai urbà.
I de presa de consciència d’aquestes persones joves, alumnes de secundària properes a la majoria d’edat, amb tot el que això suposa, que són un dels objectius d’aquesta ideologia totalitària, excloent, assenyaladora i profundament egoista que mai ens ha abandonat i que sembla que torna a agafar força en aquest moment d’incertesa.
Per tot plegat, s’ha realitzat per part d’alumnes de batxillerat una tasca de coneixement i participació en la col·locació de les llambordes, i de reflexió i presa de consciència fent un exercici de recreació posant veu als pensaments dels protagonistes d’aquestes llambordes, fent reflexions o dient allò que nosaltres, malauradament mai podrem sentir per boca d’ells.
Tant de bo que aquestes llambordes pensades per fer-nos entrebancar obrin camins de llibertat i de tolerància per a tots i sobretot per als més joves.
Eliseu Bàrcena
Pere Isern Anton
Va néixer el 18 de novembre del 1916 a Reus on va viure al número 46 del carrer de Sant Tomàs. Era ebenista de professió. Durant la guerra, va combatre a les files de l’exèrcit republicà. El febrer del 1939, va enfilar el camí de l’exili. A França, fou tancat al camp d’internament de Setfonts —al nord de Tolosa, Occitània— on fou forçat a allistar-se a la Companyia de Treballadors Estrangers núm. 101. El maig del 1940, fou fet presoner per l’exèrcit alemany a Amiens. Després de passar per diversos stalags —els camps de presoners de guerra—, l’agost del 1940 fou deportat al camp de concentració de Mauthausen, on hi va arribar amb el primer comboi ferroviari de deportats republicans. L’ofici de fuster el va ajudar a sobreviure. A mitjan febrer del 1941, fou traslladat al camp satèl·lit de Gusen amb el número de matrícula 44.199. Fou alliberat el maig del 1945 per les tropes aliades. Isern es va quedar a viure a París. El 1962 va participar en la subscripció per construir el monument dedicat a la memòria dels deportats republicans víctimes del terror nazi a Mauthausen. Va tornar, al cap d’uns anys de visita a Catalunya on hi tenia dues germanes, la Rosita i la Mercè. Va morir l’any 1983 a França.
Data de col·locació: 3 d’abril de 2023
Lloc: c. de Sant Tomàs, 46
La fusta em desperta sensacions. La fusta em porta al febrer de 1939 quan l’exili era l’única sortida, em porta al maig de 1940 o a l’agost d’aquell mateix any, quan Mauthausen enfosquia les ments i les vides dels que estàvem allà. La fusta em porta al 1941 i a la meva estància al camp de Gusen i com ella, la fusta, em va ajudar a sobreviure. La fusta sap el que he lluitat i perquè ho he fet, la fusta sap el que he patit i el que he guanyat. Però sobretot la fusta em porta al número 46 del carrer Sant Tomàs, la fusta em porta a la Rosita i a la Mercè, la fusta em porta a Reus. La fusta em porta a casa.
Text de Claudia Vázquez Naranjo
Ramon Gorga Borràs
Va néixer el 14 d’agost del 1898 a Poboleda, a la comarca del Priorat. A Reus, va viure al número 60 del raval de Santa Anna. Va treballar a la fusteria Abelló i en la construcció d’un hotel balneari a Salou. A la dècada dels anys 30, va entrar a formar part del Servei Municipal d’Extinció d’Incendis de Reus. Durant la Guerra Civil, com a bomber, va haver de fer front als terribles bombardejos de l’aviació feixista —el maig del 1937 va participar en un curs d’instructors de defensa civil a Barcelona. També va treballar de sanitari a l’Hospital de Sang de Cambrils. L’any 1939, davant l’avanç feixista, Gorga i el cos de bombers de Reus van evacuar la ciutat i es van exiliar a l’Estat francès. A l’exili, el 1940 fou obligar a allistar-se a les Companyies de Treballadors Estrangers i fou capturat pels alemanys. A finals de gener del 1941, fou deportat al camp de concentració de Mauthausen amb el número de matrícula 6.366. Poc temps després, fou traslladat al camp satèl·lit de Gusen amb el número de matrícula 12.209 on fou assassinat el 9 d’octubre del 1941.
Data de col·locació: 6 d’octubre de 2023
Lloc: raval de Santa Anna, 60
14 d’agost del 1898, el dia que vaig néixer, el dia que va marcar l’inici de la meva missió per ajudar la ciutadania. Des d’aquell moment no em vaig aturar ni un sol instant a pensar sobre donar el millor de mi per al poble. Encara recordo tot el que he hagut de patir per arribar on he arribat. Però ara que soc aquí, ja no podré fer el que m’ha apassionat tota la vida: ajudar la gent. Tot el que tenia assumit que tindria per sempre, ja no hi és. Ara que estic aquí, valoro tots els moments que he viscut, les meves experiències al Servei Municipal d’Extinció d’Incendis, la meva família, els meus amics, i sobretot el meu pa de cada dia. No sé si en sortiré amb vida, però agraeixo tot el que m’ha passat i totes les persones que m’han acompanyat al llarg de la meva vida. No em penedeixo de res.
Text de Claudia Domínguez Díaz
Joan Roig Olivé
Va néixer el 25 de setembre del 1903 a la Febró. A Reus, va viure al número 5 del carrer de Sant Francesc. Va treballar de pagès i jornaler.
Durant els anys de la Guerra Civil, Roig —membre del PSUC i la UGT— fou conseller de Proveïments i Mercats al Comitè Antifeixista de Reus i president del Sindicat Agrícola de la ciutat. A l’exili, després de passar pel camp d’Argelers —a la Catalunya Nord— i de ser obligat a allistar-se a les Companyies de Treballadors Estrangers, fou capturat per l’exèrcit alemany i interrogat en una presó de la Gestapo a Viena. L’abril del 1941, fou deportat al camp de concentració de Mauthausen amb el número de matrícula 4.893. Fou alliberat el maig del 1945 per les tropes aliades. Roig —amb greus seqüeles físiques pel seu pas per Mauthausen— es va quedar a viure a l’Estat francès. Va col·laborar activament en la subscripció per construir el monument dedicat a la memòria dels deportats republicans víctimes del terror nazi a Mauthausen.
Data de col·locació: 20 d’octubre de 2023
Lloc: c. de Sant Francesc, 5
—Jo vaig ser deportat l’abril del 1941 —vaig dir als meus companys de llitera.
D’això ja en feia més d’un any.
Els dies a Mauthausen són més durs que els trossos de pa que ens donen per menjar. Cada dia veiem arribar gent nova, però també veiem gent que desapareix. Els porten a les dutxes i després no en sabem res més.
Tots els dies ens repeteixen que si treballem dur, podrem tornar a la nostra terra, però cada vegada que agafo el pic veig Catalunya més lluny.
Text de Gerard Roca Cañellas
Estanislau Pedrola
Va néixer el 9 de desembre de 1907 a Montbrió del Camp. A Reus, va residir al núm. 10 del carrer de Gaudí. Fotògraf de professió —va aprendre l’ofici a Barcelona—, fou un dels pioners de la fotografia de reportatge a les comarques del Camp i al país. En aquest sentit, va retratar alguns dels principals fets que va viure la ciutat en els anys de la Segona República. Fou conegut amb el pseudònim de Sandàlio. Fou un militant actiu del Foment Nacionalista República, una entitat nacionalista i d’esquerres de Reus adherida a ERC. I més endavant, del partit independentista Estat Català. En esclatar la Guerra Civil, va ingressar com a voluntari a l’exèrcit republicà. Fou designat comissari d’Estat Català i fou membre de les milícies alpines d’aquest partit destinades a Tírvia, a la comarca del Pallars Sobirà. A l’exili, fou tancat als camps de concentració de Barcarès —a la Catalunya Nord— i d’Agde —a Occitània— d’on va fugir. Al cap d’un temps es va sumar a les files de la resistència antifeixista per combatre l’ocupació alemanya —sembla ser que va col·laborar en una xarxa clandestina que facilitava la fugida dels aviadors aliats abatuts a França.
El gener del 1944 fou detingut per la Gestapo i tancat a la presó de Compiègne. Fou deportat al camp de concentració de Buchenwald —a prop de la ciutat alemanya de Weimar— amb el número de matrícula 40.400 i poc després, al camp de Flossenbürg —a Baviera— amb el número de matrícula 6.506 on fou assassinat el 7 de desembre del 1944.
Data de col·locació: 23 d’octubre de 2023
Lloc: c. de Gaudí, 10
«Última imatge»
Era el 7 de desembre del 1944 quan, amb la meva càmera entre els meus braços, vaig combatre els últims moments de la meva vida en el camp de concentració. Fotògraf i membre secret de la resistència antifeixista, havia passat anys documentant la realitat brutal i ajudant aviadors aliats a escapar cap a França. Però aquí, en terra d’ombres, la meva càmera s’havia convertit en un testimoni mut de la desesperança i desolació.
Dia rere dia contemplo els rostres demacrats al meu voltant, desitjant immortalitzar la seva lluita silenciosa. A cada rostre marcat pel patiment, trobo una història de resistència i dolor que, encara que vulgui, no puc deixar de veure. Aquestes imatges s’han gravat a la meva ment, tan constants i persistents que temo tancar els ulls, per no poder-ne escapar.
La realitat aquí és implacable, una presència contínua que aguaita fins i tot en la foscor darrere de les meves parpelles. Cada vegada que intento tancar-los, les escenes de desesperació es reprodueixen, vívides i esquinçadores, com si la meva ment es negués a oblidar.
Em pregunto si algú sabrà alguna vegada el que va passar aquí, el que vaig fer en l’ombra per lluitar contra l’opressió.
Text de Marta Mesas
Joan Trill Franquesa
Va néixer el 21 de setembre del 1915 a Reus on va residir al número 29 del carrer de Misericòrdia. Va treballar de pagès i de serrador. Després de la guerra, es va haver d’exiliar a França. Va formar part de les Companyies de Treballadors Estrangers i el juliol del 1940, va caure presoner de l’exèrcit alemany. Després de passar per diversos stalags —els camps de presoners de guerra—, el gener del 1941 fou deportat al camp de concentració de Mauthausen amb el número de matrícula 3.487. Al cap d’un temps, Trill fou traslladat al camp satèl·lit de Gusen amb el número de matrícula 13.635 on fou assassinat l’11 de gener del 1942.
Data de col·locació: 25 d’octubre de 2023
Lloc: c. de Misericòrdia, 29
Estic en un comboi ferroviari camí a un stalag. Al voltant hi veig gent. Gent que no sembla haver causat cap mal a ningú, i tot i així són aquí, dirigint-se a un infern que ningú sap quan acabarà.
Em vaig exiliar a França pensant que haver viscut la Guerra Civil Espanyola havia estat el més dolorós pel que hauria de passar. Poc després caic presoner de l’exèrcit alemany en la imminent Guerra Mundial.
Quantes guerres més haurem de patir? Quan ens adonarem per fi del mal que suposen?
Text de Judit Alquézar Robusté
Josep Casals Artiga
Va néixer el 12 d’abril del 1921 a Reus on va viure al número 4 del carrer de Santa Clara. Va treballar de serraller. Després de combatre com a integrant de la Lleva del Biberó a les files de l’exèrcit republicà —va participar a la batalla de l’Ebre—, es va exiliar i fou tancat al camp de concentració d’Argelers —a la Catalunya Nord. Fou forçat a allistar-se a les Companyies de Treballadors Estrangers, enviat a reforçar la línia Maginot i capturat per l’exèrcit alemany el juny del 1940. A finals del 1940, fou deportat amb només 19 anys, al camp de concentració de Mauthausen amb el número de matrícula 4.678. La seva habilitat amb la mecànica —era un manetes— el va ajudar a sobreviure a l’infern de Mauthausen. Casals —proper al PSUC— va formar part de la xarxa de solidaritat i de suport mutu dels deportats republicans. Fou alliberat el maig del 1945. Va participar activament en les trobades d’antics deportats i l’any 1990, va visitar Mauthausen acompanyat per la seva dona, l’Enriqueta Folqué. Cada any, estiuejava a Reus. Va morir a França el març del 2004.
Data de col·locació: 26 d’octubre de 2023
Lloc: c. de Santa Clara, 4
Allà lluny, on els meus ulls no em deixaven veure el que podia ser la meva salvació, un grup de soldats estaven discutint com arreglar un camió espatllat. Ningú sabia res de mecànica, ràpidament un soldat va vindre cap al meu grup a preguntar si algú coneixia el problema, sense dubtar vaig aixecar la mà per posar en pràctica la meva habilitat amb la mecànica. Gràcies a aquell dia vaig saber que en un futur podria sortir d’allí, m’havia creat un nom: «el Manetes», no molt rellevant per als soldats, però per a mi una oportunitat de tornar a veure la meva família, de ser lliure.
Text de Marta Estivill
Josep Maria Monné Sentís
Va néixer el 8 de setembre del 1916 a Reus on va viure al número 21 del carrer de Pi i Margall —correspon a l’actual carrer del Roser. Va treballar de guarnicioner i de serraller. A l’exili, fou forçat a allistar-se a la Companyia de Treballadors Estrangers núm. 140 i el juny del 1940, capturat per l’exèrcit alemany. A finals de gener del 1941, fou deportat al camp de concentració de Mauthausen amb la matrícula número 6.750. Poques setmanes després, fou traslladat al camp satèl·lit de Gusen amb el número de matrícula 9.959.
El 15 d’agost del 1941, Monné —malalt o incapacitat per treballar— fou enviat i assassinat a les cambres de gas del castell de Hartheim, un centre d’extermini situat a uns trenta-cinc quilòmetres del complex de Mauthausen-Gusen.
Data de col·locació: 27 d’octubre de 2023
Lloc: c. del Roser, 21
La vida és injusta m’havien dit moltes vegades, però ara era jo el que ho estava experimentant. La vida s’havia tornat en el número 9.959. Ho sé, sé que soc més que un número però també sé, que aquí assegut a la llitera al camp de Gusen, és una possibilitat acabar en les càmeres de gas. Perquè després de tot el que he lluitat i patit, qui té el control de la meva vida? Ningú dels que estem aquí el tenim. Només em queda pensar en el que va ser, em queda pensar en el carrer que em va veure créixer i en la ciutat que porto al cor. Em queda pensar que res ha sigut en va i que després de tot, efectivament, la vida és injusta, però jo he lluitat i mai ho he deixat de fer.
Text de Claudia Vázquez Naranjo
Alfons Talarn Reñé
Va néixer el 30 de desembre del 1899 a Blancafort, a la comarca de la Conca de Barberà. Des dels anys vint, va venir a viure a Reus on va residir al número 37 del carrer de Sardà. Tota la seva vida va treballar de barber. Fou un dels fundadors i militants més destacats del moviment comunista —polític, sindical i cultural— a Reus i a les comarques del sud del Principat. A tall d’exemple, fou el president del Centre Marxista. I, a les eleccions al Parlament de Catalunya del 1932, va formar part de la llista electoral del Partit Comunista de Catalunya a la demarcació. En els anys de la guerra, fou un dels activistes comunistes més actius i rellevants de la ciutat i la comarca. Així mateix, fou un dels impulsors de la Cooperativa de Barbers i Perruquers UGT-CNT de Reus. A l’exili, fou reclòs al camp de concentració de Sant Cebrià —a la Catalunya Nord. Fou forçat a allistar-se a les Companyies de Treballadors Estrangers i el juny del 1940, fet presoner per l’exèrcit alemany a prop de la ciutat de Dunkerque. A mitjan desembre del 1941, fou deportat al camp de concentració de Mauthausen amb el número de matrícula 4.767. Fou alliberat el maig del 1945. Com centenars d’exdeportats, Talarn va patir seqüeles físiques pel seu pas per Mauthausen. En un primer moment, es va quedar a viure a França on va mantenir la seva militància política i sindical a les files comunistes. L’any 1950, va retornar a Reus on va obrir una barberia a la riera de Miró —en la clandestinitat, va col·laborar amb l’oposició antifranquista. Va morir l’any 1974.
Data de col·locació: 30 d’octubre de 2023
Lloc: c. de Sardà, 37
En el desolat camp de concentració de Mauthausen, els meus pensaments retrocedeixen a la meva participació en les eleccions del 1932. Envoltat de filats i opressió, al costat de companys igual d’infortunats que jo, l’esperança d’un retorn a Catalunya s’esvaeix entre les ombres de la brutalitat nazi. La lluita per la llibertat persisteix, fins i tot entre barrots i filats, i converteix la meva existència a Mauthausen en un testimoni silenciós de perseverança.
Text d’Òscar Blanco
Anton Bofarull
Va néixer el 21 de novembre del 1911 a la Riba, a la comarca de l’Alt Camp. A Reus, va viure al número 18 del carrer de l’Alcalde Manuel Sardà —que correspon a l’actual carrer de Sant Jaume. Agent comercial de professió, fou soci i militant actiu del Foment Nacionalista Republicà —una entitat nacionalista i d’esquerres de Reus adherida a ERC. Durant la guerra, no fou mobilitzat, però va participar en l’esforç bèl·lic de la República. A l’exili, després d’haver estat reclòs al camp de concentració d’Argelers —a la Catalunya Nord—, va anar a viure a Niça on va treballar en un negoci de majoristes de perfumeria. Al cap d’un temps, es va sumar a les files de la resistència antifeixista per combatre l’ocupació alemanya de França —sembla ser que va entrar a formar part d’una xarxa d’evasió d’aviadors aliats. El març del 1944, fou detingut per la Gestapo a Perpinyà i enviat a la presó de Compiègne. D’allí, fou deportat al camp de concentració a Neuengamme —a prop d’Hamburg— amb el número de matrícula 31.236 per explotar-lo com a mà d’obra esclava. A les acaballes de la guerra, fou traslladat al camp de concentració de Ravensbrück —al nord de Berlín— d’on fou alliberat l’abril del 1945 per l’Exèrcit Roig. Aquell mateix any, va decidir retornar a Catalunya per refer la seva vida. Va morir el 1991.
Data de col·locació: 3 de novembre de 2023
Lloc: c. de Sant Jaume, 18
Tant de bo pugui sortir d’aquí i, en el moment en què surti, ràpid tornaré a Catalunya, a veure la meva família, els meus amics i tornar a la meva ciutat, a la que més m’estimo. I tornar a la normalitat, a fer el meu dia a dia sense cap preocupació, a poder menjar com una persona digna, a estar a casa amb els meus fills i la meva dona, i a viure feliç sense cap problema.
Text de Roger Roig
Miquel Fort Segué
Va néixer el 15 de març del 1920 a Reus on va viure al número 11 del carrer de la Barceloneta. Va treballar de pagès. En el decurs de la Guerra Civil, va combatre a les files de la CNT-FAI. A l’exili, fou forçat a enrolar-se a una Companyia de Treballadors Estrangers i fou capturat per l’exèrcit alemany el juny del 1940. Després de passar per diversos stalags —els camps de presoners de guerra—, l’abril del 1941 fou deportat al camp de concentració de Mauthausen amb el número de matrícula 3.981. Al cap d’uns mesos, fou traslladat al camp satèl·lit de Gusen amb el número de matrícula 14.305 on fou assassinat el 4 de desembre del 1941.
Data de col·locació: 16 de novembre de 2023
Lloc: c. de la Barceloneta, 11
4 de novembre de 1941 (un mes abans de la seva mort)
No aconsegueixo entendre quin mal diabòlic ha tingut lloc a la Terra perquè estigui passant tal horror inimaginable en aquest instant.
Fa tres dies que no toco crostó de pa i ni tan sols recordo ja què és la fam. No tinc forces per moure’m i l’aire dens em pesa dins. Només puc mantenir la vista clavada davant meu a l’altra banda del trenat de filaments gruixut que em té presoner dins d’aquest infern.
Amb la mà a les costelles miro el camp de blat mal cuidat i recordo aquells dies de juny junt al pare a la garriga. Hores entre l’or de les espigues pintades per la radiant esplendor del sol. La mare ens porta el dinar en un cistell i ens explica alguna xafarderia del barri mentre ens fa companyia perquè descansem uns minuts abans de tornar a la feina.
Fa unes llunes encara mantenia l’esperança que aviat aquest malson acabaria i tornaria amb el pare i la mare a aquella rutina en què havia viscut tants estius. Però cada dia que passa em dona raons per entendre que allò no tornarà a ocórrer. Es quedarà en un simple record que el temps s’emportarà aviat, juntament amb mi.
Text d’Herènia Pont
Germans Pere i Joan Vergés Aleu
En Joan va néixer el 13 de març del 1886 i en Pere —el petit— el 18 d’octubre del 1896 a Reus. Ambdós van residir junt amb la seva mare, al número 29 de l’antic carrer de l’Alcalde Manuel Sardà —que correspon a l’actual carrer de Sant Jaume. D’orígens humils i populars, en Joan va treballar de blanquer i en Pere de peó. En les dècades de 1920 i 1930, van militar a les files de la Casa del Poble, una de les entitats històriques del republicanisme a la ciutat. A l’exili, foren forçats a allistar-se a les Companyies de Treballadors Estrangers i el juny del 1940, capturats per l’exèrcit alemany. Després de passar per diferents stalags —els camps de presoners de guerra—, a finals del gener del 1941, foren deportats al camp de concentració de Mauthausen en el mateix comboi ferroviari. A Mauthausen, en Joan va rebre el número de matrícula 6.592 i en Pere el número 6.593 —significativament, els números són correlatius. Com es pot comprovar, malgrat les adversitats, els germans Vergés van fer tot el possible per no separar-se en cap moment. Finalment, els seus camins es van separar tràgicament: el març deñ 1941, ambdós germans foren traslladats al camp satèl·lit de Gusen. En Pere —el germà petit— fou assassinat el 14 d’agost i en Joan —el gran— el 12 de novembre d’aquell any.
Data de col·locació: 17 de novembre de 2023
Lloc: c. de Sant Jaume, 29
Corro. Corro tan com puc. Corro cap al Pere. Els soldats se l’acaben d’endur i ja sé què està a punt de passar.
—Joan, deixa-ho! Ja no hi ha res que hi puguem fer! Sigues fort i cuida’t com has fet sempre amb mi —em crida de lluny.
I un guàrdia m’agafa i em torna a tancar.
De debò creia que podria salvar el meu germà petit, tal com ho feia quan érem infants i algun nen més gran s’intentava ficar amb ell.
Sempre hem estat junts, des que militàvem a la Casa del Poble, seguint per l’exili, els stalags, Mauthausen i, finalment, aquí, a Gusen. Ja mai tornarem a estar junts.
Em pregunto si ha valgut la pena defensar els meus ideals per acabar així, veient com assassinen el meu estimat germà. Però, com ell m’ha demanat, seré fort, i pensaré en ell sempre que a la meva vida hi hagi una espurna de felicitat.
Text de Judit Alquézar Robusté