Resum
Arran de la mort de Ramon Oteo (1941-2005), director de la Biblioteca del Centre de Lectura durant 12 anys, Ramón Sanz ens apropa i ens descriu Ramon Oteo professor i poeta. Ramón Sanz, alumne i amic personal d’Oteo va poder compartir moltes estones amb Ramon Oteo fet que s’evidencia en aquest article d’homenatge. Ramón Sanz és professor de l’Escola de Lletres del Centre de Lectura des de l’any 2010.
Ocupem les quatre primeres files d’una aula massa gran. Molts seients buits al darrere. Ja estem avesats a ser pocs a classe. Fa anys que estudiar Filologia resulta insòlit. Esperem el professor amb la impaciència de qui ja s’ha construït unes expectatives a partir de la rumorologia de la vida universitària. Vestit amb americana i jersei de coll alt, amb pas abstret i alhora decidit, un mig somriure ―que potser convida a albirar la llavor d’una broma? No, no encara, ja n’hi haurà ocasió més endavant, i sabrem llavors que es tracta d’un somriure d’esperança, d’esperança en nosaltres― i el cap lleugerament inclinat a l’esquerra, Ramón Oteo creua per fi la classe i deixa el seu irrenunciable maletí sobre la taula. Tothom ja té els bolígrafs preparats per apuntar el programa del curs, la bibliografia, les primeres notes, però els ulls del professor claven la mirada en les onze o dotze files buides de l’aula i roman momentàniament en silenci.
El vacío, comença a dir, Hablar ante el vacío, No hay nada más vacío que un teatro sin público, que una aula vacía, un lugar destinado a ser ocupado, a hacer posible la palabra, la literatura, que solo tienen sentido si alguien lee o escucha, ¿Ahora debo hablar a ese vacío, asomarme al abismo de la soledad? En aquell mateix moment, ja no. El comencem a escoltar embadalits. Alguns, potser, ja sabem que ho farem sempre.
Amb el temps, també ens adonarem que resultarà molt difícil oferir un retrat íntegre i precís de Ramón Oteo. La memòria és una mera ficció d’identitat. Som el que volem recordar. Un succedani, un esborrany ple de ratllades, de tergiversacions, un mecanisme que únicament s’atura una mica després de comprendre que estem a punt de ser una nova fantasia insuportable: la memòria dels altres. Un espai en el qual ja no som aquells que vam voler ser sinó els que van voler que fóssim. Però Ramón Oteo està fora de perill d’aquestes falsificacions.
El professor ―el mestre en sentit clàssic que es procura deixebles, com molts dels seus alumnes es reivindiquen ja en el moment d’aquesta classe que transcorre fa més de vint anys―, l’investigador literari, el poeta d’obra mínima i vigorosa, com tots els poetes que ens agraden, i el personatge mateix confondran els seus traços en un llenç al qual el tracte personal, l’admiració i l’afecte de cadascú afegiran al seu torn trets la suma dels quals, però, encara no comprèn el total de qui va ser Ramón Oteo.
Per això em resisteixo ara a oferir simplement un sumari de publicacions o d’instantànies furtades a les evocacions dels altres, manipulades barroerament per fer-les encaixar amb la meva pròpia percepció, i prefereixo continuar atent a la veu de Ramón Oteo, que sempre es mou en un terme intermedi entre l’entusiasme (una altra negligència) i un cert desencís que no és fruit del tedi o de l’amargor sinó més aviat sorgeix de la constatació dels límits que imposa la durada de la classe.
Amb tot, l’itinerari de la classe va recorrent les sumptuoses galeries del modernisme i la gènesi de les avantguardes, i el discurs de Ramón Oteo cobra la mateixa aparença sinuosa i extravagant de la matèria que explica. L’art de la seducció de les paraules és una habilitat que trobo fascinant, envejo i que no sabria dir en què consisteix. Així que només puc descriure aquesta primera sensació de perplexitat provocada per la fluctuació constant, per les espirals i els arabescos de l’exposició. Semblaria que el professor construeix una mena d’insensat laberint els límits del qual s’agrupen en el nucli i el centre es troba a l’exterior del seu perímetre. Portes absurdes que separen idèntics espais, escales que desapareixen conforme són ascendides, murs recoberts de miralls en què Teseu i el Minotaure es contemplen al mateix temps i no es reconeixen ni es distingeixen l’un de l’altre, abismes on en precipitar-se un es troba davant de sí mateix i reprèn la marxa, duplicat, passadissos amb una claredat llunyana al fons que es manté sempre a la mateixa distància, sempre inabastable: tal és l’arquitectura que les seves paraules aparenten aixecar.
Les classes Ramón Oteo pertanyen, en definitiva, a una categoria problemàtica. Es resisteixen a les definicions perquè fluctuen entre la temptació analítica i la psicologia dialèctica per les constants interpel·lacions a l’auditori i la resposta a les seves sol·licituds. Només si un es manté alerta constantment fins al final s’adona que no aixequen murs infranquejables ―i després sabrem que Ramon Oteo actua de la mateixa manera en el seu tracte personal― sinó que els fan caure i netegen la runa perquè puguem anar més enllà, fins i tot als espais on ell, sempre amb una honesta humilitat, declara no haver-se aventurat. Es tracta, més que de la constatació d’un saber i de la seva transmissió, de comunicar i compartir una passió per la literatura, per la vida literària, l’atmosfera de les tertúlies, la fascinació per l’objecte llibre, les ocultes analogies i també les extravagàncies que els manuals d’història de la literatura encobreixen o sepulten ―no en va aquest pintoresc museu que és Los Raros de Rubén Darío serà un dels seus punts de partida per explicar el simbolisme i els orígens del modernisme―, el triomf, tantes vegades imaginat, de copsar legítimament el text literari, el que abans només havia estat una estratègia dirigida, l’insípid instrument d’una emoció aliena i adulterada.
Després, molts tindran alguna excusa per prolongar una mica més la classe i trobaran en la persona aquesta mateixa càlida proximitat del professor, l’atenció incondicional, les xerrades divertides i enginyoses, proveïdes de subtil però mai pedant erudició, una absència total de prejudicis positius o negatius sobre les relacions humanes, i la consideració a les confessions espontànies. Però, amb tot, fàcilment s’advertirà també el seu menyspreu cap a l’elogi vulgar o el molest aleteig de les falses esperances, perquè per sobre de tots els records que qualsevol pugui guardar de Ramón Oteo sobresurt aquella franquesa seva insubornable.
Fa només uns dies ens deixava Ramón Oteo. M’incomoda profundament l’actitud d’aquells que en moments similars recomanen actuar amb un cert distanciament, aquesta metàfora espacial que a mi se’m representa com l’escena ridícula d’una conversa a crits enmig d’una platja, d’una a l’altra punta. Així, he imaginat, ¿rememorat?, una última classe seva, una última trobada en què li he sentit aquells versos de Rafael Guillén ―«Yo nada tengo mío; sólo, acaso, / el gesto de ir poniendo, aquí, y aquí, / la mano, con ternura»― que tant li agradaven i que no puc citar sense una profunda emoció perquè em porten el record d’aquell gest tan característic de Ramón Oteo, quan subjectava del braç del seu interlocutor amb la inenarrable tendresa de la seva mà per retardar indefinidament el final de la conversa. I per això m’he resistit a escriure en passat i a sotmetre resignadament aquestes línies al pas del temps, que requereix successió i que només s’alimenta de límits, perquè també així he volgut jo mateix prendre’l del braç en aquestes línies i complir el desig que Ramon Oteo proclamava en els seus propis versos:
Lo que cuenta ya ahora en la curva del tiempo
es el golpe fugaz, el feliz sobresalto
de encontrar nuevamente en la opaca corteza
de las cosas que sufren el dolor del olvido
la perenne presencia de una voz o de un tacto,
la añorada nostalgia de algún cálido gesto.
Tots aquells que el van tractar com a director de la Biblioteca del Centre de Lectura de Reus, com a professor de l’Institut Gaudí, de l’històric Salvador Vilaseca o de la Facultat de Lletres de la Universitat Rovira i Virgili hauran reconegut tots aquests trets seus. I què dir dels que el van tenir com a professor. Només per posar un exemple: dels sis professors que ara integrem el Departament de Llengua Castellana a l’Institut Salvador Vilaseca, cinc hem estat alumnes seus. Seria gairebé impossible enumerar quantes vocacions literàries i docents ha despertat Ramón Oteo i quina és la fondària de la seva petjada en aquest el seu Reus natal.
Malgrat que els anys ens imposin tota una plebs de projectes, d’aspiracions, de negatives, aquell instrument que un dels nostres avantpassats no va ser mai capaç de tocar correctament, aquell avió caigut a l’oceà, aquella guerra perduda, un pot sentir-se afortunat pel magisteri o l’amistat d’algú com Ramón Oteo i concedir amb ell que «la vida se queda reducida de pronto/ a una suma de instantes de impensada belleza».