46 anys de docència de Medicina

El curs 1977-78 va començar la docència de Medicina a la Laboral. Fins al 1992 la docència s’exercia com a extensió de la Universitat de Barcelona i, a partir del 1992, com a centre de la recent creada Universitat Rovira i Virgili. La memòria dels 46 anys inclou tant situacions difícils com solucions efectives a problemes. La intenció d’aquest article és la de recordar algunes persones que van marcar les fites d’aquests 46 anys i van desencallar la trajectòria cap a l’actual Facultat de Medicina.

El 1977, el Dr. Joan Domènech Miró, president del Col·legi de Metges de Tarragona, cap del Servei d’Otorrinolaringologia de l’Hospital Joan XXIII, va promoure l’inici de l’activitat docent, després de contactes diversos a Barcelona, amb el rector Dr. Badia Margarit i amb el degà de la Facultat de Medicina, el Dr. Jacint Corbella. A favor hi havia la saturació de la Facultat de Medicina de Barcelona. El Dr. Domènech era un home decidit, que va encomanar aviat la gestió de la docència al Dr. Pedro Cobos, adjunt al servei de Cirurgia de Joan XXIII i professor titular interí a la càtedra d’anatomia de Barcelona, que va ser nomenat delegat del degà.

El primer curs va iniciar-se amb els docents Drs. Josep Lluís Domingo, a Bioquímica; Josep Guarro, a Biologia; Miguel López, a Física Mèdica; Joan Clos, a Bioestadística, i Pedro Cobos, a Anatomia. Al segon curs s’hi van afegir els de noves assignatures: els Drs. Bernardo Pinto i Andreu Pujol, a Fisiologia Humana; Ramón Hernández Oter a Imatge-RX; Verònica Piera, a Anatomia II, i Josep M. Tomas, a Histologia, entre d’altres. En anys successius s’hi incorporaran les professores i els professors adients en el seu moment. La contractació de professorat depenia de deganat i delegació.

El suport del Dr. Domènech i l’ajut de l’Hospital Joan XXIII van permetre superar la migradesa econòmica inicial i assolir una mínima estabilitat gràcies a la Universitat Laboral, on es disposava de vàries aules. La secretaria es va situar a la plaça Imperial Tàrraco, a la seu dels ensenyaments de Lletres, antic Col·legi La Salle. El degà va nomenar el Dr. Ramón Hernández Oter vicedelegat, i el Dr. Andreu Pujol secretari. El 1980 s’iniciava el 3r curs amb problemes, decepcions, esforços i solucions. Un problema diari era la precarietat física de les aules de la Laboral. Vidres trencats en finestres que no tancaven, mala il·luminació, pissarres deteriorades… i no hi havia cap pressupost de manteniment.

Els Drs. Cobos i Hernández Oter es van moure per Tarragona i les administracions locals. Entre d’altres gestions, el delegat i el secretari van anar a veure a Barcelona al conseller de Sanitat de la Generalitat, el Dr. Josep Laporte, a demanar-li ajut. El conseller amablement els va dir que els pocs recursos calia concentrar-los a Barcelona. Laporte va canviar radicalment d’actitud anys després. La decepció d’aquell dia no va impedir seguir pregant a la Universitat de Barcelona que va respondre que invertiria en manteniment d’estructura pròpia, però no aliena.

La carència d’un edifici digne propi significava la fi propera dels estudis, però el rector, el Dr. Badia, intentava la continuïtat. En un edifici possible a Sant Pere Sescelades, les proves de càrrega van desaconsellar-ne l’ús. Va sorgir l’opció de disposar d’un edifici al carrer de Sant Llorenç a Reus, un antic magatzem que sí que va superar les proves de càrrega. Una societat privada amb l’Ajuntament de Reus inclòs estava disposada a adquirir l’edifici i a donar-lo a la Universitat de Barcelona. El president de la Diputació de Tarragona, Francesc Cailà, va catalitzar la iniciativa.

Però calia que els tràmits fossin acomplerts. A les assemblees de professors i estudiants de Medicina, celebrades a la Normal de Tarragona, l’oposició inicial va acabar transformant-se en conformitat a la proposta de donar suport a l’adquisició de l’edifici del carrer de Sant Llorenç, per absència d’una altra solució immediata. Amb el rector, el Dr. Badia Margarit, i el seu vicerector, el Dr. Ramon Torrent a les reunions, la bel·ligerància dialèctica del Dr. Torrent, de Dret, va conduir el debat a aprovar la proposta.

Abans de la darrera assemblea, els delegats dels estudiants havien rebut la visita als respectius domicilis del Dr. Carles Martí Henneberg, llavors professor a Medicina de Barcelona. Un per un, el Dr. Martí Henneberg va convèncer tots els representants de la necessitat de donar suport a l’adquisició de l’edifici del carrer de Sant Llorenç o exposar-se a la clausura de la delegació, com a Mataró. L’esforç del Dr. Martí Henneberg va fer possible l’acceptació de la proposta d’adquisició de l’edifici.

La realització del projecte va passar per l’adquisició de l’edifici i la cessió davant notari de la propietat a la Universitat de Barcelona. La rehabilitació va ser adreçada a la finalitat docent de l’edifici, situat en el veïnatge immediat de l’Hospital de Sant Joan. Mentre es feien obres de rehabilitació, el rector de la Universitat de Barcelona va acceptar l’oferiment de l’IES Baix Camp per disposar de les seves aules. Durant dos cursos la docència es va impartir a aules de l’IES Baix Camp, davant mateix de l’edifici de Medicina. El 1981 ja es va disposar de l’edifici propi, inaugurat pel Dr. Badia i el degà de Barcelona, el Dr. Jacint Corbella. El 2023 l’edifici segueix fent servei.

En data de 2023, cal recordar i agrair les accions del Drs. Domènech Miró, Badia Margarit, Hernández Oter i Martí Henneberg i del Sr. Francesc Cailà, que ja no ens acompanyen en aquesta vida, i també els esforços de tot el personal involucrat. I les expectatives de les ciutadanies del sud de Catalunya. El somni noucentista d’estudiar vivint a la llar familiar es va consolidar aquí.

Vull fer memòria dels perfils humans dels absents esmentats:

Del Dr. Domènech Miró recordem la seva afició a l’excursionisme, la pesca submarina, l’arqueologia i la navegació aèria. Va ser president de les federacions respectives i de l’AeroClub de Reus-Costa Daurada. La seva projecció ciutadana va ser considerable.

El Dr. Badia Margarit va ser un personatge clau en la descentralització universitària i la cultura a Catalunya. El patrimoni de la Universitat de Barcelona es va adscriure a les noves universitats, i la Rovira i Virgili va rebre ensenyaments a Tarragona antics i nous, com Magisteri i Lletres, i Químiques i Medicina.

El Dr. Hernández Oter va exercir una dedicació màxima a la sanitat i a la universitat. Cap de Radiologia de l’Hospital Joan XXIII, era dels primers a arribar a la feina i dels darrers a marxar-ne. Era amic de Carlos Hugo de Borbón Parma i carlí de convicció. Es va establir a Santes Creus com a segona residència. Va ser un aragonès actiu que entenia el català i en comprenia la història.

El Dr. Carles Martí Henneberg va ser professor de Pediatria a Medicina de Universitat Rovira i Virgili. Decisiu en la presència de l’Ajuntament de Reus en la societat Estudis Universitaris Baix Camp, va motivar el seu pare, l’alcalde Carles Martí, per augmentar la compra municipal d’accions. Va ajudar molt a dotar la nova seu de la Facultat d’estructura de recerca i laboratoris. El llistat de l’utillatge necessari el va portar a Madrid, on va trucar a les portes adients per obtenir-lo. Després no va usar les seves coneixences polítiques per a la seva promoció a catedràtic i va morir com a professor titular. Es va mantenir en actiu fins al darrer moment.

El Sr, Francesc Cailà va defensar la compra de l’edifici per als Estudis Universitaris Baix Camp, personalment i com a president de la Diputació de Tarragona. El seu interès li va costar perdre el càrrec a la Diputació i la seva carrera política. Però va obrir el camí a les inversions de les administracions locals en oferir estructura per a la Universitat, que avui és més rica i plena amb aportacions dels ajuntaments.

Seria idoni celebrar el futur 50è aniversari dels ensenyaments de Medicina amb una nova Facultat de Medicina al costat de l’Hospital Joan XXIII, al Campus de Bellisens, el 2027-28, o de les seves obres en marxa. La Universitat Rovira i Virgili seguiria sent eficient en docència i recerca, però amb més proximitat i servei a la societat que l’envolta. Gestors, polítics i mecenes… endavant.