Ressenya: L’economia social catalana

Escrit per | Amb data: | Articles | Arxivat a:

Resum
Una reflexió al voltant de la via cooperativa –com a opció alternativa a les grans acumulacions de capital monopolista– en un context de crisi estructural, sense retorn, de l’anomenat ‘Estat del Benestar’, artefacte socialdemòcrata que en el moment de la seva expansió europea –entre els anys cinquanta i vuitanta– serví, fonamentalment, per a contrarestar l’àrea d’influència economicopolítica del socialisme real. Material de treball que, per la capacitat de síntesi, ofereix un guiatge en el marasme social i polític vigent “devorador de Persones i de Pobles”.


L'economia social catalanaRessenya: Ignasi Faura Ventosa, L’economia social catalana als inicis del segle xx. Cooperació, solidaritat i valors, Lleida: Pagès editors, 2016, 100 p.

Les associacions intermèdies –entre el capital-mercat i el treball– en la nostra contemporaneïtat han suposat –i suposen, a mode de teixit sociabilista– una via alternativa –el “tercer sector”–  a la lògica individualista derivada de la generació de plusvàlues.

El text de Faura sintetitza, amb claredat, les institucions societàries del Principat que a les acaballes de la crisi política del vuitcents i els primers vint anys del segle passat endegaren socors i agrupacions mútues, cooperatives de producció i de consum,  agrupacions agràries que maldaven per l’organització i distribució dels recursos derivats del conreu: l’origen, en part, del sindicalisme de classe.

El text s’organitza a partir de la federació de les Cambres de Cooperatives de Catalunya i Balears (1899) –les quals degueren tenir com a referent l’Aliança Cooperativa Internacional (1895). N’analitza el reglament intern, els congressos –en el de 1902 es delimità la funció de les cooperatives al si del moviment obrer–, els lideratges, la publicació d’un primer òrgan de difusió, Revista Cooperativa Catalana i la coordinació de primeres societats obreres (p. 17), amb implantació territorial homogènia en deu regions. Faura en detalla la limitació –com a crisi de creixement– quan el moviment obrer es veié representat en l’expansió de l’anarcosindicalisme en el període 1917-1923.

Aquest nucli cooperatiu esbossat prioritza organitzacions representatives de l’economia social, o distribució comunitària del guany. Entre el segon i vuitè capítol, hom desenvolupa les característiques d’associacions professionals sectorials (pòsits, sanitat, obrers). En conseqüència, el treball consta de dos capítols centrals: el quart, dedicat al sindicalisme agrari; i el setè, centrat en la relació entre ateneisme, formació i cooperativisme. En ambdós apartats es concentra, pràcticament, el sentit econòmic col·lectiu de l’associacionisme obrer –urbà i rural– que exposa un model educatiu integrador –alternatiu al formalitzat per l’estat– orientat a vincular la formació intel·lectual i pràctica. De fet, la vinculació entre cooperació i cultura ha estat una aportació superior legitimadora de les classes subalternes i quadres intermedis tècnics (els sindicats professionals, que haurien d’haver merescut un capítol). Clou el text l’impuls associatiu d’institucions municipals i de la Mancomunitat (1914-1923), que exercí la funció estructuradora regional de les federacions agràries.

L’economia social catalana –deutora dels treballs precursors d’Albert Pérez Baró– aporta una tipologia de formes associatives de caràcter policlassista, les quals –segons els objectius definidors– s’unificaven en la configuració d’un tipus de solidaritat –com a ‘poder compensador’–[1] no tan sols basada en el contracte, sinó com a societat del benestar.

[1] Francesc Roca, “Els poders compensadors”, L’Econòmic [Presència], 29-XI-2015, p. 23.

Descarrega PDF Versió en PDF