Pregó del LXXI Concurs Exposició Nacional de Roses del Centre de Lectura

Escrit per | Amb data: | Articles | Arxivat a:

2018-05-05 71e. concurs nacional de roses_6368

Bon dia a tothom: senyor alcalde, regidors, senyor president del Centre de Lectura, representants de les diverses institucions reusenques, roseristes, membres del jurat i públic en general.

En primer lloc, vull manifestar el meu agraïment al Centre de Lectura per haver-me convidat a fer la glosa d’enguany, de la que ja és la 71a edició del Concurs Exposició Nacional de Roses i, molt en particular, al comissari de l’esdeveniment –i bon amic– Sr. Rafel Ferré. Ell, amb la seva perseverança i tossuderia, és el responsable que jo estigui ara aquí fent aquesta lectura: no se n’havia sortit en altres ocasions –per motius que ara no cal esmentar– i no ha parat fins que ho ha aconseguit. I jo n’estic ben contenta. Les coses tal com són.

No seré gens original si començo dient que la meva relació amb les roses és ben senzilla, no té res d’especialitzada: a més de l’obvietat que, com a bona reusenca, sempre m’ha agradat que l’escut de la nostra ciutat llueixi una esplèndida rosa, puc apuntar altres aspectes més, diguem-ne, personals. Així, fins on em porta la memòria, em veig al mas dels pares, tocant a Almoster, amb quatre o cinc anyets i empenyent un carretonet de plàstic al costat del meu pare, que collia les roses –sobretot durant el mes de maig, quan florien en abundor– dels rosers enramats al voltant dels troncs dels arbres: moreres, tipuanes, parquinsònies… que anaven creixent ben ufanosos, malgrat que el terreny on havien estat plantats era bastant pedregós –era llicorella, vaig saber després. Me les anava donant i jo les posava al carretó, mirant de no punxar-me, tota satisfeta de l’ajuda que prestava. En acabat, ell les escampava damunt de la taula del rafal –un rafal fresc, on passàvem bona part de les hores de calor estival– i la meva mare n’anava fent poms: un per a cada àvia, un altre per als tiets, dos o tres per a nosaltres –a casa, a Reus, hi havia gerros pertot arreu plens de roses perfumades i d’un munt de colors i tonalitats: blanc, rosa pàl·lid, rosa intens, vermell, granat vellutat, groc, rosa malva… I, encara, feia un o dos poms –segons la quantitat que n’havíem arreplegat– perquè jo els portés a col·legi. Me’n recordo molt, d’això: l’època de més abundància de les roses del mas coincidia amb el mes de Maria que les monges –jo anava a les del carrer del Vent– celebraven durant tot el maig i estaven ben contentes –potser és de les vegades que les veia somriure més– quan les xiquetes arribàvem a la classe amb les flors. Ara em veig pujant pel raval de Martí Folguera, amb l’uniforme de quadrets damunt la brusa blanca, pentinada amb unes trenes gruixudes i tota carregada amb la bossa d’anar a col·legi en una mà i a l’altra les roses; mentre, pensava, innocent, que m’havia guanyat un trosset de cel.

Em deixava els pitiminís, que també n’hi havia, al mas. Aquestes rosetes les collia jo, perquè no punxaven com les altres i en feia pomets petits, i una mica malgirbats… tot s’ha de dir.

De més gran –havia canviat el carretonet per un cistell– solia ser jo qui collia les roses: m’agradava el gest d’agafar-ne la tija, tot esquivant les punxes –en alguna ocasió sense èxit, i la punxada feia brollar una gota de sang fosca, que lluïa en el capciró del dit ferit i que jo llepava per alleujar la sentida…

Potser després aquesta relació no ha estat tan directa, tan física, com al mas, però, per contra, s’ha eixamplat en diversos àmbits, sobretot en el literari: per exemple, tinc el record nítid de l’impacte que em van causar, a l’institut, a la classe de francès, la lectura i el prescriptiu comentari del famós sonet de Pierre de Ronsard que acaba amb el magnífic vers “Cueillez dès aujourd’hui les roses de la vie”; després, la descoberta de Salvat-Papasseit amb “l’amiga com un vaixell blanc” i l’erotisme mig candorós mig entremaliat d’El Poema de la rosa als llavis; la bellesa precisa de toc surrealista dels versos de Rosselló-Pòrcel: “Indecisa, rara, nova, / ara comença la rosa. / –Dama lleugera, ofrenada / sou al rei. / Entre focs i violins / d’artifici, / les llums, triomfals i fortes. / –Com sabré que la promesa / és aquesta dama tímida? / Contra el matí que la volta / no troba l’aire, no gosa, / la rosa.” Els mots retornats de cada cosa de Salvador Espriu: “Al meu record arriben / olors de mar vetllada / per clars estius. Perdura / en els meus dits la rosa /que vaig collir. I al llavis, / oratge, foc, paraules / esdevingudes cendra.” La “joia de collir / una rosa perlejada”, que cantava M. Antònia Salvà. La cançó de la rosa de paper, que Vicent Andrés Estellés va escriure en homenatge al poeta cubà José Martí: “Ella tenia una rosa, / una rosa de paper, / d’un paper vell de diari, / d’un diari groc del temps. / Ella volia una rosa, / i un dia se la va fer. / Ella tenia una rosa, / una rosa de paper. / […] Varen regirar les cases: / la rosa no aparegué. / Va haver interrogatoris; / ningú no en sabia res. / Però com una consigna, / circula secretament / de mà en mà, per tot el poble, / una rosa de paper”. I “el perfum de blanca rosa” que exaltava l’homònima Leveroni. També, ”la rosa bella i sola” de Pere Quart…

I altres textos més controvertits, que qüestionen la bellesa d’aquesta flor o, si més no, en fan lectures i n’aporten significats diferents, com ara el poema de Josep Palau i Fabre que trenca amb el topos literari i critica les dones de moral estricta dels anys 40 del segle passat: “Has fet parlar massa de tu, del teu perfum, de la teva beutat. No val la pena! Però que consti, des d’ara, que sempre el meu instint ha estat de fer-te malbé; que t’he esfullat, que t’he premut dins la mà fins a deixar-te sense respiració, que no t’he respectat amb aquella mena d’adoració estúpida amb què t’anomenen els altres, amb què parlen de tu uns quants poetes desgraciats que també has seduït. Ja ens coneixem! […] M’avergonyeix d’haver-me deixat, per un moment, endur per la música del teu rostre. Si et trobo un altre cop et masegaré, com quan era infant, et llençaré a un toll i t’anomenaré pel teu nom veritable, perquè ets la puta rosa!”

O la sèrie d’articles d’Eça de Queirós, un dels millors representants del realisme portuguès del s. XIX, que el juny de 1893 va publicar a la Gazeta de Notícias de Rio de Janeiro uns articles titulats “As Rosas”, on descriu la cursa ascendent d’aquesta flor, des de l’antiga Grècia fins als temps moderns, i que acaba amb aquests paràgrafs, els quals escurço i tradueixo del castellà a partir de l’edició feta per Acantilado l’any 2010: “I ja tenim la rosa convertida en deessa i elevada als altars. Després d’aital glòria i de la suprema apoteosi, què podem dir d’aquesta flor i de la seva prodigiosa trajectòria? Nascuda poncella entre els peus de Venus, la veiem esclatar a la sina de Maria. La seva esplèndida història va d’un cel a un altre cel. Flor de meravella, embelleix l’amor i conhorta de la mort. […] Els cèsars la van declarar flor de l’Estat i els papes flor de l’Església. Qualsevol festa humana resulta incompleta sense la seva fragància. […] D’orient a occident, totes les civilitzacions, l’una rere l’altra, proclamen i es transmeten el gran culte de la rosa. Flor de meravella! I flor profundament egoista i astuta! El primer de maig, que s’està convertint en la gran festa del proletariat, veig la rosa tranquil·la i contenta a les mans plenes de durícies dels obrers en vaga. Als jardinets dels miners, a Anglaterra i a França, floreix ja sempre, entre els democràtics enciams, una tija de roser vigorós i prometedor. […] I estic barrinant que aquesta flor hàbil i intrigant, que ha estat successivament hel·lènica, pagana, imperial, feudal, catòlica i mística […], està realitzant ara la seva lenta conversió i, a poc a poc, s’insinua i s’entrellaça amb el nou i tremend poder que s’alça, i es prepara, i enrogeix, i es perfuma, per ser, oficial i rotundament, la flor del socialisme.”

2018-05-05 71e. concurs nacional de roses_6208

I Bertolt Brecht, que en un dels poemes esparsos escrits entre 1953 i 1956, diu, en versió de Feliu Formosa: “Ah, com fer esment de la petita rosa? / Tot d’una com carmí, jove i propera? / Ah, no veníem pas a visitar-la, / però en haver arribat, ella ja hi era. / Abans que hi fos, ningú no l’esperava. / Quan hi va ser, gairebé no hi vam creure. / Ah, allò que no partí, va arribar a terme. / Però, no és així com ha estat sempre?”

També, Joan Fuster va dedicar alguns aforismes a la rosa; un dels quals: “Les roses són immorals, ¿no us sembla?”, i un altre: “La rosa, sense la literatura que li ha caigut a sobre, només seria una col petita, insípida i de colors enganyadors. El perfum, a la cuina, s’esvairia. Josep Pla s’equivocava.” En aquest punt, es fa inevitable preguntar-nos per què, segons Fuster, Pla s’equivocava; la referència es troba a “El mes de Maria”, dins Les hores, el volum 9 de les obres completes de Josep Pla: “Les roses són d’una bellesa absoluta. ¿Pot existir una forma artificial construïda, una creació més acabada de la facultat imaginativa? L’únic que falta a les roses per a ésser perfectes és ésser comestibles. Si ho fossin, si poguessin ésser utilitzades en algun guisat primaveral –que són els millors de l’any–, serien probablement la cosa de la naturalesa més perfecta i sublim. No, si els plau, no riguin… […] Si fossin comestibles serien més bones que les patates primerenques, els dolços pèsols tendres, les faves, les petites carxofes de color amable i agraït.”

Són punts de vista diferents, els de Pla i Fuster, o complementaris. Però, sens dubte, provocatius. I amb una bona dosi metafòrica.

No acabaríem. Tots aquests autors i molts més que no esmento m’han vingut a trobar i m’han ensenyat els significats de la flor –ben contraposats, per cert–, i m’han acompanyat en la descoberta de tot un món ple de sentits, figurats o no, que he après a percebre amb una fruïció no exempta de sorpreses.

A més de la literatura, també he mantingut el vincle amb les roses gràcies al fet que he estat, una bona pila d’anys i, com sempre, convidada pel Rafel Ferré, membre del jurat d’aquest certamen que avui ens aplega, en l’especialitat de composició floral. La meva inexperiència en aquesta contesa –de la qual cosa ja vaig deixar constància oportunament– va fer que desplegués tota la meva atenció a entendre què calia valorar a l’hora de puntuar una composició: no m’havia de deixar guiar només per la primera impressió, sinó que calia veure la dificultat del projecte i, alhora, la senzillesa del resultat, calia fixar-se en la tija, en els altres detalls de la composició, i en la manera, com més natural millor, com la flor es mantenia: de manera similar a delicades ballarines fent un estilitzat arabesque amb la més aparent facilitat.

Per tot això, de vegades m’he preguntat si les roses són d’alguna manera conscients que no passen desapercebudes, és a dir, si tenen aquell sentit especial, sisè, o únic en el seu cas, per notar que desperten sensacions. I encara m’ho he qüestionat més des que vaig sentir aquesta història, una tarda de primavera de l’any passat, asseguda en un banc del roserar Joaquima Gallisà, i que procuraré reproduir-los amb el màxim de fidelitat:

“Al gran jardí de la Quima hi havia roses en abundor, més d’un centenar de varietats. Cadascuna, al seu espai, suficient perquè la planta pogués créixer còmodament i esplèndida. Perquè la Quima tenia cura de les seves roses amb una delicadesa i un esment sense parangó. Malgrat tot, entre les flors hi havia els seus petits maldecaps, les seves cosetes: es veu que un dia, la Charles Darwin –groga sense estridències, discreta i elegant–, que ja portava una temporada com ensopida, va gosar comentar a la seva veïna de la dreta, la Julio Iglesias –una atractiva rosa bicolor: entre el vermell vellutat i el blanc tirant a crema–, allò que la tenia capficada: no li acabava d’agradar el seu nom, s’hauria estimat més una denominació més… aristocràtica, dir-se Mme. de Pompadour, o Queen Elizabeth, o un nom d’artista de cine: Ingrid Bergman, per exemple, com havia sentit que es deien unes roses que creixien a l’altre costat del jardí. La Julio Iglesias, amb ganes de donar a la seva veïna una resposta convincent i satisfactòria, perquè s’animés, li argumentà: –Benvolguda Charles, com saps prou bé, aquests noms que reclames ja els porten altres roses: a més, la Mme. de Pompadour és de color de rosa –no riguis!– i més gran que tu, la Queen Elizabet, també color de rosa, però més fort que el de la Pompadour, és robusta i resistent –tu ets més delicada– i la Ingrid Bergman, del color vermell de la sang i molt perfumada, ja havia nascut abans que tu, que ets més joveneta… O sigui que com que ets d’un altre color i tens unes altres característiques, bé has de tenir també un nom diferent, no trobes? A més, em sembla que vaig sentir explicar que les roses no podem canviar de nom…

I perquè vegis que hi ha noms de tota mena, et diré que n’hi ha unes de ben jovenetes, cap a la part més nova del jardí, que tenen noms ben peculiars, també: una es diu Centre de Lectura –aquesta és bastant especial ja que va ser anomenada així coincidint amb el 150è aniversari d’una institució cultural que, pel que he sentit dir a la Quima, és molt important–, és de color rosa però de fons blanc, els entesos en diuen “ben vestida”, ara té vuit o nou anys; i n’hi ha una altra que es diu Ciutat de Reus i és un parell o tres d’anys més gran que la Centre de Lectura; després, en sé d’una anomenada Albert Via: crec que té sis o set anys… Aquesta i la Ciutat de Reus són vermelles, ben vermelles.

La Charles Darwin l’escoltava amatent i plena d’interès: sí que estava ben informada, la seva companya! Per això, encara que s’havia anat fent fosc, volia que continués explicant-li més característiques de les seves veïnes de jardí, però se sentiren unes passes a prop seu i la remor d’una conversa: era la Quima, que passejava amb una amiga pel roserar. La Charles i la Julio van callar, per copsar les paraules de la seva mestressa i jardinera:

–Quin goig que fan els teus rosers, Quima! Cada vegada que vinc en tens més!

–Sí, n’he plantat una dotzena de varietats més, aquesta tardor, abans que arribés el fred intens. He hagut d’eixamplar el parterre, perquè ja no hi cabien… Va, anem cap allà al fons, que t’ensenyaré les noves adquisicions.

La Charles i la Julio s’esforçaren a seguir escoltant la conversa malgrat que les dues dones s’allunyaren una mica d’elles: –Mira –explicava la Quima– la Mme. A. Meilland, és molt bonica, molt: és francesa, fixa’t quins dos colors més ben combinats, pètals grocs vorejats de rosa, i fa moltes flors! I aquesta del costat és la Pierre de Ronsard, té les poncelles arrodonides i, quan esclaten, amb uns pètals fins, semblen roses antigues;

La Charles tornava a ensopir-se, si hagués pogut, hauria somiquejat… Quasi tots els noms que havia esmentat la Quima eren dels que a ella li agradaven, i ni que volgués recordar els arguments de la Julio perquè es conformés amb el seu, de nom, ara s’adonava que no l’acabaven de convèncer…

Tot tornant cap a la casa, que ja refrescava i era l’hora de sopar, les dones van passar altre cop pel caminalet de vora les nostres roses garlaires. La Quima es va acotxar davant d’elles, amb aquell somriure seu tan gratificant: “Mira, veus? –exclamà acaronant amb delicadesa extrema la Charles i la Julio– aquests són dos dels meus rosers predilectes, no perquè siguin més macos ni més perfumats, sinó perquè me’ls van regalar un dia molt especial per a mi!”

Si les roses haguessin tingut cor, els batecs s’haurien sentit a l’altra banda del jardí. Eren les preferides de la Quima! Ara, pensà la Charles, ja no li importava dir-se com es deia, perquè sabia que en aquell roserar era una de les més estimades. La Julio endevinà els pensaments de la seva veïna i eixamplà els pètals, com un somriure.”

Que la història sigui certa o no… tant se val. Però he de reconèixer que des d’aleshores em miro les roses encara amb més curiositat i atenció que abans i que paro bé l’orella per si les sento conversar o per si les enxampo reüllant-se entre elles.

No vull acabar aquesta glosa sense fer referència a altres protagonistes de l’esdeveniment que avui ens aplega: el cartell de la M. Teresa Llorach: una aquarel·la amb un bé de déu de roses vermelles, en primer pla, que ens criden a immergir-nos en l’aroma i la bellesa d’aquestes flors avui aquí exhibides,

I els roseristes, que tenen cura tot l’any dels arbusts que han de florir amb totes les bones condicions i tanmateix, exposats als embats climatològics. Resistents i fràgils alhora. Tota una paràfrasi del que és el nostre devenir, el nostre pas per la vida. Sé el tràfec que van passar ahir al vespre i fins ben entrada la nit per deixar-ho tot a punt, ells i tots els qui, fent una tasca o una altra, han estat subjectes actius de l’esplèndid resultat final.

Els convido, doncs, a gaudir d’aquest magnífic espectacle natural. A gaudir de la varietat de les roses: una lectura plena de matisos i diferències. Algunes, poncelles encara, d’altres esclatades en tota la seva bellesa, unes altres ja començant a perdre el primer pètal…. La rosa es descompon en roses. És una i en són moltes. És la flor i en són milers.

Deixin-se portar per l’amalgama de sensacions, de plaers tan gratificants per als sentits: l’aroma intensa o la fragància delicada, els colors, intensos en una flor, discrets en una altra. És l’exuberància de la mostra: un cant a la natura i a la bellesa, als petits –i tanmateix magnífics– bons moments de la vida.

Carpe diem!

Moltes gràcies.

Fina Masdéu

Reus, 5 de maig de 2018

Descarrega PDF Versió en PDF