Ressenya –a càrrec del filòleg Joaquim Mallafrè– del recull de poemes d’Aureli Trujillo

 |   |  Twitter

Resum

Joaquim Mallafrè ens fa una ressenya del recull de poemes d’Aureli Trujillo, Entre marges. El recull va ser presentat al Centre de Lectura el 19 d’abril de 2018 i va tenir una gran acollida a la sala Miquel Ventura. Joaquim Mallafrè destaca les imatges marineres dels poemes de Trujillo; el vent, que el fa més reusenc, i que no necessita recórrer a la rima per aconseguir un llenguatge poètic. Mallafrè admira la dedicació poètica de l’autor, la qualitat i la formació.


entre-margesEntre marges, d’Aureli Trujillo

El 19 d’abril es va presentar al Centre de Lectura un recull de poemes d’Aureli Trujillo, Entre marges (Benicarló: Onada Edicions, 2018). La sala Miquel Ventura va quedar petita per a acollir els assistents. M’admira la dedicació poètica de molts autors, que no figuren, almenys de moment, entre els grans noms de la poesia, però que tenen una qualitat i una formació, un coneixement de la nostra tradició poètica, lluny de la presumpció de qui ho fia tot a la inspiració sense encomanar-se als que l’han precedit o de la ingènua creença que si troben que «noia» rima amb «toia» ja han aconseguit alguna cosa més que l’ocasional dedicatòria de padrí de bodes. No és d’aquests l’autor d’Entre marges, que introdueix els diferents apartats amb citacions de Miquel Martí i Pol, Olga Xirinachs, Margalida Pons, Quima Jaume, Montserrat Abelló, Francesc Pasqual, M. Mercè Marçal, Joan Barcelo i fins i tot tanca el llibre amb unes frases de Frank Herbert, l’escriptor de ciència-ficció. L’autor de Les cartes marcades, i d’altres poemaris, Raimond Aguiló, amb la seva introducció, completa la llista dels autors que li fan costat en aquest llibre. I pel que fa a la rima, no cal que Aureli Trujillo hi recorri per a aconseguir un llenguatge poètic.

A Aureli Trujillo agraeixo els seus llibres, que me’l fan conèixer com a poeta i com a persona. Nascut a  Los Blázquez, a uns cent kilòmetres de Còrdova, viu ara entre nosaltres. Potser per aquest trasllat, el viatge té presència en els seus versos i el tren n’és l’emblema (pp. 41, 126, 129…). Què l’ha dut aquí? Potser la feina. Però amb això no n’hi ha prou per a identificar-se amb la llengua i amb l’entorn. Hi ha la proximitat del mar, potser? Si més no, els seus poemes són plens d’imatges marineres:

fars que no il·luminaven el mar (19), deixant de la nau (23), de la bitàcola, prop del timó, damunt coberta (27). mars a la deriva (45), mar (51, 65, 83, 117…), epidermis de l’aigua (57), onades, ones (57, 61, 65, 74, 84, 125). I me’n deixo.

I també el vent el fa més reusenc:

a mercè del vent, al dictat del vent (19), tramuntanes (20, 66), vent  (23, 59, 83. 107, 110…)

Tenim uns materials de construcció, presents al llarg del llibre. No és un llibre concebut com un tot, sinó que hi ha recollit poemes presentats a diversos certàmens: a Cubelles, Parets del Vallès, Cambrils, el Perelló,  Palau-solità i Plegamans, Gurb i Viladrau, Però Aureli Trujillo els unifica en una continuïtat bàsica d’estil.

Dèiem abans que no necessita la rima per a aconseguir un llenguatge poètic. D’un seu llibre anterior, Dies de suau oreig, ja vaig assenyalar-li la associació d’elements i sensacions dispars, qualitats irreals, el que es coneix per sinestèsia, i la humanització d’objectes o conceptes no humans, com una característica, prudent però molt present en molts exemples d’aquest nou llibre. Com podeu comprovar no és el llenguatge habitual de la prosa:

al jardí on dormen els somnis (23), la tarda s’escampa com un preludi de Vivaldi (27), El temps espurneja distàncies per les teulades (55), la llum de setembre acarona l’escuma a peu de platja (75), el formigueig del temps a les sabates (100),  la tarda batent-se en retirada (107), hi ha una mirada de veus als ulls (111), Núvia vestida de pluja eren les flors nodrides de silencis (116) Parlàvem lent, per tal de no amoïnar el silenci (117), silenci líquid (123)

El recull transcorre plàcidament, com en el silenci dels darrers fragments, amb aquest espurneig de les cabretes d’escuma al mar, i de tant en tant, un floc més ampli ens fa aturar en el contingut, més enllà de la forma:

De cop i volta
un xiulet llunyà ens obliga a pujar
a un tren que no vam veure arribar,
sense temps per acomiadar-nos (41)
Rius sense mar, com la mort…
Camins en trànsit cap als propers freds (68)