Cuscó Clarasó, Joan (2022). Geografia vital de Francesc Pujols. Sabadell: Edicions Enoanda.
El lector no hauria de limitar-se tan sols en un recorregut pels llocs que seduïren el pensador Francesc Pujols (1882-1962). Si bé la «geografia vital» inclou, en efecte, el paisatge pujolsià més remarcable, en comprèn un d’intern, que és el que acaba definint el projecte humà de Pujols. La geografia espiritual, la geografia ideal o referencial és la que acaba donant sentit al recorregut pels llocs físics (cada «lloc» és, també, una idea). Vida i idea (o metàfora) van de la mà.
Cuscó, estudiós destacat de les heterodòxies filosòfiques, i doncs, de la trajectòria biogràfica i creadora del filòsof de la Torre de les Hores, ofereix un recorregut pels espais que defineixen la personalitat de l’autor del Concepte general de la ciència catalana. Es tracta de trescar pel camp, pels conreus, per la vila i l’entorn urbà, de contraposar significació de llocs –entre estètica, també creativa (Galeries Laietanes) i esbarjo (Paral·lel), de centrar la complementariat «contradictòria» entre Martorell i Barcelona. El Penedès i la vinya –el vi– com a paratges que aferren a la terra. En definitiva, sintetitzar de manera comprensiva aquell espai que conforma «materialment» la concepció del «pantòleg»: «agafar el vent» (p. 60), ens aclareix Cuscó.
Ara bé, l’autor, que controla i «juga» bé amb la metàfora, acobla el territori amb la idea. Què amaga la natura quan pensem en Francesc Pujols? Una dimensió de l’assaig remarca l’accent bàsic de Pujols: el «punt mitjà», l’harmonia de contraris –camp-ciutat, natura-ciència, natura-cultura. I, fonamentalment, l’antinòmia materialisme-espiritualisme, per bé que potser podríem parlar de materialisme-idealisme. La filosofia, la saviesa sintètica de Pujols, és el neguit d’una vida. El lector de Nietzsche associant contraris crea noves vies de ponderació de la realitat. De la sumpèctica, o ciència del general-concret, en resulta la raó de ser d’una doctrina. La síntesi entre les idees generals (cultura del septentrió) i les idees concretes i materials (cultura del meridià) és l’objectiu pujolsià centrat a Catalunya (espai). I per aquest motiu el pensador amic de Salvador Dalí parla de «ciència catalana». Les síntesis entre contraposicions, tot partint d’espais diversos, és el que fixa Cuscó: la vida sense ideal és un projecte buit. Tot just al contrari que s’esdevenia amb Pujols.
Per aquests motius, que no formen part de la generalització buida, no hem de concloure que el sistema de pensament de Pujols pertany a la norma d’«ordre» noucentista (Pujols, més a prop del Modernisme, encara que sigui «ressagat» a parer de Joan Fuster?). L’harmonia pujolsiana és conseqüència de la vida, i, doncs, susceptible de mostrar limitacions i contradiccions. En són dos exemples la perspectiva entorn de les qüestions ecològiques i socials. En efecte, en parlar de la geografia «Autopistes i camins» –«Pujols no renega dels avenços tecnològics ni de les autopistes, però diria que cal establir un equilibri i una solidaritat amb el territori» (p. 46)– i en tractar de la vinya i de la rabassa –la complementarietat entre l’«agricultura pròpiament dita» (conreu) i l’«agricultura jurídica»: «el món del vi és exemple d’un món jurídic basat en l’encontre entre els interessos del pagès i del propietari» (p. 52)–, ni la primera síntesi ecotècnica no ha semblat produir-se (Pla tenia més raó que Pujols, p. 45-46), ni tampoc no fou materialitzat el maridatge agrarista de pau social (per part dels propietaris), si tenim en compte el descabdellament de la llei de contractes de conreu. Hauríem de pensar, arran de la lectura de Cuscó, que les síntesi entre contraris poden tenir límits? En aquests casos, les tesis resultants no generen harmonies.
Amb tot, allò que caldria extreure del treball de Cuscó és la manera de bastir un mode de reflexió. Pujols ens en dona exemple: no es tracta d’un pensament alambinat, acadèmic (ací hauríem de parlar d’una «metodologia alternativa», «artesanal»).
La manufactura dels dinou capítols de la «geografia vital», amb referències a fonts dispars (tan aviat ús llibres de poemes, com el recurs d’articles de revistes comarcals), denota que el Pujols de la Geografia espiritual de Catalanya, pastà idees originals amb unes coordenades bàsiques recollides a primer capítol del treball de Cuscó. Els referents al·ludits expliquen la «vida humana»: «geografia i hiparxiologia»: territori-espai (geografia) i temps (història). Són les variables bàsiques del coneixement que, com escriu Cuscó, expliquen el «text» –«text i context»–, el «paisatge-coneixement». Aquesta premissa de situació prèvia atorga sentit interpretatiu a tot l’assaig del filòsof i musicòleg vilafranquí. La precondició del pas de la matèria (terra-espai) a l’esperit (idea-temps) és partir d’on som. No podem ser universals si no som locals. Paral·lelament, la base –humana– (exemplificada en la metàfora del món casteller) du cap amunt: d’allò material a allò ideal. El «castell» no tindria sentit sense una base humana prèvia.
Sembla que Pujols produïa pensament (cosa que no sempre s’esdevé amb el filòsof acadèmic) a partir de la seva realitat, des del seu «cosmos», des del seu «ordre». D’on, per exemple, la seva fina ironia projectada vers un prototipus de burgès autoconsiderat «wagnerià» «econòmic»(p. 38-39). El poeta-filòsof anava extraient generalitats del seu quefer, de les seves relacions. Relligava aspectes que partien d’allò quotidià, viscut, però alhora transcendit. Les associacions (imatges-pensament) que proposa Cuscó entorn d’unes constants (la vinculació entre natura –vi– i la cultura, saviesa del món del vi) remeten a l’espai-temps –al món pujolsià: entre Martorell, Barcelona i Vilafranca del Penedès. Pujols, el constant creador, car pensava per lliure. Altrament, seria incomprensible l’endreça naturalista/vitalista que encapçala Geografia vital de Francesc Pujols: «El vi bo és vi vell sinó el que es manté novell». I mantenir-se renovat, efervescent, vol dir moure, aclarir, el pensament: Pujols encara no ha acabat de trescar, ni d’escriure.
Altres articles
-
Portada
-
L’empremta de Lluís Domènech i Montaner a la ciutat de Reus. Una anàlisi de la seva arquitectura
-
El llegat de Domènech i Montaner, un gran atractiu per a Reus
-
Lluís Domènech i Pere Caselles, un tàndem per al Manicomi de Reus
-
A propòsit d’alguns projectes «menors» de Lluís Domènech i Montaner descoberts a l’Arxiu Històric Municipal de Reus